POSTDEMOCRÀCIA LEGIONÀRIA

Publicat avui a la Manyana de Lleida

El sistema polític que li va més bé al capital per gestionar aquest món és qualsevol mutació de l’autoritarisme, sigui en forma de populisme americà o d’autoritarisme postdemocràtic europeu. Davant del triomf de la globalització econòmica, cultural i política havíem arribat a pensar que la democràcia, que segons Aristòtil és el millor sistema polític sempre que es busqui el bé comú, s’escamparia per tot el món com evolució més natural. Però resulta que no, es veu que amb el sistema liberal global hem generat un fonamentalisme econòmic que més aviat afavoreix a ben pocs.

El neoliberalisme és el fonamentalisme del capitalisme financer. El model a seguir seria la Xina, on l’economia s’alia amb molta comoditat amb el partit únic. Hi ha una tendència global cap a un model polític més autoritari. A Europa, on les democràcies liberals no tenen ni cent anys, tot just es van començar a implantar després de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona, anem cap a l’autoritarisme postdemocràtic, com li he sentit explicar al filòsof Josep Ramoneda. Vol dir que hi ha una democràcia que evoluciona no cap a majors quotes de llibertat o participació política, sinó cap a formes de control més restrictives. El vincle entre la democràcia social i el capitalisme s’ha trencat. En el millor dels casos ens trobem amb una democràcia demagògica radical on hi ha un abús de poder que no vetlla per la comunitat, sinó que genera un increment de les desigualtats i afavoreix els interessos d’elits econòmiques, de castes polítiques i arribistes d’ambdós costats.

Arreu del mon es viu amb por l’emigració, la precarietat laboral, els robots, la falta de futur. Davant del temor i de la incertesa, es veu com a solució un poder més fort, digueu-ne autoritarisme, totalitarisme o dictadura – no m’agrada parlar de retorn del feixisme perquè cada època té el seu context històric. Són paraules gruixudes però sempre m’he sorprès de la infinita voluntat de submissió que manifesta la condició humana. És més fàcil deixar-se dominar, deixar-se guiar, deixar-se portar pel poder que arribar a participar-hi. “L’instint de submissió, un ardent desig d’obeir i de ser dominat per un home fort és tan fort com el desig de poder”, ens deia la politòloga Hannah Arendt  al llibre Sobre la violència, 1970.

En la mateixa Espanya bipolar del segle XX, que va viure quaranta anys de dictadura fruit d’una rebel·lió contra un govern legítim, seguits de quaranta de democràcia de façana moderna del segle XXI, la democràcia liberal ha col·lapsat. Seguint els aires autoritaris planetaris, l’autoritarisme constitucional amb corona que malda per la unitat nacional ha tret en processó el seu model de cosmovisió més ètnica, incívica i excloent.

Espanya repeteix el costat més fosc i perdurable de la seva història: capaç d’expulsar moriscos, jueus, perdre colònies i declarar enemic a qualsevol que no parli la llengua imperial. Deia el filòsof Walter Benjamin “Cada ascens del feixisme és testimoni d’una revolució fallida”. Si adaptem les paraules del pensador a l’actualitat espanyola hauríem de dir: la fallida de la Transició ens retorna a l’autoritarisme roí. La responsabilitat no és de la corrupció política sinó del separatisme català que ha despertat la fera totalitària; només estava en hibernació sota el vol de blavoses gavines. I, poc a poc, la pell de brau es va tornant ataronjada per l’acció del sol hispànic rostidor que alegra tant la vida de Ciutadans.

El filòsof eslovè Slavoj Žižek, molt influït per l’ensorrament dels països de l’est i el pas cap al capitalisme, diu a Pedir lo imposible, 2013 que “si les coses no canvien, s’esfondren”. No ho veig tan clar, aquí des de fa cinquanta anys cantem que l’estaca deu de ser corcada i que segur que caurà. I cada Setmana Santa, com la prova més clara de l’evolució cap a la modernitat i voluntat de fraternitat entre els pobles d’Espanya, sentim “el novio de la muerte” de la qual us presento una libèrrima adaptació catalana:

Soc d’un poble a qui la sort

ferí amb arpa d’alimanya,

soc un nòvio de la mort

que va aixecar-se amb llaç groc i fort

contra aital infidel companya.

 

Auf Wiedersehen, Espanya.

Aquesta entrada ha esta publicada en Capitalisme, General, Identitat, Neoliberalisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*