Ah!, NO EXISTEIXO

Article publicat a La Manyana de Lleida el 21 de juny de 2018

Suïssa és un país plurilingüe per una intencionada voluntat política. Els primers cantons són del segle XIII i germanòfons. Des del segle XV té una regió italòfona i després una altra francòfona. L’alemany continua sent dominant, però el francès gaudeix de valor pel prestigi de la cultura francesa. És l’any 1848, quan la República Helvètica s’estableix el reconeixement formal de la igualtat de les llengües: adopta l’alemany, el francès i l’italià com a llengües nacionals. Com es tracta de tres grans llengües europees, és lògic que molts suïssos siguin bilingües o plurilingües, el sistema educatiu i l’estructura federal de l’administració ho afavoreix. Els ciutadans tenen la llibertat de triar llur llengua, però el principi de territorialitat històrica és primordial, ja que permet d’establir les zones lingüístiques. Si un habitant de Zuric, de

parla alemanya, va a Ginebra, de parla francesa, sap que la llengua del territori, la utilitzada a tots els àmbits de l’administració és el francès, i s’hi haurà d’adaptar a l’hora d’anar a l’escola o per fer un tràmit a l’ajuntament.

Des del 1999, i per coherència amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del 1997, el romanx és parcialment llengua oficial en el sentit que és utilitzat per als informes que la Confederació fa amb les persones de llengua romanxa, és doncs, a partir d’aquesta data, una llengua oficial regional, atès que només es parla al cantó dels Grisons. Són només un 0’5% de la població i segur que són trilingües pel cap baix. És un cas semblant al de la Val d’Aran: no ha de ser complicat trobar algú que parli aranès, català, castellà i francès (+anglès). Ben segur que LA estudiant (em salto l’apostrofació per motius feministes) que ha contestat els exàmens de selectivitat en aranès en sigui un exemple. Ella ha fet el batxillerat francès i ha decidit utilitzar la seva llengua oficial. No ha demanat permís i ha fet bé, els drets s’usen i s’exigeixen. Encara no se sap qui corregirà les seves proves.

Tornem al país helvètic. Per la mateixa Carta de les llengües minoritàries, també es reconeix el “yéniche”, l’ienix com a cinquena llengua oficial, però sense territori afiliat. L’ienix és el sociolecte o argot dels ienixos o viatjants alemanys (a Espanya serien els mercheros o quinquis) un poble seminòmada europeu d’origen incert que constitueix la tercera major ètnia migratòria del continent. No són els gitanos però porten un estil de vida similar. Deuen rondar els 300.000, establerts sobretot a Alemanya, Bèlgica, Àustria, Països Baixos, Suïssa i parts de Franca. Només Suïssa  els reconeix com  a minoria autòctona nacional; hi viuen uns 30.000, dels quals només uns 3.500 són encara nòmades. No hi inclouen a Antoine Griezmann, perquè és futbolista francès nascut a Mâcon, jugador de la Real Societat de Sant Sebastià (encara que vivia a Baiona) des dels tretze anys. Diu que es queda a l’Atlético de Madrid, però no us estranyi que li pesi la tradició nòmada i la de fer calés i, després de fer el show mediàtic estiuenc, faci cap al Barça.

M’agrada el concepte «llengua nacional sense territori». I penso amb els gitanos de la Mariola, de Gràcia o d’Hostafrancs. Pere Garcia, president de l’Associació de Joves Gitanos de Catalunya diu que: “Avui en dia ser gitano és ser ciutadà sense que les diferències ens facin por, ja que d’aquí és on ve el principi de la interculturalitat. Els gitanos s’han integrat molt a la societat encara que potser no del tot com els agradaria”. No sé si es refereix al fet que han perdut la llengua caló que va desaparèixer ja al segle XIX. És el que passa amb les llengües petites que, si no hi ha una estructura que la protegeixi, a poc a poc, són assimilades per una de més gran. “És possible que al principi del segle XX encara n’hi hagués algun, però el caló ha estat absolutament substituït pel català. Sí que recorden algunes paraules que deien els vells (mol, ‘vi’; manró, ‘pa’; markura, ‘gat’), i quan volen semblar molt gitanos et diuen totes les que saben. Però no, la seva llengua és el català”. Ho diu el periodista Eugeni Casanova acaba de publicar una obra monumental: ‘Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora‘ (Pagès Editors, 2016). En destaco unes pinzellades:

Recordo a la vora de Niça una de les converses: ‘Però per què us voleu separar de l’Espanya?’, em preguntava un. I el del costat li deia: ‘És com naltros i els gitanos espanyols: eh que no hi vols estar, amb els gitanos espanyols?’ Perquè a Niça els gitanos catalans als espanyols els diuen ‘menjatomates’ i els espanyols als catalans, ‘comegatos’. Tenen aquest punt de conflicte. També hi ha els gitanos catalans que van amb el Barça sempre i els gitanos espanyols que van amb el Madrid.

Hi ha una comunitat de sis-centes o vuit-centes persones radicada, al nord de la Vall d’Aran, que va entrar a França no pas per Perpinyà, sinó a través del Pirineu central, que és el pas més habitual. Són una comunitat que procedeix de la Catalunya occidental i de l’Aragó oriental i, per tant, ja era barreja abans de passar a França perquè els seus membres fluctuaven entre Fraga, Lleida, Balaguer, Tremp. La majoria diuen que parlen gitano, però saben que és català. Perquè ells es defineixen a si mateixos com a gitanos catalans. És a dir, el seu lloc al cosmos és ser gitano català. Primer gitano i després català, que és l’adjectiu de gitano.

A partir d’un article periodístic, el servei de relacions exteriors de la Generalitat, el famós Diplocat -ara en REACTIVACIÓ- va assumir el tema com a propi, va contribuir a la publicació del llibre i a partir d’ara vol fer un acostament a aquesta comunitat. “Són catalans a l’exterior”. No crec que vingui determinat pel llibre però aquest any les universitats catalanes reservaran una plaça a cada grau per a estudiants d’ètnia gitana. El Consell Interuniversitari vol incentivar l’accés a la universitat de la minoria gitana.  A més de reservar una plaça, haurem d’escoltar els Gipsy Kings, el grup més internacional de França, amb milions de discos venuts a tot el món, entre ells parlen en català. I a més un català excel·lent.

Amb una actitud respectuosa i oberta cap a les llengües, s’entén que el marc mental dels suïssos sigui diferent del que ens tenen acostumats els habitants (poderosos o poble ras) de les espanyes -expressió d’ús comú fins que es va imposar el centralisme borbònic. I així ens va per l’España, Una! Com diu l’exiliada Marta Rovira: “Aquí s’entén la nostra causa, entenen de drets civils, humans i polítics; s’entén de DEMOCRÀCIA”. Penso també amb l’Anna Gabriel. Cap de les dues està cansada de la seva vella terra, que no es reconeix ni covarda ni salvatge. Els germans no desaproven que hagin anat nord enllà. No els ha agradat allunyar-se perquè reconeixen, en el seu país, gent neta i noble, culta, rica, lliure, pacífica i feliç. Els dol haver deixat el niu, on tenen l’escalfor d’un somriure etern. No som covards ni tenim por d’aquesta brutal, tancada i endeutada pàtria veïna. No volem més assajos de convivència amb qui ens casca.