«…i ploraven, veient que la pàtria els fugia»
Parla Odisseu:
«I [Èol] m’envia llavors l’alè d’un ponent, perquè ens dugui,
els vaixells i la gent; però no ens ho havíem de veure
complert, que havia de perdre’ns la nostra mateixa oradura.» Nou dies vam navegar, per igual de nit i de dia;
i al desè ja per fi es mostraven els camps de la pàtria,
tan a la vora, que en vèiem els focs i la gent encenent-los.
Ara, a mi va venir-me un son dolç, rendit com estava,
car sempre vaig manejar l’escota jo, sense dar-la
mai a ningú, per fer cap més de pressa a la terra paterna.
I llavors els companys van posar-se entre ells a discórrer,
convençuts que m’enduia tot d’or i d’argent cap a casa,
per gentilesa d’Èol, el fill magnànim d’Hipotes.
I tal deien entre ells, canviant l’un amb l’altre mirades:» —Ai, si n’és aquest home pertot d’estimat, i com l’honren,
sia de qui vulgueu la ciutat i la terra on arribi!
Ja de Troia s’enduia una bella part de la presa,
tot un tresor, quan nosaltres, que hem fet les mateixes jornades,
tornem a casa amb les mans que l’una és plena de l’altra.
I ara encara, per grat que d’ell ha tingut acollint-lo,
Èol li dava això. Veniu, mirem-ho tot d’una,
l’or i l’argenteria que dins aquest sac deu haver-hi.» Deien, i prevalgué el funest parer de la colla.
Deslligaren el sac; i tots els vents s’escaparen.
I arrabassant-nos de sobte, ens portava de nou mar enfora
el bufarut, i ploraven, veient que la pàtria els fugia.»
«Èol i els lestrígons», L’Odissea (traducció de Carles Riba, 1948)
[Agraeixo al meu cunyat Ramon Caralt i Barris, home savi, que m’hagi menat fins a aquestes pàgines homèriques, profètiques]