SALVEM EL SOLDAT SALVADÓ

Deixa un comentari

Me cago’n la verge Maria Santíssima del Canyeret quan era fadrina o el simple me cago’n deu són paraules en perill d’extinció. Les paraulotes contra la religió fa temps que són expressions buides, excepte per a la justícia espanyola que encara viu en el fonamentalisme medieval i, si et senten blasfemar, pots fer cap a la presó una temporada. Són tan buides que quasi han desaparegut. Ens apanyem amb un hòstia, un collons i poca cosa més, ‘Ndéu.

No m’agraden les paraulotes, més ben dit, no m’agrada dir paraulotes. Se m’escapa algun cojones per la meva etapa militar a Sevilla i algun cony o coi. Suposo que és un trauma infantil no superat de la meva educació catòlica, cristiana i rural. Després, per guanyar-me la vida de professor he hagut d’aprendre i intentar ensenyar des de Sarrià fins a l’Hospitalet de Llobregat, que totes les paraules de la llengua són igual de bones o dolentes. La llengua és neutra, les persones no. I el pitjor que li pot passar a una llengua és perdre paraules. L’única llengua dolenta és la que no es diu, la que deixa de parlar-se. Sentència de mort. Les paraulotes han d’existir perquè són part del registre col·loquial-vulgar que és una manera més de comunicar-nos amb els altres.

Ara estem tan dessacralitzats i secularitzats que la religió no ens serveix per cabrejar-nos. Tampoc l’entorn urbà ha generat unes paraulotes tan sòlides com ho havia fet la vida del camp. S’ha dit que els infants de la capital quan li dius la paraula pollastre se l’imaginen desplomat i penjat a la botiga del mercat. Estic segur que als nens de la primera àrea metropolitana catalana, quan es pronuncia la paraula burro no li ve la imatge mental del mamífer utilitzat com animal de tir, lo ruc de Ponent; més aviat pensarà amb algun company que li ha fet la punyeta a l’hora de l’esbarjo.

Però la mala llet la tenim i per algun lloc ha de sortir. Un dels camps en què posem el punt de mira són les dones perquè són un poder real i emergent, molt per sobre de Nostre Senyor finat per la filosofia nietzscheana del segle XIX. Dit sigui d’entrada, dono suport a totes les reivindicacions feministes que posin les dones en pla d’igualtat total amb el gènere mascle. És més, com ara tot va accelerat, pronostico que en pocs anys les expressions considerades masclistes per les feministes seran paraules buides. Són significants buits, no expressen idees lingüístiques, sinó només emocions. Les persones es manifesten, es donen a conèixer pels seus fets, no per les esbravades verborreiques en la intimitat.

Per això vull analitzar el llenguatge masclista del cas d’en Lluís Salvadó que, com a tots els càrrecs de la Generalitat, estan sent vigilats, punxats, investigats per les forces policials espanyoles, l’han enxampat en una conversa amb un amic del seu poble Josep Caparrós, alcalde de Sant Carles de la Ràpita (Montsià). Especulen sobre la dona que havia de substituir Meritxell Ruiz al capdavant del Departament d’Educació el juliol del 2017: “La que tingui les mamelles més grosses”, diu Salvadó al seu interlocutor. Si encara fos professor, portaria l’àudio a classe com a magnífic exemple de registre lingüístic col·loquial-vulgar que és el propi dels usos informals, amb la inclusió de trets dialectals, amb una total manca de refinament, amb la possibilitat d’incloure no només paraules i expressions considerades incorrectes, sinó també de malsonants o grolleres. En un moment de la conversa Caparrós pregunta: “La dona de Puigdemont no és romanesa? Suposo que ella sí que accedirà”. Salvadó respon “estan buscant una romanesa, via la dona de Puigdemont, o una brasilera, que són resultones”. “És missió impossible. És més fàcil inaugurar un auditori que trobar dones”.

Les (persones) de la CUP diuen que són paraules que denoten un to masclista, misogin i xenòfob. Tenen tota la raó, perquè és un registre col·loquial i vulgar. Si féssim de poetes, hauríem de dir com Papasseit: “i a la verge més jove li vindrà llet al pit”; un metge parlaria de glàndules mamàries o de càncer de mama; per entendre’ns tots, en català estàndard, diem pit (popa a Ponent) i a cal Vell cada dia munyien les mamelles rebotides de les vaques, que podríem parlar si és un col·loquialisme o un tecnicisme de la ramaderia. I podríem fer més literatura amb metes, tetes, pitrera, si, sina; tenir: coratge, valor, pulmons o tenir davantera com la del Barça.

La conversa d’aquests dos rapitencs no és una guerra “ginecolingüística”. Aquest conflicte no va de correcció feminista, . Una lògica de guerra bruta, tot val. S’utilitza un fragment d’una conversa íntima i privada, treta de la investigació judicial i es difon en un programa de màxima audiència estatal l’endemà del 8M, dia de la dona. No feu el ximple, no us equivoqueu d’enemic. Com en el film de Steven Spielberg Salvem el soldat Ryan, 1998, ara Salveu el soldat Salvadó, trenta anys de serveis republicans no mereixen ni una degradació. No podem anar perdent soldats. Tanqueu les files. I recordeu: a l’enemic, ni aigua cojones. Se m’ha escapat.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Identitat, Puigdemont el 31 de març de 2018 per jfkami

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.