Dimarts em va colpir la carta que VilaWeb va publicar amb el títol «Relat d’un malson a Ripoll». Era escrita per una pedagoga, Raquel, que havia ajudat a créixer una bona part dels membres de l’escamot dels atemptats. I es demanava, trasbalsada: «Què fem malament?»
No la sé pas respondre, aquesta pregunta, però sí que sé que no avançarem si no ens la fem, és a dir, si actuem convençuts que el problema és d’«ells» i que «nosaltres» només en som les víctimes.
Me n’ha convençut la lectura i relectura de Soldats dels no-res, un llibre del professor de filosofia Joan Garcia del Muro i Solans en què, després de caracteritzar el fenomen, fa una cosa nova: passa el mirall per la nostra societat. I en treu una conclusió que ens hauria de sacsejar: «Nosaltres contribuïm a nodrir d’efectius aquest monstre.»
L’autor analitza el gihadisme i paral·lelament estudia la societat occidental. I és així com ens fa entenedor el camí que han seguit aquests joves, el pas de la civilització a la barbàrie: «Els “captadors” han utilitzat conceptes i valors propis de la cultura occidental i els han desenvolupats perquè fessin impacte en els nois i noies en qüestió, de manera que han afavorit el pas de la civilització a la barbàrie. Aquest pas, doncs, no ha estat tant una atracció des de fora com el desplegament pervers d’alguns ítems presents en la nostra cultura.»
Em limitaré a presentar-vos una selecció de texts del llibre (amb permís de l’autor i de l’editor), endreçats segons el criteri que m’ha semblat més orientador. Avui l’article és llarg, però crec que paga la pena de llegir aquestes reflexions tan aprofundides i il·luminadores. Ah, i al final hi trobareu una possible solució.
Radicalització de l’islam o islamització del radicalisme?
El camí que ens ha dut, en el curs de segles, de la barbàrie a la civilització potser no és tan irreversible com sempre havíem suposat. […] Potser el fenomen que estudiem no és tant una radicalització de l’islam com una islamització del radicalisme. En el cas de la gran majoria de joves europeus que es van incorporant al gihad, l’islam no és un punt de partida. […] La conversió a l’islam és només una darrera etapa, gairebé accidental, que els permet donar sortida, que els permet «exercir» una barbàrie que, probablement, havien anat construint en el seu interior abans d’islamitzar-la. […]
Potser alguns dels trets de la nostra cultura han contribuït a fer-los tan vulnerables a la dominació intel·lectual com han demostrat ser-ho. Hem desaprofitat l’ocasió de transmetre’ls unes conviccions i uns valors prou ferms per a prevenir-los contra miratges tan mortífers com els que diàriament ens mostren els mitjans de comunicació. […]
El nihilisme propi de la nostra societat postmoderna no és, ni de lluny, el responsable directe de les monstruositats que comenten els occidentals que són al gihad. Però sí que ha contribuït a diluir les seves defenses, a convertir aquests nois i noies en carn de canó: en extremadament vulnerables a la dominació intel·lectual, en individus mancats d’un sistema immunitari mínimament consolidat que els permeti d’advertir la irrupció de la inhumanitat més ferotge, quan els surt al pas, i que els prepari per a saber posar-hi fre. […] L’autoanomenat Estat Islàmic els ofereix una identitat molt clara i fàcilment accessible que es transforma, ràpidament, en la possibilitat d’una acció immediata. Aquella noció de ciutadania europea —o americana— que ells troben que no els acaba d’escaure, que se’ls esmuny dels dits, és substituïda per l’umma, la comunitat dels creients. Una identitat forta que inclou un estatus, un projecte de vida i un component heroic que es tornen irresistibles per a aquests nois que se senten aclaparats pels seus problemes identitaris. Un islamisme sense islam
Dogmatisme religiós o buit identitari?
Més que un excés identitari, cultural i religiós, el que porta aquests nois a una decisió tan radical pot ser justament un dèficit, una crisi identitària, cultural i religiosa. Un buit identitari, cultural i religiós que els deixa sense eines intel·lectuals prou fermes per a oposar-se a la crida de la barbàrie, quan s’interposa en el seu camí. En una situació de crisi personal, el missatge que aquí els arriba, provinent dels propagandistes del gihadisme, és com una mena d’il·lusió òptica d’una identitat perduda, Identitat que, en realitat, no havia estat mai la seva, però que els és presentada, hàbilment, com la solució de tots els seus problemes. Hom diria que no va tan dirigit a la raó com al sentiment. En la majoria dels casos, la decisió d’incorporar-se al gihad és conseqüència, més que d’una deliberació racional, d’un sotrac emocional. […]
«Els analistes constaten que el procés d’adoctrinament islamista funciona força més fàcilment en nois i noies que declaren no trobar el sentit de la vida, no sentir-se satisfets amb res»
Douna Bouzard explica que, de tots els joves gihadistes que han tractat al Centre de Prevenció contra les Derives Sectàries vinculades amb l’Islam, només un 5% havien comès actes de petita delinqüència en el decurs de la seva adolescència. En canvi, un 40% havien tingut episodis de diversos símptomes de depressió. Símptomes que, en una mesura o una altra, manifestaven aquest sentiment de fracàs lligat al convenciment de la impossibilitat de la redempció. Per això els analistes, sobretot francesos, constaten que el procés d’adoctrinament islamista funciona força més fàcilment en nois i noies que declaren no trobar el sentit de la vida, no sentir-se satisfets amb res, no encaixar en cap dels papers que la societat els té preparats. […]
Però som acollidors: els nouvinguts perceben que allò que s’espera d’ells és que facin el pas. En aquest sentit, la seva percepció és que nosaltres, els occidentals, perseguim una mena de nosaltres «globalitzador i universal»: no els volem deixar fora, volem que entrin a formar part de la nostra cultura, que acceptin els nostres valors morals i la nostra visió del món. Però, és clar, aquesta actitud ells no la perceben com un exemple de tolerància. Més aviat l’entenen així: si t’assimiles, si t’integres totalment, t’acceptarem. Per entrar a formar part del nosaltres cal eliminar tot el que te’n mantenia fora, cal exterminar totes les diferències. Tal com alguns d’ells la perceben, doncs, la nostra tolerància és poc més que una mena d’actitud folklòrica. No és acceptar la diferència, sinó suprimir-la. Només hi ha un nosaltres. No ens interessa ara tant l’exactitud del present diagnòstic com el fet que és realment el diagnòstic de molts dels joves immigrants musulmans de segona generació: Renuncia a tot allò que ets i t’acceptarem. I ho han fet. Han renunciat a tot allò que els demanàvem que renunciessin. I han descobert el buit: han anat perdent els lligams amb la seva cultura d’origen, una cultura que els sembla com més va més estranya. «Tot el que sabia, ara ja no em serveix», explicava la Naima, una alumna brillant de quart d’ESO, per fer entendre que estava perdent tots els seus referents tradicionals, que aquelles respostes que sempre havia trobat en les seves arrels culturals ara ja no li semblaven vàlides. Han anat abandonant els valors de la seva cultura d’origen, en l’intent de substituir-los pels de la cultura d’acollida, molt superiors en prestigi social, però no han acabat de tenir èxit. S’han quedat en una mena de terra de ningú. Els valors tradicionals ja no els serveixen, però els nous valors tampoc no acaben de ser els seus. Com si fossin estrangers en totes dues cultures.
La «nostra» barbàrie, la «seva» barbàrie
Cinc homes vestits de color taronja, dins d’una gàbia sostinguda per una grua. A poc a poc, la grua fa descendir la gàbia, que es va submergint en una piscina, fins que els cinc homes perden la vida, ofegats. Un altre: quatre homes són introduïts en un cotxe aparcat al mig del desert. Un cop dins, els terroristes s’allunyen i un d’ells dispara amb un llançamíssils RPG contra el cotxe. Un altre: set presoners agenollats en filera, encadenats pel coll amb collars explosius que els terroristes fan esclatar. Un altre presoner cremat viu en una graella al mig d’una plaça. Nou més, a Mossul, llançats vius des de dalt d’un campanar. El propòsit, el sentit darrer de totes aquestes monstruositats és exhibir-les. L’enregistrament no és ja només un testimoni d’allò que es va esdevenir sinó que són els fets mateix que se subordinen a l’exhibició. És la seva raó de ser. I, és clar, cada vegada que algú contempla una d’aquestes filmacions a YouTube, d’alguna manera tanca el cercle, el culmina, dóna sentit a tota una seqüència de fets dissenyada per cloure’s, justament, en aquesta visualització. Terrorífic: el sentit del crim és que jo, ara, l’estigui contemplant. Aquest exhibicionisme narcisista, potencialment tan mortífer, no es redueix, malauradament, al cercle dels fanàtics religiosos. No és tant una característica de l’islam com de la cultura occidental actual. Un d’aquells trets de la nostra cultura que ens permeten entendre, una mica més, com és possible que els nous gihadistes, provinents d’Europa, s’hagin adaptat tan ràpidament a la barbàrie.
«Cada vegada que algú contempla una d’aquestes filmacions a YouTube, d’alguna manera tanca el cercle, el culmina. Terrífic: el sentit del crim és que jo, ara, el contempli»
Potser és que aquesta barbàrie no era tan lluny de la civilització com ens semblava: a hores d’ara és relativament senzill trobar-ne manifestacions en àmbits molt allunyats d’aquest fonamentalisme islàmic. Una notícia del 26 d’agost de 2015, just quan reviso la versió definitiva d’aquest capítol: «Una periodista i un càmera, assassinats als EUA mentre estaven en directe a la TV». En el cos de la notícia s’explica que un home armat va assassinar a trets una periodista i un càmera d’una emissora afiliada a la cadena de televisió CBS al comtat de Bedford, a Virgínia, als Estats Units, mentre informaven en directe. La periodista Alison Parker i el càmera Adam Ward, de la WDBJ-TV de la localitat de Roanoke, van morir a l’acte. El governador de Virgínia, Terry McAuliffe, va explicar que l’home que havia disparat havia estat identificat: era Vester Lee Flanagan, que signava les seves notícies amb el nom de Bryce Williams, un periodista que havia treballat a la cadena. Vester Flanagan va esperar que la periodista entrés en directe i, quan va estar segur que tot el que passaria seria retransmès en directe per la cadena, va actuar. Per cert, per estar-ne més segur, l’assassí portava una petita càmera que anava filmant, també, tot allò que feia. Una altra moda macabra, fruit d’aquella combinació d’exhibicionisme i narcisisme que invisibilitza l’alteritat: els Happy slapping. Són vídeos molt breus en els quals es mostra com un grup de joves apallissa brutalment algú, habitualment un company d’escola, un captaire o una víctima triada a l’atzar, mentre un dels participants filma l’escena amb el telèfon. Tot i que cada vegada ens escandalitzen menys, encara baten rècords d’audiència a internet. El nom amb què hom els coneix, Happy slapping —que podríem traduir per ‘bufetades felices’— constitueix en si mateix una metàfora gairebé insuperable del narcisisme indiferent de la nostra cultura. Dins d’un subgènere d’aquests Happy slapping podríem inscriure la seqüència, increïble, que es va fer tan popular el febrer del 2015: la filmació mostra un jove saludant content a la càmera. És a l’avinguda Diagonal de Barcelona. De sobte, fa com si es concentrés, agafa embranzida i clava una puntada de peu bestial, per darrere, a una dona que esperava un taxi. Fi de l’enregistrament. El narcisisme, doncs, com a actitud intel·lectual que dilueix l’alteritat, que la perverteix de tal manera que la converteix en no res. […]
És el que fa més incomprensible el cas d’Abu Ghraib. L’absència total de pudor. Un desvergonyiment tan gran que sembla ser indici d’una consciència moral totalment atrofiada. De fet, van fer les fotografies per iniciativa pròpia. Vivien unes experiències tan intenses que no es podien estar de compartir-les amb familiars i amics. Més que ostentacions de crueltat semblen exhibicions d’idiotisme moral, mostres d’una incapacitat esfereïdora per a percebre l’alteritat. Si els altres no són reals, els puc fer desaparèixer amb la mateixa tranquil·litat amb què liquido els enemics de Call of Duty. Els elimino i prou, així vaig progressant en prestigi. Michela Marzano aprecia aquest fenomen, fins i tot, en la mirada del teleespectador: «Al davant d’aquestes imatges d’espant, em pregunto si els espectadors que les miren recorden encara que aquell que ha mort degollat és un ésser humà molt real. Perquè aquests assassinats en directe redueixen la persona a una cosa, la cosifiquen.» Probablement, la sang freda —la manca absoluta de compassió— amb què aquests aprenents de botxí gihadista, tot just arribats de l’institut, degollen les seves víctimes davant les càmeres s’explica, en part, per aquesta mentalitat narcisista que impossibilita mirar més enllà del melic. Quan l’altre ja no és l’altre, quan s’ha vist reduït a l’estat de «cosa», no és possible ja establir-hi cap empatia. Ha perdut la seva condició humana.
El nihilisme i la cultura del buit
No cal creure en Déu. A aquest mal moral extrem, s’hi pot arribar per via religiosa, però també per altres vies: pel fet de creure en el nacionalsocialisme, en el comunisme, en la raça, en l’home nou, en la pàtria; de creure en la tradició, el progrés o el liberalisme; de creure en la monarquia o en la república… I s’hi pot arribar, també, per la via de no creure en res. S’hi pot arribar des del nihilisme. És un factor a tenir en compte: cada circumstància és diferent, però per a aproximar-nos a la figura de molts dels nois i noies que passen, directament, d’una vida de descreença en qualsevol ciutat europea a cometre atrocitats en nom d’Estat Islàmic, ens podria ser d’utilitat combinar una doble perspectiva: el fanatisme islamista i el nihilista. […] Si, tradicionalment, el problema havia estat que aquells que tenien el poder anhelaven d’imposar-nos codis de conducta tan exigents que ens ofegaven en la recerca d’un ideal, a aquests problemes n’hi hem d’afegir, actualment, alguns altres que tenen a veure més, potser, amb la descreença, amb l’absoluta falta de principis dels nostres dirigents. […] Tot i que les pitjors —i les més visibles— amenaces a la llibertat provenen, a hores d’ara, d’eventuals gihadistes musulmans, aquesta realitat no ens ha de portar a invisibilitzar aquelles que són fruit del nihilisme hipòcrita d’aquells qui amb una mà signen declaracions a favor dels drets humans i amb l’altra recullen els beneficis de la venda de les armes amb què en determinats indrets es conculquen aquests mateixos drets. D’aquells qui aprofiten missions de pau per envair nacions i assolir, així, els seus interessos geostratègics, econòmics, de seguretat o simplement petrolífers. D’aquells qui, tot i els seus discursos tan emotius a la seu d’UNICEF, s’acluquen d’ulls i deixen morir, cada any, centenars de milers d’infants de malalties que serien fàcilment eradicables. D’aquells qui controlen la premsa per tal de crear artificialment estats d’opinió que els siguin favorables. D’aquells qui, superats definitivament tots els vells codis morals, ajusten la seva conducta, exclusivament, a criteris comptables i balanços patrimonials… […]
«No podem passar per alt les amenaces que són fruit del nihilisme hipòcrita d’aquells qui amb una mà signen declaracions a favor dels drets humans i amb l’altra recullen els beneficis de la venda de les armes amb què en determinats indrets es conculquen aquests mateixos drets»
Si una cultura dominada per interessos ideològics va ser nefasta, val més no imaginar què pot arribar a ser una cultura rendida a compromisos corporatius i interessos purament mercantils. […]
És aquella buidor absoluta a la qual es referia Nietzsche. La vacuïtat del fracàs d’un projecte esgotat. […] Ens cal un relat, una pauta, encara que sigui mínima. De la manca d’aquesta cuirassa imprescindible neix el malestar tan profund que Nietzsche pronosticava per a la nostra societat. Però no ha estat exactament així. S’han complert les pitjors expectatives: les noves generacions han assumit la vacuïtat amb una resignació desconcertant. Lipovetsky ho diagnostica amb lucidesa: «Déu ha mort, les grans finalitats s’esvaeixen, però a ningú no li importa gens ni mica: aquesta és la gran novetat.» […] I el resultat de tot plegat és la cultura del buit: una classe d’apatia autocomplaent, de permissivitat epistemològica, que s’estén suaument per les societats contemporànies i que ens mena a acceptar acríticament els simulacres de realitat construïts per aquells que disposen de mitjans més efectius per a colonitzar consciències.
Qui s’aprofita de la por?
El que és paralitzant, el que és realment anestesiant és, justament, la por. De fet, la por és gairebé insuperable com a eina de control social, com a cloroformitzador de l’esperit crític de la ciutadania. […]
És coneguda la genealogia de l’enemistat de Baudrillard: L’enemic apareix, en una primera fase, com un llop: es tracta d’un «enemic extern, que ataca i contra el qual hom es defensa construint fortificacions i muralles». En un segon moment, l’enemic adopta la forma d’una rata. És un enemic que no ataca frontalment, sinó que actua en la clandestinitat i hom el combat amb mesures higièniques. Després d’una tercera fase que qualifica d’escarabat, Baudrillard descriu la quarta, en la qual l’enemic adopta la forma d’un virus. […] És la violència d’aquelles singularitats que, incrustades dins del sistema, esperen el seu moment per destruir-lo des de dins. […]
L’objectiu sembla que és que ens sentim atemorits d’una manera real però vaga: estic ben espantat, tot i que no aconsegueixo copsar-ne el motiu. És la situació ideal, la que ens deixa més indefensos enfront del control d’un poder polític que només haurà de canalitzar aquest esverament indeterminat —por de coses difuses (fuzzy things)— i transformar-lo en la por concreta que més convingui. És palès que, després dels atemptats de l’11 de setembre, hi va haver campanyes destinades a augmentar la por, gairebé a crear un estat de psicosi, de pànic envers l’amenaça del terrorisme islàmic. És, potser, la intervenció més grollera, la més obscena, però no és pas l’única. […] Tant de bo fos només la por d’Al-Qaida, Al-Nushra o Estat Islàmic. El ciutadà occidental contemporani sofreix una sobrecàrrega de pors. […]
«Es tracta de crear un estat d’amenaça tan creïble, tan imminent, que els líders polítics es puguin presentar, de manera natural, com a protectors, com aquells que aconseguiran salvar-nos del mal. I, per això, és fonamental haver creat artificialment aquest estat de por»
La vella convicció que la praxi política seria capaç de construir un món millor es va acabar d’esvair a la dècada dels vuitanta. Perduda definitivament la fe en les ideologies, els polítics no estan en condicions de repartir somnis. En comptes d’això, semblen haver-se adjudicat la tasca, més humil, de protegir-nos dels malsons. D’aquí ve la importància de les pors. Es tracta de crear un estat d’amenaça tan creïble, tan imminent, que els líders polítics es puguin presentar, de manera natural, com a protectors, com aquells que aconseguiran salvar-nos del mal. I, per això, és fonamental haver creat artificialment aquest estat de por.
L’esperança d’un possible antídot: afavorir el pensament crític
En aquest model que oferim als nostres joves s’han desvinculat completament les nocions d’esforç i d’assoliment dels objectius. Els lligams entre totes dues nocions sempre havien estat problemàtics —que si t’esforces però fracasses, que si aquell que no s’ha esforçat gens ha assolit el triomf, que si el destí, que si l’atzar, que si les injustícies, que si el fatum, que si el tràfic d’influències…—, però no havien estat mai tan desfermats com ara. Una constatació que molts mestres t’expliquen: quan volen transmetre als nois la idea que cal esforçar-se, que cal sacrificar-se, que cal acostumar-se a fer coses que no et ve de gust de fer, noten que els miren com si vinguessin d’un altre planeta. Si vols experimentar la sensació de sentir-te un extraterrestre, només cal que entris en qualsevol aula de tercer d’ESO i desenvolupis un discurs sobre l’abnegació i l’esforç. Realment, els models que la societat els ofereix, sobretot per mitjà de la televisió, són diametralment oposats a la cultura de l’esforç. Els ídols prefabricats per bona part de les grans corporacions audiovisuals estatals són, en gran mesura, personatges sense ofici ni benefici que són allà perquè són famosos i són famosos perquè són allà. Com si l’arquetip que oferim a les noves generacions fos aquell d’acostumar-los a obtenir-ho tot en canvi de no res. Tot en canvi de no res: és una fórmula destinada, tard o d’hora, a fer fallida. […]
S’ha estès la idea que per viure bé no cal pensar gaire. Bons coneixedors de la nostra realitat, més que plantejar grans qüestions teòriques, els islamistes presenten un model ben atraient que els nois i noies puguin adoptar sense pensar gaire. Res de pensament crític. […] Per atreure’ls al grup, més que obrir discussions, mostren un camí perfectament traçat, que els nois puguin seguir sense gaires complicacions. Com si intentessin portar-ne les facultats intel·lectuals a un estat gairebé de latència i evitar així possibles qüestionaments. Intenten que no reflexionin, que simplement reprodueixin de manera automàtica els gestos i les consignes que ells els mostren. No es tracta d’aprofundir en l’islam, sinó d’atreure’ls cap a l’islamisme. […]
«L’únic antídot és el descobriment del valor immens del pensament propi. Com més gran sigui la teva força intel·lectual, més difícil ens serà inocular-te les pors i els temors que ens interessin»
El tradicional somni dels educadors d’estimular el pensament propi sembla haver estat substituït per uns propòsits força més còmodes per al mercat. Si es buida l’essència i es desprestigia el procés educatiu només resta el conformisme compulsiu. Per això cada vegada és més necessària la figura del creador d’opinió, curiosa barreja d’entabanador i manipulador […] El creador d’opinió com a usurpador del lloc que corresponia al professor. Sembla el peatge que cal pagar per trobar-se inclòs en la folgança de la societat contemporània: renuncia als grans somnis, fes allò que et diuen i no pensis gaire. Si penses massa segur que et complicaràs la vida, segur que patiràs. […] La millor manera de transitar pels cercles infernals és l’automatisme d’aquell qui abdica del propi pensament. Aquell qui es deixa endur. Aquell qui accepta que siguin uns altres que pensin per ell. Aquell qui ha renunciat a l’esforç que implica la tasca educativa. […]
L’únic antídot és el descobriment del valor immens del pensament propi. […] Com més gran sigui la teva força intel·lectual, més difícil ens serà inocular-te les pors i els temors que ens interessin. I, a l’inrevés, en afeblir el teu pensament, s’afebleix també la teva capacitat de resistència a aquests temors. […]
Fragments extrets de:
Soldats del no-res, Joan Garcia del Muro i Solans, Editorial 3i4 (València, 2017)
_______________________
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Hola Jordi,
Et felicito per l’article “Que hem fet malament”, amb textos de Joan García del Muro, que expressen moltes de les idees que feia temps que estava copsant, però que no acabava de definir. A més a més, en aquest dies de tant soroll mediàtic, és un dels pocs articles que he llegit que intenta anar a la veritable arrel del problema. Ens mirem massa el melic i simplifiquem tant les coses que acabem arribant a la conclusió que simplement tots aquests nois s’han convertit en fanàtics religiosos en molt poc temps per obra divina, sense preguntar-nos el veritable perquè de tot plegat.
De fet, des del poder ja interessa presentar aquesta visió simplista de tot plegat, ja que l’alternativa implicaria qüestionar-nos punts molt fonamentals de la nostra pròpia cultura i del sistema educatiu.
En resum, ha estat un plaer llegir l’article.
Moisès Burset.
Crec que l article es centra masa en analitzar la nostra societat, la nostra societat no es perfecte, i ans el contrari esta en crisi, pero donar resposta a la explicacio d aquests fenomens desde l interior de la nostra societat i no des de fora ens pot portar a obviar debats necesaris per evitar atemptats esfereidors. Crec que tots ells aporten trets comuns que no podem obviar. Europa no es en general una societar oberta, mai ho ha estat amb segons qui, europa es una societat que te institucions per garantir igualtat a l acces a molts serveis valuosos, pero una societat no es oberta per tenir aquestes institucions,sino per com es comporten els seus membres,
Et preguntes (suposo retòricament) “Que hem fet malament”. Tots tenim l’obligació de fer-ho millor, encara que no hi tinguem res a veure. Però hi ha els que hi tenen més responsabilitat que uns altres. La pregunta pot ser seria: Que no es fa i s’hauria de fer? En una democràcia tots som responsables, i aquesta responsabilitat s’exerceix quan es vota, és molt senzill, tant sols cal posar un paperet dins d’una urna un dia de festa; però això ja és molt potent. Després, si es vol es poden fer més coses. Ara a Catalunya estem en un procés d’alliberament del franquisme (un tipus de feixisme com tants altres, com el nazisme o com l’islamisme), ho podem solucionar amb un vot; però en les passades eleccions no es va poder anar més enllà, els independentistes més “radicals” ho van boicotejar per interessos de partit. Ara hi tornarem, ja veurem. Ha Europa tant sol va haver-hi una participació del 42%, ara hi governa la dreta, això vol dir que l’esquerra es va abstenir; una altra cosa que s’hauria pogut fer i no es va fer. Parles de manca de valors occidentals, és cert, però els totalitarismes també en tenen, però passa desapercebut pel fet d’imposar dogmes. Tenim un atur brutal, això afecta tant als d’aquí com als que venen. El treball i el produir és considerat com un bé social, però resulta que tant sols es poden crear llocs de treball per afany de lucre, tota una contradicció. Això es critica i s’actua? Una altra cosa que es podria fer i no es fa. Aquí a occident estem atrapats pel competir, propi de l’ultraliberalisme; i això ens agrada molt, competim per tot i no compartim quasi bé res. Competim a la feina, amb els amics, amb la persona que hi convivim, amb els fills, amb els pares; el resultat és que acabem estressats i no confiem amb ningú. Si dic que competir de forma malaltissa és una cosa que fem malament. Que hi diràs? Si dic que ser arrogat i voler acollir des de la superioritat és una cosa que es fa malament. Que hi diràs? Bertolt Brecht ja va dir que: “el ventre de la bestia que engendra el feixisme encara és fèrtil”. Hi posem mesures o ens pensem que és cosa del passat? Si no s’ensenya tot això, és una cosa que fem malament, o senzillament és una cosa que no es fa?
Un article molt recomanable, que et fa pensar, que t’obliga a reflexionar, que t’injecta noves perspectives per comprendre el que ha passat.
M’ha agradat especialment quan parla de narcisisme. Molts psicòlegs i sociòlegs constaten que vivim en una societat cada cop més narcisista, i els joves en resulten especialment vulnerables. Culte a la imatge, egocentrament, sentiment de ser especial, cerca de l’èxit social (si pot ser ràpid i sense esforç), relacions superficials i canviants (el recentment desaparegut Zygmunt Bauman ho va descriure prou bé, a través del concepte de societat líquida), creixent consumisme de coses i també de persones i relacions, etc. El compromís, la responsabilitat, la confiança, la paciència, i sobretot la humilitat, han desaparegut del nostre sistema de valors.
Llegir aquest article m’ha dut a recordar un succés relativament recent, el d’aquell avió estavellat als Alps pel seu pilot, Andreas Lubitz. Es va fer molt èmfasi en la seva depressió, però penso que no es va ressaltar prou la seva personalitat narcisista, un factor tant determinant com el primer. Era un narcisista deprimit, mala combinació per pilotar un avió ple de passatgers…