El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Fer-se un autogol a si mateix en la seva pròpia porta

autogol

Els diccionaris diuen que la redundància és l’abundància excessiva. I, parlant de retòrica, afinen la definició així: «Repetició inútil de mots que en ocasions pot donar èmfasi a l’expressió, però normalment pot ésser considerada com un pleonasme viciós.» Déu n’hi do.

Aquest món de la redundància és un món ple de subtilitats. Perquè aquests excessos poden ésser vistents, estridents, però també ens poden passar per alt –per rutina– en construccions que no ens criden l’atenció.

Sovint sentim que tal o tal grup «ha estrenat un nou disc», o bé que una companyia «estrena un nou espectacle» i no hi trobem res d’estrany. Però, si hi pensem bé, allò que s’estrena sol ésser nou. Fins i tot si és un disc amb cançons d’altri –ja estrenades, pròpiament–, a les notícies ens diran que «s’ha estrenat un nou disc». Demano: si diguéssim que un grup ha estrenat un disc, hi hauria ningú que es pensés que el disc és vell?

Després hi ha aquell qui no es conforma a repetir un avís, sinó que ha de «tornar a repetir un avís». Bé, vejam: si és la segona vegada que ens pica la cresta no ens torna a repetir un avís, sinó que simplement ens repeteix un avís. Tornar i repetir: combinació susceptible d’ésser redundant.

El verb mantenir és dels que es presten a més abusos. Resulta que, segons els telenotícies, no es pot tenir una reunió, sinó que s’ha de «mantenir una reunió». No entenc per què. Home, si la reunió és tan delicada que es pot esguerrar fàcilment, saber-la mantenir deu ésser una virtut, però em fa l’efecte que per un seguit la cosa no va pas per ací. Però això ara no ve a tomb. Jo us volia parlar de la redundància d’aquells tan coherents que saben «mantenir la mateixa posició de fa cinc mesos». Si ens ho mirem de prop, veurem que mantenir i mateixa s’encavalquen, perquè mantenir ja inclou la idea de continuïtat. Per tant, si diem mantenir la posició de fa cinc mesos ja fem el fet.

Tothom sap que les coses comencen al començament i s’acaben a l’acabament. Per això no entenc com pot ésser que el periodista que ens detalla el funcionament d’un congrés ens hagi de dir: «Finalment, el congrés s’acabarà amb el discurs del president.» No és incorrecte, aquest finalment, ja ho sé, però és redundant.

Una cosa semblant passa amb dos adverbis sinònims, que molt sovint trobem plegats, com en aquesta frase, treta d’un diari: «Igualment, també ells poden sentir-s’hi còmodes.»

Però parlem de les redundàncies més evidents. N’és una la del possessiu. Ja se n’ha parlat a bastament i potser no cal insistir-hi gaire més. Per influències diverses, els nostres mitjans de comunicació fan servir seu, seva, seus i seves a tort i a dret. Vaig al Google i escric «seves» juntament el nom d’un diari. I em surt, de seguida: «Ràdio Berga reprèn les seves emissions.» Per què «les seves»? Que si diu «reprèn les emissions» es confondrà ningú? Vós us pensareu que Ràdio Berga reprèn les emissions de Ràdio Saldes?

Després ve quan el possessiu es barreja amb propi. Ací la redundància ja s’acosta a la temperatura d’ebullició. Faig el mateix experiment d’abans, amb «seva» i «pròpia» i em surt això: «Detinguts quatre homes que havien segrestat un membre de la seva pròpia família.» No cal dir-ho, oi? El pròpia no ens aporta cap novetat.

La cosa s’escalfa encara més quan entra en escena el prefix auto-. Aquest sí que no el puc sofrir. Aclarim-ho. El prefix auto- no m’ha fet res de dolent, però quan es combina amb un pronom reflexiu o amb l’adjectiu mateix és un doll de redundàncies: o bé hi sobra l’un o bé hi sobra l’altre. Per exemple, hi va haver unes setmanes que, per solidaritat, tothom «s’autoinculpava». Doncs el personal només havia d’haver-se inculpat. Perquè el pronom reflexiu se (o es) ja vol dir ‘a si mateix’, com el prefix auto-. Si dic que m’he inculpat ningú no entendrà que he inculpat el veí, de la mateixa manera que no cal que digui que «m’he autorentat la cara», perquè si he rentat la cara d’altri ja no faré servir el pronom reflexiu.

Això mateix passa amb autodefinir-se, un dels verbs més prolixos en aquest guirigall de les redundàncies. «X és un projecte que s’autodefineix així», diu un titular, en compte de «és un projecte que es defineix així».

Després hi ha el prefix auto- combinat amb un adjectiu: autoexigent, per exemple. Res a dir-hi lingüísticament (confesso que quan algú diu que és molt autoexigent se’m dispara una alarma: si ho ets, per què ho has de dir?, penso). Res a dir-hi, si no es combina amb la construcció «amb si mateix». Per què si algú és «autoexigent amb si mateix» s’ho hauria de fer mirar. Més que autoexigent potser és autoredundant (i ves que no sigui autopetulant i tot).

I entre les combinacions d’auto- amb un nom, tenim el famós autogol. Està bé, però autogol no el podem combinar amb fer-se, perquè ja tornaríem a caure en el mateix parany d’abans: la redundància. Doncs si escriviu ‘fer-se un autogol’ al Google us quedareu parats de la quantitat de pàgines que us sortiran.

En fi, és un món inabastable. Ja ho diu la definició primigènia: «abundància excessiva». Sí, la redundància en els nostres mitjans de comunicació és massa abundosa. No és gens estrany de veure-hi combinacions com ara la d’aquesta frase, que vaig llegir en un diari fa molt pocs dies: «Han començat l’escorcoll a les 17.00 de la tarda» (per ventura les 17.00 pot ésser al matí?). Als mitjans fins i tot s’hi han encomanat frases redundants populars: «Com i de quina manera ho hem de fer?», veureu escrit en articles.

A mi tot això em fa pensar en les visites d’en Pep de Sant Mateu de Bages, que venia a veure mon pare de tant en tant. Parlant dels camps, del bestiar, de política… en Pep sempre li deia: «Sí, Badia: sóc del parer d’estar d’acord amb la vostra opinió.» Tot plegat sembla una broma humorística, però no ho és pas.

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



Respon a Josep Maria Virgili Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent