De Fuster a Virgili

Ací teniu una dotzena i mitja de brins, mal comptada. La collita d’aquestes darreres setmanes:

1. De Fuster a Virgili

2. Ja ho veig, Cristina, ja ho veig

3. Gibrelleta atrotinada

4. Coses dels pantalons

5. Quin goig, en Baldoví!

6. L’apassionen els verbs

7. Engegar o encendre?

8. Quin sufix, oi?

9. Un ninotaire pitof i esquenadret

10. La plaga del mal menor

11. Revifem els intransitius

12. Tres estrangerismes camuflats

13. Quan n’hi posem massa

14. De capritxós a renegat

15. Sala d’espera absurda

16. «Star Wars» minoritzat

17. Nadalant, nadalant


Si voleu veure els brins anteriors, ací els teniu.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. En cas que us falli, podeu enviar-lo a jbadia16@xtec.cat i indicar si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Consells per a aprendre a fer el so de la LL

De segur que tots heu sentit parlar alguna vegada del ieisme, el fet de pronunciar el so de la ‘ll’ amb una ‘i’. Dit amb propietat, consisteix a pronunciar el so lateral palatal sonor que gràficament representem amb el dígraf ‘ll’ com a aproximant palatal, que és el so que correspon a una ‘i’ quan actua com a consonant. Avui aprendrem maneres fàcils d’evitar el ieisme.

No ho hem de confondre amb la iodització, que és un fenomen històric localitzat als parlars baleàrics i en algunes comarques del català central. La iodització no es considera pas un defecte, perquè en aquest cas la ‘i’ consonàntica prové de l’evolució natural d’alguns grups llatins: LE (palea > palla, pronunciat paia), LI (cilia > celles, pronunciat ceies), K’L (oculu > ull, pronunciat ui), G’L (regula > rella, pronunciat reia). Aquesta ‘i’, que es presenta sobretot entremig de mot o al final, avui recula, per imitació de la pronúncia estàndard difosa pels mitjans de comunicació. Però en aquest article tractarem del ieisme i no pas de la iodització.

Tot sovint hem parlat de la interferència del castellà en el català. Hem vist exemples d’interferència lèxica i sintàctica. Ens faltava veure un cas d’interferència fonètica, potser la més greu. Si perdem un so —perquè la llengua dominant no el té—, haurem perdut una gran batalla, en aquesta lluita per la supervivència que podem observar cada dia. No ho hauríem de permetre.

La pronunciació correcta de la ela palatal, lamentablement, no se sol ensenyar a l’escola. I, sobretot, no s’ensenya a casa. Si pares i mestres no entenen que molts infants han de menester ajut per a articular-la, no l’aprendran. Per acabar-ho d’adobar, molts pares i docents són ieistes, cosa que fa que el defecte es perpetuï.

Què fem quan pronunciem bé la ela palatal?

A l’hora d’articular aquest so, la part central de la llengua s’enganxa al paladar i la punta toca a les dents. Mentre el pronunciem l’aire surt pels costats de la llengua i les cordes vocals vibren, cosa que podem notar si ens toquem el coll.

En aquest vídeo veureu molt gràficament el moviment de la llengua i el pas de l’aire (clicant damunt la icona de ‘Configuració’ podeu alentir-lo):

Abans de començar

Us suggerim que abans de provar-ho, mireu aquest altre vídeo extret de les Guies de pronunciació del català (del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona):

 

I encara us proposem que mireu i escolteu els vídeos de dotze mots que tenen ela palatal en punts diferents:

Ara som-hi

Aprendre a fer la ela palatal no és gens difícil. Simplement heu d’empènyer la llengua fins que toqui les dents. Primerament, heu de fer el so, és a dir, comprovar que sou capaços d’articular-lo. Podeu provar aquests tres sistemes:

  1. Pronunciar el so com ho faríeu habitualment, però posant la punta de la llengua darrere les dents de dalt.
  2. Posar-la darrere les de baix mentre les de dalt fan contacte amb la part superior de la llengua.
  3. Pronunciar una ‘n’, però fent més força a la part on es toquen la llengua i els alvèols, darrere les dents de dalt.

Aneu-ho provant, trieu el sistema que us sigui més fàcil i còmode i practiqueu-lo unes quantes vegades.

Les fases següents

Ara que ja us surt el so, ve la part de consolidació. Primer de tot, l’heu d’articular dins paraules aïllades. Us recomanem d’engegar amb mots que tenen la ela palatal al començament: simplement, feu el so que ja heu après i afegiu-hi la resta del mot. Podeu provar-ho, per exemple, amb lladre, llebre, lloc. Després, en posició final; per exemple: ball, ocell, tall. I finalment, dins el motmalla, palla, vella.

Ara podeu contrastar les vostres provatures amb la pronunciació correcta, que trobareu en aquesta pàgina de les Guies de pronunciació, clicant damunt els mots assenyalats (observeu que hi ha l’opció ‘Ralenteix’ per a veure i sentir la pronunciació del mot més a poc a poc).

I el pas final és pronunciar el mot dins una frase. Vegeu-ne exemples en aquesta altra pàgina (La noia va dir agulla a l’orella, és el primer).

Haureu de practicar molt i, a la primeria, us hi haureu de concentrar de debò. Segurament fa anys que articuleu el so malament, però corregir aquesta pronúncia dependrà de la vostra voluntat. Si hi persistiu cada vegada us costarà més poc i al final el pronunciareu bé sense adonar-vos-en.

Dos sistemes alternatius

El divulgador de la llengua Eugeni S. Reig proposa, en aquest article, de pronunciar una ‘l’ i, alhora, acostar la part central de la llengua al paladar fins a tocar-lo. ‘El so de la “ll” eixirà tot sol’, diu. Si no us fan el pes els sistemes anteriors, podeu provar aquest.

I el filòleg Josep Saborit, en un vídeo molt didàctic, proposa de començar pronunciant la ela lateral com si fos ‘li’ (per exemple, poliastre) i, tot seguit, fer baixar la punta de la llengua cap a les dents. Vegeu-ho:

Més ajut:

Sortosament, a internet trobareu molt material escrit i audiovisual per a aprendre a pronunciar aquest so i qualsevol altre. Fem-hi un cop d’ull:

Guies de pronunciació en català (Universitat de Barcelona), de les quals ja hem fet esment.

Guia de correcció fonètica, del doctor Gabriel Bibiloni (Universitat de les Illes Balears).

—Web ‘Els sons del català’ (pàgina específica de la lateral palatal sonora i pàgina general).

Material per a nins mallorquins (article en pdf, amb teoria i exercicis).

Laboratori de sons (també en pdf, p. 95-96), de Coralina Colom i Rosa-Victòria Gras per a l’Institut del Teatre. Hi trobareu extenses llistes de mots en contexts diversos.

Entre els llibres en paper que ens poden ajudar a articular bé aquest so i molts més, cal esmentar el Curs de pronunciació (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007).

[Aquest article, publicat originàriament a VilaWeb, ha estat elaborat conjuntament amb la logopeda Roser Maresma.]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una mussaca d’albergínies de Ca l’Aligué

20 d’octubre d’enguany

A seixanta anys es va trobar el món obert de bat a bat. I fou llavors que va començar a assaonar la seva gran passió, la cuina. De primer, amb un curset a Ca l’Aligué, el millor restaurant de la comarca. I en acabat a l’associació Lleure, en un pis del carrer Nou de Manresa.

S’havia casat el 1950, a vint-i-quatre anys. El 1951 va néixer el primer fill. El 1963, el novè. Vint-i-un any més tard es va morir la seva mare i l’any sobre, el pare. Després de tres decennis tan intensos i feixucs, a casa ja no hi restava ningú sinó ella i el meu pare. Les parets no li podien caure a sobre i li va ésser fàcil de trobar portes noves. La cuina li n’obria tantes com volgués.

En Benvingut Aligué, mestre de mestres i mestresses, li va dir noms que no havia sentit mai. I ella anava anotant plats, ingredients i receptes. Anava creixent, descobrint topants, fent seu aquell món tan conegut i alhora tan nou. 

La meva mare havia cuinat tota la vida, estimava els fogons amb tendresa i paciència. Però allò de Ca l’Aligué era una altra cosa. Allò era carré de xai, era sopa de cireres, era mussaca d’albergínies, era faisà a la crema, era bacallà a la normanda, eren patates angleses, eren mongetes amb cloïsses, eren ous a la burgesa, era espill de pinya, era mona, era pastís de nous, era semifred de mató, era coca de pasta fullada amb crema, era pastís Sacher, era Sant Jordi… 

Va renovar la cuina, va comprar atuells que no havíem vist mai, va començar a regalar pastissos a amics i familiars. Durant més de vint anys va cuinar i aprendre a cuinar amb deler. El 2008, a vuitanta-dos anys, pocs dies abans de la primera ensopegada, encara va fer catorze mones. 

De tots aquells anys, en resten una munió de quaderns, ara escampats en postades d’ací i d’allà, en cases de fills i néts. En tinc dues. En l’una, hi diu «Curs 89-90»; l’altra no té títol i conté receptes brevíssimes. Avui, dia de Nadal, que fa noranta-quatre anys, en transcriuré una recepta, amb el seu permís. Espero que us agradi.

Bon Nadal, amics.

*  *  *

MUSSACA D’ALBERGÍNIES

  • 700 g d’albergínies
  • 500 g de carn picada (porc o vedella)
  • 1 kg de tomaques
  • 4 ous
  • 50 g de formatge ratllat
  • 350 cc de llet
  • 150 cc de vi negre
  • 1 ceba, all, julivert, pebre, timó, orenga.

Tallar les albergínies a rodones o de llarg, d’1 cm de gruix. Tirar-hi sal i deixar-les 1 hora en un colador. Després rentar-les, escórrer-les i enfarinar-les i fregir-les amb oli calent.

En una cassola de fons gruixut, fregir la ceba picada, tirar-hi la carn girant-la fins que agafi color. Tirar-hi el vi i fer-ho reduir. Trinxar la tomaca i afegir-ho juntament amb les herbes i condiments.

En una safata de forn que sigui fonda, col·locar-hi una capa de rodones o talls d’albergínia; damunt una capa de carn picada i una altra d’albergínia.

Batre els ous i la llet, posar-hi sal i tirar-ho per sobre. Posar-hi formatge ratllat per sobre i coure uns 25 minuts a 150 ºC.

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua no és un mer instrument de comunicació

Resultat d'imatges de llengua catalana bandera

Ací teniu una dotzena de brins, amics. La collita de la quinzena

1. Una llengua no és un mer instrument de comunicació

2. Pollastres que fan enrenou

3. Si convé, ho escurarem

4. Fa patxoca, el murri

5. Una d’important

6. L’ideal de Fabra, que és el nostre

7. Vatua, quin tiberi!

8. Cal que no reculi, amics

9. Us tenim calats

10. Caire o caràcter?

11. Ferum de pixum

12. Una qüestió d’estatística


Si voleu veure els brins anteriors, ací els teniu.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu mots catalans intraduïbles

Un dels efectes que té la pressió del castellà és que fa minvar els recursos propis del català. Com més va, més arraconem expressions o mots que ens són ‘peculiars’ en comparació amb el castellà, aquells que ens en diferencien.

La llengua dominant serveix de patró: si el castellà fa servir un mot per a tres conceptes diferents, el català també. I a la inversa: si el castellà té tres mots allà on el català ja passa amb un de sol, ens trobarem mancats de precisió, sentirem la necessitat de copiar la llengua veïna.

Un exemple del primer cas és el castellà romper, que contrasta amb la gamma de les solucions catalanes: trencar, esquinçar, espatllar…; per això cada vegada sentim més ‘trencar un paper’ (en lloc de ‘esquinçar’, ‘estripar’ o ‘esgarrar’, segons l’indret) o ‘se m’ha trencat l’ordinador’ (en lloc de ‘se m’ha espatllat’). El segon cas, el veurem clar si pensem en deler, que cada vegada sentim més poc, perquè enclou una munió de matisos o conceptes que en castellà s’expressen amb mots diferents: ardor, pasión, afán, avidez, ahínco, empeño, fervor, entusiasmo, anhelo, deseo…

Avui veurem deu mots que fan de mal traduir per aquesta falta de correspondència amb la llengua dominant. És, sortosament, un terreny immens, que haurem de continuar veient un altre dia.

avenir-se 

Tot i que en castellà avenirse també hi és, es fa servir poc i no té ni de bon tros tants significats com en català: ‘accedir a’ (Estem segurs que s’avindran a aquestes condicions tan bones); ‘acceptar’ (El meu pare no s’hi avindrà mai, a la nostra amistat); ‘mantenir una bona relació’ (No entenc com us podeu avenir, essent tan diferents); ‘harmonitzar’ (Aquests colors no s’avenen); ‘posar-se d’acord’ (Al final, s’han avingut a anar-hi junts); ‘conformar-se’ (S’avenen a qualsevol cosa).

I no ens descuidem una frase feta molt expressiva: no saber-se’n avenir, amb el significat de ‘estranyar-se’ (Encara dorm? No me’n sé avenir!).

caldre

Heus ací un verb intraduïble per la ductilitat que té en català. Podem pensar que ser necesario ja serveix per a tots els usos, però no. Per exemple, Cal que vinguis de seguida (Tienes que venir); Cal dir, si som sincers… (Es de justicia decir); Cal reconèixer que no és lògic (Es forzoso reconocer); Calen molts anys per a aconseguir-ho (Se necesitan); Cal creure que no (Es de creer que no); És una dona com cal (como Dios manda); No cal dir res més (No hay más que decir); No caldria sinó (Faltaría más).

En el cas del verb caldre, el perill és que alguns d’aquests usos es perdin perquè calquem el castellà. De fet, cada vegada se senten més frases com ara És necessari que vinguis o No fa falta que cridis.

deler

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana diu que deler és un ‘mot només català’. Però allò que el fa peculiar és que és molt polisèmic: el català-castellà en dóna deu traduccions, aplegades en cinc significats: ‘ardor, passió’ (Estimar algú amb deler)‘afany, avidesa’ (L’ha perjudicat el deler de guanyar diners)‘insistència’ (Vol sortir-se’n i hi posa deler); ‘fervor, entusiasme’ (Va sortir a jugar amb deler); ‘anhel, desig’ (No podran empresonar el deler de llibertat).

Un mot tan prolix havia de deixar descendència. I heus ací derivats que també fan de mal espanyolitzar: delir-se, delejar i delerós.

Déu n’hi do

L’adverbi i interjecció Déu n’hi do (segons la nova grafia oficial, déu-n’hi-do) és una construcció d’aquelles que els catalans que parlen castellà no saben pas com dir. El diccionari proposa bastante (Hi havia gaire gent? Déu n’hi do), però no serveix pas en contexts com ara aquests: Te n’has fet vuit euros? Déu n’hi do!; Has estat el primer d’arribar: Déu n’hi do!; Déu n’hi do, la rastellera de bestieses que ha deixat anar…; Déu n’hi do, quina casa que tens, noi!; Hi feia un fred que Déu n’hi do!

Com ho traduïu, tot això? No hi ha pas manera…

esquinçar

És un mot més precís que no pas trencar i s’aplica a la roba, al paper, a la pell… A les Terres de l’Ebre i a moltes comarques del País Valencià es diu esgarrar. A molts indrets del Principat es diu estripar (que, pròpiament, vol dir ‘treure les tripes’). Per la influència del castellà, com més va més se sent trencar un paper o trencar-se un vestit, que hem de bandejar: altrament, acceptaríem una interferència empobridora.

feinada

És una paraula encara molt viva, però cada vegada se sent més ‘munt de feina’, que és el calc del castellà, mot a mot (‘montón de trabajo’). La ‘peculiaritat’, en aquest cas, és el sufix -ada, tan expressiu, amb el significat de ‘quantitat’. No és igual que faci calor o que faci una calorada, que surti sang o que ragi una sangada, que t’hagis d’esperar una estona o una estonada, etc. Hi ha sufixos, com aquest, que aporten un tresor de genuïnitat a la llengua.

pas

Aquesta partícula de reforç d’oracions negatives és, sens dubte, intraduïble al castellà. Els diccionaris ens expliquen en quins contexts sol aparèixer: després del verb d’una oració (No ho acceptem pas), fins i tot enmig d’una forma verbal composta (No has pas vingut); o bé quan no hi ha verb (Vull aquesta, no pas aquella); també per a reforçar una comparació (És més fort que no pas el seu); i en demandes en què s’espera una confirmació (Disculpeu: no és pas a l’ateneu, el vostre germà?). El diccionari Alcover-Moll ens n’ofereix exemples que ens fan veure que havia estat general a tot el domini, però ja fa temps que ha desaparegut del País Valencià i les Illes. En canvi, a les comarques de Catalunya del Nord hi és ben viu, qui sap si per influència del francès, i fins i tot hi és usat sense no (Els meus amics hi solen pas venir, aquí).

plegar

Aquest és un d’aquells mots que molta gent de parla castellana ha integrat; és allò que podríem anomenar una ‘catalanada’. Això vol dir que té un ús que no té en castellà i que en certa manera és útil i fins i tot ‘necessari’ per a tothom qui en sap els significats. En té qui-sap-los: ‘cessar’ (Tenien una empresa i es veu que han plegat); ‘interrompre una feina’ (Comencem de bon matí i a migdia pleguem per dinar); ‘sortir o acabar’ (A quina hora plegues de treballar, avui?); ‘acabar la participació en una activitat insostenible’ (N’estic tip: plego!).

rai

Potser hauríem de dir que rai és el mot intraduïble per excel·lència. És un intensificador molt eficaç, però, com que no té correspondència clara amb el castellà, aquests últims anys ha estat arraconat. No tan sols ens serveix per a evitar castellanismes evidents, com ara *és el de menys (això rai!) o *menys mal (encara rai!), sinó també calcs no tan clars. Vegem-ne exemples: —He de pagar mil euros de la renda—Tu rai, que ets ric (i no pas: Tu encara, que ets ric); S’ha tacat el paper? Això rai! (i no pas: Cap problema!). En fi, penseu com traduiríeu al castellà frases com ara aquestes: En Josep rai; segur que aprovaràDemà rai, que farem festaSi pot venir rai, estem salvats. La dificultat de traduir aquestes oracions al castellà és, justament, la causa de la fragilitat d’aquest recurs. Fem-lo servir!

trencadissa

A partir de trencar s’ha format aquest mot, amb molts significats, rectes i figurats: ‘trencament estrepitós d’un objecte o de molts’ (Vaig sentir la trencadissa del menjador estant); ‘escampall de bocins d’objectes trencats’ (Quan ha vist la trencadissa de gots i plats s’ha esverat); ‘destrucció brusca de molts elements’ (Les relacions s’han deteriorat, però ell vol evitar la trencadissa); ‘crítica amb gran rebombori’ (A Twitter es fa trencadissa d’institucions i partits polítics). Com hem dit abans, a propòsit de feinada, el sufix -issa, amb el sentit de ‘múltiple’ o de ‘persistent’, és molt productiu. Vegeu, si no, mots com ara piuladissa, escampadissa, xiscladissa

D’exemples com aquests, n’hi ha molts més. I el perill és que es vagin perdent, perquè, com hem dit, cada vegada funcionem més amb el patró del castellà. Contra aquesta tendència tan abassegadora, l’única solució és prendre consciència que cada llengua fa sa guerra, és a dir, que el camí del català és diferent del del castellà o del de qualsevol altra llengua; cal entendre que són llengües independents, que s’han de mirar en pla d’igualtat.

I acabarem l’article amb una propina. En aquest sarró d’intraduïbles, no hi ha únicament mots, sinó també locucions i dites. Per exemple, una que hem estrafet suara: cada terra fa sa guerra. Els diccionaris es tornen micos quan l’han de traduir al castellà. Proposen Donde fueres haz lo que vieres i Cada maestrillo tiene su librillo, però no són pas iguals. La frase catalana parla de països, de territoris, de costums: a cada lloc fan les coses a la seva manera.

Això que dèiem.

[Article publicat a VilaWeb el dia 7-12-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia

Avui és Santa Llúcia i la dita popular diu que el dia comença a créixer. Si bé és cert que el sol es pon una mica mica més tard que ahir, també ha sortit una mica mica més tard. Comptat i debatut, doncs, encara no creix. L’allargament és més perceptible de Reis endavant, quan la gent diu aquella frase: ‘Ara ja s’hi coneix, amb el dia.’

El nostre refranyer és molt ric en dites sobre el creixement (i l’escurçament) del dia, sobretot els mesos de desembre, gener i febrer. N’hem triades una quinzena.

Per Santa Llúcia, un pas de puça

És el 13 de desembre. Al matí el dia es continua escurçant (el sol surt a les 8.09, un minut més tard que no pas ahir), però al vespre s’allarga un xic (el sol es pon a les 17.23, un minut més tard que no ahir).

Per Nadal, un pas de pardal

25 de desembre. Al matí el dia encara s’escurça (es fa de dia a les 8.16), però el sol guanya terreny al vespre (es pon a les 17.28).

Variants: Per Nadal, el dia s’estira un pamPer Nadal, creix el dia un pas de gallEl dia no creixerà fins que Jesús no naixeràEl dia creixerà quan Jesús naixerà.

Per Sant Esteve, un pas de llebre

26 de desembre. Segons el Calendari dels pagesos, no hi ha diferència d’insolació entre Nadal i Sant Esteve.

Per Ninou, un pas de bou

Primer de gener, Cap d’Any o Ninou (és a dir, ‘any nou’). El dia encara s’escurça al matí, però ja creix força per l’altre cap (el sol surt a les 8.18 i es pon a les 17.33)

Variants: Per Cap d’Any, el dia s’allarga un pamPer Ninou s’allarga el dia, però no s’allarga el sou; Per Any Nou, el dia s’estira un sou; El dia no es mou fins per Ninou.

Per Reis, un pas de vell

6 de gener. Al matí, el dia no va ni endavant ni enrere, però al vespre continua avançant (el sol surt a les 8.18 i es pon a les 17.37)

Variants: Per Reis, un pas d’anyellsPer Reis, un pas de camell; Pels Reis, el dia creix, i ruc qui no ho coneixPels Reis el temps creix i el fred neix.

Per Sant Antoni, un pas de dimoni

17 de gener. El dia ja ha guanyat una mica de terreny al matí i molt al vespre (el sol ix a les 8.15 i es pon a les 17.49).

Variants: A Sant Anton, un pas de bouPer Sant Anton, a les cinc hi ha solPer Sant Antoni Abat, mitja hora per capPer Sant Antoni de gener, a les cinc el sol veuréPer Sant Antoni del porquet, a les cinc ja es veu solet.

Per Sant Sebastià, un pas de marrà

20 de gener. No acabem de saber veure la diferència entre els passos dels dimonis i els dels marrans, però el cas és que en tres dies hem guanyat cinc minuts de claror: el sol ix a les 8.13 i es pon a les 17.52.

Variants: Per Sant Sebastià, cent passes de ca; Per Sant Sebastià, un pas de milàPer Sant Sebastià, una hora més de dia hi haPer Sant Sebastià, ruc serà qui no se n’adonarà.

Per Santa Agnès, una hora més

21 de gener. La percepció popular és que el dia s’ha allargat una hora, però segons el Calendari dels pagesos tan sols dura vint-i-set minuts més que un mes enrere: el sol surt a les 8.13 i es pon a les 17.54.

Per Sant Vicent de la Roda, creix el dia una hora

22 de gener. En un dia, guanyem dos minuts de sol: surt a les 8.12 i es pon a les 17.55. Sant Vicent Màrtir (o de la Roda, o de la Mola, o d’Osca, o de Saragossa) és el patró de València. Morí martiritzat en aquesta ciutat el 22 de gener de l’any 304 o 305.

Variants: Per Sant Vicenç de la Roda, el dia allarga una horaPer Sant Vicenç, el sol entra pels torrents. A la comarca de la Ribera, tenen una dita pròpia per a aquesta diada: Per la fireta, una horeta; la ‘fireta’ és la Fira de Guadassuar, que es fa aquest dia en honor de sant Vicent Màrtir.

Per Sant Pau, una hora hi cau

25 de gener. Un mes just després de Nadal, el dia s’ha allargat trenta-vuit minuts (tot i que la dita popular ho ‘arrodoneix’ a una hora). Ara el sol surt a les 8.09 i es pon a les 17.59.

Darrer dia de gener, una hora més ja té; qui la vulgui ben comptar hora i mitja hi trobarà

31 de gener, Sant Joan Bosco. El sol surt a les 8.04 i es pon a les 18.07. Aquesta dita palesa que a l’hora de comptar el temps de sol guanyat no ve d’aquí, que no cal mirar prim. El dia no ha crescut pas una hora, però si ho volem ‘ben comptar’ hi veurem una hora i mitja i tot. En poques dites com aquesta traspua tant la ironia refranyera.

Variant: A darrers de gener, una hora hi és, i si ho mires bé, una i mitja també.

Per la Candelera, una hora entera

2 de febrer. El dia de la Presentació del Senyor o la Purificació de la Mare de Déu, que s’escau quaranta dies després de Nadal. La tradició diu que s’ha de desmuntar el pessebre i és quan es tanca el cicle de Nadal. El sol continua avançant: ix a les 8.02 i es pon a les 18.09. La paremiologia hi continua comptant una hora.

Variants: Per la Candelera, una hora sencera; Per la Candelera, una hora endavant, una hora endarrere.

Per Sant Blai, un pas de cavall

3 de febrer. El sol surt a les 8.01 i es pon a les 18.10. De la puça de Santa Llúcia al cavall de Sant Blai, el dia s’ha allargat cinquanta-cinc minuts.

Per Sant Maties, iguals són les nits que els dies

Antigament, se celebrava el 24 de febrer (ara, el 14 de maig). També és anomenat Macià. Tant l’un nom com l’altre han donat refranys semblants. Aquest dia el sol surt a les 7.34 i es pon a les 18.36, de manera que la dita no és exacta: la nit encara és una hora més llarga que no pas el dia.

Variants: Per Sant Maties, tant de nits com de diesPer Sant Macià, tanta nit com dia hi ha.

Els mesos de març, abril i maig, quan el dia es va allargassant, han deixat pocs refranys d’aquest àmbit. I pels volts de Sant Joan (La nit de Sant Joan, la més curta de l’any) ja comencem a veure dites que parlen de l’escurçament del dia, com ara aquest, amb què tanquem el recull:

Del juny endavant, el dia es va escurçant

Variants: Del juny enllà, el dia comença a baixarDel juny enllà, el dia es comença a escurçarJuny acabat, dia escurçat.


Per a saber-ne més:

El filòleg Víctor Pàmies ha estudiat a bastament el tresor paremiològic català i ha elaborat una llista molt útil de refranys sobre el cicle de l’allargament del dia.

El Calendari de l’Ermità del 2020 ha cedit un espai al senyor Marcel·lí Virgili (el conegut home de ràdio) que hi presenta una pila de refranys referits a l’allargament i l’escurçament del dia.

[Article publicat a VilaWeb el dia 13-12-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Eixoriveix-te, trempat!

Heus ací els brins d’aquesta quinzena, amics:

1. Cara-xuclat, barbablanc i llenguallarg

2. Una tirallonga de sèries

3. Una gernació que s’esquitlla

4. L’addicció no és culpa dels camalls

5. Eixoriveix-te, tremptat

6. Enamoriscar-se quan nevisqueja

7. En això estem?

8. El camalluent esquenadret

9. Els maldecaps d’abans-d’ahir

10. Un tiberi amb els peus encetats

11. Per la no-violència

12. Pels Manel o per als Manel?

13. Una gramàtica als quinze dies


Podeu veure tots els brins.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.