El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

‘Xulos’ i ‘tontos’

Trump

Notes per si mai ens volem prendre seriosament la supervivència del català

Ací teniu un parell de vídeos breus de TV3. El primer és de Merlí i només dura 43 segons:

Imaginem-nos  que el nen, en compte de demanar «Jo sóc tonto?» hagués demanat «Jo sóc ruc?», o fins i tot: «Que sóc ruc, jo?» Creieu que hauria passat res? Creieu que hauria estat un atemptat a l’ús real de la llengua? Penseu que se n’hauria ressentit la versemblança, la veracitat? Diríeu que la gent hauria canviat de cadena? És marcià ruc, o és català? És culte o és ben col·loquial?

El segon vídeo és d’un informatiu infantil, Info K. Dura poc més de 20 segons.

Ací ja no hi ha un actor, sinó el presentador d’un informatiu, que se suposa que ha de fer servir un llenguatge planer, però amb una certa formalitat (dic «una certa» perquè va adreçat als infants, és clar). Què hauria passat si hagués dit «un vídeo molt bonic» en lloc de «un vídeo molt txulo»? Hauria fet riure? No l’hauria entès la quitxalla dels Països Catalans? Hauria perdut força la comunicació? Hauria fet arrufar el nas als milers de xiquets que s’ho miraven? 

El mot tonto, ens recorda Joan Coromines, és registrat en català des del 1627. Ve del castellà? L’Alcover-Moll diu que sí. En Coromines diu que no ho creu. El cas és que en castellà surt el 1570 i en català més de mig segle més tard. Sigui com sigui, Coromines mateix diu «no és mot gaire castís» i també, atenció: «Guardem-nos nosaltres de postergar, a causa de tonto i derivs., l’ús de mots tan nostres i vius com toix, totxo, neci, ruc, talòs, beneit, babau.»

Ara digueu-me si d’aquests mots «tan nostres i vius» que esmenta Coromines en sentiu i llegiu gaires, als nostres mitjans de comunicació. Molt pocs, oi? És una tria voluntària? Vosaltres què en penseu?

Sobre el mot xulo, Coromines només diu: «Xulo, xulada, xular, castellanismes, del cast. chulo.» La pobra Empar Moliner, fa anys ja es queixava de la proliferació desmesurada d’aquest mot. Però és evident que ni l’Empar Moliner ni en Coromines no sabien què era el català evolucionat.

Sortosament, avui tenim el llibre d’estil de TV3, l’Esadir, aquesta pàgina web tan útil i eficaç que ens il·lustra sobre el català del segle XXI. Diu això:

«xulo Lleng. col·loquial.

1) Fatxenda, fanfarró, provocador. El teu germà és un xulo: ha vingut a provocar.

2) Persona que viu a costa d’una o més prostitutes. Sinònims: macarra, macarró, proxeneta.

3) Bonic, maco, vistós. Un cotxe molt xulo 

I afegeix un apunt sobre la pronunciació:

«L’ús col·loquial avui es decanta majoritàriament pel so africat (tx), que considerem del tot adequat en registres informals:  tʃúlu tʃúlə»

Que quedi clar, doncs: TV3 beneeix xulo i recorda que s’ha de pronunciar txulu.

«Contra la resignació, contra la dimissió lingüística absoluta… el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular»

Entre en Coromines, la Moliner i l’Esadir m’he desconcertat. Per això he fet una enquesta a alguns amics i coneguts de tots els dialectes, que m’han fet arribar mots que podrien suplir tonto i xulo. Heus-ne ací algunes respostes:

—per tonto (persones)apardalat, ase, babau, badoc, bajà, bajoc, bajoca, bàmbol, banastre, benaventurat, beneit, beneitó, beroi, betzol, betzol de monges,  bleda, borinot, capbuit, capsigrany, colló, curt, curt de gambals, embambat, esburbat, fava, malaventurat, panoli, poca-solta, ruc, soc, soca, suro, talòs, tanoca, toix, tòtil, totxo, tros d’ase, tros de suro, ximple, ximplet..

—per tonto (coses): absurd, estúpid, flac, no treu cap a res, no es pot agafar per enlloc, sense cap ni centener, sense cap ni peus, sense molla ni crostó, sense seguida, sense solta, sense solta ni volta, sense suc ni bruc, sense trellat.

—per tonteria: beneitura, bestiesa, disbarat, poca-soltada, rucada, ximpleria.

—per xulo (desafiador): brusquer, buscabregues, cercabregues, cregut, estufat, fanfarró, fatxenda, gallet, milhomes, perdonavides, pinxo, pollastre, pollastret, presumit, saberut, tibat, ventoler, ventós.

—per xulo (bonic): bell, ben fet, bonic, curiós, ferm, espaterrant, llampant, maco, que fa enveja, que fa goig, que fa mirera (o mengera…), que fa patxoca, vistós.

—per fer el xulo (o xular  o xulejar): bravatejar, fer el pinxo, fer el pollastre, fer el pollastret, fer el tifa, gallejar.

«El pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí»

N’hi ha algun (molt pocs) que no és apte per al llenguatge col·loquial, però la majoria sí: trieu i remeneu, doncs.

I ara, si voleu, agafeu diccionaris i amplieu-ho, que per això hi són. D’aquests vocabularis, n’hi ha un que em té el cor robat: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall,  d’en Josep Espunyes. És un veritable monument a la llengua. Us en transcric només una ínfima part dels mots i girs (vius!) que ens regala:

—per tonto: baix de sostre, beneit del cabàs, cap de fava, cap de meló, cap de pardals, cap de trons, carbassot, curt de gambals, curt d’enteniment, faltar-li’n un tros, més alt que un pi i més ruc que un tupí, més curt que les calces d’un capellà, més curt que les mànigues d’una armilla, més curt que una cua de conill, més ruc que fet d’encàrrec, més talòs que la mare que el va parir, no saber quants dits té a la mà, pallús, patotxo, sabatot, tenir el cap més verd que una carbassa, tenir el cap ple de fum, tenir un cervell de pardal, toia, un poca substància, xitxarel·lo…

—per xulo o fer el xulo: anar encarcarat com un ciri, cagarro sec, creure’s qui sap què, donar-se to, entonat, fer-se veure, merdeta seca, mirar de dalt a baix, no tenir padrins, passar dret, pensar-se qui sap què és, pet bufat, pet presumit, pixar de molt alt, voler-s’ho menjar tot… 

En fi, amics, això de recórrer sempre a la cantarella de «l’ús real de la llengua» em comença a carregar i, si voleu que us ho digui, em sembla passat de moda. Sempre que ho sento, em fa l’efecte com si em tractessin d’ase. I en l’estat actual de les coses em sembla frívol i irresponsable. Contra la frivolitat i la deixadesa, contra l’entronització de la ignorància, contra la resignació, contra la contemplació passiva de la desfeta, contra la dimissió lingüística absoluta… la serietat, el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular.

Perquè el pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí.

_________________________

Vull agrair l’ajut de: Jem Cabanes, Anna Casassas, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Josep Ferrer, Celdoni Fonoll, Marta Marfany i Ramon Torrents.

_________________________

Potser també us interessarà: L’art de dir-se els mil penjaments

_________________________

 Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Popularment sempre s’havia dit: maco, bufó i curiós. Ma mare se’n cansava de dir: Ha quedat molt curiós (maco). Sigues més curiós (curós, endreçat, polit). També: tanoca, ximple, pallús, beneit, soca i totxo, eren d’ús corrent. A mi “xulo” em fa venir gratera.

  2. L’escrit d’aquesta setmana enllaça perfectament amb l’apunt de la setmana passada sobre l’Ivan Tubau (qepd) que sobre el català castellanitzat venia a dir que no s’hi pot fer res i que, a més, és el català real. No en volia escriure per no dir-ne de grosses, però em sembla que m’hi poso. Aquest senyor, i altres que en citaveu, són enemics de qui estima el català. No pas rivals, són enemics. Un rival es un de l’equip contrari, en esports, o, per a mi, els del PSC o els Comuns. Però Ciutadans o els de la “colla del barco” -com es coneixia a en Tubau i companyia- són enemics perquè ens volen destruir. Amb l’afegit que són gent amb potència cultural i preparació, que apuntalen els seus arguments amb mentides que saben que són mentides. Per això és més greu el seu discurs sibil·lí i els tinc per enemics.
    Moltes llengües han desaparegut, d’acord, però no han desaparegut per culpa dels que no la tenen com a pròpia, sinó pels que la parlen i que deixen de fer-ho. També hi ha el cas contrari: el de l’hebreu, revifat per la tossuderia d’un poble.
    És lamentable que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no faci una aposta clara contra aquesta inèrcia castellanitzadora. Quan jo era petit ningú utilitzava “bústia” i ara és un mot conegut i l’aberració fóra dir “busson”. Vaixell i barco, ximplet i tonto, bonic i xulo… pot potenciar-se la forma correcta si els Tubau de torn no ens desanimen.

    1. En Víctor Alexandre en parlava en aquest article: http://www.naciodigital.cat/opinio/12308/llengua/tv3 (no sé com convertir-ho en enllaç)
      El que és més preocupant és que algú li va posar un comentari en què mirava de justificar una colla de barbarismes que esmentava l’articulista. Fins i tot va recórrer a esmentar la diòcesi de Tortosa, com si l’Església vaticana fos una autoritat entesa de llengua catalana. Aquests que graten en els diccionaris i textos de tota mena per justificar barbarismes, “espanyolades” quasi sempre, són els qui fan més mal a la llengua. La volen convertir en un dialecte de l’espanyol. O ja ho és?

  3. De la mateixa manera que al País Valencià diem ‘fava’ (‘curt d’enteniment’), també diem ‘favada’ (‘disbarat’, ‘poca-soltada’…); per tant, podríeu afegir ‘favada’ a la llista de possibles substituts genuïns de ‘tonteria’.

    1. Hi ha una pel·lícula dels anys 30 que es diu “El fava de ramonet”.

      Busqueu-la i mireu-la, que vos agradarà.

      L’acció transcorre a València, al cap i casal.

  4. Sóc testimoni que als carrers de la Selva del Camp dels 60-70, “tonto” NO EXISTIA. No ho deia ningú, cap xiquet. El més freqüent era «ruc» i «alonso»*.
    Per això em va fer tanta malícia la difusió jocosa i continuada que Andreu Buenafuente va fer de «tonto» als seus programes radiofònics i sobretot televisius, que induïa a pensar que pertanyia al seu col·loquial territorial.
    En tot cas, al seu idiolecte ja passat per Barcelona, perquè, de tarragoní o de reusenc, res! (Que jo sàpiga.)
    *«alonso» [ǝ‘lonsu].
    L’únic onso de què es podia tenir coneixement lluny del Pirineu no era pas la fera salvatge en llibertat, sinó més aviat la pobra bèstia captiva que els firaires feien ballar, maldestra i amb aspecte de curta de gambals. Al Camp de Tarragona s’hi va adherir l’article i es devia encreuar amb el nom propi castellà Alonso pronunciat «tradicionalment» a la catalana (com tants d’altres: Tano, Nando, Cisco, Leiandro…):
    (l’)onso + Alonso? = «alonso».
    «Fer l’alonso» [sic] és fer el ruc, l’animal, «fer l’índio», o justament «fer l’osso».
    «No siguis alonso!» «És com a alonso, aqueix paio!», «alonsot»…
    És un qualificatiu col·loquial força estès al Camp, més a pobles que a ciutat, i fins i tot Els Pets l’inclouen en una cançó.
    Que algú es digui Alonso de nom o cognom ho troben xocant, de per riure, i, com l’adjectiu, suscita rèpliques formulàries: «Del teu nas m’engroso» (Vilallonga), «A les teves calces m’engronso» (Riudoms).

  5. Perdoneu-me però em cal manifestar-ho. Avui la Mònica Terribas ha entrevistat el guionista i creador de la sèrie de TV3 Merlí, molt aplaudida. Quan li ha preguntat si en Merlí, el protagonista, continuaria tenint fogots, aquest senyor no ha sabut què contestar. S’ha vist que no entenia la pregunta, i en concret el mot fogots. És guionista i escriptor, llicenciat en dramatúrgia i interpretació per l’Institut del Teatre. Aleshores jo sí que he entès moltes coses, sobretot relacionades amb el model de llengua de la sèrie. Viure la decadència de la pròpia llengua és un mal que els catalans estem vivint i sobretot patint en directe. De viu en viu. I això destrempa molt.

  6. ‘Tonto’ també existeix en italià, documentat des de 1565, segons el « Dizionario Etimologico della Lingua Italiana » de Cortelazzo-Zolli. Aquests autors l’atribueixen a la influència espanyola, molt important el segle XVI, i descarten que sigui de creació expressiva directa, com podria ser la forma castellana i portuguesa, i la forma romanesa ‘tont’, que té el mateix significat. També ho podrien ser la forma sarda ‘tontu’, la napolitana ‘ntòntaro’ i les calabreses ‘ntontu’ i ‘ntonticu’, però en tots aquests casos és més probable també la influència hispànica, molt important a Sardenya i al sud itàlic. En català jo la tenc documentada a les profecies atribuïdes a Bernat de Mogoda, escrites entre 1523 i 1576, publicades per Guillem Simó a la revista ‘Randa’, 7 (1978): « Sentirà per gran erra / lo bell alet bilayre, / mira, tonto, per l’ayre / antes que vingue » (LXXXV, p. 151), cosa que la fa contemporània –o potser un poc anterior– de la primera documentació castellana. Però fins i tot si fos anterior el text català al castellà, això no voldria dir que en català fos original, perquè en el segle XVI la castellanització dels texts literaris ja és important, com demostr al meu article de ‘Randa’ 18 (1985) titulat « La penetració del lèxic castellà dins el català de Mallorca a l’època de la Decadència (segles XVI-XVIII) ». Allò que pareix segur és que abans d’aquest segle no es troba ‘tonto’ en català (l’únic exemple vàlid que en dóna el CICA és del segle XVII). Però Cortelazzo-Zolli donen un altre ètim possible, i segons ells més ben acollit per la filologia, de ‘tonto’, proposat pel filòleg G. Tilander el 1958: un llatí *’tontu(m)’, participi passiu vulgar de ’tondere’ (cat. ’tondre’), perquè hi hagué el costum en una època antiga (que el diccionari no especifica) d’arranar els cabells als bojos i als delinqüents. Si fos aquest realment l’origen del ‘tonto’, és evident que no seria forma catalana, perquè hauria estat *’tont’, com en romanès. I precisament el fet que aquest mot es trobi als dos extrems de la Romània dóna més versemblança a l’ètim llatí *’tontu(m)’, més que no a la casual coincident creació expressiva a regions tan allunyades. El participi llatí, a més a més, està assegurat per la paraula francesa ‘tonte’, que vol dir ‘llana obtinguda per la tosa dels animals’.
    Si tots els estudiosos dels parlars italians i del sard reconeixen que, en aquests, ‘tonto’ i similars és un castellanisme, molt estrany seria que no ho fos en català i justament aquí també s’hagués format espontàniament per creació expressiva. Massa casualitat!

  7. M’ha plagut molt la referència que feu del llibre d’en Josep Espunyes, de qui he après i encara aprenc tant.
    Pel que fa a tonto, penseu que hi ha un anunci d’uns supermercats de tecnologia que s’anuncien arreu (per tots els mitjans de comunicació) així: «Jo no sóc tonto». Com, doncs, podem fer res contra això? Si els propis mitjans admeten aquesta publicitat vol dir que s’han retut absolutament a la castellanització.
    Us imagineu un anunci en castellà que digués: «Jo no soy banau» (o ruc, etc.)?

  8. Un gran problema del català és que no té un vocabulari d’argot amb força. “Xulo” no vol dir “bonic” o “maco”. La paraula “xulo” té molta més força que aquests dos mots. No és el mateix dir que el concert de, per dir algú, U2, ha estat molt maco que dir que ha estat molt “xulo”. El primer sona dèbil, cursi, sona a concert de música clàssica. El segon vol dir que ha estat divertit, emocionant, màgic, tot en una sola paraula. Si no volem barbarismes a la nostra llengua, comencem a buscar autèntics sinònims que, a més, es puguin utilitzar com a argot. Si no, ja ens podem oblidar de que la gent utilitzi la paraula “correcta”.

    1. D’això sempre n’havíem dit ‘ben parit’. I, sincerament, al costat de ‘un concert ben parit’, dir ‘un concert xulo’ sona cursi, xaró, escardalenc. El català té recursos molt expressius, sens dubte.

Respon a Jaume Corbera Pou Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent