La graciosa, l’antena paranoica i les pedres a la basílica

En Cirereta, l’algutzir tan shakesperià de Molt soroll per res, és un personatge divertit. I una bona part de la gràcia és que parla sense saber ben bé què diu, és a dir, que, per donar-se to, gasta un lèxic que li sembla altisonant. I ve’t aquí que confon suspecte amb respecte (‘És aquest el suspecte que et mereix el meu càrrec?’), oficiós amb odiós (‘Les comparacions són oficioses’), discernir amb concernir (‘us voldria fer una confidència que us discerneix de molt a prop’)…

A la literatura, n’hi trobaríem més, d’exemples d’aquesta mena –que, al capdavall, no són sinó jocs lingüístics. I si observem el nostre entorn veurem un fenomen semblant: allò que la Gran Enciclopèdia etiqueta amb la denominació d’etimologa popular i que no és sinó un anostrament de mots poc habituals. Anostrar —fer nostre— en aquest cas, és modificar un mot desconegut per fer-lo semblant a un de conegut. L’escriptor Gabriel Janer Manila, a ‘Un metge que va parlar clar’, se serveix d’aquest recurs i ens presenta un marit que, preocupat perquè no pot tenir fills, se’n va a cal metge. I heus ací la resposta del doctor, passada pel sedàs del pacient: ‘Si vosaltres dos feis vida marítima [marital] i no teniu condescendència [descendència], o ella és esmeril [estèril] o vós sou omnipotent [impotent].’

De segur que, a hores d’ara, ja us han vingut al cap un reguitzell de mots d’aquesta mena. Un bon dia vaig pensar que potser a Twitter en podria aplegar uns quants i vaig demanar ajut amb un piulet en què evocava un conegut de Tuixén, a l’Alt Urgell, que deixa anar ‘anostraments’ l’un darrere l’altre, amb una capacitat creativa i espontània fenomenal. Un dia diu que s’ha pres una aspirina fluorescent, l’endemà mira com desmunten l’envestida de les obres i l’endemà passat explica que a la veïna li han hagut de fer la necessària per treure-li la criatura. No hi ha cap mot estrany que li faci ni pessigolles.

Doncs bé, aquest article l’he confegit amb els centenars de respostes d’aquell piulet. Us presento, doncs, un text col·lectiu, en què la meva feina s’ha limitat a triar i endreçar una mica les aportacions de la gent. Gràcies.


Els noms dels aparells de vegades són ben estranys. En Quim Monzó, per exemple, recorda quan hi havia les estufes catalèptiques (catalítiques), en David ens parla de les antenes paranoiques i l’escriptor i periodista Joan Rendé i Masdéu ens presenta les gavines telefòniques que sovintejaven no fa pas gaires anys. Com si fos La nit dels ignorants, la Marta ens demana si encara es planten jeronis i es fan servir gabinets a taula; i la Jose, que és del món de la taràntula, vol saber si ‘alegria’ va amb ela germinada, tal com li ha dit en Ramon. Per mandra d’obrir el diccionari, truca a la Montse, llicenciada en filosofia catalana, però ve’t aquí que no li agafa el mòbil, perquè ha anat a fer submarinisme amb la Judit, totes dues abillades amb el vestit d’ibuprofè (neoprè). Les acompanya l’Esther, que quan surt de l’aigua exclama: ‘Estic platònica.’ També se sent ben pletòrica la veïna de l’escriptora Margarida Aritzeta, que sembla una sífilis (Sílfide). Si fa no fa com l’amiga de la Peroy, que, a còpia de fer règim, va acabar ben esterilitzada. Esterilitzats o no, hi ha gossos vulgars i gossos amb pelegrí, ens recorda l’Odile.

La Lena vol saber quan recuperarem aquell bell costum de projectar les vies positives després dels viatges. Ah, viatjar! Ja veurem quan ho tornarem a fer… Però el cas és que, fins l’any passat, no ens estàvem de res: l’avi de la Neus ja fa temps que va anar a Oli Brut (Hollywood), que l’Eva ens recorda que és als Estats Humits. L’Olga, quan pugui, anirà a Budapets i en Santi travessarà la península, fins al Pont de Pedra (Pontevedra). La Conxita i la Fàtima no es mouran d’ací: l’una anirà a Sant Manat i l’altra, a Caldes de Montjuïc. Parlant de pobles i viles dels Països Catalans, la sogra d’en Jaume, de Crevillent, s’exclama cada vegada que ensopega amb una generació (gernació), és a dir, una gentada, com la que anys ha es congregava dia sí dia també a la comprativa de Berga, tal com ens recorda el cantant Titot. Ara ja no s’hi compra, a les cooperatives: tothom fa com la sogra d’en Xavier, que va a Can Bravo i al Metadona. Avui, si voleu muntar una cooperativa, haureu de demanar una suspensió, com la Mercè, o bé una salvació, com el doctor Gabriel Bibiloni. I si no us en sortiu, potser no tindreu cap més remei que fer com l’àvia de l’escriptor Xavier Mas Craviotto: anar a demanar cèntims a la caixa d’oros (presentant el carnet d’entitat, és clar).

I xerrant xerrant s’ha fet l’hora de dinar. Què us ve de gust? La mare de l’escriptora Tina Vallès ens proposa arròs balsàmic (basmati), però potser abans la Mosama ens prepararà una amanida d’advocats amb el formatge elemental d’en Maurici i els canapets de la Marta. I per beure? En Ramon s’encarrega de la graciosa, però si voleu una beguda esotèrica parleu amb la Neus. Un dinar com aquest, ens adverteix l’Oriol, hem de mirar que no ens faci diarrera, com li va passar a en Lluís Agustí, que semblava que li havien posat un supositori de nitroglicerina. I això si la cosa no empitjora i acaba en un còlic frenètic, com ens explica la nostra bibliotecària de guàrdia; sobretot, és clar, si teniu àcid únic, diu en Roger. Ah!, i si sou diabètics, ja sabeu que us hauran de mirar la bobina (albúmina), com a l’avi del gran divulgador científic Claudi Mans. Parlant de salut, és evident que com més grans ens fem, més patim dels ossos: qui no té mal a les verticals, com l’amic Jem Cabanes, té asiàtica com la Roseta; qui no té el marisc masegat, com l’Eva, té una hèrnia fiscal, com l’Anna… I després hi ha les malalties dels homes: així que es van fent grans, quants n’hi ha d’operats de la crosta, com ens recorda la Roser, que és infermera? I qui diu de la crosta, diu de la prostituta, com exclama en Miquel Strubell pare. Les dones no tenen aquests maldecaps, però en poden tenir de pitjors: en Jordi ens recorda la importància que les embarassades es facin coreografies i l’Erika Casajoana ens parla del risc d’un embaràs utòpic (ectòpic). Ep! I si us passa com en Josep M., que sospitava que tenia el colló-de-virus, aneu de seguida al CAP (si pot ésser amb visita concentrada, com sempre fa la Rossy Marley); si més no, que us prenguin la pretensió, apunta la Carla. I si de cas no fos res, us receptaran un Xocolatil (Gelocatil), com a la Neus, i avall que trona. Esperem que no us passi com al professor Virgili, que li hagueren de fer un pai-pai (bypass) al cor i va estar ingressat una bona temporada. Sort de l’engranatge que li va posar la Nurinan i les cures amb aigua exagerada d’en Ferran, que no mira mai prim amb els recursos públics. Ara, mal, allò que se’n diu mal, no hi ha res que en faci tant com les pedres a la basílica, ens diu el filòleg Isidor Marí. I en Màrius Serra, sempre tan precís, ho remata: a la basílica balear!

Bé, amics, anar parlant de malalties, veig que s’ha fet fosc. És hora de dir-vos, com l’ex-conseller Josep Huguet, ‘Voranit!’.


Article publicat a VilaWeb el dia 19-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Com cagalló per séquia’: les comparacions més iròniques del català

Un dels tresors de qualsevol llengua, probablement el més valuós, és la fraseologia, allò que anomenem ‘maneres de dir’. S’hi inclouen les frases fetes, les locucions, els modismes, els refranys… Si és tan important, la fraseologia, és perquè sol contenir expressions genuïnes que fan que una llengua es diferenciï de les altres.

Avui presentem un aplec fraseològic molt concret, que consta únicament de locucions comparatives, unides amb els nexes com i més (que). I de totes les locucions d’aquesta mena, n’he triat solament les que tenen un contingut més o menys irònic.

Fent la cerca he pogut comprovar que l’àrea del domini lingüístic que ha estat més productiva en aquest àmbit és el País Valencià. Per això moltes locucions les he extretes del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), una obra que de segur que té defectes (com també en té el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), però que té la virtut d’arreplegar moltíssimes locucions. Tanmateix, he consultat i aprofitat més eines, com ara el Diccionari de sinònims de frases fetes de Maria Teresa Espinal, la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies i el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Tots contenen centenars de frases fetes i refranys i són essencials per a recuperar aquesta part tan bella i essencial de la nostra llengua.

Per a aquest article, hem comptat amb l’ajut de tres col·laboradors esplèndids: els periodistes de VilaWeb Josep Albinyana i Pau Benavent i el filòleg Francesc Esteve, que m’han ajudat molt a no perdre’m enmig de la immensitat. Moltes gràcies a tots tres.


Les comparacions són un bon ajut a l’hora de fer descripcions, físiques i psicològiques. Per això no és estrany que n’hi hagi de referides a parts del cos —especialment si són parts prominents—, com ara tenir un cul com una panera. Tampoc no ens ha de sobtar que n’hàgim creat per remarcar els defectes físics. Vegeu, per exemple, totes les maneres de dir sord que conté el diccionari Alcover-Moll: sord com una campana, o com una caldera, o com una pedra, o com un roc, o com una perola, o com una maça, o com una tàpia, o com un terròs, o com un suro. I el DNV encara hi afegeix sord com una rella (la rella és la peça de ferro que s’enganxa a l’arada per fer els solcs a la terra). És clar que també tenim dites dedicades a òrgans que funcionen bé. Per exemple, quan escoltem amb atenció fem orelles com pàmpols o bé ulls com taronges.

I, sense moure’ns del físic de les persones, hi ha comparacions que ens parlen de positures, habituals o esporàdiques. Potser heu sentit dir que algú camina dret (o encarcarat) com un ciri, o com un pal. Al País Valencià és viva la comparació tieso com un orgue, que el DNV esmena amb la versió normativa i rectificada: tes com un argue (un argue és un torn vertical on s’enrotlla una corda; vegeu-ne el dibuix del diccionari Alcover-Moll).

També trobem qui-sap-les referències a la gana, com ara tenir (o passar, o patir) més fam que Garró, tan viva a les terres del sud; o menjar més que una revolta de riu, que en alguns altres indrets és menjar com un bou (o com una llima). I si passem gana, pot ésser per motius econòmics, és a dir, perquè estem més pelats que el cul d’una mona.

Si fem referència als trets psicològics, un dels camps en què germinen més comparacions és la demència. Al País Valencià és molt corrent de dir que algú està com una carabassa (o, simplement, que està carabassa), igual com en alguns altres indrets diuen que està com un llum, o com un llum de ganxo, o que li falta un bull com a les guixes

També tenim comparacions per als espantats (com un ou entresuat), per als poc parladors (més eixut que l’espart) i per als no gaire fins (més bast que un forrellat de porquera); per als qui van de pressa (com el pet del dimoni) i els peresosos (més gos que un pont, més gandul que el jeure); per als garrepes (més agarrat que un xotis), per als qui causen molèsties (que donen més faena que un porc solt, o que una unça de cucs) i per als qui reclamen sempre la companyia d’algú (apegar-se com una llepassa, enganxar-se com una paparra, arrapar-se com una pitarra: trieu i remeneu). I encara, per als qui s’acaloren molt (més roig que un perdigot, o més vermell que un titot) i aquells a qui roda el cap (més marejat que un allioli). En fi, tots, en algun moment, hem actuat sense voluntat pròpia, portats per les circumstàncies o pels desigs d’altri; és quan passa això que diem que anem com cagalló per séquia.

En català tenim locucions per a situacions ben diverses. Per exemple, quan ens prenem les coses amb resignació, mirant de veure’n el costat bo, diem que val més això que una punyada a l’ull (o que una ensopegada). De vegades ens saturem i tenim dues opcions: o rebentem com una cigala o exclamem: «N’estic més fart que Mahoma de la cansalada».

Les coses ens poden anar bé: és quan tenim més sort que els que pengen; però també ens poden anar malament, tant que acaben com el ball de Torrent (o de Moixent, o de Parra) o com el rosari de l’aurora. De vegades ens escarrassem a canviar les coses i no ens en sortim. És aleshores que diem: «M’he quedat com fava, igual estic que estava.» Si no ens hi volem fer mala sang sempre podem trobar consol en aquella dita tan sàvia que ens diu que tot depèn de les circumstàncies: a voltes no és com a vegades.

En fi, avui potser ens hem distret, però segurament sense haver après res de nou, perquè tot això de les comparacions és més vell que la picor, o que anar a peu, o que cagar aponat (o ajupit), o que Matusalem


Article publicat a VilaWeb el dia 5-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (6): la dièresi

Si no sabeu ben bé quan heu de fer servir la dièresi, tan sols cal que llegiu aquest breu article i que, en acabat, practiqueu.

De dièresis, n’hi ha de dues menes: la fàcil i la no tan fàcil.

La fàcil

La primera és la que posem damunt la U dels grups GÜE, GÜI, QÜE, QÜI per indicar que la U es pronuncia, és a dir, que no és muda: aigüera, següent, freqüent, qüestió, terraqüi, aqüífer, pingüins, bilingüisme.

D’aquesta dièresi, poca cosa cal que n’expliquem. Pensem, això sí, que ens trobarem mots emparentats l’un sense dièresi (perquè la U no va seguida ni de E ni de I) i l’altre amb dièresi. Per exemple: paraigua – paraigües, adequar – adeqüis.

La no tan fàcil

L’altra dièresi és la que escrivim quan es ‘trenca’ un diftong. Per no equivocar-nos hem d’esmolar una mica l’oïda. Vegem aquestes parelles de mots i escoltem bé com pronunciem les lletres marcades amb negreta: aire-llar; vuit-prodt; pau-tt; peu-pc; dius-drn.

Al primer mot de cada parella hi ha un diftong, és a dir, les dues vocals sonen juntes, en una sola síl·laba. En canvi, al segon mot el diftong es ‘trenca’, de manera que cada vocal pertany a una síl·laba diferent:

ai / re – / ï / llar
—vuit – pro/ d/ ït
—pau – t/ üt
—peu – p/ üc
—dius – di / ürn

Això també passa quan trobem una I o bé una U entre dues vocals. Generalment, la I o la U fan diftong amb la vocal següent. Però si el diftong es ‘trenca’, la I o la U resten soles.

—Lia – a / grï a
—dia – a / ta / pï a
—dia – pro / dï a

Quan ens estalviem la dièresi?

Hi ha uns quants casos en què, encara que es ‘trenqui’ el diftong, no hem d’escriure dièresi:

1) Quan hi podem posar accent, és a dir, quan la I o la U duen accent gràfic d’acord amb les normes. Això voldrà dir que de vegades dos mots emparentats s’escriuran l’un amb accent i l’altre amb dièresi. Per exemple, pha de dur accent perquè és un mot agut acabat en vocal més S; en canvi, psos no en pot dur i, per tant, va amb dièresi. Això mateix veiem en Lls – Llsabeneíem – beneïa, etc.

2) En els sufixos -isme i -istajudaisme, egoista, heroisme, altruista

3) Després de la major part de prefixos acabats amb vocal, com ara anti-, contra-, semi-, neo-, gastro-…: antiinflamatori, contraindicació, semiindustrial, neoimpressionisme, gastrointestinal…

4) En quatre temps dels verbs acabats en vocal + -ir:

infinitiu: produir, atapeir, desoir.
gerundiproduint, atapeint, desoint.
futurproduirem, atapeirà, desoiran.
condicionalproduiria, atapeirien, desoiries.


I ara, a practicar:

De pàgines d’exercicis per a practicar l’ús de la dièresi, en trobareu moltes a internet. Us n’hem seleccionades quatre:

Diputació de València: vídeo explicatiu.

Aula de català: teoria escrita i més d’una trentena d’exercicis.

Enxaneta: una colla de pàgines d’exercicis (a la columna de l’esquerra).

Itineraris d’aprenentatge: teoria i exercicis (cerqueu ‘dièresi’ a la columna de l’esquerra).

 

Article publicat a VilaWeb el dia 6 de juny de 2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (5): les deu eines més potents de Softcatalà

Com ja hem explicat en algun altre article, la plataforma en línia Softcatalà ofereix un conjunt d’eines lingüístiques que, si les sabem fer anar, ens poden ajudar molt a l’hora d’escriure correctament. Aquestes darreres setmanes hi ha afegit unes prestacions molt específiques i útils: un separador de síl·labes, un conjugador verbal i dos conversors: el conversor de nombres en lletres i el conversor d’hora digital en hora ‘de campanar’. En aquest article hem aplegat les deu eines de Softcatalà que ens faran més servei per a millorar el nostre català. Som-hi.

1. Corrector ortogràfic i gramatical

Si treballeu amb un programa de processament de text que us marca mots incorrectes, deveu haver comprovat que no us acaba de servir. En oracions com ara ‘Arribaran alhora de dinar’, ‘No has vingut tant d’hora’ i ‘No hi son tots’, el nostre processador de text no ens marcarà cap errada. En canvi, el corrector de Softcatalà, sí.

Cada possible falta hi surt subratllada d’un color diferent segons la mena: vermell, si és ortogràfica; blau, si és gramatical; i verd, si s’hi pot fer cap millora estilística.

La potència del corrector es pot veure també en les opcions que té: ens diu si les formes verbals que fem servir són correctes o no segons la varietat geogràfica que hàgim triat (central, valenciana o balear); ens deixa elegir si hi volem els diacrítics fabrians o tan sols els que ha autoritzat el IEC; podem fer una tria d’aspectes gràfics com ara la mena de cometes o de guions, interrogant o exclamació inicials o no…

El corrector també es pot instal·lar com a complement de LibreOffice, Firefox, Chrome, Word, etc.

2. Traductor

La peculiaritat del traductor de Softcatalà és que no presenta una llista immensa de llengües com el Google Translate, sinó que ofereix les del nostre entorn: occità, castellà, aragonès, francès, portuguès i romanès.

Té diverses opcions, com ara remarcar els mots que no ha entès, traduir mentre escrivim o no, copiar el text…

El traductor de Softcatalà es basa en el projecte de programari lliure Apertium.

3. Diccionari multilingüe

El diccionari multilingüe ens dóna traduccions (i definicions) a l’anglès, al francès, a l’espanyol, a l’alemany i a l’italià. Simplement, hi heu d’escriure el mot i automàticament es desplega una llista amb les traduccions a totes aquestes llengües. La llengua d’origen, la trieu vosaltres.

Pot traduir mots solts o bé construccions (per exemple, hi podeu cercar ‘aigua’, ‘corrent’ i també ‘aigua corrent’).

4. Diccionari de sinònims

El diccionari de sinònims, servei basat en el programari lliure OpenThesaurus, és molt fàcil d’emprar: simplement, hi escrivim el mot que ens interessi i l’eina ens ofereix totes les solucions. Clicant damunt cadascuna en veurem més sinònims, fins que trobem el mot precís.

5. L’hora en català

Aquest és un dels serveis que ha estrenat Softcatalà fa pocs dies. Quan hi escrivim l’hora en xifres (per exemple: 10:32), ens la dóna en lletres, en tres sistemes: el de rellotge (‘les onze menys vint-i-vuit minuts’), el de campanar (‘dos quarts i dos minuts d’onze’) i el de campanar tradicional (‘dos quarts tocats d’onze’).

Els sistemes horaris de rellotge i de campanar que ens ofereix aquesta eina segueixen la descripció de la Gramàtica essencial de la llengua catalana (IEC).

6. Separador i comptador de síl·labes

Un altre servei nou de Softcatalà és aquest separador de síl·labes. Simplement, hi escrivim un mot o una seqüència de mots i l’aplicació ens els separa en síl·labes i les compta. A més, ens dóna una informació cabdal per si volem escriure poemes: el recompte poètic, és a dir, el nombre de síl·labes tenint en compte la mètrica catalana. Si hi escrivim més d’una ratlla, desglossa el recompte línia a línia en una taula.

En aquesta mateixa pàgina, Softcatalà ens explica d’una manera ben detallada la manera de comptar síl·labes i els criteris per a partir mots a final de línia.

Per a confegir aquesta eina, els autors s’han fonamentat en obres diverses, com ara l’Ortografia catalana (IEC) i el Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos.

7. Nombres en lletres

Un altre servei nou de Softcatalà. Introduïm-hi una xifra i, immediatament, la veurem escrita en lletres. Pot ésser tan llarga com vulguem, fins i tot amb decimals. I això no és pas tot: veurem com s’escriu en masculí i en femení; també en veurem les formes ordinals; i, de cada forma, si escau, la versió oriental (català central) i occidental (valencià). Però encara més: cadascuna d’aquestes versions les podem sentir pronunciades. I per acabar-ho d’adobar, la xifra ens apareix també en numeració romana.

Per si no n’hi hagués prou, si al costat d’una xifra hi escrivim un símbol monetari, sabrem a quina divisa equival (lliura esterlina, dòlar dels EUA, etc.) i també el nom de la fracció monetària (penic, centau, etc.).

8. Conjugador verbal

Qualsevol qui escrigui en català hauria de tenir aquesta eina a l’ordinador, sempre a l’abast. És una altra novetat de la plataforma i té un ús molt i molt simplificat. Ens apareix un rectangle on podem escriure un verb, cliquem ‘cerca’ i ja està: se’ns desplega tota la conjugació. La pestanya activada d’entrada és la de l’indicatiu, però al costat hi veureu les del subjuntiu, l’imperatiu i les formes no personals.

El conjugador integra les principals variants geogràfiques (central, valencià i balear). Ah, i una cosa important: el mot que hi entrem no cal que sigui l’infinitiu. És a dir, que si ens trobem una forma verbal que no sabem ben bé a quin infinitiu correspon, el conjugador ens ho trobarà.

9. Catalanitzador

Amb el Catalanitzador —el nom ja ho diu tot—, el vostre ordinador parlarà català. És a dir, és un programa que aplica els canvis de configuració, els paquets de llengua i els correctors ortogràfics necessaris perquè pugueu navegar i treballar en català. Serveix per a Microsoft Windows i per a Apple macOS. Quan s’executa, el Catalanitzador analitza automàticament els canvis que cal fer i, en un procés guiat, els aplica sense que us hàgiu de preocupar de res més.

En la versió per a Windows, el Catalanitzador instal·la paquets oficials d’idioma de Microsoft Office, d’Internet Explorer, d’Adobe Reader, etc. Així mateix, configura el català com a llengua de navegació, com a llengua del sistema i com a llengua d’escriptura. En la versió per a Mac, instal·la el corrector ortogràfic i posa el català com a llengua de navegació.

10. Llista d’aparells en català

El darrer servei que presentem és una guia d’aparells configurats en català o bé que tenen corrector ortogràfic en la nostra llengua. En aquest moment, Softcatalà n’ha aplegats més de cinc-cents i l’usuari pot proposar d’afegir-n’hi. La llista inclou calculadores, lectors de llibres electrònics, mòbils, navegadors GPS, rellotges, reproductors multimèdia, tauletes i televisors.

La llista ens ofereix la informació bàsica de cada aarell, que podem veure ampliada clicant damunt el nom de l’aparell.

Podem cercar els aparells directament en un cercador i també hi ha la possibilitat de filtrar la cerca per sistema operatiu, mena d’aparell i fabricant.

Amb tota aquesta colla de programes i serveis, el qui no escriu en català (i en català correcte) és perquè no vol.

Article publicat a VilaWeb el dia 23-5-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (4): accent obert o tancat?

Si a l’article de fa quinze dies vam mirar de simplificar les normes d’accentuació, avui veurem quan hem de fer servir els accents obert i tancat.

De primer, aclarim que aquesta dificultat no la tenen pas totes les vocals: n’hi ha tres que duen sempre la mateixa classe d’accent:

La A, obert (À).

La I i la U, tancat (Í, Ú).

Quant a la E i la O, de fet, no ens cal cap norma si pronunciem bé i tenim bona oïda. Hi ha gent, per exemple, que té tirada a escriure *fòrmula en compte de fórmula, però si escolta bé com ho pronuncia segurament no errarà.

Vegem, primer de tot, com sonen la E oberta i la E tancada, l’una després de l’altra (l’oberta més llarga, la tancada més curta):

 

I ara amb la O oberta i la O tancada, igualment:

 

Tot seguit, comprovem si sabem diferenciar aquests parells de mots:

—perd (E oberta) – serp (E tancada)

—mel (E oberta) – fer (E tancada)

—sort (O oberta) – sord (O tancada)

—cos (O oberta) – fosc (O tancada)

Si sabeu distingir bé l’obertura de les vocals, enhorabona. Us estalviareu d’aprendre normes i excepcions. Simplement, quan toqui d’accentuar una E o una O, escolteu com la dieu i poseu-hi l’accent obert (è, ò) o tancat (é, ó).

Ara, si us costa de fer aquesta distinció o bé la pronúncia del vostre parlar no coincideix sempre amb l’estàndard, us recomanem que continueu llegint.

Les tres regles de Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, amb esperit científic i afany simplificador, va establir tres regles per a aprendre a accentuar aquestes dues vocals.

Primera regla: totes les terminacions verbals que continguin una E o una O van amb accent tancat.

Exemplesfuturs com ara dormiré, cauré, duré; formes del perfet com digué, temérem, vinguérem; i formes d’imperfet com ara tornés, portéssiu, fóssiu.

Principals excepcions de la primera regla:

Van amb È: la 3a persona del present d’indicatiu de verbs acabats en -endreaprèn, sorprèn, ofèn, suspèn…; el participi d’aquests verbs i dels acabats en -etre: après, sorprès, ofès, suspès, permès, pretès…

Van amb Ò: els participis dels derivats de cloureexclòs, inclòs…

Segona regla: deixant a part les terminacions verbals, els mots aguts accentuats van generalment amb E oberta i O tancada.

Exemples amb Ècafè, dotzè, aprèn, mossèn, encès, francès.

Exemples de la Ósabó, qüestió, racó, blavós, confós.

Principals excepcions de la 2a regla:

Van amb Éximpanzé, clixé, accés, excés, congrés, ingrés, progrés, revés, través, només. I els composts de té, ten, ve i bé (conté, obté, pretén, estén, prové, s’avé, gairebé, també).

Van amb Òaixò, allò, però, espòs, repòs, arròs, talòs. I els composts de mots monosíl·labs com ara bo, tro, so, to, clos i grosde debò, retrò, ressò, semitò, reclòs, inclòs, capgròs.

Tercera regla: deixant a part les terminacions verbals, en els mots plans i esdrúixols es fa servir generalment l’accent obert.

Exemplesidèntic, estrènyer, ciència; monòton, tòrcer, Mònica.

Principals excepcions de la 3a regla:

Van amb Écréixer, néixer, péixer, témer, prémer, esprémer, préstec, feréstec, préssec, llémena, cérvol, témpora, església.

Van amb Ófuróncol, tómbola, fórmula, pólvora, tórtora.

Vegeu en aquest quadre un resum de les regles segona i tercera:

L’accentuació en els dialectes meridionals

La normativa accepta que en els texts en variant meridional (valenciana) s’escriguin amb accent tancat tot un seguit de mots que en el català estàndard van amb accent obert. L’Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ho explica així:

«En la tradició ortogràfica valenciana a partir de les Normes de Castelló (1932), que és seguida per la major part de gramàtiques elaborades per valencians, és habitual i acceptable l’ús de l’accent agut (en comptes del greu) sobre la e tònica corresponent, d’acord amb la pronúncia pròpia dels parlars occidentals: alé, café, cinqué, comité, mossén, comprén, cortés, francés, admés, pretés; cércol, pésol, térbol, atényer, conéixer, créiem, véiem, véncer; sémola, sépia. Tanmateix, es manté l’accent greu en l’interrogatiu i el relatiu tònic què i la conjunció perquè, en alguns cultismes i manlleus esdrúixols o plans com època, plèiade, sèrie, dèbil, èter o mèrit, i en el topònim València


Ara a practicar:

Material de llengua i literatura Terres de l’Ebre: Exercicis d’accentuació de la ‘e’ oberta i tancada (ducument rtf).

TinetExercicis de la ‘e’ oberta i tancada

Exercicis del Clic: Vocals obertes i tancades: la ‘e’ i la ‘o’

La llengua vivaExercicis d’accentuació (amb centenars de mots)

EnxanetaExercicis d’accentuació

Vídeo de la Universitat Politècnica de València: Orientacions per a l’escriptura i la pronúncia de les vocals ‘e’ i ‘o’ obertes i tancades


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (3): accentuar no costa pas gens

L’accentuació és, segurament, la part de l’ortografia que ens fa fer més faltes. I, ben mirat, no és pas tan difícil. De fet, no ho és gens, perquè hem de saber una cosa i prou: quan s’accentuen els mots aguts.

Tanmateix, abans hem de repassar dos aspectes: què vol dir síl·laba tònica i què és un diftong decreixent. Som-hi?

La síl·laba tònica

La síl·laba tònica és la que pronunciem més intensament (‘més fort’, si ho voleu dir així). En general, cada paraula en té una i prou: FÀ-bri-ca, fa-BRI-ca, fa-bri-CÀ. Si us costa de copsar on és la tònica d’un mot, podeu practicar exagerant-ho, és a dir, pronunciant-lo a poc a poc i remarcant la síl·laba que dieu més intensament. Amb una mica de pràctica, ho veureu clar de seguida.

Per poder formular les regles d’accentuació, hem de classificar els mots segons on recaigui la síl·laba tònica:

  • aguts: en l’última (fa-bri-CÀ).
  • plans: en la penúltima (fa-BRI-ca).
  • esdrúixols: en l’antepenúltima (FÀ-bri-ca).

Els diftongs decreixents

Per a saber separar bé les síl·labes d’un mot, cal tenir present un fet: de vegades s’ajunten dues vocals en una sola síl·laba, és a dir, les pronunciem en un sol cop de veu. Quan passa això diem que hi ha un diftong. N’hi ha gairebé sempre quan la segona vocal és una I o bé una U (ai-re, ei-na, noi, trui-ta, cau-re, treu-re, ciu-tat, mou-re). Són els diftongs decreixents. En canvi, quan la segona vocal és una A, una E o una O, generalment no hi ha diftong (su-or, mi-o-lar, ci-èn-ci-a); tan sols hi ha diftong creixent en casos molt concrets (qua-tre, llen-gües, to-ia, ca-uen…).

Les tres normes d’accentuació

La primera norma és la més important. Podem dir que és l’única que ens demanarà un mínim esforç de memòria:

Els mots aguts s’accentuen si acaben en vocal, vocal+S, EN i IN, excepte si la darrera síl·laba té un diftong decreixent.

La segona és el revers de la primera:

Els mots plans s’accentuen quan no s’accentuen els aguts.

I la tercera és la més fàcil:

Els mots esdrúixols s’accentuen sempre.

Exemples

Agutsporró (mot acabat en vocal), vernís (vocal+S), encén (-EN), Dublín (-IN).

Plansestómac (qualsevol consonant, llevat de N i S), exàmens (consonant+S), diàfan (-AN, -ON, -UN), tornàveu (diftong decreixent).

Esdrúixolsmúsicaindústria (observeu que no hi ha diftong: in-dús-tri-a), estàtues (igualment: es-tà-tu-es).


I ara, a practicar

La cançó de l’accentuació (de Gemma Segura): vídeo cantat que repassa totes les normes.

Enxaneta: exercicis (podeu fer-ne desenes, clicant els números de la barra lateral).

Mestre a casa (Generalitat Valenciana): teoria i exercicis (en pdf).

Les normes d’accentuació en català (de Marc Cabrera): vídeo amb una exposició teòrica.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (2): B i V

«En gran part del domini lingüístic català hom confon el so b amb el so v, pronunciant-los tots dos com a b. Això fa que hom no pugui refiar-se de la pronúncia per a escriure correctament els mots en els quals entra alguna d’aquestes lletres.»

Amb aquesta explicació tan simple, neta i entenedora, es presenta aquest problema ortogràfic en el llibret Exercicis de gramàtica catalana – Volum I: ortografia, publicat l’any 1956 i revisat per Pompeu Fabra. El llibre és signat per Jeroni Marvà, pseudònim del pedagog Artur Martorell i el gramàtic Emili Vallès.

Els qui no diferenciem el so de la B i el de la V haurem de fer ús de la memòria. Tanmateix, hi ha unes quantes regles que ens hi poden ajudar.

Quan hem d’escriure B?

Abans d’una L o una R: noble, pobre, rebre, establir…

Després de M: tombar, combinar, ambigu

En correspondència amb una P: llop-llobató; cap-cabota; sap-saber; estrep-estrebada…

Quan hem d’escriure V?

Després de N: canvi, enviar, convent, envàs, minvar…

En correspondència amb una U: nou-novetat; tou-tova; col·lectiu-col·lectivitat, escriu-escrivia, beu-bevia, caliu-escalivada; …

—A la terminació de l’imperfet d’indicatiu: cantaves, esclatava, robaven…

Mots que hem de recordar

Generalment, en l’escriptura de la B i la V, el català coincideix amb les llengües de prop: occità, francès, portuguès, castellà, italià… Amb tot, molta gent s’equivoca en mots com aquests:

S’escriuen amb B: acabar, Àlaba, basc, bena (i embenar), berruga, biga, Biscaia, bolcar, calb, comboi, corba, mòbil, rebentar, rebolcar, saba, treballar, trobar (i trobador).

S’escriuen amb V: avet, avorrir, avortar, almívar, bava, canvi, cascavell, cavall, covard, envestir, esvelt, fava, gavardina, govern (i governar), gravar, haver, llavi, núvol, pavelló, prova, rave, savi, sivella, taverna, trèvol, vernís.

Els falsos derivats

Els pseudo-derivats o falsos derivats són mots que no han evolucionat com la resta dels de la seva família. Recordem, sobretot, aquests:

hibernació (malgrat que escriguem hivern); calvície (però calb); curvatura, curvilini (però corba, encorbar); labial (llavi); mòbil, automòbil (moviment). Els pseudo-derivats també serveixen per a diferenciar significats, com ara aquests: probable (‘que és possible o fàcil’) – provable (‘que es pot provar’); hivernar (‘passar l’hivern en algun indret’) – hibernar (‘passar l’hivern en estat d’hibernació’).


I ara, a practicar

1. Enxaneta: teoria i pràctica (per entrar a qualsevol de les divuit activitats, cliqueu els nombres de l’esquerra).

2. Vuit dictats en línia de la Direcció General de Política Lingüística (nivell elemental i nivell intermedi).

3. Aula de català (teoria, embarbussaments i enllaç de pàgines d’exercicis).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (1): S sorda i S sonora

Si és veritat que els catalans, de les pedres en fem pans, potser podem aprofitar aquests dies d’isolament per seguir unes petites lliçons de català. Són lliçons simples i breus, aptes per a pares i fills (i mestres), que ens serviran per a repassar aspectes de llengua elementals. I amb molts exercicis per a practicar i consolidar la teoria.

Començarem amb la grafia dels dos sons de la essa (tècnicament, el so alveolar fricatiu sonor i sord).

Com sona la S?

—El so de la S sorda és el que fem quan volem que calli algú: Ssssst!

—El de la S sonora és el que fem quan imitem una abella: Zzzzzz!

Vegem-ho i escoltem-ho:

Essa sorda: caçar

Essa sonora: crisi

Com s’escriu la S sorda?

La S sorda es pot escriure amb aquestes grafies:

S: al començament (sala) i després de consonant (cansat). Entre vocals, el so de la S sorda tan sols l’escrivim amb una S després d’un prefix (sobresortir).

SS: entre vocals (passar).

C: en qualsevol posició llevat de fi de mot (cinema, decebre, València).

Ç: en qualsevol posició (plaça, cançó, estruç), però quasi mai al començament.

No dubtem si hem d’escriure C o Ç: la Ç tan sols pot anar davant A, O, U; la C, davant E, I

 

No dubtem si hem d’escriure S o SS: tan sols escrivim SS entre vocals

 

Com s’escriu la S sonora?

S: entre vocals (casa).

Z: al començament (zoològic), després de consonant (colze) i, molt poc sovint, entre vocals (trapezi).

No podem dubtar com hem de representar el so de la S sonora: entre vocals hi anirà generalment S i en les altres posicions, Z

Amb el so de S sorda, com podem saber si hem d’escriure C,Ç, S o SS?

No hi ha cap regla per a esbrinar-ho, però podem tenir en compte això:

En mots d’una mateixa família, hi ha correspondència S-SS i Ç-C

És a dir, si escrivim pas, hem d’escriure passar, passos, passera, passejar, traspassar… De la mateixa manera, si escrivim comerciant, hem d’escriure comerç i comerços.

Mots que hem de retenir perquè sovint s’escriuen o es pronuncien malament

Per raons diverses, hi ha gent que s’equivoca a l’hora de pronunciar o d’escriure aquests mots:

agressió, alcaldessa, Àsia, asil, batllessa, botzina, braç, bronze, Brussel·les, Cadis, calabós, catorze, centèsima, Còrsega, dansa, discussió, dissoldre, dosi, Eivissa, emissora, entusiasme, etcètera, Eusebi, frontissa, Ignasi, impressió, impressora, jutgessa, medusa, metgessa, mil·lèsima, nasal, premissa, presagi, presumpte, quinze, safata, sanefa, Saragossa, Sardenya, sarsuela, sentinella, serraller, tapís, tassa, tesi, tossut, tros, vernís, zèfir.


I ara, a practicar

1. Enxaneta (els exercicis s’obren clicant els números de la barra inferior).

2. Universitat d’Alacant (per canviar d’exercici, cliqueu damunt la fletxa que hi ha al capdavall de la pàgina)

3. Itineraris d’aprenentatge


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La Beth, els refranys i els ametllers florits

‘Espectacle a l’aire lliure i de franc. Preocupant que cada any el programin més aviat…’ Això deia (originàriament en espanyol) la cantant surienca Beth Rodergas a Instagram. El text, acompanyant una fotografia de flors d’ametller novelles, volia indicar que el canvi climàtic fa avançar la florida, cada any una mica. Qui-sap-les seguidores li donaven la raó. Alguna ho posava en dubte i la Beth li contrareplicava (ara en català): ‘No sóc pagesa però sempre m’hi he fixat i sempre florien poc abans de començar la primavera, finals de febrer-març… Enguany fa setmanes que estan floridíssims. S’avancen cada cop més…’ La conversa va continuar fins que la periodista Maite Sadurní parlà amb propietat: ‘Jo no m’hi fixava, però el meu avi que era molt de refranys sempre deia: Al febrer floreix l’ametller.’

Justa la fusta: si hem de resoldre dubtes sobre flors d’ametller, hem de recórrer o bé a gent del camp o bé al refranyer. Començo per un parent pagès que em diu que, efectivament, enguany la florida s’ha avançat. A Organyà —concreta—, dues o tres setmanes. Però això no és cada any igual, ni cada any més aviat: depèn del fred que faci, és clar. I és diferent a l’Alt Urgell i al Bages (o Menorca, o Alacant, penso…). Evidentment.

I ara consultem la segona autoritat: què en diuen els refranys sobre el canvi climàtic? No fa gaire que ens ho explicava el paremiòleg Víctor Pàmies: avui ja no se’n fabriquen, de refranys. De manera que no cal que en cerquem, que del canvi climàtic no en trobarem ni un. Ho provo, tanmateix. Entro a la Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD) i hi escric ‘canvi climàtic’. Res.

Providencialment, enmig de la recerca, rebo la trucada d’una amiga i em deixa anar una dita que recorda de la infantesa i que jo no havia sentit mai: Si vols conèixer el gener, mira l’ametller. Aquest sí que el trobaré, penso. Torno al cercador d’en Pàmies i hi escric ‘gener’. La resposta em deixa esbalaït: ‘S’han trobat 338 paremiotipus per a la cerca “gener”.’ Ho provo per una altra via i escric ‘ametller’: catorze paremiotipus. Bé, això ja és una altra cosa. Els ressegueixo d’un en un i al capdavall hi trobo una dita molt semblant a la que cercava: Vols conèixer el gener? Mira l’ametller. Hi entro: ’26 recurrències en 11 variants’, una de les quals és, exactament, la que m’havia dit l’amiga. I mirant les variants veig que també es diu al País Valencià, com recull el Calendari de refranys de Manuel Sanchis Guarner, i a les Illes, com certifica Jaume Alzamora al recull Espigolant dins l’antigor. Refranys i dites de la nostra terra. I què vol dir, exactament, aquesta dita? Ens ho explica el folklorista Cels Gomis (1841-1915) al llibre Meteorologia i agricultura populars: ‘Que els borrons d’aqueix arbre estan adormits si el fred apreta, i contràriament estan inflats si el temps és de bonança.’

Ja ho tenim, doncs: els ametllers sempre han florit al gener, de cap a cap del país. Segur? Sempre? A tot arreu? No. Recordem que Maite Sadurní deia que la florida arribava al febrer. I ho constato a la llista d’en Pàmies: Pel gener floreix l’ametller és a tocar de Al febrer floreix l’ametller i de Per Sant Valentí, l’ametller a florir. El pagès no l’errava pas. Va com va: depèn del lloc i de l’any. I sense poder dir que hi ha una progressió clara (potser l’any vinent tornaran a florir tard), penso que sí que s’hi deu veure una tendència. De tota manera, el refranyer acaba fent una tria: val més que floreixi al febrer que no al març: Quan l’ametller floreix pel març, vés-hi, si t’hi fan anar; però, si floreix pel febrer, vés-hi amb un paner.

Una altra cosa de què em parla el pagès: les glaçades. Alguna dita relaciona directament el glaç i la flor: Les gelades de gener fan florir l’ametller. Sembla que si glaça al gener o al febrer, no passa res; el perill és que glaci quan es forma el fruit de l’ametlla, l’ametlló. Per això la saviesa popular recomana a l’ametller que no corri: Pel gener, ametller, no facis via, que gelarà el millor dia. La virtut de les glaçades del gener no s’acaben pas als ametllers, sinó que abasten també la terra: Llaura amb gelada si vols bona anyada.

Un altre arbre que florirà aviat, si no ho ha començat a fer, és el presseguer. Habitualment, la florida esclata durant els mesos de febrer i març, justament quan el dia s’allarga i atrapa la nit: Quan el presseguer floreix i madura, el dia i la nit són d’una mesura; En florir es presseguer i en sa fruita madurar, es dia està a la par.

Aquests mesos d’hivern —com tots els de l’any, de fet— són farcits de refranys. Del gener, per un seguit, se’n destaca que al camp no hi ha feina (En gener, gita’t en el paller) i, per tant, que la gent i el bestiar fan despesa i no produeixen (El gener buida la bóta i el graner; Gener i febrer, mengen més que un poble enter). Malgrat, tot, el refranyer ens assenyala bé quina feina s’ha de fer (Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar). Com que fa tant de fred, és un mes de mal passar (Febres de gener, guanys de fosser; Al gener, hi perd el metge i hi guanya el fosser). Però que faci fred al gener és una cosa bona per al camp (Gelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any). No és un mal mes, en definitiva, sobretot en comparació amb el febrer (De geners, n’hi ha hagut molts de bons; de febrers, no gaires). També la neu, al gener, és més estable, com saben els esquiadors: el sol del febrer la fon més de pressa (La neu que cau pel gener, s’asseu com un cavaller; la neu que cau pel febrer, fuig com un ca llebrer).

El refranyer no estima gaire el mes de febrer, no pas perquè no hi dediqui dites, sinó perquè en general el tracta de traïdor. El refranyer ens diu que és un mes que passa de pressa (El febrer corre com un gos llebrer), però sobretot que és un caragirat (El febrer, mes mentider; El febrer, nou cares té). Per això no en sortirem benparats (El febrer, de cap o de cua l’ha de fer; Febrer el curt, si entra dolent, pitjor en surt). També és poc fiable perquè no saps mai si farà bo o no (Pel febrer, un dia al sol i un altre al braser). Al camp, és el moment de llaurar, si no s’ha fet abans (Pel febrer, grata’m bé). I hom espera que plogui (Si no plou pel febrer, mal va el graner; Si plou pel febrer, tot va bé). El refranyer també se serveix del febrer per fer facècies (Si vols encertar-ho bé, casa’t el trenta de febrer).

Però si el febrer és traïdor, el març encara més. El folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938) ho va sentenciar així: ‘És lo mes del any que fa’l temps mes variable.’ Vegeu si n’és, que el verb marcejar vol dir, justament, ‘fer temps variable’. Les nostres dites insisteixen a dir que no ens deixem engalipar per la bonança marcenca (En tot el març, no te’n llevis ni un pedaç) i que no és igual el dia que la nit (Març, marcedor, que de nit fa fred i de dia calor). El súmmum de la desconfiança és aquell refrany que tots sabem: Març, marçot, mata la vella arran del foc i la jove si pot (amb moltes variants: Març, marçot, mata l’ovella i l’ovellot i la vella arran del foc i la jove si l’hi trob; Març, marçot, tira la vella al clot i la jove si pot…). Al camp, s’ha acabat el temps de llaurar, definitivament (Pel març no em gratis pas)

Per acabar-ho d’adobar, el 2020 és any de traspàs. I el refranyer també els maleeix, els anys com aquest: Any de traspàs, no et fiïs d’ell ni del de detràs; Any de traspàs, no et casis pas, Any de traspàs, ni bóta ni sedàs. I compte: que la combinació amb el dia Nadal pot ésser nefanda: Nadal en dijous, any dolent, el de traspàs i el següent. Quina sort: enguany Nadal és divendres. Ens n’escapem, doncs? I ca!: Si Nadal cau en divendres i és any de traspàs, no te’n fiïs pas.

No hi ha manera…


En voleu saber més?

Un dels refranyers més exhaustius en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià Farnés, Paremiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…

Però sens dubte el paremiòleg actual de referència és Víctor Pàmies, autor de diversos llibres (com ara Dites.cat i Els cent refranys més populars) i, sobretot, d’aquest immens magatzem i cercador de dites i frases fetes que és la Paremiologia catalana comparada digital (PCCD), en línia. Vegeu també aquesta entrevista que va concedir a VilaWeb poc abans de presentar-hi la PCCD.


Aquest article es va publicar a la secció ‘Ras i curt’ de VilaWeb el dia 29-2-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Boicotejar’ o ‘boicotar’?

boicotar

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braçbracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc.

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejarboicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complotcomplotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assotassotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellotesquellotar

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejarfuetejarbracejarcuejar

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejarverdejaragrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejarrebostejarmenjotejar

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.