Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber

Una manera de supeditar una llengua és enxiquir-la, fer creure que té poc abast, o bé que és tan fragmentada internament que fins i tot es pot posar en dubte que sigui una sola llengua. A aquest discurs ‘separador’, que ha fet tan profit polític, també hi ha contribuït inconscientment un bon gruix de parlants del català central, que no ha fet l’esforç d’entendre la varietat geolingüística, allò que solem anomenar ‘dialectes’. De segur que heu sentit gent que troba estrany el parlar d’Inca, d’Alcoi o de Ceret —o del Pallars—, perquè no casa exactament amb el de Barcelona. Un efecte d’aquest ‘barcinocentrisme’ és que molts acabem entenent més fàcilment un argentí que no un mallorquí o un valencià; sabem que plata vol dir ‘diners’ i carro, ‘automòbil’ i arrufem el front quan sentim llenegar o caure un bac.

Aquest article no pretén pas de resoldre aquesta anomalia. Ja estaria bé si servís per a prendre’n consciència, que potser és una manera de posar fil a l’agulla.

Som-hi.

Per començar, descobrirem que en alguns àmbits els parlants del sud i de les Illes filen més prim que no els del Principat: per exemple, diferencien entre eixugar (un plat amb un drap, la cara amb una tovallola…) i torcar (qualsevol superfície bruta). Per això del tovalló a Mallorca en diuen torcaboques (i a València torcaboca).

I parlant de plats, hi hem d’afegir un altre mot susceptible de confusió: escurar, que al País Valencià vol dir, principalment, ‘netejar un plat o qualsevol atifell de cuina’. Més estris de cuina: un got es diu tassó a Mallorca i veire a Catalunya Nord. I una forquilla és una forqueta a Mallorca, al Rosselló i al nord del País Valencià. Si de tant traginar per la cuina ens ha vingut gana, sapiguem que berenar a les Balears té el significat general, però també vol dir ‘esmorzar’. I que al País Valencià es manté la diferència entre esmorzar (a mitjan matí) i desdejunar-se (a primera hora). Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya Nord, berenar es diu espertinar, terme pres de l’occità.

A l’hora de precisar, valencians i illencs diferencien llevar (‘separar una cosa del lloc on és situada o unida’) de treure o traure (‘fer eixir o sortir fora d’on és’). És a dir, que les pancartes es treuen al carrer, però es lleven dels balcons per imposició judicial. (En teniu més informació en aquest article del doctor Gabriel Bibiloni.)

Passa sovint que un terme és desconegut al Principat i habitual al País Valencià i a les Illes. És el cas de granera (‘escombra’), general a tot el domini —fins i tot en àrees del nord-occidental—, però no al català central. Un cas semblant és banyar-se, que vol dir ‘mullar-se’ a la Franja, al País Valencià, a les Balears i a l’Alguer.

Hi ha més mots que poden confondre un parlant del català central. A les Balears –compte– trempar té, entre més significats, el de ‘amanir’, de manera que no us sorprengueu quan us demanin si voleu trempar l’ensalada. Tampoc no ens astorem si algú diu que es pinta els morros, perquè és el terme habitual (i no pas irònic) per a referir-se als llavis, tant a les Illes com a Catalunya Nord. I si una illenca explica que ha sortit de casa sense calces vol dir, simplement, que no duu mitges. Quan algú a les Illes es tem d’alguna cosa és que se n’adona, no pas que té por.

També al País Valencià hi ha mots que pot confondre un principatí: alçar tant vol dir ‘aixecar’ com ‘guardar’. Fem, a més de designar els excrements dels animals, es fa servir per anomenar les escombraries (‘el camió del fem’, per exemple). I encara l’adverbi debades, que significa ‘inútilment’, però també ‘gratuït’ (‘La compra m’ha eixit debades’).

Compte amb aquests tres de les comarques de Catalunya Nord: espiar hi vol dir, simplement, ‘mirar’ i una boina es diu gorra; i, sobretot, aneu alerta de no dir fer-se la punyeta, perquè a les comarques del nord manté el sentit originari, que és ‘masturbar-se’. Encara, en aquest joc d’anants i vinents, ‘fer malbé’ a Mallorca és tudar, un verb que a Catalunya Nord vol dir ‘apagar un foc o un llum’.

Els padrins són els avis, a Mallorca, a Eivissa i a molts indrets del Principat. Els nens són nins a les Illes i xiquets al País Valencià. Els nois, al·lots i xics, respectivament; ah, i al Rosselló, pallagos. Si un conco al Principat és un fadrí vell, a les Balears és un oncle. El llinatge a les Balears és l’estirp, com a tot arreu, però també hi vol dir ‘cognom’. Si al Principat dirien ‘Com te dius?’, a les Balears sentiríem més Què noms? (del verb nòmer) i al País Valencià Com te diuen?

L’oratge, tant al País Valencià com en una àmplia franja del nord-occidental, és el ‘temps atmosfèric’. És un mot que a VilaWeb fem servir amb naturalitat, per evitar l’ambigüitat de temps, tan polisèmic. Això mateix passa amb trellat, que els valencians no confonen amb ‘sentit’, com els principatins. De manera que l’olfacte és un sentit, però les coses tenen trellat i si volem aclarir un afer n’hem de traure trellat.

Si ens llevem d’hora al País Valencià, començarem el dia enjorn i si som a les Illes el començarem dejorn. Havent dinat ve la vesprada al sud i l’horabaixa a Mallorca. I si una cosa no la podem fer ni avui ni demà la farem despús-demà; això si no és que ja la vam fer ahir o despús-ahir.

Quan els principatins rellisquen, els valencians esvaren i els mallorquins i menorquins lleneguen (si pensem en les llenegues entendrem per què). Un misser a les Balears és un advocat i d’un paleta en diuen picapedrer (al Rosselló, peirer).

Si parlem d’animals, hem de saber que els gossos són cans tant a les Illes com a Catalunya Nord, i que les gosses illenques són cusses i empaiten moixos (gats). La palaia és el terme genuí amb què a Mallorca supleixen el castellanisme llenguado (vegeu-ne una documentada explicació en aquest article del doctor Jaume Corbera). I encara sense deixar el bestiar, recordem que la clòtxina valenciana no és tan sols una petxina grossa, sinó també un musclo i, figuradament, la vulva.

Hi ha mots que em tenen el cor robat, com els valencians bac (‘caiguda o cop’: caure un bacpegar bacsa bacs i redolons…), desficaci (‘disbarat’), balafiar (‘malgastar’), comboi (‘diversió, gatzara’) i encabotar-se (‘entossudir-se’). I si parlem de mots expressius, no em podeu negar l’encant de l’expressió de trucalembut (‘de poc valor’), viva encara al Rosselló i també en comarques del sud dels Pirineus. I abans d’acabar deixem passar l’idò mallorquí (‘doncs’), tan versàtil. O el jas! (o nyas!) valencià, que vol dir ‘pren!’, tot i que jas, coca! (o nyas, coca!) és més aviat una expressió d’estranyesa o bé de satisfacció per la desgràcia d’altri, com aquell massa poc! que tant sentíem abans.

Parlant de recursos expressius, un altre dia haurem de dedicar-nos a les frases fetes i refranys, que n’hi ha de molt vius i molt divertits a tot el país.

Per obtenir aquesta llista he demanat ajut a tot de gent, a qui vull donar les gràcies. Són Josep Albinyana, Joan Daniel Bezsonoff, Núria Cadenes, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Rafel Mollar i Vicent (@truitesambceba).

I un darrer advertiment: molts filòlegs també som víctimes de la ignorància en aquest àmbit. Arran de la mort d’Isabel-Clara Simó, vaig publicar un piulet oportunista i desafortunat, amb una llista de suposats ‘valencianismes’. Al cap de poques hores ja hi havia una bona colla de piulaires no valencians que també feien seu tal o tal terme. Aquest article de segur que també conté inexactituds. Per això ja us demano ara que m’ajudeu a millorar-lo, si us plau.

Per a saber-ne més:

Un aplec exhaustiu i rigorós de termes dialectals és el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. Hi trobareu tanta informació com vulgueu.

Avui el màxim expert en dialectologia catalana és Joan Veny i Clar. Bo i sol, va escriure un manual molt pràctic i ben pensat, fruit de molts quilòmetres i moltes hores de dedicació: Els parlars (1978), que amplià definitivament el 1982 amb el títol Els parlars catalans. Però Veny també va dirigir una obra magna, editada per l’Institut d’Estudis Catalans: els set volums de l’Atles Lingüístic del Domini Català (i el seu ‘fill’: el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del qual vam parlar en aquest article).

La idea inicial de l’Atles fou dels filòlegs Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón. Aquest darrer, juntament amb Maria-Pilar Perea, van elaborar l’Estratigrafia Dialectal, una web que explica com ha evolucionat un seguit de mots a tot el domini lingüístic. VilaWeb hi dedicà una sèrie l’any 2016.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Boicotejar’ o ‘boicotar’?

boicotar

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braçbracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc. Final del formulari

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejarboicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complotcomplotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assotassotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellotesquellotar

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejarfuetejarbracejarcuejar

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejarverdejaragrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejarrebostejarmenjotejar

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).

Article publicat originàriament a VilaWeb el dia 1-2-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar

El català, com totes les llengües, té mots de significat semblant, però amb unes certes diferències, de vegades molt petites. La precisió és un aspecte de la llengua que paga la pena de mantenir, com ja vam explicar en un altre article.

Avui veurem deu grups de paraules amb diferències de significat, que sovint són objecte de confusió . Som-hi.

alçada-altura-altitud

Molta gent es pensa que alçada és ‘més català’ que no altura, però no és cert. Tenen significats diferents: específicament, l’alçada (i l’alçària) és una dimensió, aplicable a éssers o objectes; i l’altura, una distància (com l’altitud).

Aquella esportista fa més de dos metres d’alçada (‘dimensió vertical d’un cos, especialment d’una persona’). Alçària té un significat semblant, però tant s’aplica a persones com a animals i a coses.

Em fa por l’altura. Ara som a l’altura del carrer de Guimerà (‘distància vertical des d’un punt a un altre de referència’). També es pot emprar figuradament, amb el sentit de ‘grau d’identificació o de comprensió’: Crec que no has estat a l’altura de les circumstàncies.

Som exactament a 2.000 metres d’altitud (‘distància sobre el nivell del mar’).

aviat-d’hora

No sempre són fàcils de diferenciar, aquests dos mots. Provem-ho:

Aviat haurà passat tot (‘d’aquí a poc temps’ o ‘al cap de poc temps’).

Sí que t’has llevat d’hora. Demà no vinguis d’hora; vine cap a migdia (‘a una hora poc avançada’).

Aquests són els usos específics de cada mot, però de vegades es barregen.

A més, tinguem present que en alguns parlars aviat també es diu prompte (sobretot al País Valencià) o prest (a Mallorca). I d’hora també es pot dir enjorn (País Valencià) o dejorn (a Mallorca).

desvetllar-revelar

Hi ha molta gent que, per influència del castellà, desvetlla coses que s’haurien de revelar. Vegem-ho amb exemples:

Si no em bec un cafè no em desvetllaré. Quan sento segons quins comentaris se’m desvetlla la curiositat (‘treure la son’ o bé ‘suscitar’).

No ha volgut revelar el secret (‘fer públic’). Amb aquest significat, també podem fer servir destaparFinalment s’ha destapat l’afer.

Aquesta confusió ve de l’evolució de dos mots llatins: el castellà velar és fruit del llatí vigilare (‘vigilar’, ‘vetllar’), però també de velare (‘velar’, ‘cobrir amb un vel’).

donar suport – recolzar

La confusió d’aquests termes ve d’una causa lloable: evitar el castellanisme apoiar. Però convé de diferenciar-ne els significats, perquè allà on el castellà presenta una solució, el català en presenta dues.

Quan vas presentar la proposta, et va donar suport (‘sostenir, fer costat’).

La biga recolza en aquestes parets. Plegueu les cadires i recolzeu-les a l’armari (‘descansar o fer descansar sobre un suport’). El verb recolzar també té sentit figurat, com a sinònim de fundar-sebasar-seLa sospita recolza en diversos indicis.

De la mateixa manera, hem de distingir els significats de recolzament suportLa biga té un recolzament molt sòlid en aquesta paret. Necessitava el suport de dos terços del parlament.

Per a no errar, podem pensar en una escala i una paret: l’escala recolza en la paret i la paret dóna suport a l’escala.

emprovar-provar-tastar

En castellà, probar té tres significats afins que en català demanen tres mots diferents. Vegem-ho:

De seguida que m’he emprovat aquella brusa m’ha agradat (‘posar una peça de roba per veure si escau’). El lloc destinat a emprovar-se una peça de roba s’anomena emprovador, i no pas provadorVés a l’emprovador del fons i emprova’t aquestes camises.

Abans de comprar-me aquell auto, el vull provar (‘avaluar alguna cosa’ o bé ‘intentar’).

Si no tastes els espinacs no sabràs si t’agraden (‘apreciar el gust d’un aliment’).

escoltar-sentir

Si els meu avis, nats al tombant del segle XX, poguessin sentir converses del 2020, se’n farien creus, de la confusió que hi ha entre aquests dos verbs. Sou dels qui confoneu escoltar sentir? Doncs penseu en la diferència que hi ha entre veure mirar: per a veure una cosa no cal posar-hi voluntat; per a mirar-la, sí.

Escolta això que et dic; si no, no te’n recordaràs. Està distret; em sembla que no t’escolta (‘parar atenció per entendre sons’).

No et sento prou bé. Parleu després de sentir el senyal (‘percebre sons per mitjà de l’oïda, sense, necessàriament, posar-hi atenció’).

Fa anys, un col·lega, professor de ciències, em va demanar que li expliqués aquesta diferència. Quan vaig veure que ja gairebé l’havia entesa, li vaig dir: ‘Els nostres alumnes, generalment, ens senten, però molts no ens escolten.’

oïda-orella

Hi ha qui confon l’orella amb el pavelló auditiu i anomena oïda la part interna de l’òrgan. Però això no va així. Parem bé l’orella:

Aquest músic té una oïda excel·lent (‘sentit que ens permet de percebre els sons’). Com que és un sentit, podem fer el paral·lelisme amb vistatacteolfacte

Té mal d’orella. Es va fer una lesió a l’orella interna (‘òrgan auditiu’). En aquests exemples, no podem canviar orella per oïda, però, en canvi, el diccionari ens permet d’eixamplar el significat d’orella i envair el d’oïdaTé una orella excel·lent (com també diríem Té un nas molt fi).

perjudici-prejudici

Per la semblança formal, hi ha gent que confon aquests dos termes, de significat ben diferent:

L’incendi ha originat un gran perjudici material. S’exclama dels perjudicis morals que li ha causat la competència (‘dany causat a algú o a alguna cosa’).

Si vols ser imparcial te l’has d’escoltar sense prejudicis (‘opinió preconcebuda d’algú o d’alguna cosa’).

pla-plànol-planell

Ací tenim un cas d’ultracorrecció en cadena. Segons Joan Coromines, vam copiar el francès plant i en vam dir plano. Tot seguit, perquè no semblés castellà, hi vam afegir una ela (plànol). Però com que encara ho semblava, molts en van començar a dir planell. El cas és que planell ja volia dir una altra cosa… Endrecem-ho:

Van instal·lar la tenda en aquell planell (‘terreny pla i elevat’).

Demà em portaran els plànols de la casa nova. Mira bé al plànol per on has de passar (‘mapa o dibuix d’una superfície, un edifici, etc.’).

En compte de plànol també podem dir pla. De fet, l’Enciclopèdia Catalana dóna prioritat a pla (com havia fet Pompeu Fabra) i deixa plànol com un sinònim complementari (en segon pla). El diccionari de l’Institut ho fa a l’inrevés.

tràfec-tràfic-trànsit

Aquestes tres paraules tenen significats acostats, però no iguals. Parem-hi esment:

Tinc la mainada malalta: quin tràfec! A l’estiu els tràfecs diaris són més passadors (‘afer que porta molta feina o molts maldecaps’).

L’han detingut per tràfic de droga. Ha augmentat el tràfic de productes agrícoles entre aquests dos països (‘comerç, intercanvi de mercaderies’).

El primer de setembre el trànsit torna a ser normal (‘pas de vehicles o de persones per una via pública’). El doctor Gabriel Bibiloni defensa que, amb aquest significat, també es pugui fer servir tràfic, en concordança amb la major part de llengües de l’entorn.

De dubtes de precisió, n’hi ha molts més. Un altre dia hi tornarem.


Deu frases fetes que semblen catalanes però no ho són

Molta gent es confon: una frase feta no és un refrany. Un refrany és una oració completa que expressa un pensament pràctic o moral. Un exemple: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. Amb algunes lleus diferències, és sinònim de ditaproverbi i màxima. En canvi, una frase feta és una expressió fixa i estereotipada que comença amb un verb i va seguida d’un complement. Molt sovint, té un significat que no pot ésser deduït a partir dels mots que el componen. Un exemple: fer la guitza.

Cada idioma té frases fetes particulars, de vegades intraduïbles. Això fa que constitueixin un element de la llengua que cal preservar. Tanmateix, sense adonar-nos-en, anem arraconant les nostres i substituint-les per les corresponents castellanes, simplement traduint-les literalment; això fa que tinguin aparença de frases genuïnes encara que no ho siguin. Avui veurem deu casos de frases fetes que semblen catalanes i no ho són.

Anar a més, anar a menys

Aquestes frases fetes, que sentim dir tothora als homes i dones del temps de TV3, no són catalanes. Les nuvolades no van a més, sinó que creixen; el vent i la pluja no van a menys, sinó que amainen; el fred no va a menys, sinó que disminueix. Una família tampoc no va a més, sinó que tomba per bé… En trobareu més informació en aquest article: ‘L’artifici lingüístic va a més’.

Anar amb tu

Encara que hagi estat el lema d’una campanya televisiva recent (i fins i tot d’una campanya de normalització de la llengua), anar amb solament té significat literal i vol dir ‘acompanyar’. Figuradament, quan significa ‘harmonitzar’, podem canviar-ho per fer per a (Aquest noi no fa per a tu), escaure a (La camisa no li escau…), adir-se alligar amb… També es fa servir amb el significat de tenir a veure amb, incumbir, concernir, afectar, correspondre… (Ens mirava com si tot allò no tingués a veure amb ella).

Donar la campanada

Moltes coses que en castellà es donen, en català es fan, com vam explicar en aquest article. En el cas de ‘dar la campanada’, literalment en català en diríem ‘tocar la campana’ o ‘repicar les campanes’. Figuradament, quan té el significat de ‘causar sorpresa o sensació’, podem dir deixar bocabadat (o amb la boca oberta), deixar amb un pam de nas (frase feta compartida amb l’italià —lasciare con un palmo di naso— i el castellà —dejar con un palmo de narices—), deixar sense alè, deixar d’una peça (Amb aquell vestit va deixar tothom bocabadat).

Donar la nota

Heus ací un altre ús incorrecte del verb donar. En sentit recte, ‘dar la nota’ vol dir ‘donar el to’. D’ací devia passar a significar ‘desentonar’. I finalment va agafar el significat de ‘cridar l’atenció’. Amb aquest significat, tenim fer-se veurefer el mec, fer-se notarfer goma… (T’has de comportar amb discreció i no fer-te veure). També pot voler dir ‘originar un escàndol’, i aleshores ho podem canviar per armar un sagramentalfer un espectacle (Quan li van dir que no l’admetien va armar un sagramental).

Enviar a fregir espàrrecs

Quan volem desfer-nos d’algú que ens treu de polleguera, no l’enviem a fregir espàrrecs, sinó que l’engeguem a didaa passeiga la quinta forca, a tomar vent…; o bé l’enviem a pastar fang (Si em torna a insultar, l’engegaré a dida).

Fer la vista grossa

El mot ‘vista’ —com ‘oïda’— té un ús diferent en català i en castellà. L’òrgan no és la vista sinó l’ull (i l’orella); per tant, en compte de fer la vista grossa direm fer els ulls grossos (Quan es va equivocar ella, el tribunal fa els ulls grossos). Si al significat de ‘tolerar’, hi afegim el de ‘deixar passar alguna cosa aparentant no adonar-se’n’, diem fer com qui no hi veu o aclucar-se d’ulls (S’ha adonat perfectament de la falta, però ha fet com qui no ho veu).

Fer-se el suec

Molta gent fa servir aquesta frase feta sense adonar-se que és un castellanisme. En català, quan volem dir ‘fer veure que no entenem una cosa’, fem servir fer l’ornifer el met (o fer el paper de met), fer el pagèsfer el beneitfer l’angelot… (Quan el criden per anar a estudi, sempre fa l’orni).

No tenir volta de full

En aquesta frase feta, el mot ‘volta’ ens hauria de fer arrufar el nas, perquè els fulls no fan voltes. En aquest context, ‘vuelta’ ve del verb ‘volver’, que en català és ‘girar’. En català, si una cosa ‘no té rèplica possible’, diem que va a missa o que no té retop (Si ell diu que s’ha de seguir aquest ordre, això va a missa). En molts contexts també podem dir tant sí com notant si t’agrada com si no

Posar-se mans a l’obra

Quan ‘comencem una feina’, no ens posem mans a l’obra, sinó que posem fil a l’agullaenfilem l’agulla o anem per feina (Després de tots els preparatius, teníem ganes de posar fil a l’agulla).

Tenir-li ganes

Els qui ens dediquem a la correcció o a l’assessorament, tenim un bon maldecap quan ensopeguem amb aquesta frase feta. És una construcció gairebé d’argot, molt marcada. Però sens dubte és castellana i en català té solucions, mal que sigui aproximades. ‘Tenerle ganas a alguien’ vol dir ‘desitjar que arribi el moment de fer-li mal’. En català podem dir tenir-li bola (o tenir-li el dit a l’ulltenir-li la denttenir-li mania, tenir-li tírria); també no poder veure’l; i encara voler-li mal voler-li fer mal (D’ençà que em va fer aquella mala passada, li tinc molta bola).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Consells per a aprendre a fer el so de la LL

De segur que tots heu sentit parlar alguna vegada del ieisme, el fet de pronunciar el so de la ‘ll’ amb una ‘i’. Dit amb propietat, consisteix a pronunciar el so lateral palatal sonor que gràficament representem amb el dígraf ‘ll’ com a aproximant palatal, que és el so que correspon a una ‘i’ quan actua com a consonant. Avui aprendrem maneres fàcils d’evitar el ieisme.

No ho hem de confondre amb la iodització, que és un fenomen històric localitzat als parlars baleàrics i en algunes comarques del català central. La iodització no es considera pas un defecte, perquè en aquest cas la ‘i’ consonàntica prové de l’evolució natural d’alguns grups llatins: LE (palea > palla, pronunciat paia), LI (cilia > celles, pronunciat ceies), K’L (oculu > ull, pronunciat ui), G’L (regula > rella, pronunciat reia). Aquesta ‘i’, que es presenta sobretot entremig de mot o al final, avui recula, per imitació de la pronúncia estàndard difosa pels mitjans de comunicació. Però en aquest article tractarem del ieisme i no pas de la iodització.

Tot sovint hem parlat de la interferència del castellà en el català. Hem vist exemples d’interferència lèxica i sintàctica. Ens faltava veure un cas d’interferència fonètica, potser la més greu. Si perdem un so —perquè la llengua dominant no el té—, haurem perdut una gran batalla, en aquesta lluita per la supervivència que podem observar cada dia. No ho hauríem de permetre.

La pronunciació correcta de la ela palatal, lamentablement, no se sol ensenyar a l’escola. I, sobretot, no s’ensenya a casa. Si pares i mestres no entenen que molts infants han de menester ajut per a articular-la, no l’aprendran. Per acabar-ho d’adobar, molts pares i docents són ieistes, cosa que fa que el defecte es perpetuï.

Què fem quan pronunciem bé la ela palatal?

A l’hora d’articular aquest so, la part central de la llengua s’enganxa al paladar i la punta toca a les dents. Mentre el pronunciem l’aire surt pels costats de la llengua i les cordes vocals vibren, cosa que podem notar si ens toquem el coll.

En aquest vídeo veureu molt gràficament el moviment de la llengua i el pas de l’aire (clicant damunt la icona de ‘Configuració’ podeu alentir-lo):

Abans de començar

Us suggerim que abans de provar-ho, mireu aquest altre vídeo extret de les Guies de pronunciació del català (del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona):

 

I encara us proposem que mireu i escolteu els vídeos de dotze mots que tenen ela palatal en punts diferents:

Ara som-hi

Aprendre a fer la ela palatal no és gens difícil. Simplement heu d’empènyer la llengua fins que toqui les dents. Primerament, heu de fer el so, és a dir, comprovar que sou capaços d’articular-lo. Podeu provar aquests tres sistemes:

  1. Pronunciar el so com ho faríeu habitualment, però posant la punta de la llengua darrere les dents de dalt.
  2. Posar-la darrere les de baix mentre les de dalt fan contacte amb la part superior de la llengua.
  3. Pronunciar una ‘n’, però fent més força a la part on es toquen la llengua i els alvèols, darrere les dents de dalt.

Aneu-ho provant, trieu el sistema que us sigui més fàcil i còmode i practiqueu-lo unes quantes vegades.

Les fases següents

Ara que ja us surt el so, ve la part de consolidació. Primer de tot, l’heu d’articular dins paraules aïllades. Us recomanem d’engegar amb mots que tenen la ela palatal al començament: simplement, feu el so que ja heu après i afegiu-hi la resta del mot. Podeu provar-ho, per exemple, amb lladre, llebre, lloc. Després, en posició final; per exemple: ball, ocell, tall. I finalment, dins el motmalla, palla, vella.

Ara podeu contrastar les vostres provatures amb la pronunciació correcta, que trobareu en aquesta pàgina de les Guies de pronunciació, clicant damunt els mots assenyalats (observeu que hi ha l’opció ‘Ralenteix’ per a veure i sentir la pronunciació del mot més a poc a poc).

I el pas final és pronunciar el mot dins una frase. Vegeu-ne exemples en aquesta altra pàgina (La noia va dir agulla a l’orella, és el primer).

Haureu de practicar molt i, a la primeria, us hi haureu de concentrar de debò. Segurament fa anys que articuleu el so malament, però corregir aquesta pronúncia dependrà de la vostra voluntat. Si hi persistiu cada vegada us costarà més poc i al final el pronunciareu bé sense adonar-vos-en.

Dos sistemes alternatius

El divulgador de la llengua Eugeni S. Reig proposa, en aquest article, de pronunciar una ‘l’ i, alhora, acostar la part central de la llengua al paladar fins a tocar-lo. ‘El so de la “ll” eixirà tot sol’, diu. Si no us fan el pes els sistemes anteriors, podeu provar aquest.

I el filòleg Josep Saborit, en un vídeo molt didàctic, proposa de començar pronunciant la ela lateral com si fos ‘li’ (per exemple, poliastre) i, tot seguit, fer baixar la punta de la llengua cap a les dents. Vegeu-ho:

Més ajut:

Sortosament, a internet trobareu molt material escrit i audiovisual per a aprendre a pronunciar aquest so i qualsevol altre. Fem-hi un cop d’ull:

Guies de pronunciació en català (Universitat de Barcelona), de les quals ja hem fet esment.

Guia de correcció fonètica, del doctor Gabriel Bibiloni (Universitat de les Illes Balears).

—Web ‘Els sons del català’ (pàgina específica de la lateral palatal sonora i pàgina general).

Material per a nins mallorquins (article en pdf, amb teoria i exercicis).

Laboratori de sons (també en pdf, p. 95-96), de Coralina Colom i Rosa-Victòria Gras per a l’Institut del Teatre. Hi trobareu extenses llistes de mots en contexts diversos.

Entre els llibres en paper que ens poden ajudar a articular bé aquest so i molts més, cal esmentar el Curs de pronunciació (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007).

[Aquest article, publicat originàriament a VilaWeb, ha estat elaborat conjuntament amb la logopeda Roser Maresma.]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu mots catalans intraduïbles

Un dels efectes que té la pressió del castellà és que fa minvar els recursos propis del català. Com més va, més arraconem expressions o mots que ens són ‘peculiars’ en comparació amb el castellà, aquells que ens en diferencien.

La llengua dominant serveix de patró: si el castellà fa servir un mot per a tres conceptes diferents, el català també. I a la inversa: si el castellà té tres mots allà on el català ja passa amb un de sol, ens trobarem mancats de precisió, sentirem la necessitat de copiar la llengua veïna.

Un exemple del primer cas és el castellà romper, que contrasta amb la gamma de les solucions catalanes: trencar, esquinçar, espatllar…; per això cada vegada sentim més ‘trencar un paper’ (en lloc de ‘esquinçar’, ‘estripar’ o ‘esgarrar’, segons l’indret) o ‘se m’ha trencat l’ordinador’ (en lloc de ‘se m’ha espatllat’). El segon cas, el veurem clar si pensem en deler, que cada vegada sentim més poc, perquè enclou una munió de matisos o conceptes que en castellà s’expressen amb mots diferents: ardor, pasión, afán, avidez, ahínco, empeño, fervor, entusiasmo, anhelo, deseo…

Avui veurem deu mots que fan de mal traduir per aquesta falta de correspondència amb la llengua dominant. És, sortosament, un terreny immens, que haurem de continuar veient un altre dia.

avenir-se 

Tot i que en castellà avenirse també hi és, es fa servir poc i no té ni de bon tros tants significats com en català: ‘accedir a’ (Estem segurs que s’avindran a aquestes condicions tan bones); ‘acceptar’ (El meu pare no s’hi avindrà mai, a la nostra amistat); ‘mantenir una bona relació’ (No entenc com us podeu avenir, essent tan diferents); ‘harmonitzar’ (Aquests colors no s’avenen); ‘posar-se d’acord’ (Al final, s’han avingut a anar-hi junts); ‘conformar-se’ (S’avenen a qualsevol cosa).

I no ens descuidem una frase feta molt expressiva: no saber-se’n avenir, amb el significat de ‘estranyar-se’ (Encara dorm? No me’n sé avenir!).

caldre

Heus ací un verb intraduïble per la ductilitat que té en català. Podem pensar que ser necesario ja serveix per a tots els usos, però no. Per exemple, Cal que vinguis de seguida (Tienes que venir); Cal dir, si som sincers… (Es de justicia decir); Cal reconèixer que no és lògic (Es forzoso reconocer); Calen molts anys per a aconseguir-ho (Se necesitan); Cal creure que no (Es de creer que no); És una dona com cal (como Dios manda); No cal dir res més (No hay más que decir); No caldria sinó (Faltaría más).

En el cas del verb caldre, el perill és que alguns d’aquests usos es perdin perquè calquem el castellà. De fet, cada vegada se senten més frases com ara És necessari que vinguis o No fa falta que cridis.

deler

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana diu que deler és un ‘mot només català’. Però allò que el fa peculiar és que és molt polisèmic: el català-castellà en dóna deu traduccions, aplegades en cinc significats: ‘ardor, passió’ (Estimar algú amb deler)‘afany, avidesa’ (L’ha perjudicat el deler de guanyar diners)‘insistència’ (Vol sortir-se’n i hi posa deler); ‘fervor, entusiasme’ (Va sortir a jugar amb deler); ‘anhel, desig’ (No podran empresonar el deler de llibertat).

Un mot tan prolix havia de deixar descendència. I heus ací derivats que també fan de mal espanyolitzar: delir-se, delejar i delerós.

Déu n’hi do

L’adverbi i interjecció Déu n’hi do (segons la nova grafia oficial, déu-n’hi-do) és una construcció d’aquelles que els catalans que parlen castellà no saben pas com dir. El diccionari proposa bastante (Hi havia gaire gent? Déu n’hi do), però no serveix pas en contexts com ara aquests: Te n’has fet vuit euros? Déu n’hi do!; Has estat el primer d’arribar: Déu n’hi do!; Déu n’hi do, la rastellera de bestieses que ha deixat anar…; Déu n’hi do, quina casa que tens, noi!; Hi feia un fred que Déu n’hi do!

Com ho traduïu, tot això? No hi ha pas manera…

esquinçar

És un mot més precís que no pas trencar i s’aplica a la roba, al paper, a la pell… A les Terres de l’Ebre i a moltes comarques del País Valencià es diu esgarrar. A molts indrets del Principat es diu estripar (que, pròpiament, vol dir ‘treure les tripes’). Per la influència del castellà, com més va més se sent trencar un paper o trencar-se un vestit, que hem de bandejar: altrament, acceptaríem una interferència empobridora.

feinada

És una paraula encara molt viva, però cada vegada se sent més ‘munt de feina’, que és el calc del castellà, mot a mot (‘montón de trabajo’). La ‘peculiaritat’, en aquest cas, és el sufix -ada, tan expressiu, amb el significat de ‘quantitat’. No és igual que faci calor o que faci una calorada, que surti sang o que ragi una sangada, que t’hagis d’esperar una estona o una estonada, etc. Hi ha sufixos, com aquest, que aporten un tresor de genuïnitat a la llengua.

pas

Aquesta partícula de reforç d’oracions negatives és, sens dubte, intraduïble al castellà. Els diccionaris ens expliquen en quins contexts sol aparèixer: després del verb d’una oració (No ho acceptem pas), fins i tot enmig d’una forma verbal composta (No has pas vingut); o bé quan no hi ha verb (Vull aquesta, no pas aquella); també per a reforçar una comparació (És més fort que no pas el seu); i en demandes en què s’espera una confirmació (Disculpeu: no és pas a l’ateneu, el vostre germà?). El diccionari Alcover-Moll ens n’ofereix exemples que ens fan veure que havia estat general a tot el domini, però ja fa temps que ha desaparegut del País Valencià i les Illes. En canvi, a les comarques de Catalunya del Nord hi és ben viu, qui sap si per influència del francès, i fins i tot hi és usat sense no (Els meus amics hi solen pas venir, aquí).

plegar

Aquest és un d’aquells mots que molta gent de parla castellana ha integrat; és allò que podríem anomenar una ‘catalanada’. Això vol dir que té un ús que no té en castellà i que en certa manera és útil i fins i tot ‘necessari’ per a tothom qui en sap els significats. En té qui-sap-los: ‘cessar’ (Tenien una empresa i es veu que han plegat); ‘interrompre una feina’ (Comencem de bon matí i a migdia pleguem per dinar); ‘sortir o acabar’ (A quina hora plegues de treballar, avui?); ‘acabar la participació en una activitat insostenible’ (N’estic tip: plego!).

rai

Potser hauríem de dir que rai és el mot intraduïble per excel·lència. És un intensificador molt eficaç, però, com que no té correspondència clara amb el castellà, aquests últims anys ha estat arraconat. No tan sols ens serveix per a evitar castellanismes evidents, com ara *és el de menys (això rai!) o *menys mal (encara rai!), sinó també calcs no tan clars. Vegem-ne exemples: —He de pagar mil euros de la renda—Tu rai, que ets ric (i no pas: Tu encara, que ets ric); S’ha tacat el paper? Això rai! (i no pas: Cap problema!). En fi, penseu com traduiríeu al castellà frases com ara aquestes: En Josep rai; segur que aprovaràDemà rai, que farem festaSi pot venir rai, estem salvats. La dificultat de traduir aquestes oracions al castellà és, justament, la causa de la fragilitat d’aquest recurs. Fem-lo servir!

trencadissa

A partir de trencar s’ha format aquest mot, amb molts significats, rectes i figurats: ‘trencament estrepitós d’un objecte o de molts’ (Vaig sentir la trencadissa del menjador estant); ‘escampall de bocins d’objectes trencats’ (Quan ha vist la trencadissa de gots i plats s’ha esverat); ‘destrucció brusca de molts elements’ (Les relacions s’han deteriorat, però ell vol evitar la trencadissa); ‘crítica amb gran rebombori’ (A Twitter es fa trencadissa d’institucions i partits polítics). Com hem dit abans, a propòsit de feinada, el sufix -issa, amb el sentit de ‘múltiple’ o de ‘persistent’, és molt productiu. Vegeu, si no, mots com ara piuladissa, escampadissa, xiscladissa

D’exemples com aquests, n’hi ha molts més. I el perill és que es vagin perdent, perquè, com hem dit, cada vegada funcionem més amb el patró del castellà. Contra aquesta tendència tan abassegadora, l’única solució és prendre consciència que cada llengua fa sa guerra, és a dir, que el camí del català és diferent del del castellà o del de qualsevol altra llengua; cal entendre que són llengües independents, que s’han de mirar en pla d’igualtat.

I acabarem l’article amb una propina. En aquest sarró d’intraduïbles, no hi ha únicament mots, sinó també locucions i dites. Per exemple, una que hem estrafet suara: cada terra fa sa guerra. Els diccionaris es tornen micos quan l’han de traduir al castellà. Proposen Donde fueres haz lo que vieres i Cada maestrillo tiene su librillo, però no són pas iguals. La frase catalana parla de països, de territoris, de costums: a cada lloc fan les coses a la seva manera.

Això que dèiem.

[Article publicat a VilaWeb el dia 7-12-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català de plàstic

En alguns articles ja hem fet referència al ‘català de plàstic’, aquest llenguatge artificiós, allunyat de la llengua popular i tradicional, no tan sols pel lèxic, sinó també per l’estructura i les expressions. És un català carregat de tics i crosses llargues i buides. Expressar-se d’aquesta manera és renunciar a la simplicitat, a la naturalitat i a la concisió.

Per a entendre’ns, la diferència entre el català de plàstic i el català natural és el que hi ha entre aquests parells de frases:

—No ha explicat el motiu pel qual havia presentat la seva dimissió.
—No ha explicat per què havia dimitit.

—Diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost.
—Diu que no se sap quan es presentarà el pressupost.

—Som una societat menys civilitzada del que ens pensem.
No som una societat tan civilitzada com ens pensem.

—La situació els genera molta angoixa.
—La situació els angoixa molt.

Avui parlarem de l’abús dels possessius, que és un veritable ‘plastificador’. De vegades, es veu tan clar que hi sobren, que simplement eliminant-los la frase ja millora. Per exemple:

—Va perdre el seu carnet.
—Va perdre el carnet.

Per a entendre molts d’aquests casos hem de pensar que el català té dos pronoms que no té el castellà: en i hi. Això fa que les estructures de totes dues llengües siguin diferents i que, per tant, si calquem el castellà apareguin possessius que no ens són propis. Vegem-ho:

—Va entrar a l’entitat el 2015 i al cap de dos anys ja era el seu president.
—Va entrar a l’entitat el 2015 i al cap de dos anys ja n’era president.

—Cal fer un bon manteniment del vehicle per assegurar el seu bon funcionament.
—Cal fer un bon manteniment del vehicle per assegurar-ne el bon funcionament.

—Agafo un carretó i carrego tota la llenya al seu damunt.
—Agafo un carretó i hi carrego tota la llenya.

Un possessiu referit a una persona també pot ser substituït per un pronom de complement indirecte. Per exemple:

—Ha malmès la seva roba.
Li ha malmès la roba.

De vegades, aquests possessius enfarfegadors acompanyen noms que podem convertir en verbs. Aquest procés, com ja vam explicar, dóna fluïdesa i naturalitat al text.

Vegem-ne un parell d’exemples:

—La treva ha fracassat poques hores després de la seva entrada en vigor.
—La treva ha fracassat poques hores després d’haver entrat en vigor.

Quina és la vostra opinió sobre aquests fets?
Què en penseu, d’aquests fets?

Molt sovint, una frase és encarcarada no tan sols pel possessiu, sinó per més elements. Podríem dir que el plàstic fa venir més plàstic. Per guanyar naturalitat, hem de pensar com ho diríem si parléssim amb algú. Observem la transformació d’aquesta frase:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no es coneix el seu nombre exacte.

Per començar, hi podem canviar el possessiu pel pronom en:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n coneix el nombre exacte.

Espontàniament, no faríem servir conèixer, sinó saber:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n sap el nombre exacte.

I, si hi pensem bé, veurem que el mot nombre tampoc no el fem servir, habitualment. L’oració guanya molta naturalitat així:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se sap quantes exactament.

Vegem més simplificacions d’oracions amb possessius:

—Si els més joves poguessin votar augmentaria la seva implicació en la política.
—Si els més joves poguessin votar s’implicarien més en la política.

—Hi ha una tendència a presentar el conflicte en la seva versió més simplificada.
—Hi ha una tendència a presentar la versió més simplificada del conflicte.

—Un text impecable en la seva argumentació.
—Un text d’argumentació impecable.

Tots ells han estat hospitalitzats, però no ha transcendit la gravetat de les seves ferides.
Tots han estat hospitalitzats, però no se sap si tenen ferides greus.

En definitiva, si volem escriure texts que ‘flueixin’ hem d’eliminar-ne els possessius, però també el ‘plàstic’ que els acompanya.

[article publicat a VilaWeb el 23-11-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu dites mal dites

La setmana passada una amiga em va demanar com es deia en català ‘Lo bueno se hace esperar’. Després de barrinar-hi una mica, vaig haver de confessar que no ho sabia, però per sortir del pas li vaig recomanar ‘Les coses bones es fan esperar’. A casa, amb calma, ho vaig mirar i… no apareixia a cap diccionari. Pensant-hi, vaig observar que això també passava a l’inrevés. Per comprovar-ho, vaig fer una petita enquesta entre veïns d’origen castellanoparlant: com traduirien ‘Qui no té un all té una ceba’? I no em va saber respondre ningú.

Això vol dir que en aquest camp dels refranys, proverbis, dites –que s’anomena ‘paremiologia’– cada llengua fa sa guerra. I el cas és que en català moltes dites es van perdent perquè les llengües dominants les han anades suplantant.

En aquest rebost inacabable que és el nostre refranyer, avui hi farem un petit tast: veurem deu dites d’aquelles que de vegades no sabem com dir i que ens surten en castellà o en francès –depèn d’on visquem. Per això, de cada una, us en donarem la traducció a aquestes dues llengües. I hi afegirem encara refranys sinònims, perquè una mateixa idea es pot expressar amb més d’un.

Som-hi.

Els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores)

Un refrany molt bonic, de quan els atuells eren de terrissa i la gent sabia que un test és un bocí de terrissa trencat. Vol dir que cadascú té coses que delaten d’on ve, és a dir, dels pares. El comportament, els gusts, les afinitats, el talent o el vici també es poden heretar.

Hi ha moltíssimes dites sinònimes d’aquesta: De pare músic, fill ballador; Què fan els infants? Allò que veuen a fer als grans; El fill de la gata, rates mata; De bon ou, bon pollet; De mal cep, mal serment

En castellà diuen De tal palo, tal astilla. I en francès, Les chats ne font pas des chiens.

El sabater, el més mal calçat

Adient per als qui es dediquen a fer activitats o a donar consells que després no practiquen a la vida personal: un metge que fuma com un carreter, una jutgessa corrupta, el cuiner d’un restaurant que no vol tocar ni una olla a casa…

De sinònims i variants, hi ha, per exemple, aquests: A cal sabater, sabates de paperA casa del ferrer és de fusta el ganivetCap sabater no calça béEls fills del sabater van descalços.

En castellà diuen En casa del herrero, cuchillo de palo. I en francès, Les cordonniers sont toujours les plus mal chaussés.

El llegir fa perdre l’escriure

Una lliçó per a recordar: aquell qui vol fer moltes coses, al final no en fa cap de bé. S’aplica tant als pluriocupats com als massa ambiciosos o cobdiciosos.

Hi ha dites que tenen aquest missatge, o molt semblant, com ara: Qui tot ho vol, tot ho perdMoltes coses començades, tantes altres no acabadesMolts oficis, pocs beneficisHome de molts oficis, mestre de resL’home de poc seny, molt abasta i poc estreny.

En castellà és Quien mucho abarca, poco aprieta. I en francès, Qui trop embrasse, mal étreint.

Brams d’ase no arriben al cel

Heus ací una dita protectora: ens hem d’allunyar dels qui pretenen ferir-nos amb les paraules. Molt adient per als temps actuals, amb tanta paraula ofensiva i forassenyada, als parlaments i a les xarxes.

Variants i refranys semblants són: Brams d’ase no pugen al celA mi com si em dius LlúciaFa un vent que no deixa sentir res

En castellà és A palabras necias, oídos sordos. I en francès, Les chiens aboient, la caravane passe.

Tants caps, tants barrets

Un consell per a fer entendre que hem de viure i deixar viure, respectar la llibertat d’altri, en lloc de criticar-ho tot.

També es diu: Cadascú per allà on l’enfilaTants d’homes, tants de papers.

En castellà és Cada loco con su tema. En francès, À chaque fou, sa marotte.

De desagraïts, l’infern n’és ple

Aquesta dita, un xic pessimista, no ha pas de menester gaire explicació: per més que dediquis esforços a fer favors, els altres no sempre te’n senten grat.

Dites sinònimes, encara més pessimistes: Crieu fills, crieu porcsDe fer bé, mal en pervéDe malagraïts, el món n’és pleQui més hi fa, més hi perd.

En castellà es diu Cría cuervos y te sacaran los ojos. I en francès, Nourris un corbeau, il te crèvera les yeux.

A sants i a minyons no els prometis que no els dons

Un refrany per a recordar que hem de complir la paraula, la promesa feta. S’hi barreja la religió (la prometença als sants) i l’educació (la coherència amb els nostres infants).

També podem dir: Allò que és promès ha de ser atèsQui promet ho deu; Paraula donada, paraula sagrada. I afegim-hi encara aquesta facècia sexual: Qui més promet? El carall quan està dret. I quan torna a estar pla ben poca cosa et vol donar.

En castellà, en diuen Lo prometido es deuda. I en francès, Chose promise, chose due.

Qui la fa la paga

Si fem coses que no hem de fer acabarem malament, ens ensenya aquesta dita. Com l’anterior, no pot amagar que neix de la moral cristiana.

Hi ha moltíssims refranys que expressen aquest mateix significat: Cadascú és fill de les seves obresEl pecat fa foratTal faràs, tal trobaràsQui dóna merda rep petsQui no va per bon camí que no esperi bona fiViure mal i acabar bé no pot ser

En castellà es diu Quien mal anda mal acaba. I en francès, Telle vie, telle fin.

Qui no té tall rosega els ossos

Una manera d’explicar la resignació, és a dir, que quan no podem obtenir alguna cosa ens hem de conformar amb una alternativa.

També ho podem dir així: Qui no pot segar espigolaQui no pot llaurar amb bous ha de llaurar amb vaques.

En castellà es diu: A falta de pan, buenas son tortas. I en francès, Faute de grives, on mange des merles.

Qui mal fa, mal pensa

És un refrany molt clar i molt cert, que ens diu que sovint quan sospitem ens delatem, sobretot perquè pensem que els altres actuen com nosaltres.

Hi ha més dites amb aquest significat: La mula guita de tothom sospitaAmb el seu mal vol saber el dels altresEl lladre sempre té por de ser robat.

En castellà diuen Piensa el ladrón que todos son de su condición. I en francès, Il mesure les autres à son aune.

Em sap greu, però avui ho hem de deixar ací. Ah! Si mai us trobeu encallats en una dita d’aquelles que no hi ha manera que us surti en català, envieu-nos un correu i expliqueu-nos-ho. Així un altre dia podrem fer la segona tria, d’acord?


Recursos

Per mi, el millor llibre de frases fetes i refranys, perquè és breu i molt complet, és el de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (Garsineu Edicions).

Però el repertori més exhaustiu en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià FarnésParemiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…

Un dels homes que ha estudiat i estudia més els refranys i les frases fetes és Víctor Pàmies. Us en vull destacar dues obres: Dites.cat (Barcanova) i Els cent refranys més populars (Cossetània). Però, sobretot, heu d’entrar al portal Paremiosfera, on trobareu de tot i força.

I, finalment, no em puc estar de recomanar-vos el Refranero Multilingüe del Centre Virtual Cervantes, a internet, molt útil per les equivalències entre llengües i la quantitat d’informació.

Article publicat a VilaWeb el dia 12-10-2019


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Per’ i ‘per a’: què podem fer per (a) no confondre’ns?

per per a ras i curt

Fa pocs dies que vaig ensopegar amb una pàgina web que parlava d’una ‘cuina pensada per nens’. No acabava de veure clar si els nens havien pensat l’espai o bé la gastronomia. Però quan hi vaig entrar —ai, las!— vaig descobrir que la mainada no havia pensat pas res, sinó que eren els pares que volien una cuina per a nens. Se’m va ocórrer, malalt de llengua com sóc, de cercar al Google les seqüències ‘pensat per nens’ i ‘pensada per nens’ i, en total, vaig obtenir més d’onze mil pàgines web. En vaig repassar una trentena i totes tenien la mateixa errada, la mateixa confusió. Definitivament, la gent confon ‘per’ i ‘per a’.

Aquest punt de la gramàtica s’ha presentat sovint com el gran trencacaps del català, i ho deu ésser. Però, d’entrada, s’ha de dir que la dificultat en l’ús de ‘per’ i ‘per a’ no és pas general a tot el domini lingüístic. Al País Valencià i a les terres de l’Ebre no els suscita pas gaires dubtes. En canvi, a la resta del país, sí. Per què? Perquè la gent no hi diu mai ‘per a’, sinó sempre ‘per’.

En aquest article, mirarem d’explicar per a què serveix cada preposició i, en acabat, algunes maneres de superar l’entrebanc. Som-hi.

Usos de ‘per’ i ‘per a’

D’aquestes dues preposicions, la més complexa és ‘per’, que indica:

—causa, motiu (El van castigar per les seves malifetes)

—autor (Un llibre fet per nens)

—mitjà, manera (És portat per tres camions)

—allò que serveix de pas (Passen per la drecera)

—el temps en què s’esdevé una acció (Pel maig, cada dia un raig)

—allò en lloc de què (M’ha pres per un convidat)

—a tall de, com a (Va agafar un bastó per espasa)

En canvi, ‘per a’ assenyala:

—destinació (Un llibre escrit per a nens)

—direcció (Enviar menjar per a l’Índia)

—ús, efecte o abast (És bo per a tothom)

—concreció temporal (Deixem-ho per al dia 10).

Primer desllorigador: la idea de ‘finalitat’

Com veieu, els usos de ‘per’ són molt variats. En canvi, en les frases amb ‘per a’, hi plana gairebé sempre una idea comuna, la de finalitat (o destinació o recepció, que són idees afins). En les dues primeres frases, en lloc de ‘per a’, podríem dir perfectament ‘destinat a’: Un llibre destinat a nens, Enviar menjar destinat a l’Índia.

La idea de destinatari o receptor es palesa encara més si comparem dues frases tan semblants com aquestes:

Un dibuix fet per alumnes novells (en són els autors) 

Un dibuix fet per a alumnes novells (en són els destinataris)

Vegem més frases amb ‘per a’ i comprovarem que hi preval aquest concepte:

Hi fan espectacles per a tots els públics (destinats a tots els públics)

Escrivia articles per al diari (el diari n’era el receptor final)

És un concert pensat per a una generació (va destinat a una generació)

Hi ha una multa per a cada membre de l’organització (cada membre ha rebut una multa)

Ha tingut resultats nefasts per a la reputació dels presoners (la destinatària dels mals resultats és la reputació dels presoners)

L’independentisme és un perill per a l’estat espanyol? (el qui rep aquest perill és l’estat espanyol)

Segon desllorigador: la comparació amb les altres llengües

De les llengües que ens envolten, el castellà és la llengua que ens pot ésser més útil, en aquest cas. Per un seguit, el castellà ‘por’ es correspon amb ‘per’; i ‘para’ amb ‘per a’. Tanmateix, tinguem en compte que el castellà fa un ús de ‘para’ que per al català és excessiu, perquè tradicionalment s’ha resolt amb la preposició ‘de’. Exemples:

No tindrem temps de fer tantes coses (millor que no pas: temps per a fer tantes coses)

Això no serveix de res (millor que no pas: no serveix per a res)

Té una gran capacitat de controlar la situació (millor que no: capacitat per a controlar la situació).

Organitzen una comissió de defensa del medi (millor que no: una comissió per a la defensa del medi).

Quant a les altres llengües veïnes, ni l’occità, ni el francès ni l’italià no ens seran útils per a aclarir l’ús de ‘per’ i ‘per a’. En occità, ‘per‘ ocupa tots els significats. En francès, el repartiment de les preposicions ‘par’ i ‘pour’ no s’acaba d’avenir amb el de les catalanes ‘per’ i ‘per a’. I tampoc no hi ha aquesta correspondència amb l’italià, en què ‘per’ és predominant en la majoria d’usos, al costat de ‘da‘ o ‘a‘.

I si després ve un infinitiu?

L’ús de ‘per a’ davant infinitiu ha estat objecte de controvèrsies, estudis i teories, d’ençà de fa molts anys. Fins al punt que s’han acabat consolidant tres normes diferents i l’Institut d’Estudis Catalans ha optat per considerar-les correctes totes tres. Són, succintament, aquestes:

—Aplicar la mateixa distinció que en la resta de contexts. Així com escrivim Treballa per a la consecució d’un objectiu, escriurem Treballa per a aconseguir un objectiu. I així com escrivim És útil per a tot, direm És útil per a fer-ho tot. Aquesta norma s’adiu amb el parlar del País Valencià i de les terres de l’Ebre. La propugna, per exemple, el doctor Gabriel Bibiloni, que la va explicar i justificar en aquest article.

—Fer servir sempre ‘per’ davant un infinitiu (i mai ‘per a’). S’adiu amb els parlars orientals. La va proposar per primera vegada Joan Coromines. Segons aquesta norma, escriurem Treballa per aconseguir un objectiu i És útil per fer-ho tot.

—Mantenir ‘per a’ sempre que s’indiqui finalitat (És útil per a fer-ho tot), llevat dels casos en què la preposició depèn d’un verb d’acció voluntària (Treballa per aconseguir un objectiu). Aquesta norma, corrent en el català clàssic, fou establerta per Pompeu Fabra i és la que segueix VilaWeb.

Si voleu filar prim

Encara n’hi ha més, de casos que han suscitat dubtes i controvèrsies. Els enumerem breument:

—Davant ‘sempre’. El IEC admet tant Oblida-te’n per sempre més (opció triada a VilaWeb) com Oblida-te’n per a sempre més.

—Per a expressar l’opinió o el punt de vista. Segons la normativa, tant podem dir Per ell, tot és terrorisme (opció triada per VilaWeb) com Per a ell, tot és terrorisme.

—Quan equival a ‘en pro de’ o ‘en favor de’ —sovint amb verbs actius com ara ‘lluitar’, ‘maldar’, ‘esforçar-se’, ‘votar’…, o els noms corresponents—, la normativa estableix que s’ha de fer servir ‘per’: lluitar per la pau, pacte per l’habitatge.


Més informació


A practicar

Si voleu practicar, us proposem quatre blocs d’exercicis:

  • Itineraris de suficiència (1 i 2).
  • Editorial Barcanova (1 i 2).

[Article publicat a VilaWeb el dia 28-9-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘En el que’ o ‘en el qual’? Una regla infal·lible per a no equivocar-se

De segur que moltes vegades heu escrit frases com ara La casa en la que vivim és vella, o bé Són els companys amb els que més m’avinc. I potser algú us ha dit que eren incorrectes.

Efectivament, la combinació preposició + article + que (en la queamb els que…) és un castellanisme. L’hem de canviar per:

preposició + què, si parlem de cosesla casa en què

preposició + qui, si parlem de personesels amics amb qui 

preposició + el qual / la qual…, que serveix per a persones i cosesla casa en la qual, els amics amb els quals.

En dos casos podem fer servir una combinació que és aparentment igual que aquesta i que sí que és correcta. En primer lloc, quan s’hi sobreentén un nom que ja hem dit i que no volem repetir. Per exemple:

—Aquesta noia és germana de la que va venir ahir  (= Aquesta noia és germana de la noia que va venir ahir).

Segonament, quan el que és neutre i, per tant, equival a allò que:

—Parlen del que faran la setmana entrant (= Parlen d’allò que faran la setmana entrant).

Hem dit que aquestes combinacions eren ‘aparentment’ iguals que les incorrectes, perquè en aquestes oracions tant la (= ‘la germana’) com el (= ‘allò’), de fet, són pronoms i no pas articles.

I heus ací una manera infal·lible de treure’n l’entrellat:

Si la combinació ‘preposició + article + que’ es pot substituir per ‘preposició + article + qual’, NO és correcta i s’ha de canviar. Si no es pot fer aquesta substitució, és correcta

Per assimilar aquesta regla tan simple, practiquem una mica:

Ja hem lliurat els butlletins en els que incloem totes les dades.

No és correcta, perquè en els que ho podem canviar per en els quals. Hem de dir, doncs, Ja hem lliurat els butlletins en els quals / en què incloem totes les dades.

No es va adonar del que li feien.

Si provem de substituir del que per del qual, el resultat és aquest: No es va adonar *del qual li feien, que és una oració sense solta ni volta. Això vol dir que la frase sí que era correcta (en aquest cas, perquè del que és neutre i equival a d’allò que).

És aquest el llibre al que et referies?

És possible de substituir-ho per al qual? Sí. Doncs la frase no és correcta. Hem de dir És aquest el llibre al qual / a què et referies?

No té gaires diners, però amb els que guanya pot sobreviure.

Oració correcta, perquè si canviem amb els que per amb els quals l’oració no té trellat (en aquest cas, amb els que vol dir amb els diners que).

El fet del que parlàvem és molt lamentable.

No és correcta, perquè canviant del que per del qual obtenim una oració lògica. Per tant, les solucions bones són: El fet del qual / de què parlàvem és molt lamentable.

I abans d’acabar, un dubte: si podem dir El fet de què parlàvem és molt lamentable, també podem dir El fet de què sigui aquí és tot un misteri? No (però d’això en parlarem un altre dia).


A practicar

A la xarxa trobareu pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria (cerqueu ‘exercicis pronoms relatius’, per exemple). Us n’hem seleccionades tres:

Universitat Jaume I (Castelló de la Plana)

Itineraris d’aprenentatge (1)

Itineraris d’aprenentatge (2)