El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 2 de març de 2019

Una llengua sense drets, un país sotmès

Dimecres 27 de febrer al matí. Sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol. Interrogatori del testimoni Joan Tardà. L’advocada de l’estat espanyol li demana pel senyor «Iobé». «Qui? Llobet?», retruca ell. La confusió és lògica: el castellà ha perdut el so de la ela palatal («ll») i també el de la te final. Com que, a més, tampoc no té el so de la jota catalana (i anglesa, i francesa, i occitana, i italiana…), «Iobé» podia ésser perfectament «Llobet». Tardà, doncs, fracassa en l’esforç d’interpretar el mot, un esforç que els catalanoparlants hem de fer cada dia quan sentim mots mal pronunciats: «deu» o «déu»?, «juny» o «lluny»?, «sort» o «sord»?…

Poc després, quan ja s’ha aclarit que l’advocada es referia al senyor «Jové», en Joan Tardà enllesteix l’episodi dient-li que si s’hi apliqués un xic podria pronunciar aquell cognom com Déu mana: «No costa pas tant, amb una mica d’interès…» Certament, no costava gens. En aquest cas, tan solament que l’advocada hagués articulat bé la jota, ja l’hauríem entesa tots. Però no: els parlants de llengües de primera no hi posen interès, a parlar bé una llengua de segona.

Això es va fer palès en un detall: un instant abans que en Tardà li etzibés el «No costa pas tant», l’advocada va ensenyar el llautó amb una frase molt definitòria: «Li puc dir “Khové”.» I ací va remarcar la jota espanyola inicial. És a dir: «Si em dóna la gana, no faré “l’esforç” d’intentar cap aproximació.» O, dit d’una altra manera: «Em rebaixo a provar que m’entengui i encara vol posar-me en evidència…» Sempre aquest to amenaçador…

Vegem-ne les imatges i retinguem-les:

És evident que en aquest diàleg hi ha dues actituds enfrontades: la d’algú que reclama un respecte mínim i la d’algú que creu que encara gràcies, que encara massa que fa. L’emissor, doncs, lluny de fer per manera que el receptor li entengui el missatge —o d’acceptar que no l’ha formulat bé per a ser entès—, encara amenaça de tancar-se més, de posar més traves perquè el receptor s’hagi d’escarrassar a entendre’l. Aquesta és l’actitud de l’advocada de l’estat espanyol i, per extensió, de tots els qui en aquella sala tenen poder, és a dir, tots els representants de l’estat espanyol.

Començant pel president, el jutge Marchena. Minuts abans, quan el diputat tot just s’havia assegut, hi va haver una conversa molt il·lustrativa. Tardà va dir: «Jo parlaré en català» i Marchena —l’exquisit jutge Marchena— l’interrompé immediatament per fer-li saber que ni ho somniés. «No comencem bé», li engegà, com si reprengués una criatura.

I atenció a la manera com l’exquisit jutge Marchena va justificar la prohibició (sobretot atenció a les negretes): «Una cosa és que la sala hagi concedit el dret a qualsevol dels acusats d’expressar-se en la seva llengua, sens perjudici que, per raó de la metodologia que s’oferia o que es prenia o que es posava a llur disposició, s’ha produït un rebuig, però una altra cosa ben diferent és que els testimonis no s’expressin en la llengua oficial, etc.»

Per a deixar-ho clar i perquè tothom —tot el món— ho pogués veure i sentir, el diputat Tardà va demanar, sense embuts: «Tinc el dret de respondre en català?» I el jutge Marchena, exquisidament, li va dir: «No.» I punt. No, Tardà. Ja ho ha dit abans: la gent, en aquesta sala no drets, si no són drets que la sala s’avé a concedir.

Vegeu l’escena (i, si ho recordeu, compareu aquesta actitud amb la que l’exquisit Marchena —ara sí— va mostrar amb Rajoy, Sáenz i Zoido, per exemple).

No cal pas allargar-s’hi gaire. En el fons d’aquestes seqüències (i ara i adés també en la forma) es fa evident un menyspreu. És el menyspreu que impregna la relació de l’estat espanyol amb el Principat de Catalunya, aquesta «regió díscola» que vol votar i vol fer coses pel seu compte. L’única relació que entén l’estat espanyol és la del sotmetiment. Quan algú pensa que els drets no els tenim sinó que ens els concedeix, és lògic que pensi també que no podem fer res més sinó agrair-ho.

En Tardà parla de venjança. «Aquest judici neix de la venjança», comença a dir, abans no l’interrompi novament l’exquisit. És venjança, sí. Però és, sobretot, incapacitat de forjar cap relació que no sigui aquesta, la relació que hem mantingut, una vegada vençuts, d’ençà del 1714.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Hola:
    Felicitats per l’article!
    He volgut compartir-lo per WhatsApp, però no veig l’opció.
    Tingueu-ho en compte, si us plau!
    Gràcies!

    1. Teniu raó que el 1707 —si no abans— va començar la derrota de debò, però es va consumar amb el final de la guerra. Volia dir això, però potser no s’entenia.

      Gràcies.

  2. Exquisidament precís i encertat.
    I alguns parlen de Llibertat …
    Com deia no sé quin mestre, ” qualsevol cultura mereix un estat que la defensi”. La nostra només ha tingut -en democràcia- un estat que la tolera. I això vol dir que està subordinada.
    Com els drets en un estat de dretes.!!

  3. M’ha semblat molt interessant i molt encertat el vostre article.

    Només un comentari sobre l’oficialitat del castellà. Sempre que surt aquest tema m’agrada recordar el que diu l’article 3.1. de la Constitució espanyola de 1978:

    “Artículo 3.
    1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
    2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.”

    Crec que és força evident que “el deber de conocerla” implica no al·legar desconeixement davant de missatges (orals o escrits) que arribin en aquest idioma. Però també que “derecho a usarla” significa, al mateix temps, el dret a NO fer-la servir.

    És a dir, que hi ha l’obligació d’entendre-la i el dret a utilitzar-la però no l’obligació d’utilitzar-la. Amb la qual cosa no es pot obligar a ningú a fer-la servir si no vol, independentment del lloc o circumstància.

    A més entenc que si les altres “lenguas españolas” són oficials en les seves Comunitats Autònomes, això vol dir que els ciutadans d’aquelles (p.e., els catalans a Catalunya) tenen el deure de conèixer-les i el dret a fer-les servir o no. És a dir, que ningú pot al·legar el desconeixement del català a Catalunya, al menys els administrativament catalans.

    Em pregunto, doncs, què hauria passat si en Joan Tardà en lloc de dir “amén” i acceptar la prohibició d’usar el català hagués contestat una cosa així:

    “- Ud perdone, però segun el artículo 3ª de la CE del 78 tengo la obligación de entender el castellano y el derecho a usarlo… pero no tengo el deber de utilizarlo. Y la CE no puede ser enmendadfa o contradecida por una ley de rango inferior, como la que ud me ha citado antes sobre los usos lingüísticos de este tribunal. Por tanto, y de acuerdo a lo que dice la CE, yo renuncio al derecho a hablar en castellano y me acojo al derecho a hablar en catalàn, que también es una lengua oficial española.”

    Què li hauria contestat en Marchena?

    Cordialment,

    Miquel Soler

  4. Quanta raó i quants gripaus ens hem d’empassar.
    El castellà ha perdut alguns sons, d’acord. Tanmateix, si saben pronunciar amb força correcció Juncker, perquè no saben pronunciar Junqueras (el mateix fonema inicial que diuen bé en tractar-se d’un senyor de Luxemburg, però que no consideren que vaga la pena cap esforç en tractar-se d’un subdit del regne que, a més, és desafecte i ingrat i, aleshores, ells emeten el so a la castellana).
    Manca d’interès i, en la línia que denuncieu, encara es manifesten com qui ens perdona la vida.
    Amb tants imputs com ens envien arreu i tothora ens indiquen el camí únic a seguir: fotre el camp al més aviat possible.

Respon a josep_blesa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent