Propostes honestes a l’Institut d’Estudis Catalans (Sobre la «irlandització» del català, 5)
Acabem avui, segurament, la sèrie sobre la degradació accelerada del català, que Quim Monzó anomena «irlandització». En aquest article vull parlar de l’acadèmia de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans. Pot fer-hi fer res, en tot aquest problema? L’actuació de la Secció Filològica (SF) de l’Institut va en la línia d’evitar aquesta desfeta?
Per començar, hauríem de veure quines funcions té assignades la Secció Filològica. Podem llegir en la web de l’Institut que són tres: establir la normativa lingüística, estudiar científicament la llengua i fer «el seguiment del procés de normalització en el conjunt de les terres de llengua i cultura catalanes». Tanmateix, en la web en què es detalla com s’acompleixen aquestes funcions no veiem enlloc que parli, per exemple, de vetllar pel bon ús de la normativa als mitjans de comunicació públics ni tampoc d’establir mesures per a garantir la qualitat lingüística dels professionals dels centres d’ensenyament, dels espais de lleure, de l’administració, etc.
‘Canvi d’agulles’, Acadèmia Oberta, És a Dir…
En relació amb els mitjans de comunicació, la política que ha seguit la SF s’ha distanciat d’aquesta necessitat que esmentàvem de vetllar per la qualitat lingüística. La SF —això sí— hi ha donat molta importància, al contacte amb els mitjans de comunicació. Ha promogut la creació de l’Acadèmia Oberta, una mena de fòrum en què correctors, guionistes, escriptors… havien de debatre qüestions controvertides. Els membres més actius d’aquesta Acadèmia Oberta són els autors de Canvi d’agulles,[1] un llibre publicat el 2015 que aplegava propostes de modificació de la normativa lingüística en aspectes en què —a parer dels autors— «grinyolava». La major part d’aquestes propostes pretenien «acostar la norma a l’ús real de la llengua», amb el propòsit evident de fer entrar un bon nombre de castellanismes en els texts normatius sancionats per l’Institut d’Estudis Catalans. Llegint aquestes pàgines, sembla ben bé que la intenció dels autors per a castellanitzar la llengua no tingui aturador. El llibre inclou una frase que segurament resumeix l’esperit del grup: «La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.»
La resposta de la SF a aquest llibre, doncs, ha estat establir relació formalment amb el grup, però no pas per a oferir alternatives genuïnes a les interferències acceptades pels mitjans de comunicació, sinó a l’inrevés: s’ha deixat influir pel grup i «ha adaptat» la normativa a les seves peticions. D’ençà que es va publicar el llibre i, més tard, es va constituir l’Acadèmia Oberta, hem vist com, efectivament, la norma s’ha anat «emmotllant» a les propostes de Canvi d’agulles. Això es pot observar tant en les obres normatives noves (ortografia i gramàtica), com en unes certes modificacions del DIEC.[2]
Deixant de banda l’Acadèmia Oberta, la relació de la SF amb el grup de «transgressors» es pot comprovar també en l’activitat quotidiana. N’és un exemple la vinculació entre l’Institut i l’És a Dir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA). Sobre els usos no autoritzats per la norma amb què ensopeguem constantment en els mitjans de la CCMA, podeu llegir aquest article rigorós del doctor Gabriel Bibiloni (Universitat de les Illes Balears), que documenta unes 250 incorreccions «beneïdes» per l’És a Dir. En vista d’això, caldria esperar que la SF reaccionés amb alguna mena d’advertiment o, si més no, amb llista alternativa fonamentada en la genuïnitat, tal com propugnava Pompeu Fabra. Doncs, paradoxalment, ni la Secció Filològica ni, fins i tot, l’Institut com a institució no s’han estat d’elogiar la tasca de l’És a Dir com a «eina viva per a una llengua viva».
Per una altra banda, cal observar que una bona part d’aquests mitjans tan influents en la SF (El Periódico, El País, La Vanguardia) són escrits originàriament en castellà, cosa que, inevitablement, condiciona el model de llengua i les solucions concretes que propugnen.
Aquest decantament en favor d’uns certs mitjans de comunicació ha fet que fins i tot els seients de la SF, tradicionalment destinats a personalitats de l’àmbit acadèmic (professors d’universitat o filòlegs destacats pel rigor de llurs estudis), hagin estat ocupats aquests darrers anys per persones considerades «mediàtiques».[3]
En definitiva, la Secció Filològica, a la qual —com hem vist— correspondria de vetllar pel compliment de les normes que promulga, encoratja els mitjans que les transgredeixen a continuar-ho fent. Heus ací un bon contrasentit.
Llengua ‘viva’, ‘flexible’, ‘moderna’…: l’engany de les paraules
A parer nostre, el capteniment de la SF indica que s’ha deixat enlluernar per una falsa dicotomia entre un model de llengua «arcaïtzant» i un de «modernitzador», entre «encarcarament» i «flexibilitat», entre una «llengua urbana viva» i una «llengua rural moribunda», entre «senzillesa» i «enrevessament»… I això l’ha menat —d’uns quants decennis ençà— a prendre decisions que comprometen la subsistència de la llengua, que en fan perillar els fonaments. Abans de la primera edició del DIEC (1995), la SF ja va sentir la necessitat de «modernitzar» uns certs aspectes gràfics de la normativa[4] i d’acceptar castellanismes lèxics, semàntics i morfosintàctics.
Aquest enlluernament també ha dut la SF a tancar-se i a no escoltar sinó un discurs: el que parla d’acceptar a ulls clucs, d’una manera resignada, la «realitat», sense plantar cara de debò a la degradació de la llengua, fins al punt que es pot arribar a comprometre’n aspectes fonamentals, com ara la genuïnitat i àdhuc la unitat lingüística.[5]
Aquest tancament ha fet que, dels anys 1990 ençà, dins la SF hagi anat perdent pes el rigor acadèmic, en favor d’una visió poc científica, ara i adés mancada de coherència i de sistematicitat: qualsevol solució nova se supedita a «l’ús real de la llengua», és a dir, a la llengua parlada de Barcelona, sense tenir en compte ni la resta de parlars, ni els estadis anteriors del català ni les llengües de l’entorn.
Especialment, és molt de doldre que no s’hagi tingut en compte la feina del món universitari quan anava en una línia oposada a aquest model light dels mitjans de comunicació barcelonins. Per exemple, la SF no ha considerat en absolut les anàlisis i estudis científics ni les opinions crítiques dels doctors Gabriel Bibiloni i Jaume Corbera, de la Universitat de les Illes Balears; ni del doctor Josep Murgades, de la Universitat de Barcelona.
Amb aquesta actitud, la SF sembla que perdi de vista un fet importantíssim: que el català no és una llengua normal i forta, sinó minoritzada, en risc d’extinció. La interferència del castellà és tan aclaparadora que cal actuar tothora pensant a preservar allò que encara tenim. Altrament, la llengua pròpia perilla de desdibuixar-se, de desfer-se, de dissoldre’s en la llengua forana —i dominant.
Propostes honestes a la Secció Filològica
No cal insistir més en els perills que assetgen el català, perquè n’hem parlat manta vegada i perquè qualsevol persona mínimament observadora els pot veure cada dia. Per aquestes raons, a parer meu, convé un canvi d’orientació de la SF, que ha de tenir un paper responsable i actiu per a superar la gravetat de la situació.
Crec que l’Institut d’Estudis Catalans hauria de reconsiderar el paper de la SF en relació amb els mitjans de comunicació: en compte de subordinar-s’hi per a «emmotllar-hi» la normativa, la SF hauria de defensar la normativa i, alhora, cercar i proposar alternatives vàlides i genuïnes que siguin un ajut als professionals dels mitjans per a no haver de recórrer a calcs del castellà.
Considero, així mateix, que la SF ha de tenir presents les aportacions de membres de la comunitat científica que s’han destacat en la defensa i l’aprofundiment de la línia traçada per Pompeu Fabra.
En definitiva, penso que la SF ha de recuperar el tremp científic i eixir del parany de la «modernitat», és a dir, actuar decididament per a contrarestar la interferència aclaparadora del castellà en compte de deixar-se arrossegar resignadament per la degradació estructural del català.
És innegable que la Secció Filològica ha tingut un paper fonamental d’ençà que es va crear, tant en el període inicial de fixació de la normativa com durant tot el temps fosc del franquisme i també després. Avui, en aquest moment tan delicat, és quan més convé que exerceixi —d’una manera coherent i tenaç— l’autoritat que s’ha guanyat durant més d’un segle.
[1] Magí Camps (La Vanguardia, vocal de la SF), Ricard Fité (El Periódico), Agustí Mas, Rudolf Ortega (El País), Albert Pla (Ara), Ernest Rusinés (Televisió de Catalunya), Màrius Serra (enigmista, membre de la junta directiva de la SF), Ramon Solsona (escriptor), Pau Vidal (encreuaire i escriptor) i Enric Gomà (guionista de televisió, editor del llibre).
[2] En són exemples la supressió d’accents diacrítics, la duplicació de la lletra S en mots com asexual, la supressió de dièresis, l’eixamplament de l’ús del verb estar en detriment del verb ésser, l’acceptació de la combinació pronominal «els hi» en lloc de «els el», «els la», «els ho», «els els», etc., l’admissió de per en compte de per a davant infinitiu en tots els casos, l’acceptació de preposicions davant infinitiu i davant la conjunció que («pensa en menjar» o «conscient de que»), l’entrada de castellanismes diversos al DIEC (com ara carpa, disseccionar…)… Tanmateix, la llista de peticions del grup és molt més llarga: inclou, per exemple, l’acceptació del lo neutre i de mots com ara bocata, marica, molar, tuberia, nòvio…, que, ara com ara, no s’han acceptat.
[3] És el cas de l’enigmista Màrius Serra i del cap de correctors de La Vanguardia, Magí Camps.
[4] Per exemple, va suprimir el guionet i va canviar formes de composts amb S líquida.
[5] És significativa la coincidència de dues frases escrites amb força anys de distància. La primera és d’Ivan Tubau, un dels promotors del «català light» dels anys noranta (i fundador de Ciutadans): «És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.» La segona és de Magí Camps, cap d’edició de La Vanguardia, arran de la publicació de la nova gramàtica: «Si la majoria de les persones fan servir una construcció gramatical que fins ara no era normativa, un dia o altre cal fer-la entrar dins de la gramàtica, agradi o no agradi, vingui del castellà o hagi aparegut per generació espontània.» Recordem que, d’ençà del desembre proppassat, M. Camps és membre de la Secció Filològica.
També us pot interessar:
- «Rèquiem pel català col·loquial (Sobre la ‘irlandització’ del català, 4)»
- «Una llengua eixorca? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 3)»
- «El carrer el fem entre tots (Sobre la ‘irlandització’ del català, 2)»
- «Notaris o forenses (Sobre la ‘irlandització’ del català, 1)»
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
La línia de sintaxi seguida per molts mitjans és catanyol pur (parlo especialment de TV3). La fonètica ha quedat abandonada. Visc en un lloc turístic, i és excepció sentir nens pronunciar la vocal neutra. Un espectacle desolador que és alegria per als professionals mandrosos que s’emmirallen en l’univers castellà.
“Qualsevol persona mínimament observadora”…. Malauradament no n’hi ha prou. Ja hi ha massa observadors que han pujat en una tal anormalitat ambiental que per a ells és el normal.
I així, per més que observin, mal podran detectar ni la degradació ni la interferència. O només d’una manera cognitiva, ja no intuïtiva. Potser hauran après que tal element és interferit, però no els farà mal a l’orella.
Els qui ho detectaven perquè encara havien mamat una llengua estructuralment, fraseològica, prosòdica sana (per més que estigués esquitxada superficialment de castellanismes tècnics, cultes, neologismes), aquests han anat morint… I els substituts ja són d’una altra pasta, congènitament contaminada.
Ostres, això que expliqueu és molt gros. Més o menys ho intuïa des que van presentar la nova gramàtica que accepta una pila de calcs del castellà amb l’excusa del registre col·loquial i també per unes declaracions de la presidenta de la SF en què ho justificava dient que això facilitava les coses als nous parlants o alguna cosa semblant. Però no m’imaginava que tota la SF n’estigués tan afectada. També m’ha sorprès la llista d’autors del llibre ‘Canvi d’agulles’, perquè he llegit alguns articles d’algun d’ells i no em semblava pas que volguessin castellanitzar-ho tot d’aquesta manera. Quina decepció…
Si em permeteu que ho demani, trobo a faltar una informació a l’article (que potser desconeixeu o bé no es pot escriure públicament pels motius que sigui). Com es trien els membres de la Secció Filològica de l’IEC? Si dieu que s’ha apartat els acadèmics, això ho ha d’haver decidit algú, oi? És cosa dels polítics o potser ho han votat els propis socis de la SF?
En tot cas, jo ja vaig perdre el respecte a la SF de l’IEC. No és gaire important, perquè al capdavall només sóc un usuari més de la llengua catalana, però no hauria de ser així. Una institució que diu vetllar per la llengua arreu de les “terres de llengua i cultura catalanes” no pot maltractar com ho fa alguns dialectes o parles ben genuïns alhora que intenta imposar un “estàndard” com més va més castellanitzat. És allò que havíeu explicat en algun article previ, que el “carrer” del qual parlen tan sovint deu ser sempre un mateix carrer de Barcelona (o potser el carrer de Sant Just Desvern on TVE3 hi té l’estudi).
Tornant a criticar el llenguatge pervers que s’utilitza per a justificar totes aquestes bestieses, em sembla especialment irònica l’expressió “llengua viva”. Al meu parer, la llengua dels parlants que han de menester recórrer a una llengua forastera per a expressar certes idees en té ben poc, de viva. És més aviat una llengua moribunda. I, quines coses!, això acostuma a anar lligat al “carrer” esmentat. Per mi, la llengua viva és la que es fa servir amb naturalitat en tota mena de contextos i intencions. Això és, la que no està subordinada a una altra llengua.
Aquesta sèrie sobre la irlandització del català és una de les més interessants que podem llegir avui a la xarxa. Per favor, continueu publicant tot el que pugueu. De fet, m’agradaria que publiquéssiu una entrada sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.