La fregona, el contacontes i els llençols perduts a cada bugada
La setmana passada l’Institut d’Estudis Catalans va anunciar una munió de canvis en el diccionari (DIEC). Ara, per exemple, tindrem registrat didalet, que tant de bo serveixi per a desterrar el xupito; i clara i xampú, termes emprats per a anomenar la barreja de cervesa amb llimonada. També s’han admès una gran quantitat de variants geogràfiques. Em va cridar l’atenció que es definís uè (com a interjecció) no s’aprofités l’entrada de l’Alcover-Moll (com a substantiu), que conté locucions tan expressives com ara nin de uè (‘infant de bolquers’) i nina de uè (‘nina de pedaç’). Però bé, ja es deurà modificar.
Un altre camp important entre les novetats és el dels estrangerismes inevitables, perquè fan referència a productes nous. Sorprèn –i suposo que té alguna explicació– que n’hi hagi d’adaptats ortogràficament i n’hi hagi de no adaptats. Per exemple, per què haurem d’escriure caputxino (adaptat), però en canvi mozzarella (no adaptat)? Si ho acceptem tal com s’ha divulgat, hauríem d’escriure capuccino i mozzarella. Però si ens atrevim a adaptar-ho –que em sembla molt bé–, escriguem també motzarel·la.
Ara, allò que segurament sorprèn més –o no, perquè ja hi comencem d’estar avesats– és l’admissió acrítica i innecessària de castellanismes. A mi m’ha sorprès fregona. Aquest castellanisme, fregona, va néixer com una paraula despectiva, que volia dir ‘criada que serveix a la cuina i frega’ (ho trobareu explicat al diccionari de la Reial Acadèmia de la Espanyola), i que després va servir per a anomenar l’estri de fregar. D’aquest estri, els diccionaris catalans en deien pal de fregar, que no diria pas que sigui una expressió gaire encertada, tenint en compte què és un pal, però bé, ja ho teníem i era una invenció que circulava per esquivar el castellanisme. Doncs el DIEC ens diu que no cal esquivar res: fregona i avall.
Una altra admissió sorprenent és contacontes, pres del castellà cuentacuentos. Fa anys, el filòleg Pau Vidal va publicar el llibre El catanyol es cura, un recull d’interferències amb exemples. A la pàgina 74 ens parla justament d’aquest mot, amb l’exemple següent: “Dimarts a la tarda, contacontes.” Tot seguit el corregeix i ho explica: “Dimarts a la tarda, rondallaire. Quina casualitat que el mot tradicional, que no existeix en castellà, hagi estat substituït per una mala fotocòpia de cuentacuentos, no trobeu?”
Aquests dos exemples m’han fet pensar en aquella nostra dita, “A cada bugada es perd un llençol”. Perquè no us penseu que parlo per parlar, en poso tres exemples més, a partir del llibre d’en Vidal, en contrast amb les novetats normatives que hem anat acumulant aquests darrers anys:
—Pau Vidal: “No t’he pogut contestar perquè ens acabem de mudar → No t’he pogut contestar perquè ens acabem de canviar de casa.”
DIEC: mudar […] intr. i pron. Anar a viure en un altre lloc. Aviat es mudaran al barri antic de Girona.
—Pau Vidal: “No tinc cap ganes de fer això → No tinc gens de ganes de fer això”.
DIEC: cap: […] “No té cap importància. El càstig no ha tingut cap eficàcia. No tinc cap ganes d’anar a aquest sopar.”
—Pau Vidal: “L’oposició reclama que la consulta es faci al més aviat possible → L’oposició reclama que la consulta es faci com més aviat millor”.
La gramàtica del IEC accepta “al més aviat possible”.
I així podríem continuar i continuar. El problema no és aquesta paraula o aquella locució. El problema és que hi ha hagut un canvi de tendència. Pompeu Fabra va observar la realitat, no li va agradar i va fer propostes per a canviar-la. Els mitjans de comunicació les van acceptar i les van difondre. Gràcies a aquesta dinàmica avui diem (els evoco i aboco de memòria) menys, segell, perruqueria, cogombre, termini, barnús, gronxador, acomiadar, despesa, maluc, hivernacle, lleixiu, escorxador, metre, litre, encenedor, canell, oblidar, orquestra, bolquer, xiulet, seriós, ombra, esglai (oespant), tub, gual, vertigen, xinès, espurna, acudit… I encara hi hem d’afegir mots com entrepà o expressions com ara cap de setmana, que no constaven al diccionari de Fabra i els mitjans van crear, escampar i fer arrelar.
Però ara l’ordre s’ha capgirat. Els mitjans de comunicació miren què es diu al carrer –on la pressió i la interferència del castellà són enormes–, ho difonen i, tard o d’hora, l’acadèmia ho beneeix.
Diria que no anem bé.
L’IEC ha caigut en un paternalisme mal entès, com si aprendre català fos una crueltat imposada als monolingües castellans i, per tant, l’hem de fer semblant al castellà perquè no costi tant. I el fruit és tot el contrari: es desprestigia la nostra llengua, que va perdent identitat, i, doncs, perd atractiu. Per què cal aprendre català si és més o menys com parlar castellà? A més a més d’això, la majoria de catalans passen al castellà quan els parlen en castellà, i moltes vegades ja comencen en castellà quan veuen faccions estrangeres.
En sintaxi, l’abaixada de pantalons cada vegada és més gran. Mirant exemples de les entrades del DIEC, m’agrada comparar-los amb el diccionari Fabra, i tots els canvis que fa l’IEC és assumir construccions castellanes (pronominalització de verbs, supressió de pronoms febles, per exemple). Em xiula a l’orella allò de “s’han d’espanyolitzar els nens catalans”.
La supressió dels diacrítics, per exemple, ha resultat ser un embolicar la troca; vaig llegir-ne la normativa actual, i hi ha tantes opcions i usos discrecionals, que vaig quedar (atenció: no “quedar-me”, com justifica el DIEC) atabalat.