Germà Colón: cinc fites d’un enamorat de les paraules

Ahir es va morir el filòleg Germà Colón i Domènech (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020). Entendre l’abast de la personalitat de Colón és complex, per la diversitat de temes en què va fer recerca. En trobarem ressenyes a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la Viquipèdia, per exemple. Però per a trobar-ne informació exhaustiva i entendre plenament l’abast de la seva figura cal entrar també a la web de la Fundació Germà Colón Domènech. Impressiona de debò, per exemple, la llista bibliogràfica (pdf) de més de trenta pàgines, elaborada per Amadeu-J. Soberanas i Glòria Claveria. I encara, per a tenir una idea completa de l’abast de l’obra de Colón cal repassar el llibre Homenatge a Germà Colón (Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014).

VilaWeb va contribuir també a aprofundir la personalitat d’aquest mestre amb una extensa entrevista l’estiu del 2014, en què va parlar de tot: dels dubtes que l’atabalaren quan acabà el batxillerat, del geni rampellut de Joan Coromines, de la devoció per Antoni Maria Alcover, de l’amistat amb el pare Massot… En aquella conversa va explicar la seva vida i la seva obra. I sobretot va demostrar una gran senzillesa i humanitat.

Tot seguit, mirarem de resumir algunes de les fites d’aquest homenot.

1. De Castelló a Basilea: una carrera guiada per l’erudició

Germà Colón fou un home que progressà gràcies al dubte, com tot bon científic. Quan va acabar el batxillerat, a Castelló de la Plana, dubtava si fer els estudis universitaris a Barcelona o a Madrid. El seu professor de llatí, Eduard Valentí i Fiol, l’orientà cap a Barcelona. Però quan hi arribà els dubtes persistiren: lingüística o història? Per sort, va topar amb un estudiós, justament, de la història de la llengua, Antoni M. Badia i Margarit, que li digué que aquest dubte se’l tragués del cap: no calia renunciar a res.

I fou a còpia de dubtes, però sobretot de tenacitat i rigor, que es modelà aquest filòleg gràcies a —o al costat de— mestres i col·legues com ara Felip Mateu i Llopis, Martí de Riquer, Josep M. de Casacuberta i Joan Bastardas. Acabada la carrera, presentà la tesi doctoral sobre el parlar de Castelló i, per extensió del valencià septentrional. La va defensar a Madrid, és clar: ‘Perquè en aquella època només es podia fer així’, explicava ell mateix a VilaWeb. I, en acabat, el doctor Colón se n’anà del país perquè era l’única manera de continuar progressant. Va estudiar amb beques a Lovaina, on seguí les classes del dialectòleg romanès Sever Pop, i a Zuric. El 1953 va venir a Barcelona per assistir a un congrés de lingüística romànica i va conèixer el professor Walther von Wartburg, el futur autor del diccionari francès etimològic, que li oferí de ser lector d’espanyol a la Universitat de Basilea. Començava una nova etapa.

2. El més gran romanista dels Països Catalans i un magnífic ambaixador 

Treballar a Basilea li proporcionà tranquil·litat i un avantatge fonamental: els recursos. Gràcies al Fonds National Suisse de la Recherche Scientifique (FNS) va poder abocar-se a la recerca. Ho explicava a VilaWeb amb aquest exemple: ‘Em van pagar perquè pogués fer la feina de preparació i edició del Llibre del Consolat de Mar. Jo no vaig cobrar ni un franc, però vaig poder mantenir un seguit de col·laboradors.’ A Basilea, hi fa tota la carrera professional: lector, privatdozent (professor associat), professor extraordinari, catedràtic numerari i director de departament. Però sobretot a la ciutat suïssa va poder col·laborar amb el seu mestre i company Von Wartburg en el Französisches Etymologisches Wörterbuch, l’obra magna que estudia etimològicament tots els parlars de la llengua francesa.

Durant els cinquanta anys en què Colón està a l’estranger (1951-1997) no tan sols actua d’ambaixador de la llengua catalana, sinó que dirigeix nombroses tesis doctorals i crea escola entorn de la recerca sobre el català, l’espanyol, l’occità i el francès. Tot plegat el converteix en el més gran romanista que han tingut els Països Catalans.

3. Entendre i atendre les dues dimensions de la llengua: el temps i l’espai

Viure a l’estranger, en la seva ‘bassa d’oli’ de Basilea, no el va desvincular en cap moment de l’activitat acadèmica del país. En l’era pre-cibernètica, Colón va poder fer estudis sobre el català i el castellà a molts quilòmetres de distància, gràcies a l’ajut d’Amadeu-Jesús Soberanas, conservador de l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya, que li enviava tot allò que li demanava. La seva tasca investigadora, centrada en l’estudi de les llengües romàniques —especialment el català i el castellà— va ser enfocada en tres àmbits: la recerca etimològica, l’edició filològica i la història de la llengua. En són exemples llibres de lèxic contrastiu, com ara El español y el catalán, juntos y en contraste, Die ersten romanischen und germanischen Übersetzungen des ‘Don Quijote’ i Panorama de la lexicografia catalana: de les glosses medievals a Pompeu Fabra. En l’edició de texts, es destaquen les d’El llibre d’hores, els Furs de València, el Diccionario latino-español de Nebrija i el Llibre del Consolat de Mar. Però Colón va escriure sobretot centenars i centenars d’articles monogràfics, en què centrava l’atenció en un aspecte determinat i concret de tal o tal llengua: de vegades era un parlar i molt sovint era un sol mot. D’exemples d’aquesta minuciositat, n’hi ha un gavadal. Vegem-ne uns quants: ‘Unes notes sobre la pèrdua de la -r final etimològica’, ‘Valenciano calbot “golpe en la nuca”‘, ‘El concepto “otoño” en catalán y su posición entre las lenguas romances’, ‘Rosellonés antiguo causol, rosellonés moderno cossòl‘, ‘Le parfait périphrastique catalan “va + infinitif”‘, ‘Acerca de los préstamos occitanos y catalanes del español’, ‘Français casson et cassonade‘, ‘Concerning the Catalan-German Vocabulary of 1502: “Vocabolari molt profitós per apendre Lo Catalan Alemany y Lo Alemany Catalan”‘, ‘”La balada de la garsa i l’esmerla” de Corella’…

En tota l’obra de Colón es veu sempre el rigor i l’aprofundiment en els dos aspectes de les llengües: l’espai (i, per tant, l’estudi intern, dialectològic, d’una llengua o bé el comparatiu entre llengües) i el temps (l’etimologia i la història de la llengua, de les llengües). Per això fou un dels iniciadors del monumental Atles lingüístic del domini català. I per això, aprofitant la tecnologia del segle XXI, fou tan important la creació, juntament amb la seva esposa, Maria-Pilar Perea, de l’Estratigrafia Dialectal, que VilaWeb va difondre l’estiu del 2016.

4. Un criteri sense renúncies: consultar fonts documentades

Rigor i l’aprofundiment són característiques que recorren de cap a cap l’obra de Colón. Hom pot demanar-se quin mètode aplica en la recerca. I ell respon això: ‘M’he dedicat a la lexicografia. He agafat paraules i les he estudiades a fons. Però no puc parlar d’un mètode: simplement, cada paraula té la seva història i cal resseguir-la. Calen moltes monografies. El procediment de Coromines és també aquest: un recorregut per a cada mot.’ Tanmateix, el procediment no és ben bé el mateix que el de Coromines. Colón ho va escriure, indirectament: ‘La meva dèria ha estat gairebé sempre el fet lingüístic documentat, i he fugit de teories lingüístiques que no ofereixen una tal base.’ Quan VilaWeb li va demanar sobre aquestes paraules, respongué: ‘Això ho vaig escriure com una punxada al senyor Coromines. Ell tenia una dèria pel mossàrab i pel sorotàptic. El sorotàptic ningú no sap què és: és una cabòria seva. I sobre el mossàrab… Quan Jaume I va arribar a València, no hi quedaven mossàrabs: o havien fugit o els àrabs els havien islamitzats.’ Ell sabia, per exemple, que darrere molts dubtes semàntics en la interpretació d’un text podia haver-hi senzillament un error de lectura, com expliquen molts dels seus col·laboradors o deixebles que li van fer consultes. Ho explica el professor Albert Messeguer (Universitat Jaume I): ‘Tal cura, a més de ser governada pel talent de l’autor, no és sinó el correlat de la cita directa del text literari en tant que font i no de textos derivats o manipulats.’ Defugir l’especulació i la possibilitat d’error i fonamentar-se sempre en fonts documentades originals: aquesta és una de les claus —i un tret diferencial— de la feina de Colón.

5. De Basilea a Castelló: la Fundació Germà Colón i la donació de la seva biblioteca

L’any 2010 es va anunciar la notícia: Germà Colón donava els seus llibres a la biblioteca de la Universitat Jaume I. En total eren 22.000 volums, divuit tones en llibres, que convertien la Jaume I —’la universitat del meu poble’, en deia Colón— en un referent nacional i internacional en els estudis de filologia romànica. Gràcies a aquesta donació, investigadors i estudiosos de tot el món poden tenir accés al fons bibliogràfic que havia anat acumulant Colón. Molts dels exemplars donats s’havien exhaurit o es podien trobar únicament en biblioteques estrangeres. Entre els volums que conservava a Basilea hi havia les col·leccions de filologia de llengües romàniques i lexicologia catalana, de literatura catalana i espanyola i els vint toms del Französisches Etymologisches Wörterbuch. El llegat contenia també arxius dels segles XIX i XX.

Aquesta donació va ser possible gràcies a la Fundació Germà Colón Domènech, nascuda el 2002 i amb seu a la universitat. L’objectiu prioritari de la fundació era d’incentivar el coneixement i la investigació de la filologia romànica, afavorir el contacte amb institucions acadèmiques amb els mateixos interessos i promoure actes acadèmics com ara congressos, jornades, cursos, conferències, etc.

Vegeu també:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

S’ha de complir la normativa de la llengua?

Resultat d'imatges per a "el llenguado"

Avui han emès un altre capítol de ‘El llenguado’, a TV3. Fa mesos, els responsables d’aquest programa em van demanar de dir-hi quatre mots. Encara no l’he vist, però és evident que no hi han pogut encabir tot allò que els vaig exposar. I, encara, allò que vaig exposar no era tot allò que hauria volgut dir. Si ho voleu llegir, ací ho teniu.


S’ha de complir la normativa?

Sí. La normativa s’ha de complir. La normativa lingüística catalana és la que va establir Pompeu Fabra, essencialment, amb alguns retocs posteriors de l’Institut. Fabra va observar l’estat de la llengua i hi va veure dos grans perills: la pèrdua de trets propis —per la interferència, sobretot, del castellà— i el distanciament entre els dialectes. Perillaven la genuïnitat i la unitat. La guia de la seva feina va ser lluitar contra aquests dos perills. La normativa, doncs, és una manera de preservar una llengua amenaçada.

Observem això: per què escrivim taronja si a Barcelona la gent diu tronja? Perquè Fabra va donar importància a les raons etimològiques i perquè a la resta de dialectes es deia taronja. I com és que diem haver de i no tenir de o tenir que? Perquè va veure que les locucions amb tenir eren interferències del castellà i que la genuïna (encara viva) era haver de. I com és que no diem busson si és com ho deia tothom a l’època de Fabra? Doncs perquè es va arriscar i va recórrer a la llengua antiga per a recuperar bústia. Si Fabra i els seus successors haguessin pensat que el criteri havia de ser la llengua del carrer de Barcelona avui escriuríem tronja, tenir que i busson.

Per això a VilaWeb som uns ferms defensors de la normativa. Segurament el mitjà més fidel, per més que tinguem alguna petita discrepància amb algun canvi recent. I no ho dic pas amb orgull, això. Penso que aquesta fidelitat a la normativa l’haurien de practicar tots els mitjans, i especialment els públics. Dissortadament, la televisió i la ràdio públiques transgredeixen la norma molt sovint, fins al punt que al seu llibre d’estil es registren centenars de mots, construccions o usos no admesos per l’Institut. Aquesta actitud no té en compte els perills de què parlàvem. Penso que cal rectificar. Potser això és més urgent que no pas canviar la llista de diacrítics.

Sobre els diacrítics

Aquesta és una de les poques ‘desobediències’ de VilaWeb. A VilaWeb mantenim el sistema d’accentuació diacrítica de Fabra, excepte en els derivats, que generalment no accentuem. I això ho fem per tres raons.

La primera és una raó general: no hi havia cap necessitat de fer-la, aquesta reforma. No la demanaven ni els escriptors, ni els periodistes, ni els filòlegs, ni els professors, ni els editors…

La segona raó és que no se sap quin criteri es va seguir per fer la tria de mots amb diacrític. La llista de Fabra tenia tres criteris clars. Els responsables del IEC diuen que n’han mantingut un: l’oposició àton-tònic, és a dir, que quan un dels dos homògrafs és àton, accentuem l’altre (pèl-pel). Però això no es compleix, perquè si es complís no anirien accentuats ni , ni déu ni sòl.

I la tercera raó, i principal és, com ha dit el gramàtic Josep Ruaix, que la reforma fa que la llengua sigui més confusa. Fabra va estudiar detalladament casos de possible confusió i els va resoldre amb un accent diacrític. En canvi ara, eliminant els diacrítics, es fa evident la confusió. Això passa quan suprimeixes l’accent de mòlt i et trobes una etiqueta com ara ‘Cafè molt descafeïnat’. O quan elimines l’accent de vénen i no saps si les persones venen o vénen. O bé si elimines l’accent d’ós i confons els ossos amb els óssos. I passa fins i tot que el responsable lingüístic d’un diari, que és alhora membre de la Secció Filològica del IEC, ha escrit públicament que no pensa renunciar a l’accent d’ós.

Per aquestes raons, la reforma ha suscitat resistència. No tan sols a les xarxes. No tan sols d’alguns mitjans, com VilaWeb, sinó també —sobretot— de les editorials. Segons un report de l’Institut d’Estudis Catalans, la major part d’editorials no segueixen la nova normativa sobre els diacrítics, cosa que ens hauria de fer pensar.

Ara, repetim-ho, al costat de les transgressions dels mitjans de comunicació principals, això dels diacrítics no és res. I no sembla gaire just que, precisament als qui som més fidels a la normativa, ens pengin l’etiqueta de desobedients perquè mantenim quatre accents distintius i aclaridors.


Vegeu també:

Diacrítics: calia?

És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?

Quins diacrítics són útils i quins no?

No penso escriure cap més article sobre diacrítics (potser)


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Consells per a aprendre a fer el so de la LL

De segur que tots heu sentit parlar alguna vegada del ieisme, el fet de pronunciar el so de la ‘ll’ amb una ‘i’. Dit amb propietat, consisteix a pronunciar el so lateral palatal sonor que gràficament representem amb el dígraf ‘ll’ com a aproximant palatal, que és el so que correspon a una ‘i’ quan actua com a consonant. Avui aprendrem maneres fàcils d’evitar el ieisme.

No ho hem de confondre amb la iodització, que és un fenomen històric localitzat als parlars baleàrics i en algunes comarques del català central. La iodització no es considera pas un defecte, perquè en aquest cas la ‘i’ consonàntica prové de l’evolució natural d’alguns grups llatins: LE (palea > palla, pronunciat paia), LI (cilia > celles, pronunciat ceies), K’L (oculu > ull, pronunciat ui), G’L (regula > rella, pronunciat reia). Aquesta ‘i’, que es presenta sobretot entremig de mot o al final, avui recula, per imitació de la pronúncia estàndard difosa pels mitjans de comunicació. Però en aquest article tractarem del ieisme i no pas de la iodització.

Tot sovint hem parlat de la interferència del castellà en el català. Hem vist exemples d’interferència lèxica i sintàctica. Ens faltava veure un cas d’interferència fonètica, potser la més greu. Si perdem un so —perquè la llengua dominant no el té—, haurem perdut una gran batalla, en aquesta lluita per la supervivència que podem observar cada dia. No ho hauríem de permetre.

La pronunciació correcta de la ela palatal, lamentablement, no se sol ensenyar a l’escola. I, sobretot, no s’ensenya a casa. Si pares i mestres no entenen que molts infants han de menester ajut per a articular-la, no l’aprendran. Per acabar-ho d’adobar, molts pares i docents són ieistes, cosa que fa que el defecte es perpetuï.

Què fem quan pronunciem bé la ela palatal?

A l’hora d’articular aquest so, la part central de la llengua s’enganxa al paladar i la punta toca a les dents. Mentre el pronunciem l’aire surt pels costats de la llengua i les cordes vocals vibren, cosa que podem notar si ens toquem el coll.

En aquest vídeo veureu molt gràficament el moviment de la llengua i el pas de l’aire (clicant damunt la icona de ‘Configuració’ podeu alentir-lo):

Abans de començar

Us suggerim que abans de provar-ho, mireu aquest altre vídeo extret de les Guies de pronunciació del català (del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona):

 

I encara us proposem que mireu i escolteu els vídeos de dotze mots que tenen ela palatal en punts diferents:

Ara som-hi

Aprendre a fer la ela palatal no és gens difícil. Simplement heu d’empènyer la llengua fins que toqui les dents. Primerament, heu de fer el so, és a dir, comprovar que sou capaços d’articular-lo. Podeu provar aquests tres sistemes:

  1. Pronunciar el so com ho faríeu habitualment, però posant la punta de la llengua darrere les dents de dalt.
  2. Posar-la darrere les de baix mentre les de dalt fan contacte amb la part superior de la llengua.
  3. Pronunciar una ‘n’, però fent més força a la part on es toquen la llengua i els alvèols, darrere les dents de dalt.

Aneu-ho provant, trieu el sistema que us sigui més fàcil i còmode i practiqueu-lo unes quantes vegades.

Les fases següents

Ara que ja us surt el so, ve la part de consolidació. Primer de tot, l’heu d’articular dins paraules aïllades. Us recomanem d’engegar amb mots que tenen la ela palatal al començament: simplement, feu el so que ja heu après i afegiu-hi la resta del mot. Podeu provar-ho, per exemple, amb lladre, llebre, lloc. Després, en posició final; per exemple: ball, ocell, tall. I finalment, dins el motmalla, palla, vella.

Ara podeu contrastar les vostres provatures amb la pronunciació correcta, que trobareu en aquesta pàgina de les Guies de pronunciació, clicant damunt els mots assenyalats (observeu que hi ha l’opció ‘Ralenteix’ per a veure i sentir la pronunciació del mot més a poc a poc).

I el pas final és pronunciar el mot dins una frase. Vegeu-ne exemples en aquesta altra pàgina (La noia va dir agulla a l’orella, és el primer).

Haureu de practicar molt i, a la primeria, us hi haureu de concentrar de debò. Segurament fa anys que articuleu el so malament, però corregir aquesta pronúncia dependrà de la vostra voluntat. Si hi persistiu cada vegada us costarà més poc i al final el pronunciareu bé sense adonar-vos-en.

Dos sistemes alternatius

El divulgador de la llengua Eugeni S. Reig proposa, en aquest article, de pronunciar una ‘l’ i, alhora, acostar la part central de la llengua al paladar fins a tocar-lo. ‘El so de la “ll” eixirà tot sol’, diu. Si no us fan el pes els sistemes anteriors, podeu provar aquest.

I el filòleg Josep Saborit, en un vídeo molt didàctic, proposa de començar pronunciant la ela lateral com si fos ‘li’ (per exemple, poliastre) i, tot seguit, fer baixar la punta de la llengua cap a les dents. Vegeu-ho:

Més ajut:

Sortosament, a internet trobareu molt material escrit i audiovisual per a aprendre a pronunciar aquest so i qualsevol altre. Fem-hi un cop d’ull:

Guies de pronunciació en català (Universitat de Barcelona), de les quals ja hem fet esment.

Guia de correcció fonètica, del doctor Gabriel Bibiloni (Universitat de les Illes Balears).

—Web ‘Els sons del català’ (pàgina específica de la lateral palatal sonora i pàgina general).

Material per a nins mallorquins (article en pdf, amb teoria i exercicis).

Laboratori de sons (també en pdf, p. 95-96), de Coralina Colom i Rosa-Victòria Gras per a l’Institut del Teatre. Hi trobareu extenses llistes de mots en contexts diversos.

Entre els llibres en paper que ens poden ajudar a articular bé aquest so i molts més, cal esmentar el Curs de pronunciació (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007).

[Aquest article, publicat originàriament a VilaWeb, ha estat elaborat conjuntament amb la logopeda Roser Maresma.]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.