El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 3 de juny de 2016

Molts pobres ho tinguessin

iaia amalia amb pobre

El subjuntiu despullat: un recurs expressiu absent de les gramàtiques

Tot i aquest títol, no us parlaré pas de pobres, sinó de llengua. Però abans d’entrar en matèria, sí que m’agradaria fer una referència a la fotografia. És la mateixa amb què vaig il·lustrar l’escrit del meu pare «La mare i els pobres», on es veu la meva àvia amb un captaire, assegut al pedrís de davant de cal Badia. Ja ho veieu: fa cinquanta anys, com ara, hi havia gent que no tenia un plat a taula ni es podia escalfar a l’hivern. Ara passa perquè un govern impugna lleis justes, perquè els bancs s’acluquen d’ulls, perquè els partits polítics fan carallotades… Abans passava per unes altres raons. La injustícia persisteix, la lluita continua.

«Molts pobres ho tinguessin». Aquesta frase la deia, de segur, l’àvia Amàlia, però jo la recordo sobretot de ma mare. L’amollava indefectiblement cada vegada que als meus germans o a mi se’ns acudia de deixar menjar al plat. En algunes cases se sentien, en aquelles dècades de 1960 i 1970, expressions més convincents: «Quinze dies a sota el pont: ja et passarien les manies, ja…»

Però bé: això és un article de llengua. Avui us volia parlar d’aquesta manera d’expressar desigs: el pretèrit imperfet de subjuntiu bo i despullat, sense tant de bo ni cap partícula ni construcció precedent. És un recurs directe i simple, àgil, que potser aprofitem massa poc. No em digueu que no heu sentit frases com ara aquestes:

No t’amoïnis pas, tot fos això. (Ho diem, per exemple, quan un convidat ens taca les tovalles i li sap molt greu.)

Tot fos tan senzill. (Per tranquil·litzar algú que s’angoixa o s’atabala per alguna cosa a fer o a resoldre.)

Tothom fos tan responsable com tu.

Observeu que, en tots tres casos, hi podríem avantposar tant de bo, però ben sovint no ho fem.

Sovint, el subjuntiu despullat es fa servir per remarcar un contrast entre dues situacions, amb intenció de fer un retret

De vegades aquest recurs es fa servir amb oracions comparatives, per remarcar un contrast entre dues situacions, amb intenció de fer un retret:

Fossis tan decidit a l’escola com ets a casa!

T’esforcessis tant a fer la feina com a jugar a futbol!

M’explica en Jaume Corbera que a Mallorca aquestes oracions es diuen precedides de saps si:

—Saps si fossis tan decidit a l’escola com ets a casa!

El subjuntiu despullat també té un altre ús, molt precís, i molt popular: serveix per a lamentar-se d’un descuit, d’una acció que, per no haver-se fet, ha tingut males conseqüències. En aquest cas, es fa servir el temps compost (plusquamperfet). Si en els usos anteriors la frase podia anar reforçada amb un tant de bo, ací pot anar precedida de la conjunció condicional si.

—M’ho haguessis dit abans!

—T’ho haguessis rumiat més bé, noi… Ara ja no hi ha res a fer.

Així mateix, aquesta construcció, també sobreentenent-hi la conjunció condicional si, serveix per a emfasitzar algun fet reportat:

—Haguessis vist, quina gentada que hi havia!

—Haguéssiu sentit, com cridava!

En aquestes quadre darreres frases, el verb equival a la construcció d’obligació haver + de + infinitiu (M’ho havies d’haver dit abans, T’ho havies d’haver rumiat abans, Havies d’haver vist, quina gentada, Havíeu d’haver sentit, com cridava), però potser amb subjuntiu són més emfàtiques.

I encara hi ha l’ús amb així, sovint per a expressar mals desigs:

—Així t’estimbessis!

—Tanta fanfarroneria… Així suspengués l’examen!

En aquest cas darrer, a les Illes Balears fan servir mal en compte d’així. Vegem-ho en un exemple que m’ha fet arribar en Jaume Corbera:

—Mal t’esclatassis i quedassis en mil miques!

El dia abans del 9-N (del 2014), en Joan Josep Isern va fer un article molt interessant al seu bloc: «Votaré per tu (vintena carta a la meva néta)». I en un moment determinat hi feia servir una expressió molt viva, força corrent, amb un d’aquests subjuntius despullats. Us en transcric tot el paràgraf:

«Des de fa cinc anys, quan el moviment en favor de marxar va començar a prendre cos entre la gent i va deixar de ser residual jo ja preveia –i ho pregonava sense cap vergonya– que marxaríem. Contra les respostes de molts que em deien ‘Ja m’agradaria, ja. Però no ens deixaran, jo els deia: ‘És clar, que no ens deixaran. Serem nosaltres qui ens ho prendrem!’ I quan em responien ‘Déu t’escolti…’ jo tancava la discussió amb un ‘Ui, tingués tan segura la rifa…’ que els deixava molt confortats.»

(Hi ha moments, benvolgut Joan Josep, que em sembla més segura la rifa…)

En tota aquesta explicació, hi ha un misteri, una cosa que m’ha estranyat molt: aquests usos de l’imperfet o plusquamperfet de subjuntiu són pràcticament absents de les gramàtiques. En tota la Gramàtica del català contemporani (de 3.500 pàgines!), per exemple, no hi he sabut trobar sinó mitja dotzena d’exemples amb així i amb tant de bo. No em digueu que no és estrany…

I demano, si és que ningú ho pot respondre: d’això no en podem dir també ‘català real’, o ‘català que ara es parla’ o fins i tot ‘català del segle XXI’?

Al segle XV, Ausiàs Marc va escriure aquest vers «Plagués a Déu que mon pensar fos mort i que passàs ma vida en dorment». Al segle XVI, Joan Timoneda va compondre el conegudíssim «Bella, de vós so enamorós»: «Ja fósseu mia», diu, només de començar; i més endavant: «Plagués a Déu que com jo us mane vós me manàsseu.» Ja ho veieu: d’Ausiàs Marc a la meva mare, en català s’ha fet servir aquest recurs sense interrupció. Qui som, nosaltres, per a estroncar-lo?

I demano, si és que ningú ho pot respondre: d’això no en podem dir també català real, o català que ara es parla o fins i tot, català del segle XXI?

______________________

Abans de redactar definitivament aquest article, el vaig sotmetre a l’opinió dels savis següents: Òscar Alegret, Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Josep Ferrer, Ramon Torrents i Josep M. Virgili. Tots hi van fer aportacions que agraeixo de debò.

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Benvolgut, així que he vist aquesta àvia se m’ha representat la meva que ara tindria 122 anys. Igual. Faccions dolces, amb el davantal, mitges fosques, espardenyes i amb la castanya (monyo) recollida al clatell. I desdentegada. Només li quedava una dent del davant amb la qual ho rosegava tot.

    Quines lliçons de bona llengua, real, genuïna i popular no són aquests articles ! I tant ! Aquestes expressions jo les havia mamat de l’àvia (analfabeta) i dels pares la dècada dels seixantes. “Molts pobres ho tinguessin”. També recordo allò típic: “Sou uns llepafils. Una guerra hauríeu d’haver passat !” El “Fossis tan decidit (o valent) a l’escola com ets a casa !”. “Ets molt valent amb les nenes. Ho fossis també amb els nens !”. “Estudiessin tant com ganes tens d’anar a la dula !” I de vegades ho reblaven amb un “rai!”. “Miressis per la feina, rai !” o també: “Si fessis bondat, rai, t’estalviaries les renyades !”.
    Cordialment.

  2. En rossellonès i segurament a la resta del país (com en occità) l’imperatiu negatiu, substitució no generalitzada de les formes del present de subjuntiu per les del pretèrit imperfet de subjuntiu com a advertiment : Ho fésseu pas, això. (No ho feu, això.) Hi passésseu pas, per aquí (No hi passeu, per aquí).

  3. Com sempre, és molt interessant aquest article! He de dir, però, que l’expressió que hi dóna títol no em sona gens familiar (la qual cosa no vol dir res, essent un guiri!). De totes maneres, és interessant, ja que a l’alemany hi ha un fenomen semblant: una frase irreal es pot introduir amb el connector “wenn” o bé formular-la sense connector, anant al gra directament i només canviant l’ordre dels sintagmes. I, no cal dir-ho, la manera directa, “despullada”, com dius tu, és molt més àgil i elegant.

  4. He llegit l’article a l’InfoMigjorn. Com tots els d’El clot de les Ànimes, és ben interessant.

    No tinc res a afegir-hi, però immediatament m’ha vingut al cap una frase molt sentida, encara que el temps verbal forma part de la frase de complement del nom, nom que no té verb, però: “Llamp que et partís!”.

    I res més. Endavant amb el blog, que és molt interessant.

  5. Acabo de llegir al butlletí infomigjorn el teu interessant article amb les reflexions sobre l’ús popular de l’imperfet de subjuntiu i com a ciutadana de Vinaròs, volia comentar-te que en el meu poble, tot i que darrerament ha minvat molt —pràcticament del tot entre el sector més jove—, era molt corrent utilitzar-lo en comptes del present, per expressar la negació en frases imperatives en la segona persona del plural: «No ho fésseu, això», «No caminésseu tan a poc a poc». Val a dir que l’ús era propi en tot el tortosí i a les terres de l’Ebre encara és manté molt viu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent