L’última fuetada del Pujolisme

Malgrat que durant els anys 80s i 90s els governs de l’època van centrar la seva activitat en la construcció nacional, i el desenvolupament de l’autogovern i dels serveis públics, amb un progrés econòmica i social evident del país, actualment s’identifica més aquesta etapa amb una manera de fer política, el Pujolisme.

El Pujolisme es basava, entre altres coses, en el desenvolupament del pacte constitucional del 78, en el manteniment i l’aprofitament de l’estatu quo, en la negociació i el regat, en el peix al cove, i en el manteniment  a ultrança de les petites quotes d’autogovern que s’anaven assolint.

El Pujolisme, molt criticat pels partits de l’esquerra catalanista mentre eren a l’oposició, va ser de facto mantingut pels tripartits d’En Maragall i En Montilla.

El primer en posar en qüestió el Pujolisme fou el propi Pujol, en aquell article en que reflexionava que en realitat, en el llarg termini, havia fracassat en el seu plantejament i estratègia política. I la pròpia Convergència el va superar en el congrés de 2012 a Reus, on va donar per superada l’etapa autonòmica i va optar de forma clara per la independència de Catalunya.

Ara, 3 anys desprès, quan el país es a punt d’escriure la més brillant pàgina en els últims 300 anys d’història, és curiós veure com molts d’aquells que l’havien blasmat (PSC i CSQSP), que l’havien exèrcit (Unió Democràtica), o que l’havien utilitzat per contenir la força interna de la societat catalana (PP i PSC) malden per recuperar-lo i mantenir-lo. És l’última fuetada, mentre les forces socials i polítiques de progrés ja va dies que l’han enterrat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*