Deu webs de llengua imprescindibles

El català és una llengua privilegiada quant a grans obres lingüístiques. Diccionaris com el d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll o com els de Joan Coromines són obres magnes, que eleven la llengua a la primera categoria. També és extraordinària la feina fet per Joan Veny, plasmada en els seus grans atles dialectals. I encara, en el terreny de les dites populars, es destaca l’obra (en curs, inacabada) de Víctor Pàmies. Afegim-hi la tasca de tres institucions dedicades principalment a la llengua: l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Fundació Enciclopèdia Catalana. Avui a internet tenim tantes eines a l’abast que molt sovint ens hi perdem. Us oferim tot seguit una guia per a trobar les webs de diccionaris o obres lingüístiques adients a les vostres necessitats.

1. Diccionari català-valencià-balear: el superdiccionari

El Diccionari català-valencià-balear, conegut popularment per Alcover-Moll, és una obra immensa, que engrandeix i dignifica la llengua. Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll van confegir aquest diccionari en deu volums buidant texts escrits (i també fonts orals) de totes les èpoques i de tots els indrets. Naturalment, de cada cita se n’indica l’autor o la localització. Les entrades inclouen totes les locucions, frases fetes i refranys, de què es consigna, quan cal, el lloc on s’han recollit. A més, cada mot té les transcripcions fonètiques de tots els parlars, l’etimologia i la traducció al castellà. Dels verbs, se’n pot consultar la conjugació (estàndard, històrica i dialectal). I per si no n’hi hagués prou, algunes entrades tenen il·lustracions i tot.

2. Gran Enciclopèdia Catalana: un portal amb deu diccionaris i molt més

Al portal de la GEC hi trobareu quaranta obres de tota mena: de monografies breus de temes culturals ben concrets fins a la Gran Enciclopèdia Catalana. Això inclou qui-sap-los diccionaris i eines lingüístiques, tots elaborats rigorosament:

Gran diccionari de la llengua catalana: és el diccionari manual de la llengua catalana més complet que hi ha avui dia.

—Diccionaris bilingües: català-castellà, castellà-català, català-francès, francès-català, català-anglès, anglès-català, català-italià, català-alemany.

Diccionari de sinònims Franquesa: amb llistes de mots i amb definicions, exemples i informació complementària (antònims, termes analògics, categoria gramatical, marques d’ús, etc.).

Conjugador verbal: amb nou mil verbs conjugats.

3. Softcatalà: un portal pràctic i complet, gràcies a l’esforç dels voluntaris

Softcatalà és una associació sense ànim de lucre que es proposa de fomentar l’ús del català a la informàtica, a internet i a les noves tecnologies. El portal conté més de tres-cents programes i aplicacions per a tots els sistemes operatius. Se’n destaquen:

—El catalanitzador, que serveix per a configurar els ordinadors en català.

—El corrector ortogràfic i gramatical, eina essencial per a escriure amb correcció; atenció: no corregeix tan sols l’ortografia, sinó que detecta moltes incorreccions: d’un doble espai a un ús inadequat d’un verb.

—El traductor (català, espanyol i anglès).

—El diccionari multilingüe (català, espanyol, francès, anglès i italià).

—el diccionari de sinònims.

4. Optimot: un servei actiu i un cercador magnífic

Optimot és un servei de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Hi trobem un magnífic cercador que integra nou fonts i que ens ofereix la informació referida a cada una. Entre aquestes fonts, s’hi inclouen diccionaris, nomenclàtors, l’Ortografia del IEC i fitxes elaborades per l’Optimot mateix. Molt actiu a Twitter, l’Optimot demostra cada dia que la llengua també es pot ensenyar a la xarxa.

5. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC 2): el diccionari oficial i eines paral·leles

El DIEC és el diccionari oficial de la llengua catalana, que parteix del diccionari de Pompeu Fabra. La primera edició del DIEC es va fer el 1995 (DIEC 1) i la segona, amb diverses esmenes i incorporacions, el 2007 (DIEC 2). De llavors ençà, l’Institut hi ha continuat fent esmenes.

A la pàgina web del DIEC hi trobem l’enllaç a un conjunt de diccionaris aixoplugats sota el paraigua de l’Institut:

—El Diccionari català-valencià-balear, de què ja hem parlat.

—El Diccionari de sinònims, d’Albert Jané.

—El Diccionari descriptiu de la llengua catalana, que reflecteix els usos lèxic reals. És un diccionari en elaboració permanent.

—El Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, un banc de dades amb una gran varietat de texts publicats entre el 1832 i el 1988.

—El Cercaterm, cercador del conjunt de fitxes terminològiques del Termcat.

L’Institut d’Estudis Catalans integra cinc diccionaris en una sola web

6. Diccionari normatiu valencià: el(s) diccionari(s) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

El Diccionari normatiu valencià és obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. S’hi inclou informació complementària, com ara la transcripció fonètica de tots els mots i la conjugació completa dels verbs. Del DNV estant, podem accedir a:

—El Corpus informatitzat del valencià (Cival), amb el buidatge de quatre mil documents de totes les èpoques (del Llibre de repartiment de Jaume I fins a texts moderns).

—El Portal terminològic, que conté un glossari de termes específics i neologismes, amb traducció de cada entrada al castellà, anglès i francès.

7. Paremiologia catalana comparada digital: el gran cercador de refranys de Víctor Pàmies

La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) és, sobretot, un cercador de refranys i frases fetes en línia. Conté tan sols una part del banc de dades del paremiòleg Víctor Pàmies i Riudor, amb entrades de totes les fonts fraseològiques, escrites, orals o digitals que ha anat aplegant durant vint-i-cinc anys de dedicació. Ara com ara, inclou 150.000 registres, corresponents a deu mil locucions, frases fetes, refranys, proverbis, citacions, embarbussaments… Però el nombre de registres del seu banc de dades puja a 650.000 i abans de jubilar-se vol arribar a un milió. Tots acabaran format part de la PCCD.

Víctor Pàmies: ‘Hem posat deu mil refranys catalans a internet’

8. Diccionari de sinònims de frases fetes: un cercador eficaç, amb solucions de tota mena

El Diccionari de sinònims de frases fetes, de Maria Teresa Espinal, és un cercador que conté més de quinze mil locucions i frases fetes. S’hi pot fer la cerca per paraules o bé per conceptes. És molt interessant, no tan sols per la gran quantitat d’informació que conté, sinó també pel fet que a cada entrada hi trobem expressions sinònimes. El contingut del diccionari prové de diverses fonts, especialment dels diccionaris d’Alcover-Moll, de Fabra i de l’Enciclopèdia i de reculls com ara el de Joana Raspall i Joan Martí. Quan inclou alguna expressió provinent d’una font oral (sovint, amb aparença de castellanisme) és indicat amb un signe especial.

9. Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans: la filla de la gramàtica oficial, més orientativa

La Gramàtica essencial de l’Institut (GEIEC) parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (la GIEC, no disponible a internet), però en presenta el contingut d’una manera més simplificada. Una de les grans diferències respecte de la GIEC és que aclareix més què és correcte (o acceptable) i què no, i sempre fa referència als registres formals de la llengua.

Dotze punts conflictius del català: què recomana la ‘Gramàtica essencial’?

10. Gramàtica normativa valenciana: l’altra gramàtica oficial, en pdf

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), l’autoritat lingüística al País Valencià, és l’encarregada de sancionar les normes oficials del català meridional (en coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans) i d’elaborar els materials on es recullen. Si abans hem parlat del Diccionari normatiu valencià, cal fer esment també de la Gramàtica normativa valenciana, publicada deu anys abans que la del IEC. És a internet, però en pdf.

Les propines

No podem acabar aquest article sense parlar de dues ‘propines’ que ens ofereix l’Institut d’Estudis Catalans:

—Els nou volums de les Obres completes de Pompeu Fabra —editats entre els anys 2005 i 2013—, en què podem fer cerques amb molta facilitat i de diverses maneres.

Per què és tan important el nou portal Pompeu Fabra?

—Els nou volums de l’Atles lingüístic del domini català (juntament amb el Petit atles lingüístic del domini català), que presenten un conjunt de materials recollits oralment entre els anys 1964 i 1978 a 190 localitats dels Països Catalans. Al mateix portal, hi podem consultar els set volums del Petit atles lingüístic del domini català. Tots els mapes són en pdf.


Aquest article va ser publicat a la secció ‘Ras i curt‘ de VilaWeb el dia 14-3-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber

Una manera de supeditar una llengua és enxiquir-la, fer creure que té poc abast, o bé que és tan fragmentada internament que fins i tot es pot posar en dubte que sigui una sola llengua. A aquest discurs ‘separador’, que ha fet tan profit polític, també hi ha contribuït inconscientment un bon gruix de parlants del català central, que no ha fet l’esforç d’entendre la varietat geolingüística, allò que solem anomenar ‘dialectes’. De segur que heu sentit gent que troba estrany el parlar d’Inca, d’Alcoi o de Ceret —o del Pallars—, perquè no casa exactament amb el de Barcelona. Un efecte d’aquest ‘barcinocentrisme’ és que molts acabem entenent més fàcilment un argentí que no un mallorquí o un valencià; sabem que plata vol dir ‘diners’ i carro, ‘automòbil’ i arrufem el front quan sentim llenegar o caure un bac.

Aquest article no pretén pas de resoldre aquesta anomalia. Ja estaria bé si servís per a prendre’n consciència, que potser és una manera de posar fil a l’agulla.

Som-hi.

Per començar, descobrirem que en alguns àmbits els parlants del sud i de les Illes filen més prim que no els del Principat: per exemple, diferencien entre eixugar (un plat amb un drap, la cara amb una tovallola…) i torcar (qualsevol superfície bruta). Per això del tovalló a Mallorca en diuen torcaboques (i a València torcaboca).

I parlant de plats, hi hem d’afegir un altre mot susceptible de confusió: escurar, que al País Valencià vol dir, principalment, ‘netejar un plat o qualsevol atifell de cuina’. Més estris de cuina: un got es diu tassó a Mallorca i veire a Catalunya Nord. I una forquilla és una forqueta a Mallorca, al Rosselló i al nord del País Valencià. Si de tant traginar per la cuina ens ha vingut gana, sapiguem que berenar a les Balears té el significat general, però també vol dir ‘esmorzar’. I que al País Valencià es manté la diferència entre esmorzar (a mitjan matí) i desdejunar-se (a primera hora). Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya Nord, berenar es diu espertinar, terme pres de l’occità.

A l’hora de precisar, valencians i illencs diferencien llevar (‘separar una cosa del lloc on és situada o unida’) de treure o traure (‘fer eixir o sortir fora d’on és’). És a dir, que les pancartes es treuen al carrer, però es lleven dels balcons per imposició judicial. (En teniu més informació en aquest article del doctor Gabriel Bibiloni.)

Passa sovint que un terme és desconegut al Principat i habitual al País Valencià i a les Illes. És el cas de granera (‘escombra’), general a tot el domini —fins i tot en àrees del nord-occidental—, però no al català central. Un cas semblant és banyar-se, que vol dir ‘mullar-se’ a la Franja, al País Valencià, a les Balears i a l’Alguer.

Hi ha més mots que poden confondre un parlant del català central. A les Balears –compte– trempar té, entre més significats, el de ‘amanir’, de manera que no us sorprengueu quan us demanin si voleu trempar l’ensalada. Tampoc no ens astorem si algú diu que es pinta els morros, perquè és el terme habitual (i no pas irònic) per a referir-se als llavis, tant a les Illes com a Catalunya Nord. I si una illenca explica que ha sortit de casa sense calces vol dir, simplement, que no duu mitges. Quan algú a les Illes es tem d’alguna cosa és que se n’adona, no pas que té por.

També al País Valencià hi ha mots que pot confondre un principatí: alçar tant vol dir ‘aixecar’ com ‘guardar’. Fem, a més de designar els excrements dels animals, es fa servir per anomenar les escombraries (‘el camió del fem’, per exemple). I encara l’adverbi debades, que significa ‘inútilment’, però també ‘gratuït’ (‘La compra m’ha eixit debades’).

Compte amb aquests tres de les comarques de Catalunya Nord: espiar hi vol dir, simplement, ‘mirar’ i una boina es diu gorra; i, sobretot, aneu alerta de no dir fer-se la punyeta, perquè a les comarques del nord manté el sentit originari, que és ‘masturbar-se’. Encara, en aquest joc d’anants i vinents, ‘fer malbé’ a Mallorca és tudar, un verb que a Catalunya Nord vol dir ‘apagar un foc o un llum’.

Els padrins són els avis, a Mallorca, a Eivissa i a molts indrets del Principat. Els nens són nins a les Illes i xiquets al País Valencià. Els nois, al·lots i xics, respectivament; ah, i al Rosselló, pallagos. Si un conco al Principat és un fadrí vell, a les Balears és un oncle. El llinatge a les Balears és l’estirp, com a tot arreu, però també hi vol dir ‘cognom’. Si al Principat dirien ‘Com te dius?’, a les Balears sentiríem més Què noms? (del verb nòmer) i al País Valencià Com te diuen?

L’oratge, tant al País Valencià com en una àmplia franja del nord-occidental, és el ‘temps atmosfèric’. És un mot que a VilaWeb fem servir amb naturalitat, per evitar l’ambigüitat de temps, tan polisèmic. Això mateix passa amb trellat, que els valencians no confonen amb ‘sentit’, com els principatins. De manera que l’olfacte és un sentit, però les coses tenen trellat i si volem aclarir un afer n’hem de traure trellat.

Si ens llevem d’hora al País Valencià, començarem el dia enjorn i si som a les Illes el començarem dejorn. Havent dinat ve la vesprada al sud i l’horabaixa a Mallorca. I si una cosa no la podem fer ni avui ni demà la farem despús-demà; això si no és que ja la vam fer ahir o despús-ahir.

Quan els principatins rellisquen, els valencians esvaren i els mallorquins i menorquins lleneguen (si pensem en les llenegues entendrem per què). Un misser a les Balears és un advocat i d’un paleta en diuen picapedrer (al Rosselló, peirer).

Si parlem d’animals, hem de saber que els gossos són cans tant a les Illes com a Catalunya Nord, i que les gosses illenques són cusses i empaiten moixos (gats). La palaia és el terme genuí amb què a Mallorca supleixen el castellanisme llenguado (vegeu-ne una documentada explicació en aquest article del doctor Jaume Corbera). I encara sense deixar el bestiar, recordem que la clòtxina valenciana no és tan sols una petxina grossa, sinó també un musclo i, figuradament, la vulva.

Hi ha mots que em tenen el cor robat, com els valencians bac (‘caiguda o cop’: caure un bacpegar bacsa bacs i redolons…), desficaci (‘disbarat’), balafiar (‘malgastar’), comboi (‘diversió, gatzara’) i encabotar-se (‘entossudir-se’). I si parlem de mots expressius, no em podeu negar l’encant de l’expressió de trucalembut (‘de poc valor’), viva encara al Rosselló i també en comarques del sud dels Pirineus. I abans d’acabar deixem passar l’idò mallorquí (‘doncs’), tan versàtil. O el jas! (o nyas!) valencià, que vol dir ‘pren!’, tot i que jas, coca! (o nyas, coca!) és més aviat una expressió d’estranyesa o bé de satisfacció per la desgràcia d’altri, com aquell massa poc! que tant sentíem abans.

Parlant de recursos expressius, un altre dia haurem de dedicar-nos a les frases fetes i refranys, que n’hi ha de molt vius i molt divertits a tot el país.

Per obtenir aquesta llista he demanat ajut a tot de gent, a qui vull donar les gràcies. Són Josep Albinyana, Joan Daniel Bezsonoff, Núria Cadenes, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Rafel Mollar i Vicent (@truitesambceba).

I un darrer advertiment: molts filòlegs també som víctimes de la ignorància en aquest àmbit. Arran de la mort d’Isabel-Clara Simó, vaig publicar un piulet oportunista i desafortunat, amb una llista de suposats ‘valencianismes’. Al cap de poques hores ja hi havia una bona colla de piulaires no valencians que també feien seu tal o tal terme. Aquest article de segur que també conté inexactituds. Per això ja us demano ara que m’ajudeu a millorar-lo, si us plau.

Per a saber-ne més:

Un aplec exhaustiu i rigorós de termes dialectals és el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. Hi trobareu tanta informació com vulgueu.

Avui el màxim expert en dialectologia catalana és Joan Veny i Clar. Bo i sol, va escriure un manual molt pràctic i ben pensat, fruit de molts quilòmetres i moltes hores de dedicació: Els parlars (1978), que amplià definitivament el 1982 amb el títol Els parlars catalans. Però Veny també va dirigir una obra magna, editada per l’Institut d’Estudis Catalans: els set volums de l’Atles Lingüístic del Domini Català (i el seu ‘fill’: el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del qual vam parlar en aquest article).

La idea inicial de l’Atles fou dels filòlegs Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón. Aquest darrer, juntament amb Maria-Pilar Perea, van elaborar l’Estratigrafia Dialectal, una web que explica com ha evolucionat un seguit de mots a tot el domini lingüístic. VilaWeb hi dedicà una sèrie l’any 2016.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.