Josep Maria Planes, assassinat fa vuitanta anys
El 24 d’agost de 1936, ara fa vuitanta anys, un escamot de la FAI va endur-se un home en un lloc amagat i li engegà set trets al cap. Això va passar a la Rabassada (a la serra de Collserola, entre Barcelona i Sant Cugat del Vallès) i aquell home era Josep Maria Planes, un periodista d’una escriptura brillant.
Tenia vint-i-nou anys i havia escrit el primer article dotze anys enrere. Va col·laborar en una munió de publicacions (d’El Pla de Bages a La Publicitat, passant per L’Esport Català, Mirador, L’Opinió, Papitu… i també El Be Negre, que va dirigir del 1931 fins al dia que l’assassinaren).
Planes, d’un catalanisme insubornable i indefallent, va gosar denunciar la relació entre la FAI i el pistolerisme, per exemple en una colla d’articles que publicà el 1934 a La Publicitat. Aquells intolerants (és massa gros anomenar-los també feixistes?) no li ho perdonaren.
El gran Quim Aloy, del Bages estant, ha bastit una magnífica web dedicada a Josep Maria Planes, inclosa dins el portal Memòria.cat, una obra magna que es mereixeria molt més reconeixement i difusió.
Us encoratjo a llegir el darrer escrit de Josep Maria Planes, que forma part del recull de cent articles que ens ofereix la web. Esgarrifa de pensar que escrigués aquesta «Nit de vetlla» un mes abans d’ésser assassinat.
Nit de vetlla
A cinc mesos d’unes eleccions que donaren un triomf net, indiscutible, a les esquerres, a cinc mesos de la formació d’un Govern, representant autèntic de la legalitat republicana, uns militars, uns feixistes, confosos amb els moros i amb les tropes mercenàries del Terç, s’aixequen en armes contra la República. Són els defensors de l'”ordre”. Els defensors de l’ordre que, en un moment de follia, obren la resclosa de totes les exaltacions, de totes les violències.
Altra vegada, el país tenyit de sang. Ningú no pot preveure què sortirà d’aquesta terrible convulsió. La insensatesa de la reacció, irremissiblement abocada a la derrota, pot provocar, aquesta vegada, un daltabaix sense precedents en la història d’Espanya. La Revolució, que fins ara havia estat, a còpia de tants esforços, controlada i dirigida dintre la quadratura legal de la democràcia, ¿on anirà a parar?
Caigui tota la responsabilitat, la terrible responsabilitat del que pugui esdevenir, sobre aquests folls que, en nom de l’Espanya derrotada a les urnes, volen implantar la dictadura dels señoritos, la dictadura anticatalana.
Paraules emocionants, les pronunciades ahir a la nit per l’Honorable President de la Generalitat. Hores històriques per a Catalunya i la seva llibertat. Tots els catalans honrats, tots els catalans dignes d’aquest nom, en aquesta hora de prova i de perill, han d’estar, moralment i materialment, al costat del nostre Govern. Ens hi juguem la llibertat de la pàtria. Els enemics de la República són els nostres enemics. No els enemics solament de les esquerres: els enemics de tots els catalans.
El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes.
Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!
___________________________
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
“és massa gros anomenar-los també feixistes?” Simplement és inexacte i per tant fals.
Els crims són crims els cometi qui els cometi, però simplificar les circumstàncies en què es van cometre no els fa ni més greus ni més evidents…
Per aclarir una mica les coses, hi l’article de la viquipedia on es defineix el feixisme. No és simple intolerància…:
“El projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigida,[1][2] mentre la seva base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l’acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que es condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda, un component social interclassista, i una negació a ubicar en l’espectre polític (esquerres o dretes), cosa que no impedeix que habitualment la historiografia i la ciència política situï al feixisme a l’extrema dreta i li relacioni amb la plutocràcia, identificant algunes vegades com un capitalisme d’Estat,[3] o bé l’identifiqui com una variant xovinista del socialisme d’Estat.[4]”
https://ca.wikipedia.org/wiki/Feixisme
D’altra banda, els pistolers de l’anarquisme foren una reacció front als pistolers que pagaven els patrons per eliminar sindicalistes. Molts d’aquests patrons desitjaven la intervenció de l’Estat espanyol contra els treballadors que lluitaven per millorar condicions de treball de semiesclavatge…
La veritat sempre ha tingut enemics, molts enemics. Això és etern. Ara en el periodisme no predomina la valentia, sinó la ideologia o línea ideològica del diari, la del periodista, o les dues alhora (que és bastant normal). Hi ha periodistes que s’han transmutat seguint la “nova” línea del diari. És que cobren un sou, i volen mantenir l’status. Avui dia hi ha un avantatge: la informació és com un riu sense aturador possible. Només s’ha de trobar el regueró d’aigua. Fèlix.
m’omple de sentiment i al mateix temps de ràbia i impotencia al llegur les paraules de Planes. Quanta sang i quanta injusticia .!!!! Quant d’oblit i que poc aprenem pel camí…..
Uns anys violents però plens d’ignorància política i d’ideals.
Molts innocents varen morir només per tenir pensaments,costums molt diferents d’uns i altres. Llàstima: molts anys perduts.
Precisament aquests dies llegeixo les memòries de Moisès Broggi. Hi desfilen una mà de noms impressionant, entre coneguts, amics i familiars. Alguns dels quals van pagar amb la vida el sol fet de ser catòlics practicants o d’idees conservadores. Bona gent, en tot cas. Els incontrolats de la FAI els van assassinar en el decurs d’aquells funestos “passeigs”. Sóc del parer que molts catalans pertanyents a la burgesia il•lustrada, classe mitjana, petita burgesia o burgesia menestral que, tips de tanta barbàrie, van abraçar el franquisme com a taula de salvació, en un bon començament no van veure de mal ull la proclamació de la República, sinó al contrari. Però aquell salvatgisme, que tenia més de delinqüència comuna, ignorant i analfabeta que relació amb els ideals anarquistes, va perjudicar moltes famílies que no s’ho mereixien. Una cosa eren els anarcosindicalistes que anhelaven unes condicions de vida i de treball dignes, que lluitaven per l’abolició del treball infantil, a favor per la cultura i la instrucció i l’eradicació de l’analfabetisme, i una altra la patuleia dirigent, fanàtica i puritana de la FAI, qui, amb un tarannà foraster i aliè a les formes del país, van emmerdar-ho tot. Així ho explica l’enyorat Avel•lí Artís (Tísner) a les seves memòries. El meu avi era un anarquista i militant de la CNT que no va fer mal a ningú, però a qui, en canvi, els guàrdies d’assalt menats pels comunistes van apallissar-lo fins a la mort. Històries de la guerra. Quanta vida malmenada i quant exili. I el país se’n va ressentir. I encara en paguem les conseqüències del malbaratament de tant potencial humà perdut de totes bandes.