El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

No penso escriure cap més article sobre diacrítics (potser)

éh

Per poc que pugui, aquest serà el darrer article sobre diacrítics que escriuré.

Després d’haver argumentat per què trobo innecessària l’eliminació dels diacrítics («Diacrítics: calia?), haver estudiat quins teníem fins ara («És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?»), haver exposat quins criteris va seguir Pompeu Fabra en aquesta qüestió («Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no? ) i haver reflexionat sobre el paper de l’Institut d’Estudis Catalans («Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)»), ja toca canviar de tema. Per això avui deixaré escrita la llista dels diacrítics que conservaré.

«No me n’hi sobra cap, d’accent. Cap? Mentida: els derivats no calen. Doncs fora»

Aclareixo, per si calgués, que considero que els diacrítics són pràctics, que marquen una distinció útil. Tan útil que per a algú que s’ha après els més corrents ha esdevingut necessària. És per això, perquè no els vull trobar a faltar, que els conservaré a tot arreu on pugui. Per tant, no me n’hi sobra cap, d’accent. Cap? Mentida: els derivats no calen, és cert. Doncs fora.

Aquesta és la llista que m’hauria agradat que hagués presentat i preservat l’Institut d’Estudis Catalans.

  1. bé, béns
  2. bóta, bótes
  3. cóc, cócs
  4. cóm, cóms
  5. cóp, cóps
  6. cós, cóssos
  7. déu, déus (no semideu ni els altres derivats)
  8. dóna, dónes
  9. éh! (*)
  10. és
  11. féu (i derivats com ara reféu)
  12. fóra
  13. jóc, jócs
  14. més
  15. mèu, mèus
  16. mòlt, mòlta, mòlts, mòltes
  17. món (no rodamon ni els altres derivats)
  18. móra, móres
  19. nét, néta, néts, nétes; renét, renéta… (no besnet ni els altres derivats)
  20. nós (no nòs)
  21. ós, óssa, óssos, ósses
  22. pèl, pèls (no repel ni els altres derivats, però sí composts com ara pèl-curt)
  23. pórca, pórques
  24. què
  25. rés (però com que és un castellanisme l’evitaré i faré servir pregària o sinònims)
  26. ròssa, ròsses
  27. séc, sécs
  28. sègle, sègles
  29. sèu, sèus
  30. sí, sís
  31. sóc
  32. sòl, sòls (però no n’abusem: no ho confonguem ni amb terra ni amb terreny)
  33. són
  34. tòt, tòts
  35. ús
  36. vénda, véndes
  37. véns, vénen, revéns, revénen
  38. vés
  39. véu
  40. vós

Em direu que en aquesta llista hi ha paraules que són poc conegudes. I us responc: aleshores, quin mal fa que duguin accent?

Sobre això, aquests dies he recordat una anècdota de fa anys, quan feia classe a l’institut de Sant Joan de Vilatorrada. Un dia, amb els alumnes de primer de batxillerat, repassàvem la llista dels diacrítics (no l’havien pas de memoritzar, però aprofitàvem l’avinentesa per aprendre vocabulari). I va sortir el mot cóm. De seguida algú va dir: «Què és un cóm?» Em va sobtar. No sabien què era un cóm? Vaig demanar si hi havia ningú que ho sabés. I sí: tots els de pagès (Fonollosa, Fals, Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra, Camps i Rajadell) sabien perfectament que un cóm era una pica per al bestiar, que es podia fer servir tant de menjadora com d’abeurador. I es van alegrar que dugués accent, em van dir, perquè si mai havien d’escriure aquest mot el distingirien de com. Ni em va passar pel cap de dir-los que el context ja els ho podia aclarir: ells el volien distingir i l’accent els donava seguretat. La seguretat de saber, per exemple, que lectors com els seus companys de classe, que ignoraven l’existència de cóm, sabrien llegir-lo bé.

Finalment, vull deixar tranquils els qui creuen que si desobeïm podem ésser denunciats. M’acullo a aquesta clàusula que acompanyava l’acord de la Secció Filològica sobre els diacrítics (11 de desembre de 2015):

«Es contempla (sic) l’ús potestatiu de l’accent diacrític en paraules homògrafes no recollides en la llista, sempre que, a criteri de l’usuari, es pugui donar lloc a ambigüitats.»

(*) El poeta Enric Casasses m’ha fet veure que no pot ésser que escriguem amb una sola forma —eh tant la partícula interrogativa (Eh que vindràs? Eh?: no m’ho crec. Pensa-hi, eh? Gràcies, eh?), com l’expressió de fàstic (Eh, quina pudor!), com la interjecció per a cridar l’atenció (Eh, no te’n vagis!), que es pronuncia amb e tancada. Per això, com ell, escriuré aquesta darrera amb accent diacrític tancat (Éh, no te’n vagis!).

Potser també us pot interessar:

«Diacrítics: calia?

«És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?»

«Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no?

«Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)»

«Petició a l’Institut d’Estudis Catalans sobre la proposta de reducció de mots amb accent diacrític» (Cercle Vallcorba)

 ___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Hi estic del tot d’acord, altre Jordi.
    En un anunci del Ban de Sabadell: “Soc dels que no venen.” (dels que no arriben al banc o dels que no aconsegueixen que altres comprin productes o serveis seus?) Qui digui que aquest lema del Banc de Sabadell no és ambigu, que plegui.

  2. Totalmenr d’acord. De fet, en els meus poemes no he deixat mai de conservar-los. Ho entenc com una manera de demostrar que treballen i fan feina. No m’han convençut en absolut. Espero que ben aviat el sentit comú els domini.

  3. Me n’ alegro molt que quedin defensors dels diacrítics. Els ho comento als meus néts, perquè sàpiguen que en els exàmens han tenir cura del que els explica el professor, si volen aprovar. Però que si jo els poso no és per ignorància sinó per desobediència, atès que no m’ he de presentar a cap prova.

  4. No conec ningú que defensi l’eliminació d’accents diacritics. Observo descontent i fins i tot indignació entre el jovent, lector o no, ja sigui per una estimació i valoració de la llengua, o per la obligació d’oblidar lo après i aprendre normes noves. En el meu cas, que ja tinc una edat, i m’agrada escriure i llegir, si escric segueixo posant els accents, i si llegeixo em desconcerta quan no hi són.
    Em dóna molta desconfiança la comunitat d’intel·lectuals de fireta que tenim avui dia que, potser per posar-se medalletes (no hi veig un altre sentit, sinó), destrossen la nostra llengua. Em fa patir. I em cou no poder-hi fer res…

  5. Teniu un problema els que useu les a/e àtones perquè barregeu conceptes i penseu que escriviu el mateix mot o expressió. Des d’un territori de parla occidental, la cosa resta una miqueta més clara.
    Nosaltres diríem: A que vindràs, eh?: no m’ho crec. Pensa-hi, eh? Gràcies, eh?

  6. De pudor jo diria, Akh! Quina pudor…
    És possible que deguem primfilar aquest tema i fer noves
    Quant a la partícula interrogativa, al sud es diu A que vindràs, eh?
    La darrera podria ser ‘Èh, no te’n vages!’

Respon a montse PE CE Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent