SUPREMACISME I VIOLÈNCIA

Quan la Conxa i dues filles, en la novel·la de Pedra de Tartera de Maria Barbal, tornen al poble després de passar cinc setmanes desplaçades a un poble de l’Aragó i haver perdut el marit i pare afusellat, un tinent coronel nacional li diu: “Se ha acabado la vergüenza de este país. Gracias a Dios estamos salvados. Esperamos que su conducta no tenga mancha desde ahora. Si sois buenas españolas, nada tenéis que temer”. Aquesta escena de la Guerra Civil és fàcilment comparable en l’actualitat amb alguna dels polítics catalans interrogats pels jutges de l’Audiencia Nacional o del Tribunal Supremo: “Por la sagrada y constitucional unidad de España, confío que renunciéis a vuestras ideas separatistas y podamos vivir en paz”.

La Conxa també pensa: “Arribava un instant que no sabíem si fèiem front a una desgràcia o a una culpa, semblaven esperar que ens donéssim per vençuts i que ens mostréssim, escarmentats, inferiors, que demanéssim perdó com a pobres sobrers el tracte normal de les altres persones”. Ara no hem de dubtar, és una desgràcia sentir-nos tractats com ho fa l’Estat espanyol. Empresonar homes i dones que defensen unes idees de forma pacífica no és defensar la llei ni cap Constitució, és empresonar persones. Continua llegint