El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Que no hi ha conflicte lingüístic?

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (4)

conflicte lingüístic

Una de les grans virtuts d’El bilingüisme mata, de Pau Vidal, és que les engega tal com ragen, defuig les marrades i abomina el discurs políticament correcte. S’agraeix. Perquè, acarant-nos a la realitat, fa un exercici de dignitat lingüística.

Els sociolingüistes ja fa anys que s’esgargamellen per donar-nos entenent una cosa: si dimitim, si canviem de llengua cada vegada que ens trobem algú que ens parla castellà, el català no se’n sortirà. Aquesta fase, en Pau Vidal, ja la té superada. Ell va més enllà.

Però de primer situem-nos. Per començar fa xixines aquest fals concepte de pau lingüística:

«Que aquí no hi ha conflicte lingüístic? Com que no? Ja ho crec que n’hi ha! Conflicte lingüístic no vol dir estomacar-se per les cantonades al crit de catalufos o xarnegos. Conflicte lingüístic vol dir simplement no poder viure de manera espontània experiències quotidianes en què el paper de la llengua hauria de ser completament invisible.

[…]

Però també n’hi ha de l’altre, de conflicte, del que es percep distintament i ens complica (injustament) la vida quotidiana. N’hi ha cada vegada que demano un cafè amb gel i me’l duen amb llet; n’hi ha cada cop que truco a Telefònica i pitjo el 2 perquè m’atenguin en català i em contesten igualment en castellà; cada vegada que agafo un taxi i, després de donar l’adreça, el taxista ja no m’escup l’odiós “¿Cómo dice?”, perquè els taxistes franquistes ja s’han jubilat (quasi) tots, però em diu el mateix perquè és panjabi i ningú l’ha obligat a fer un examen de llengua abans de concedir-li la llicència; quan a la facultat el professor ens fa la classe en castellà perquè dos erasmus francesos s’han queixat que no l’entenen; n’hi ha quan m’apunto a un curset de fotografia i el profe, catalanoparlant igual que el noranta per cent dels alumnes, ens anuncia que l’impartirà en castellà perquè un dels inscrits és de fora…»

Pau Vidal s’endinsa sense por en un altre espai sobreprotegit pel discurs políticament correcte. Ho diu sense pèls a la llengua: els castellanoparlants són més agressius i els catalanoparlants més discrets.

«El bonisme a ultrança de la correcció política té això, que confon el món com hauria de ser amb el món com és. A tots ens agradaria que les coses fossin boniques, però no sempre és així. Que els hooligans anglesos siguin famosos perquè s’engaten i munten uns sidrals de primera no vol dir que tots els aficionats anglesos s’engatin però sí que vol dir que els aficionats que s’engaten més segurament són els anglesos. De la mateixa manera, que els espanyols siguin famosos perquè alcen la veu no vol dir que tots els espanyols cridin, però sí que els qui més criden segurament són els espanyols. Mireu què diu una persona tan poc sospitosa de xenofòbia com Jesús Tuson a Històries naturals de la paraula:

“D’una joieria, en un carrer qualsevol paral·lel al Nil, en surten dues persones indignades i una crida, literalment:

¡Mira que son burros, estos árabes! ¡Les hablo en castellano, alto y claro, y no me entienden!

I l’altre, amb veu més controlada, hi afegeix:

Es que no te quieren entender.”»

D’aquesta diferència de manera de ser, se’n deriva una conseqüència sociolingüística fonamental: el nombre de monolingües castellans és aclaparador i el de monolingües catalans, residual. Les xifres ho demostren: només un 12% dels catalanoparlants manté sempre el català en les converses. Per contra, un 20% canvia de llengua i (atenció!) un 40% ja les comença directament en castellà.

Però, com us deia, en Pau Vidal ens convida a superar la fase del bilingüisme passiu. Ell fa un pas més: exercir el monolingüisme. Ço és: no solament parlar sempre en català, sinó demanar que ens hi parlin. I per això ens proposa uns exercicis sociolingüístics molt interessants. N’he triat un, que he pogut provar amb una eficàcia total. Quan us telefonin per vendre-us qualsevol producte parlant en castellà, responeu-los en anglès: «Can you speak catalan?» I, com que us diran que no o no us diran res, afegiu-hi, abans de penjar: «If you want to speak to me, you must speak catalan.»

Proveu-ho. No falla mai!

__________________________________________

Vegeu també:
Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
Com que ‘estamos en ello’? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 3)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.



  1. Un pas més …

    Esmena a la totalitat a la cooficialitat del Castellà i a la inscripció de semblant barbaritat a la nova Constitució catalana.

    Esmena a la totalitat a la pretensió de donar al castellà l’estatus de llengua cooficial en el futur i proper estat català independent i per a més INRI a la bogeria i imprudència d’escriure-ho a la Constitució de l’Estat Català Independent.

    Vegeu la resta del comentari a: http://blocs.mesvilaweb.cat/smolins9/2015/05/06/la-llengua-es-la-primera-rao-destat-de-la-catalunya-independent-uns-la-volen-matar-i-els-altres-la-volen-suicidar/

Respon a Salvador Molins Escudé Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent