El Tossal

Enmig del pla és referència i talaia

Populisme o mandat democràtic?

Un relat que els partits unionistes més marcadament espanyolistes volen imposar és que quan els dirigents polítics es salten les lleis, es tornen populistes i acaben sent dictadors.

En termes lògics aquesta afirmació es necessària però no suficient. M’explicaré.

Si repassem els referents històrics amb els què, els que utilitzen aquest argument, comparen el procés català, els adveniments del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya (curiosament es deixen la rebel·lió franquista contra el legítim govern republicà espanyol), ens trobem el següent:

Cap dels dos partits va guanyar mai unes eleccions amb totes les garanties democràtiques.

L’accés al poder fou auspiciat per un context de violència política, i debilitat de l’estat (la Monarquia de Italiana, i la República de Weimar respectivament).

En ambdós casos, existia una grandíssima crisi política i social.

Però històricament, hi ha hagut processos històrics en el que polítics que han escoltat i implementat els desitjos del poble no han acabat en dictadures. Un exemple és la revolució americana. Un altre és la transició de la dictadura franquista a un estat democràtic i de dret a Espanya. En ambdós casos els responsables polítics es van saltar la llei en virtut de plantejaments populistes (mireu-ne la definició al diccionari de la Enciclopèdia Catalana), però no van acabar en dictadures sinó en estats democràtics. 

La supeditació al principi democràtic, la busca del mandat democràtic és la diferència.

Ara jo em pregunto, qui ofereix tancs? Qui es es supedita el principi democràtic? Qui no permet votar? Qui no fa res sense buscar un mandat democràtic?

Senyors del PP, senyors de ciutadans, senyors del PSC, no es populisme. És la busca del mandat democràtic.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.