El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Ens hi volen avesar

Aquesta setmana he tingut grans experiències que m’han fet adonar que hi ha dues realitats contraposades que com més va més es consoliden: la realitat tangible, que pots comprovar dia a dia, i la virtual, falsejada, que es va forjant lluny d’ací.

El perill és que ens avesin —o que ens avesem— a escoltar aquest discurs fals i tergiversat. El perill és que acabem trobant natural i normal que es vagi repetint. Els perill és que no ens indigni. El perill és que ens tornem mesells (una altra vegada mesells). Si ens passa això, perdrem.

Dilluns al matí, desenes i desenes de bagencs vam acomboiar en Joan Badia, el batlle de Callús. A hores d’ara tothom deu saber que va haver d’anar a declarar acusat (per una jutgessa!) d’un delicte de desobediència. La realitat evident i comprovable és que el primer d’octubre va ser agredit per la Guàrdia Civil espanyola quan simplement volia dialogar-hi. La realitat falsa és que ell va desobeir.

Els qui dilluns l’acompanyàvem davant el jutjat no ens volem avesar a aquesta la versió falsa de la realitat que construeixen ells. No ho volem trobar normal, que passi això. D’ací ve la gran importància de diaris com ara VilaWeb, que expliquen la veritat sense filtres (llegiu-hi, per exemple, aquesta entrevista i aquesta crònica d’en Pere Cardús). En canvi, no hem de trobar normal que la realitat s’expliqui amb la pretesa neutralitat d’aquest paràgraf:

«La versió de la Guàrdia Civil, en canvi, diu que l’alcalde va ensopegar i va caure sol. En un vídeo gravat per un assistent es veu clarament la caiguda de Badia quan la Guàrdia Civil decideix entrar a l’escola» [notícia de la web del 3/24, 5-2-2018]

Home! «Cau» quan la Guàrdia Civil «decideix d’entrar» a l’escola? No podem dir que un guàrdia civil l’empeny expressament i el tira a terra? No podem explicar la veritat tal com es veu, tal com la pot comprovar tothom? No ens hauríem d’avesar, tampoc, a l’autocensura. O a la censura: sapiguem que, de vegades, als «Telenotícies» de TV3 sentirem notícies censurades.

Un recurs intel·ligent per a rebel·lar-se contra aquesta intoxicació, contra la desinformació, contra la mentida és l’humor. Dilluns mateix al vespre, al programa «Està passant», en Toni Soler feia aquest gag magnífic dedicat a en Joan Badia:

L’endemà passat, dimecres, desenes i desenes de bagens vam tornar a anar als jutjats de Manresa, aquesta vegada a acomboiar en Jordi Pesarrodona. En Jordi va rebre de valent durant l’1 d’octubre, quan la Guàrdia Civil va acudir a l’escola Joncadella de Sant Joan de Vilatorrada, la vila d’on ell és regidor de Cultura. Les imatges [minut 1.23] són esgarrifoses i indignants. No ens acluquem d’ulls. No ens hi avesem:

La rebuda que va tenir en Jordi, dimecres, fou magnífica. Tothom amb nas de pallasso. I abans d’entrar al jutjat va parlar: «Encara que en tombin un, n’hi haurà un altre. Si m’inhabiliten, al meu lloc n’hi haurà un altre, més fort que jo, amb més ganes. I nosaltres perseverem.» I acabà amb aquests mots tan violents, desobedients, sediciosos i tumultuaris: «Salut, nassos de pallasso, somriures i flors.»

Doncs sí: hem d’omplir places i carrers, pacíficament, tantes vegades com calgui, sense defallir. Perquè som enmig d’una guerra contra un estat poderós i la nostra única arma és la protesta incansable. Pacífica, però incansable.

Per això vull acabar parlant d’una tercera gran experiència d’aquesta setmana: la  resurrecció dels llaços. Us ho explicaré breument. Callús té les places i carrers plens de llaços grocs, gràcies a un grup d’activistes indefallent. De tant en tant, passa un cromofòbic i n’arrenca algun. Però dilluns a la nit el cromofòbic va anar més enllà: va tallar tots els que hi havia a la barana del damunt de la plaça del Doctor Vers. Ja se sap: destruir és fàcil i cosa de covards.

Però tant se val: al cap de vint-i-quatre hores, la barana tornava a enlluernar:

Aquesta tercera experiència m’ha fet tornar anys enrere i recordar aquella cançó que alguns havíem cantat tant i que avui sabem ben bé què vol dir. Té un títol també desobedient, violent, sediciós i tumultuari: «Cal que neixin flors a cada instant».

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Aquest discurs fals no és en absolut nou.
    Des de 1714 va començar. I encara dura ara.
    Abans teníem la nostra Constitució centenària.
    Derecho de Conquista de Felipe V.

  2. La millor defensa és un bon atac. Per trencar tota aquesta desinformació de la realitat ocorreguda l’1-O i més enllà, cal portar tota la nostra causa a tribunals que no siguin espanyols. No som europeus? Doncs a Europa.

  3. Sóc de la mateixa opinió, tot i que penso que ara com ara els polítics no estan gaire per la feina i crec que s’hauria de fer alguna cosa perquè s’adonessin que no van en la línia adequada

  4. LES TEMPTACIONS
    David Jou

    En els moments difícils,
    sentim les temptacions més tristes de la,vida:
    el desengany, la desil·lusió,
    el pessimisme, la claudicació,
    el ressentiment, l’obcecació
    de seguir burxant en la ferida.

    no gosar bastir un món nou,
    fer més cas de la por que de la crida,
    deixar-se derrotar per la mentida,
    deixar-se endur per l’ira i l’enrenou,

    quedar paralitzat per l’amenaça,
    abandonar la lluita a mig combat,
    perdre el coratge i la serenitat,
    tentinejar, dubtar a cada passa.

    Les temptacions més tristes de la vida,
    contra la plenitud, contra la dignitat:
    considerar quimera la llibertat,
    acatar la injustícia, respectar la iniquitat,
    resignar-se a una existència migrada i encongida.

    Ah, si ens hi deixéssim caure
    – per comoditat, per covardia o per ganes de complaure!:
    el millor del que som, del que hem fet, del que hem estat,
    com seria arrasat, esbaldit, esborrat!

  5. Des de Mèxic, on resideixo, gràcies per les teves paraules. Cal seguir tossudament alçats i no defallir. I el que escrius ho mostra. Hem de ser forts altre cop i exigir llibertat als presos polítics. Fora 155 i fer seriosament República. Som més de 2 milions.

  6. Jo crec que el poble ha de fer quelcom, perquè els polítics només pensen en ells.
    S’ha de fer que ANC i ÒMNIUM vegin que cada dia som més i ells al davant organitzant la gent.
    JA N’HI HA PROU!

    VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

Respon a Pere Castells Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent