LA FI DE LA HISTÒRIA? E PUR SI MUOVE!

Publicat a La Manyana de Lleida el 22 de desembre de 2018

La confrontació que va suposar la Guerra Freda va acabar amb la victòria aclaparadora, no ja dels EUA, sinó del sistema capitalista liberal sobre la planificació comunista. Mentre que la ideologia comunista s’ensorrava, es veia com la democràcia liberal s’escampava com el millor dels sistemes de govern polític. Aquests dos fets històrics, que molts de nosaltres vam veure, van ser formulats pel politòleg estatunidenc Francis Fukoyama, entre els anys 1989 i el 1992 va publicar l’assaig La fi de la Història i l’últim home. El seu argument és que tota l’Època Moderna (ells no tenen Època Contemporània) – la Revolució industrial i les Revolucions Francesa i Americana- ha estat marcada per l’assoliment d’una societat en què el progrés científic-tecnològic-econòmic configurés la base d’una economia de mercat que afavorís el creixement social i, alhora, per la configuració d’un sistema de govern el més just possible: la democràcia liberal.

El sistema liberal-capitalista és insuperable. La Història s’ha acabat. El sistema de valors occidental ha demostrat ser el millor en el curs de la història. És el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia liberal occidental com la forma final del govern humà. En un món sense conflictes ideològics els Estats compartirien un acord comú: la democràcia liberal i l’economia de mercat. Fins i tot, amb optimisme orgullós, arriba a formular que mai s’han tornat a produir guerres entre estats democràtics.

Fins aquí tot molt clar. Però, “E pur si muove”, com deia Galileo Galilei: I tanmateix, es mou. El fi de la Història no vol dir que hàgim construït el cel a la terra, un sistema perfecte, sinó que no hi ha alternatives millors. No totes les societats arriben a convertir-se en societats liberals exitoses. I, a més a més, hi ha conflictes interns, que no posen en qüestió la fi de la Història però que sí que generen contradiccions socials i polítiques. Parlem de la religió i el nacionalisme. Per proximitat, parlaré del segon.

El nacionalisme, lluny de fer la demagògia que fan molts polítics que el lliguen als mals radicals feixistes del segle XX, no volen canviar el sistema democràtic i liberal sinó que lluiten pel seu reconeixement. Reconeixement que s’entén com al desig bàsic que els éssers humans han de ser reconeguts i respectats pels altres. I com diria Hegel: la societat liberal es basa en un acord recíproc entre ciutadans que persegueixen el seu reconeixement universal com a éssers humans lliures i iguals. El reconeixement de la seva dignitat i llibertat reflectides en una sèrie de drets democràtics que siguin fins en si mateixos, no un mitjà per satisfer el benestar personal -el de les rendes més altes perquè les

rendes baixes tenen un gran malestar; o salvaguardar la seva propietat privada; la del cadastre sí, però propietats teleològiques com la Unidad de España, no justifiquen cap imposició, ans al contrari, necessita el consentiment dels governats.

Fukuyama l’encerta quan diu que l’aspiració a la modernització econòmica és una de les característiques més universals que ens podem imaginar. De fet les migracions en són la principal conseqüència, molts aspiren a viure millor, en millors condicions socials. No és pas tan universal la preferència per la democràcia liberal. Rússia i la Xina van abandonar el marxisme i el maoisme perquè l’economia planificada no donava per mes, però les millores econòmiques no van portar més democràcia. Ell es decanta per un model similar a un Estat asiàtic “autoritari tou”. No li falta coherència si pensem que és membre fundador dels neoconservadors. Com haurien de ser de radicals que ell mateix se n’ha desmarcat. Si pretenem que, amb totes les imperfeccions i mancances, el món globalitzat millori no podem renunciar a desitjar que el capital serveixi per amortir les desigualtats econòmiques i socials – seria el model nòrdic o escandinau anomenat capitalisme del benestar. No n’hi ha prou amb l’estat del benestar que sempre acaba a retallades i fent més rics als rics i més pobres als pobres pagats per una classe mitjana que tendeix a la precarietat.

La Història evolutiva, direccional i orientada cap a la democràcia liberal no exclou la possibilitat de patir discontinuïtats o regressions. El filòsof idealista alemany en deia “astúcies de la raó” o la “burla de la història”. Tots tenim al cap partits polítics que, encara que són dins les democràcies liberals, usen les paraules en benefici propi, per conservar el poder i els privilegis. S’estimarien més tornar a temps passats, no sé si franquistes (democràcia orgànica) o directament a la monarquia absoluta. El filòsof Josep Ramoneda diu que vivim, a Europa o a Occident, en una postdemocràcia il·liberal; subtil eufemisme que a mi em recorda al despotisme il·lustrat o al govern dels millors “tecnòcrates” imposats per interessos econòmics. Siguem clars, tot el que s’allunya de la democràcia liberal inspirada en els Drets Humans, tendeix al Totalitarisme.

Aquesta entrada ha esta publicada en autoritarisme, Capitalisme, Catalunya, Migració, Neoliberalisme, Primer d'Octubre, Primer d'Octubre, República. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*