Deu dites mal dites

La setmana passada una amiga em va demanar com es deia en català ‘Lo bueno se hace esperar’. Després de barrinar-hi una mica, vaig haver de confessar que no ho sabia, però per sortir del pas li vaig recomanar ‘Les coses bones es fan esperar’. A casa, amb calma, ho vaig mirar i… no apareixia a cap diccionari. Pensant-hi, vaig observar que això també passava a l’inrevés. Per comprovar-ho, vaig fer una petita enquesta entre veïns d’origen castellanoparlant: com traduirien ‘Qui no té un all té una ceba’? I no em va saber respondre ningú.

Això vol dir que en aquest camp dels refranys, proverbis, dites –que s’anomena ‘paremiologia’– cada llengua fa sa guerra. I el cas és que en català moltes dites es van perdent perquè les llengües dominants les han anades suplantant.

En aquest rebost inacabable que és el nostre refranyer, avui hi farem un petit tast: veurem deu dites d’aquelles que de vegades no sabem com dir i que ens surten en castellà o en francès –depèn d’on visquem. Per això, de cada una, us en donarem la traducció a aquestes dues llengües. I hi afegirem encara refranys sinònims, perquè una mateixa idea es pot expressar amb més d’un.

Som-hi.

Els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores)

Un refrany molt bonic, de quan els atuells eren de terrissa i la gent sabia que un test és un bocí de terrissa trencat. Vol dir que cadascú té coses que delaten d’on ve, és a dir, dels pares. El comportament, els gusts, les afinitats, el talent o el vici també es poden heretar.

Hi ha moltíssimes dites sinònimes d’aquesta: De pare músic, fill ballador; Què fan els infants? Allò que veuen a fer als grans; El fill de la gata, rates mata; De bon ou, bon pollet; De mal cep, mal serment

En castellà diuen De tal palo, tal astilla. I en francès, Les chats ne font pas des chiens.

El sabater, el més mal calçat

Adient per als qui es dediquen a fer activitats o a donar consells que després no practiquen a la vida personal: un metge que fuma com un carreter, una jutgessa corrupta, el cuiner d’un restaurant que no vol tocar ni una olla a casa…

De sinònims i variants, hi ha, per exemple, aquests: A cal sabater, sabates de paperA casa del ferrer és de fusta el ganivetCap sabater no calça béEls fills del sabater van descalços.

En castellà diuen En casa del herrero, cuchillo de palo. I en francès, Les cordonniers sont toujours les plus mal chaussés.

El llegir fa perdre l’escriure

Una lliçó per a recordar: aquell qui vol fer moltes coses, al final no en fa cap de bé. S’aplica tant als pluriocupats com als massa ambiciosos o cobdiciosos.

Hi ha dites que tenen aquest missatge, o molt semblant, com ara: Qui tot ho vol, tot ho perdMoltes coses començades, tantes altres no acabadesMolts oficis, pocs beneficisHome de molts oficis, mestre de resL’home de poc seny, molt abasta i poc estreny.

En castellà és Quien mucho abarca, poco aprieta. I en francès, Qui trop embrasse, mal étreint.

Brams d’ase no arriben al cel

Heus ací una dita protectora: ens hem d’allunyar dels qui pretenen ferir-nos amb les paraules. Molt adient per als temps actuals, amb tanta paraula ofensiva i forassenyada, als parlaments i a les xarxes.

Variants i refranys semblants són: Brams d’ase no pugen al celA mi com si em dius LlúciaFa un vent que no deixa sentir res

En castellà és A palabras necias, oídos sordos. I en francès, Les chiens aboient, la caravane passe.

Tants caps, tants barrets

Un consell per a fer entendre que hem de viure i deixar viure, respectar la llibertat d’altri, en lloc de criticar-ho tot.

També es diu: Cadascú per allà on l’enfilaTants d’homes, tants de papers.

En castellà és Cada loco con su tema. En francès, À chaque fou, sa marotte.

De desagraïts, l’infern n’és ple

Aquesta dita, un xic pessimista, no ha pas de menester gaire explicació: per més que dediquis esforços a fer favors, els altres no sempre te’n senten grat.

Dites sinònimes, encara més pessimistes: Crieu fills, crieu porcsDe fer bé, mal en pervéDe malagraïts, el món n’és pleQui més hi fa, més hi perd.

En castellà es diu Cría cuervos y te sacaran los ojos. I en francès, Nourris un corbeau, il te crèvera les yeux.

A sants i a minyons no els prometis que no els dons

Un refrany per a recordar que hem de complir la paraula, la promesa feta. S’hi barreja la religió (la prometença als sants) i l’educació (la coherència amb els nostres infants).

També podem dir: Allò que és promès ha de ser atèsQui promet ho deu; Paraula donada, paraula sagrada. I afegim-hi encara aquesta facècia sexual: Qui més promet? El carall quan està dret. I quan torna a estar pla ben poca cosa et vol donar.

En castellà, en diuen Lo prometido es deuda. I en francès, Chose promise, chose due.

Qui la fa la paga

Si fem coses que no hem de fer acabarem malament, ens ensenya aquesta dita. Com l’anterior, no pot amagar que neix de la moral cristiana.

Hi ha moltíssims refranys que expressen aquest mateix significat: Cadascú és fill de les seves obresEl pecat fa foratTal faràs, tal trobaràsQui dóna merda rep petsQui no va per bon camí que no esperi bona fiViure mal i acabar bé no pot ser

En castellà es diu Quien mal anda mal acaba. I en francès, Telle vie, telle fin.

Qui no té tall rosega els ossos

Una manera d’explicar la resignació, és a dir, que quan no podem obtenir alguna cosa ens hem de conformar amb una alternativa.

També ho podem dir així: Qui no pot segar espigolaQui no pot llaurar amb bous ha de llaurar amb vaques.

En castellà es diu: A falta de pan, buenas son tortas. I en francès, Faute de grives, on mange des merles.

Qui mal fa, mal pensa

És un refrany molt clar i molt cert, que ens diu que sovint quan sospitem ens delatem, sobretot perquè pensem que els altres actuen com nosaltres.

Hi ha més dites amb aquest significat: La mula guita de tothom sospitaAmb el seu mal vol saber el dels altresEl lladre sempre té por de ser robat.

En castellà diuen Piensa el ladrón que todos son de su condición. I en francès, Il mesure les autres à son aune.

Em sap greu, però avui ho hem de deixar ací. Ah! Si mai us trobeu encallats en una dita d’aquelles que no hi ha manera que us surti en català, envieu-nos un correu i expliqueu-nos-ho. Així un altre dia podrem fer la segona tria, d’acord?


Recursos

Per mi, el millor llibre de frases fetes i refranys, perquè és breu i molt complet, és el de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (Garsineu Edicions).

Però el repertori més exhaustiu en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià FarnésParemiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…

Un dels homes que ha estudiat i estudia més els refranys i les frases fetes és Víctor Pàmies. Us en vull destacar dues obres: Dites.cat (Barcanova) i Els cent refranys més populars (Cossetània). Però, sobretot, heu d’entrar al portal Paremiosfera, on trobareu de tot i força.

I, finalment, no em puc estar de recomanar-vos el Refranero Multilingüe del Centre Virtual Cervantes, a internet, molt útil per les equivalències entre llengües i la quantitat d’informació.

Article publicat a VilaWeb el dia 12-10-2019


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.