El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Vèncer sense convèncer?

Balanç de la supressió dels diacrítics al cap de quinze mesos

 

En una entrevista al Punt-Avui, la setmana passada, el periodista Raül Garcia demana al prestigiós gramàtic Josep Ruaix que parli de la polèmica dels diacrítics: «Els diacrítics serveixen per a la claredat, per a evitar ambigüitats i, és clar, si se’n treuen es creen ambigüitats. De manera que jo encara n’hi hauria afegit algun.» Clar, sense ambigüitats.

El 24 d’octubre de 2016 l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar la nova Ortografia catalana, que, entre més novetats, prescrivia una reducció dràstica de mots amb accent diacrític. Després de quinze mesos llargs, ja es pot començar a comprovar quin succés ha tingut aquesta modificació. Sense afany d’ésser exhaustiu ni científic, voldria simplement fer un cop d’ull a la situació.

Es pot dir que la supressió dels diacrítics s’ha imposat en la majoria de mitjans de comunicació catalans. I tanmateix, hi ha, si més no, dues excepcions notables: el diari electrònic VilaWeb i el setmanari El Temps, els dos principals mitjans amb una voluntat insubornable d’abastar la nació completa, els Països Catalans:

Però en els mitjans barcelonins, com dèiem, les modificacions ortogràfiques s’han implantat. Això no vol dir que, ara i adés, no hi vegem lapsus. Fins i tot, de vegades, amb accents que no defensen ni els partidaris de la claredat diacrítica:

I fora dels mitjans, quin ús en fa, la gent, dels diacrítics? Fa de mal dir. Podríem recercar a Google i demostraríem que accents com aquests que acabem de veure es mantenen molt majoritàriament, però qui pot assegurar que, amb el pas del temps, persistiran? De moment, això sí, constatem una certa resistència de periodistes i escriptors, una resistència que hauria de fer veure que mesures com aquesta no es poden imposar si no són ben acordades i acceptades i, sobretot, si no són necessàries.

Un exemple. Per Nadal, VilaWeb va presentar una llista de dos-cents llibres recomanats pels editors de tot el país. Entre aquests dos-cents títols, únicament n’hi havia dos que duguessin un mots amb accent condemnat. Doncs sapigueu que tots dos es publiquen encara amb l’accent: Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres i Jo sóc així i això no és un problema. Per pensar-hi…

Sorprèn més encara quan de comprovar que les modificacions no han arribat ni tan sols a certes obres de consulta oficials. Per començar, cap dels canvis ortogràfics no s’ha implantat en les obres oficials de fora del Principat. N’és un exemple el Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on no trobem quasi cap petja de les modificacions ortogràfiques:

En veient això, no podem estar de demanar-nos si, abans de decidir els canvis ortogràfics, hi va haver acord amb l’Acadèmia o no.

Però el cas és que fins i tot dins les obres de l’Institut d’Estudis Catalans, hi trobem anomalies. Si ja en la versió electrònica del DIEC els accents decretats incorrectes no van desaparèixer fins al cap de força mesos, avui encara podem comprovar que es mantenen en obres de consulta pròpies, com ara el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

És xocant també que en eines tan usades com l’Optimot (dependent de la Generalitat de Catalunya), hi trobem encara els accents prohibits; per exemple, en el diccionari castellà-català de la GEC:

I si sortim dels manuals que podem considerar oficials, observem que tampoc no ha integrat cap canvi una eina informàtica tan usada com el corrector i verificador ortogràfic de Softcatalà (molt recomanable, no em cansaré de dir-ho):

Però si hi ha un corrector informàtic divulgat de debò és el del processatext Word, on també resisteixen tots els diacrítics, ara com ara:

Si el Word continua senyalant faltes no oficials, Twitter continua dient «Dóna una ullada», sense el pronom hi, però amb un accent que ens ajuda a entendre de seguida que dóna és un verb i que es pronuncia amb o tancada:

I, ja que en parlem, acabem amb uns quants exemples extrets de Twitter. Ens adonarem de seguida que, al cap de quinze mesos llargs, molta gent no fa cas de la supressió dels diacrítics. És manca d’informació? És un descuit? Vés a saber (ai, «Ves a saber»)… Ves que no sigui rebel·lió (atenció al primer piulet!):

 

També us pot interessar:

Diacrítics: calia?

És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?

Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no?

Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Amb aquesta merda de reforma, quan hom llegeix un text en veu alta i apareix una paraula com “venen”, cal aturar-se i acabar de llegir en silenci tot un paràgraf o més d’un perquè el context permeti de saber com pronunciar-la?

  2. Això dels diacrítics m’ha suposat un bon trencacolls i un desgast personal gens menyspreable. En sóc totalment refractari, penso que l’IEC ha actuat frivolament i ha fet un problema allà on no n’hi havia (si més no ha estat pitjor el remei que la malaltia). Dit això, ve la segona part en què jo em trobo. A punt d’editar una novel·la, vaig haver d’anar a la cerca i captura de tantes paraules com l’original tenia i que havien perdut l’accent (esfereïdor el nombre de féu, dóna, sóc, fóra… que vaig haver de canviar a contracor). Podia no haver-ho fet? Ben cert. Tanmateix si hem d’acceptar que l’IEC és l’autoritat, malgrat la discrepància, i en previsió de com derivarà tot plegat a mesura que passi el temps, no volia que un llibre nou de trinca sortís, ja d’entrada, amb faltes d’ortografia. I com que ho he hagut de fer sense estar-ne convençut, hi estic sobradament emprenyat!

  3. Soc professor l’institut i puc assegurar-vos que els meus alumnes, més enllà de la sorpresa inicial i d’una raonable resistència a desaprendre una llista que mai havien aconseguit recordar del tot, s’hi han acostumat sense patir-hi gaire. El temps anirà posen les coses al seu lloc … D’altra banda, si bé els incompliments, de moment, són clamorosos vull precisar que hi ha de tot i que una editorial valenciana com Bromera, almenys a la traducció que Lluís-Anton Baulenas fa de la novel.la Chanson Douce de Leïla Slimani, segueix la normativa dels diacrítics sistemàticament.

  4. Vaig prendre la decisió que qualsevol cosa que publiqui farà cas omís de la nova normativa. Si l’editorial s’hi nega canviaré de casa. Des que la ideologia castellanitzadora s’apoderà de l’IEC, he deixat de reconèixer-li cap autoritat.

  5. Jo sóc una ferma partidària de l’ús dels diacrítics. Tot i que els mestres ( casum l’olla) estan prou contents amb la simplificació. Jo no i ho sóc. Digueu-me maniàtica.
    M’ha agradat molt la reflexió.
    Gràcies!

  6. Asseguda en.un soc em.presento: sóc una dona que dóna de sí tot el que pot. Si algun dia estàs tens, téns la pissibilirat de beure de la deu que déu ha pisat al.teu abast. La deu de la paciència
    Apa, acadèmics, comenceu a suprimir, amb mi, no podreu. Adéu.

  7. Benvolgut company, M’he llegit els teus articles sobre la qüestió dels diacrítics i hi estic d’acord. Però penso que ens deixem enganyar per una qüestió secundària mentre l’IEC aprova coses molt més greus: una nova gramàtica que “simplifica” l’estructura de la llengua, fins i tot al nivell sintàctic, i admet multitud de solucions rebutjades per Fabra. Per exemple: “al sortir” al costat de “en sortir”, i “interessat en fer” al costat de “interessat a fer”. Amb això què s’aconsegueix? Doncs una llengua IMPRECISA. Aquest hauria de ser el cavall de batalla.

  8. Totalment contrària a la supressió dels diacrítics. Seguiré utilitzant-los i ensenyant-los a utilitzar.
    Aquestes modes de fer desaparèixer les coses que funcionen no les entenc.

  9. De moment, jo continue fent servir els diacrítics amb la «normalitat» apresa en classe i amb la pràctica professional dels anys, ja que l’AVL no ha canviat la normativa en eixe sentit, per això no podeu trobar «cap petja de les modificacions ortogràfiques» en el seu diccionari. En esta ocasió, l’institut ha fet una «DUI» ortogràfica que algun dia hauran d’explicar i, supose, repensar. Supose que no continuaran refent la normativa com si Catalunya fóra l’únic país on el català és llengua oficial.
    En tot cas, fent una paràfrasi del comentari d’un professor d’informàtica sobre els canvis dels programes de Windows, eixes decisions i actuacions de les entitats normatives mos dónen faena i de menjar als tècnics lingüístics.

Respon a Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent