El clot de les Ànimes

Benvolgut David:

No sé què has tingut a veure amb el vídeo ‘Anaven lents perquè anaven lluny’. Tothom sap que no ets actor, però et vull felicitar –a tu i tots els qui hi sortiu– per la idea.

Tanmateix, no puc donar-te l’enhorabona per la manera com hi tracteu la llengua catalana. Si fa pocs dies ens exclamàvem de la quantitat de les errades lingüístiques d’un full de propaganda de Catalunya Sí que es Pot, avui he de dir, i em dol, que sembla que hi vulgueu competir.

Ja de bon començament, en el diàleg entre tu i en Quim Arrufat, hi ha una bestiesa de les grosses, de les que no haurien de passar el nivell elemental. Sou tots dos al costat d’una furgoneta avariada i en Quim et diu:
—Què li passa?

I tu li respons:
—Que alguna cosa s’ha trencat.

Però tu no vols pas dir que s’hagi trencat res. De fet, no has ni obert el capó i no ho pots saber. Només pots saber que el cotxe no va, no rutlla, no funciona. És a dir, que alguna cosa del cotxe s’ha espatllat.

És clar que ‘trencat’ té més força que ‘espatllat’ per al joc de paraules que cerqueu, però això no justifica que facis servir un verb que no toca. Perquè ‘trencat’, amb aquest ús, és un castellanisme flagrant. La culpa és del castellà romper. Quan en castellà rompen, nosaltres trenquem, o espatllem, o estripem, o esquincem, o malmetem, o fem malbé… segons què vulguem dir!

(Dos incisos. Primer. Avui, al Telenotícies de TV3, sense miraments, han dit que havíeu fet un espot «amb una furgoneta trencada»: que bèsties! Segon. Fa una vintena d’anys, quan treballava al departament comercial de Televisió de Catalunya, em va arribar el text d’un anunci d’una cadena de joieries. L’eslògan, en espanyol, deia ‘Todo el mundo estará pendiente de ti’. Mentre se sentia aquesta frase a la imatge es veia una arracada. És evident que en català el joc ‘pendent-arracada’ no funciona i en espanyol, el joc polisèmic del mot ‘pendiente’ és excel·lent. Doncs a aquest trencat del vostre vídeo li passa exactament igual.)

Després d’aquesta escena inicial, rebem fiblades de tota mena: sintàctiques, lèxiques, ortogràfiques (en el text sobreimprès) i, sobretot, fonètiques. Afegim-hi encara els ‘vale’, ‘joder’, etc., que deuen fer molta gràcia, però que són clatellots immerescuts a aquesta nostra pobra, bruta i dissortada llengua.

Tinc tota la llista d’errades –una vintena llarga!– desadeta al meu ordinador. Te la faré arribar quan vulguis, allà on em diguis. Però amb això no resoldrem el problema. Això serà un pedaç i prou.

Això ho hem d’encarar bé. Escolta’m, David, et faig un tracte que no podràs refusar: et faré classes de franc. Com que visc a Callús i tu em sembla que no, haurem de trobar la manera de comunicar-nos (l’Skype ens hi ajudarà, de segur; per això no cal patir). Tampoc no et faré desplaçar, perquè sé que no tens carnet.

A veure si ens espolsem aquestes caces que han de ser cases i aquestes coces que han de ser coses. I a les escoceses no els sobrarà cap essa. I t’asseguro que quan parlis de les lleis i de la llengua faràs servir el paladar com Déu mana.

Confio molt en vosaltres, David. La feina que vau fer durant la legislatura passada va ser magnífica. I el teu paper en concret, extraordinari. Et dic de debò que no us he votat mai, però que aquesta vegada m’ho rumiaré. Naturalment, això del vídeo no em farà decantar per vosaltres o pels altres. És clar que no. Però sí que et vull demanar un favor: preneu-vos la llengua seriosament, si us plau.

Una abraçada,

Jordi Badia i Pujol
jbadia16@xtec.cat
@jbadia16