ALS AFORES DE LA HUMANITAT

Deixa un comentari

Publicat a La Mañana

Com a fill de pagès, empeltaré unes línies plenes d’humanitat -de bonhomia. Les agafo de la primera pàgina del llibre La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana, del filòsof Josep Maria Esquirol, i les insereixo amb la realitat de les multituds de migrants, víctimes del capitalisme canalla com l’anomena el sociòleg César Rendueles.

“No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores”.

Pasteres per mars i oceans: esperança i mort. Camps de refugiats pel Mitja Orient, a Europa, a l’Àfrica o al Sud-est asiàtic: guerres, crims contra la humanitat. Algú els ensenya un paradís: Déu, Al·là o el canal de televisió via satèl·lit d’Al Jazeera, la BBC o la CNN. Amb sort arribaran a algun purgatori. A la muntanya del Gurugú -un volcà extingit que no deixa de llançar riuades de persones per prendre a l’assalt la tanca de Melilla encara que es tallin el cos amb els filats de ganivetes. Altres faran casa en algun dels seixanta-un campaments palestins creats des del 1948. Fins i tot, els desplaçats sirians malviuran en una illa del mar Egeu on va viure Aristòtil i on es planten oliveres -símbol inútil d’una pau que mai arriba.

“Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida”.

Caravanes de migrants pugen l’Amèrica recorrent el seu calvari a la recerca del somni. Si resisteixen el viatge, arribaran al Río Bravo. Enfront, on el riu es diu Río Grande, per més ajuda que trobin durant el viatge, acabaran topant amb militars, policies, tanques electrificades i murs gegants. Busquen la terra promesa que només ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat. Molts no passaran d’aquí, s’hi poden estar mesos o anys. Intentaran, una vegada i una altra, creuar a l’altra banda. Pocs tornaran a casa vius i resignats.  El pitjor malson nord-americà deu ser millor que la fam i la mort que deixen darrere. Fugen, tots ells, de l’infern.

“Només l’humà pot ser inhumà”.

La globalització, dia a dia, va fabricant més persones supèrflues. Els  estranys que no paren de trucar a la porta -com el deia el prestigiós sociòleg polonès Zygmunt Bauman- d’un sistema que el considera sobrers, fan nosa, són el problema. Els Estats Units els deporta i diu que construeix un mur -notícia falsa perquè no s’hi assigna ni un dòlar en el pressupost- però els crea inseguretat vital, por. Europa ho soluciona pagant milions a Turquia perquè se’ls quedi al seu territori o construint mil quilòmetres de tanques en catorze murs en els últims trenta anys. Més que els murs físics, fan mal els murs mentals -els marcs mentals que en diuen els lingüistes nord-americans.

Ara Bulgària s’afegeix a Hongria, Àustria i als Estats Units a abandonar el pacte de l’ONU per protegir els migrants i refugiats. Segur que el mal exemple tindrà continuïtat amb més països. Els que hem tingut la sort de néixer al costat privilegiat del mur, del riu o del mar no fem prou amb delegar la nostra responsabilitat en organismes internacionals com Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) o la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja. Fem un donatiu, deixem descansar la consciència moral i canviem de canal per veure el futbol, una tertúlia política o algun programa Deluxe. Tant li fa, aquí estem bé.

“Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més”.

Voldria que el resultat de l’empelt fos un arbre prou alt que ens fes veure que: “No hi ha centre, tots som afores”. “Els afores són la comarca de l’humà”, ens diu Esquirol com si fes parlar Bilbo o el seu nebot Frodo del Senyor dels Anells. És necessària una mentalitat planetària (començo a estar cansat de dir sempre global i derivats) capaç de veure els altres com un repte, no com un perill. No podem declarar-nos incompetents davants dels altres. Si persistim amb aquesta actitud mental d’excloure tot aquell que volem veure com a aliè, només ens portarà a una espiral d’egoisme, de violència i, a l’extrem, a l’eliminació física de l’altre ni que sigui per inanició, per deixar d’ajudar, per deixar d’acollir. No vull col·laborar a fer realitat la ficció de Mórdor, la terra fosca del Senyor Fosc Sàuron, hereu de Mórgoth, que des del principi dels temps es va corrompre i es va convertir en el primer Senyor Fosc.

“Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat”. A la meva comarca hi ha de créixer permanentment la solidaritat tot i que sé que mai arribaré a cap paradís. No col·laboraré a fer un món on augmenta la intolerància resultat de la HUMANITAT cobdiciosa i de la seva falta d’humanitat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Capitalisme, General, Neoliberalisme el 29 de novembre de 2018 per jfkami

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.