El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 4 de gener de 2017

Què en diria Coromines, de la nova gramàtica?

coromines

Dilluns va fer vint anys de la mort d’en Joan Coromines, a l’edat de noranta-un any. No pretenc pas parlar de la quantitat i la qualitat de l’obra d’aquest mestre, de qui tanta gent ha fet elogis. Té punts flacs, com no podia ésser altrament havent escrit tant, i algun dia podem explicar unes quantes «corominades», conegudes i no tant.

Avui només em referiré a un aspecte gramatical, molt concret: la caiguda de preposicions davant la conjunció que. És aquell fenomen que ens fa passar de «No he pensat en l’encàrrec» a «No he pensat que havia de fer l’encàrrec» (i, entremig, el canvi de preposició davant un infinitiu: «No he pensat a fer l’encàrrec»). La conjunció que pot anar darrere un verb, un nom, un adjectiu, una preposició o un adverbi. I tots els casos es resolen igualment: se suprimeix la preposició. Així ho han ensenyat i ho ensenyen els mestres i professors i així ho han defensat els correctors de llibres, de diaris, de televisions i ràdios. I així ho diu, oralment i per escrit, tothom qui fa servir un català una mica endreçat, tant si sap de lletra com si no.

En Pompeu Fabra, que era un enginyer que sabia fer gramàtiques, ho va deixar escrit d’una manera clara i inequívoca. En la gramàtica anomenada «pòstuma», justament prologada per Joan Coromines (1956), hi dedica un sol paràgraf, i encara compartit:

«Dues faltes es cometen sovint en les proposicions subordinades introduïdes amb la conjunció ‘que’: […] 2. Anteposició de les preposicions ‘de’, ‘a’ i ‘en’ a la conjunció ‘que’: ‘Estic molt content de que hagis vingut.’ ‘Es gloriejaven de que els seus fills no treballen.’ ‘Acostumeu-lo a que cada dia vingui a la mateixa hora.’ ‘Coincideixen en que…’ (construccions usades a tort en lloc de: ‘Estic molt content que hagis vingut.’ ‘Es gloriejaven que els seus fills no treballen.’ ‘Acostumeu-lo que cada dia vingui a la mateixa hora.’ ‘Coincideixen que…’). Cal, però, advertir que l’omissió de la preposició no és l’únic mitjà d’evitar les combinacions ‘de que’, ‘a que’ i ‘en que’.»

I segueixen onze línies de solucions alternatives i exemples.

Cap dubte?

En Coromines s’hi referia també en una lletra (negreta meva):

«Jo em pensava que aquesta qüestió dels grups ‘de què’, ‘en què’, ‘a què’ ja era resolta. És una regla general de la sintaxi romànica (i també de la germànica) que quan un verb té per complement tota una oració introduïda per ‘que’, es prescindeix de les preposicions que l’acompanyen en altres casos. Així en francès: ‘Je suis sûr que personne n’est venu’, en italià ‘Sono sicuro che nessuno è venuto’. En català antic no hi ha cap exemple de l’altra construcció: una ullada al llibre d’En Par l’en convencerà. En català d’avui (parlo del català ‘espontani’, o sia del de les persones que no saben el castellà, siguin de Barcelona o de fora) és també aquesta la regla. És només el castellà que amb la seva natural propensió a l’enfarfec s’ha permès aquest contrasentit de fer precedir una conjunció (‘que’) per una preposició (‘de’, etc.) que equival a fer-la ‘declinable’, contràriament a totes les llengües del món, que no declinen més que els ‘noms’.» *

Vegem ara què hi diu la nova gramàtica del IEC (2016).

Per començar, no hi dedica un paràgraf, sinó més de quatre pàgines. Comença explicant el fenomen amb tot d’exemples del català d’abans, on es pot comprovar que la caiguda de la preposició era un fet consolidat. Reconeix que també ho trobem en «altres llengües romàniques com el francès i l’italià». I afegeix: «En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals» (negreta meva).

Doncs, tot i que «l’elisió és viva col·loquialment», en les pàgines següents els autors de la gramàtica repeteixen cinc vegades (cinc!) la frase que segueix, amb variants:

«Amb tot, també es pot donar el contacte de la preposició ‘de’ i la conjunció ‘que’ en registres informals i estils pròxims a la llengua espontània.»

Els autors i defensors d’aquesta gramàtica —que s’ha elaborat durant els darrers vint o vint-i-cinc anys— diuen que cal defugir el binomi correcte-incorrecte. Però resulta que ara s’han inventat uns altres binomis –col·loquial-espontani o col·loquial-informal– que no sé pas si sabrien explicar. (Observeu, de passada, què vol dir Coromines quan parla de «català espontani» i amb quin sentit ho diu la nova gramàtica: l’un designa el català de sempre; l’altra, el català interferit…)

En fi, Fabra ens ho diu clar, Coromines ens ho ratifica i la gramàtica del segle XXI ens fa dubtar i ens desorienta. Aquesta és la paradoxa, aquest és el drama.

_______________________

 *Agraeixo a @calrèflex que m’hagi guiat per trobar aquest text.

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. En realitat la polèmica sobre els diacrítics l’hi ha anat prou bé a l’IEC, ja que l’ha ajudat a amagar canvis tant o més castellanitzants (i a un nivell més estructural) que ha pogut normativitzar per la porta del darrere. Els eufemismes de “llengua real”, “informal”, “col·loquial” o “espontània” són emprats en un sentit que distorsiona l’original per amagar el fet que tot es redueix a legitimar el català interferit, contaminat, desvergonyidament castellanitzat.
    Produeix vergonya i indignació que qui hauria de vetllar per defensar, mantenir, revifar allò moribund no pas per causes naturals, promoure i escampar al màxim l’herència d’un català genuí i correcte, s’hagi convertit en una simple baula d’una cadena de transmissió al servei del xaronisme ideològic promogut per determinats partits polítics i mitjans afins que, amb clara actitud de troians camuflats de mitjans en “català”, han demostrat a bastament la seva intenció de desnaturalització de la llengua com a pas a mig camí de la cooficialitat del castellà. Cooficialitat a favor de la qual han fet també fortes campanyes, tot i que després, ves per on, els irresponsables, inoportuns i els que generen divisió són els que anys més tard han gosat respondre demanant l’oficialitat única del català. Només cal veure quins mitjans han corregut a emprar la nova normativa al dia següent de la seva publicació, malgrat el període d’adaptació de cinc anys que dóna (ells ja ho escriuen com a “no-home”) el mateix Institut.
    Resistir la legislació espanyola i el llegat franquista (fàcilment identificables com enemics de la llengua) pot ser una tasca molt més senzilla que resistir l’escomesa de partits, mitjans i institucions a les quals, a priori, se’ls hi pressuposava afinitat a la llengua i a la identitat catalanes. L’adversari més perillós és aquell que aconsegueix infiltrar-se a les pròpies hosts, malgrat els relativitzadors professionals que ens volen inculcar que l’únic adversari és l’estat espanyol. Cal recordar que les infeccions solen venir de fora, però sempre se’ns escampen i desenvolupen des de dins. I ja posats, que d’agents infecciosos també n’hi ha d’independentistes, i que voler un estat diferent no vol dir gran cosa. L’important és en què volem que ragui la diferència i si ja ens està bé, com a alguns càrrecs del govern, que el preu d’un nou estat sigui la llengua.

  2. Vaig treballar uns quants anys a l’IEC, no com a gramàtic. Va ser la vivència que va ensorrar tota la imatge que podia haver tingut construïda des dels meus referents juvenils. Hi vaig trobar gent de tot, per descomptat, però una densitat de nivell d’orgull i prepotència com no he vist en cap altre lloc. Molts es pensaven que eren els hereus de Pompeu Fabra, i això ja els donava l’aliment de l’orgull necessari per imaginar-se tocats per la mà de Déu. Retrògrades i agressius. Amb un nivell de reivindicació contínua, completament injustificat. A partir de la candidatura del Dr. Laporte, es va decidir posar una tapa que privés de netejar tota la merda que hi havia dins. Olla tapada ja no put. Però, el problema és a dins. Institució carrinclona, desfasada i amb poc valor afegit a la cultura catalana. Una gran decepció. És aquell tipus d’institucions intocables, perquè es corre el risc de ser titllat d’anticatalanista. Penso tot el contrari, justament perquè m’agradaria viure en un país d’alt nivell cultural, haurien de purgar aquest cementiri d’elefants i de tots els acòlits submisos que els fan la gara-gara per ser-ne els seus successors.

  3. En aquest punt –i en molts d’altres, per no dir tots– no seguiré mai l’IEC i la seva gramàtica. Quan tingui cap dubte de la bondat (o dolenteria) d’un mot, no aniré al DIEC. Per a mi continuaran a ser vigents les denominacions de sempre per als mots “dolents”: barbarismes, castellanades, castellanismes, no-normatius, incorrectes i, com a un suggeriment envers l’IEC, encara en proposaria un altre: espanyolades. De fet, ja el faig servir, encara que no el reculli el DIEC. I què? No es tracta d’això, de recollir com més paraules millor i transformar-les en “normatives”?
    Doncs jo proposo aquesta: ESPANYOLADA amb aquesta definició:
    “Dit d’una paraula espanyola introduïda amb mala fe al DIEC per a transformar el que era un barbarisme en paraula normativa.”
    A banda d’això, ja he tret la pols al Fabra. És l’únic diccionari que considero normatiu.
    Bon any a tothom, malgrat tot.

  4. Sembla que anem a preservar i reforçar el catañol.
    Tot el que s’escriu sobre la nova gramàtica m’espanta. Què hi podem fer els no professionals? Només observar la degradació sense poder fer-hi res?
    A través del parlar de València s’imposarà “tenim kafé”?

  5. Benvolgut Jordi,

    Arran del teu article a VilaWeb del dia de Reis, t’agraeixo l’oportunitat que em brindes d’expressar un parell de queixes sobre el català oral als mitjans públics de difusió de casa nostra: em refereixo a aquesta maleïda “a” dubitativa i arrossegada que fiquen amb calçador a pertot els nostres locutors fins al punt de pronunciar bestialitats del tipus “el presidentaaa Bartomeuaaaa…” (horroritzeu-vos, per exemple, amb el programa “Tot Costa” de Catalunya Ràdio, una veritable simfonia de despropòsits orals de quasi tot l’equip); altrament vull denunciar la pronunciació de la conjunció “que” (“això QUE vols dir”) sempre i sistemàticament pronunciada amb la “e” oberta com en el pronom “què” (“QUÈ vols dir?”). Pobre criatures a l’escola a l’hora de diferenciar-los fonèticament!

    Per cert, Jordi, estic al teu costat per expressar també la meva disconformitat amb la permisibilitat —crec que innecessària— de la nova gramàtica i aquesta reticència, sota els mateixos arguments d’ús col·loquial, a acceptar paraules com “barco” o “apoiar” (ja sé que es pot “estintolar” una escala a la paret, però tothom l’hi “apoia”, perquè “recolzar”, també utilitzat, s’entén més com a descarregar el pes propi sobre els colzes); i, posats a dir, no seria millor escriure “pícsel” en comptes de “píxel”? Em sona a pixada fora de test!…

    Gràcies Jordi, per la teva dedicació a millorar la nostra llengua. Gent com tu sou indispensables!

Respon a Toni Vinyes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent