Ah!, NO EXISTEIXO

Publicat a La Manyana de Lleida el 11/1/1029

El judici del procés per la independència de Catalunya va començar el passat 18 de desembre al Tribunal Supremo de Madrid. Va ser la vista de qüestions prèvies, està previst que les primeres sessions s’iniciïn la segona quinzena de gener. Aquells mateixos dies vaig acabar de llegir la novel·la Matar un rossinyol de l’escriptora estatunidenca Nelle Harper Lee. La va publicar el 1960 i és un al·legat contra els prejudicis racials, fruit de les seves experiències amb família i amics, a la seva ciutat natal del sud dels Estats Units l’any 1936. La novel·la se centra en la irracionalitat de les actituds dels adults respecte a les anomenades races des de la mirada de dos infants. El plantejament i el nus de l’obra va del judici que li han de fer a un negre acusat de violar una jove. El pare de les criatures és l’advocat que ha d’exercir la defensa. Ja us podeu imaginar com va anar el judici en les circumstàncies socials de la societat americana d’aquella època.

No vull fer cap espòiler (m’atreveixo a utilitzar aquest anglicisme perquè ja l’he llegit catalanitzat a algun article) però el destí del negre injustament acusat estava escrit. I aquí és quan m’ha vingut la semblança amb “el nostre judici”. La sentència ja està dictada per part dels jutges i de la societat espanyola. Avui, el poble català és com els negres dels anys seixanta lluitant pels drets civils individuals i col·lectius. I a fe de Déu que ho tenim més difícil, al cap i a la fi, els negres ja tenien un estat; fins i tot quan els esclavitzava, eren americans. Els catalans no podem ser catalans dins l’Espanya que ens envesteix políticament, que ens destrueix lingüísticament. No ens ho deixen ser ni demanant permís, no els agrada que siguem com som.

La metàfora del títol de la novel·la, Matar un rossinyol, es justifica quan el pare ensenya als seus fills que és un pecat matar un rossinyol que només fa música per regalar-nos les orelles; i els recorda que es pot disparar a tants gaigs (Garrulus glandarius) com vulguin perquè fan malbé les collites. ¿Com és possible disparar contra els que busquen el bé i no adonar-se de les barbaritats que fan els malvats “garrulus”?¿Com és possible que dones i homes que tenen desigs de llibertat i democràcia estiguin empresonats o exiliats per culpa d’altres dones i homes que malden per conservar els seus privilegis ajudats pel poder legislatiu, executiu i, sobretot, el judicial? Resposta: per conservar el seu estat.

Tenia pendent la novel·la des de feia molt de temps. Posar-te a llegir un text de la Gran Novel·la Americana (GAN, acrònim en anglès) pot ser, a vegades, un exercici llarg i feixuc. Són obres que tenen l’objectiu divulgar la cultura dels Estats Units en un moment determinat de la seva història. D´història en tenen poca: matar quatre indis, com diu l’ultramuntà pirinenc que demostra que no n’entén ni un “borrall”- Els estatunidencs es dediquen a immortalitzar i a vendre la seva literatura que és el que saben fer: màrqueting i fer calaix.

Si no sou de llegir totxos -llibre de moltes pàgines i d’enteniment obtús- podeu veure un parell de pel·lícules que tenen el mateix missatge que la novel·la. Penso en El Majordom (2013), la història d’un majordom que va servir a vuit presidents, l’últim Ronald Reagan. Espòiler: quan es jubila se’n va a buscar al seu fill gran, activista dels drets dels negres, i s’uneix a la lluita. O Figures ocultes (2017), la història real de tres dones negres que van treballar a la NASA i van ser imprescindibles a la missió Apollo 11 que va portar l’home a la lluna. Una escena que em va impactar va ser quan Kevin Costner destrossa el cartell dels lavabos que distingia entre els que eren per a blancs i per a negres: “a la NASA tots pixem igual”. Resulta que és una escena inventada, la protagonista esmenta que ella mai va córrer entre els edificis per utilitzar el bany per a negres, tal com explica la pel·lícula. Simplement feia servir el bany per a blancs en desafiament a l’imperi de la llei. Aquesta és l’actitud: desobediència activa, pacífica i pixanera com la boira.

Per acabar, tornem a la novel·la en qüestió. S’ha de dir que és de lectura agraïda i fa en menys de quatre-centes pàgines. La veu narradora és la mirada infantil d’una nena de deu anys, quan comença la  formació de la seva personalitat i la descoberta i comprensió del món. Va tenir tant d’èxit que van atorgar a Lee el premi Pulitzer l’any 1961. Un any després va ser duta al cinema, on assolí també un gran èxit, amb l’Oscar al millor actor per a Gregory Peck. Espero que el nostre judici acabi bé com el desenllaç la novel·la: farà justícia una oculta mà salvadora, quasi divina? Mà europea? No hi confio. “Cal ser valents, no rendir-se tot i saber que -contra l’estat espanyol- no hi ha res a fer”.