El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 7 d'abril de 2017

En tornarem a dir «xampany», Barnils!

Fa més de trenta anys, en Ramon Barnils  (1940-2001) va escriure un senyor article al setmanari El Temps. Era quan s’havia començat a estendre el mot «cava» per a denominar allò que sempre havíem anomenat «xampany».

«Alguns fanàtics de les institucions intenten fer-nos canviar aquesta paraula, “xampany”, per la paraula “cava”. Com que la cosa ja ha arribat a nivells inaguantables —ja hi ha fins i tot persones decents que utilitzen l’horrible paraula “cava”— és el moment d’agafar-s’ho seriosament, fredament, científicament, i de veure d’on ha sortit aquest disbarat, i quines raons aguanten el sòlid nom de “xampany” per al xampany»

És fàcil d’imaginar-se en Barnils escrivint aquest text a rajaploma, perquè és un reflex autèntic de la seva manera de parlar, d’argumentar, de pensar: dient i redient les coses, fent-les veure amb claredat, perquè les entengués tothom.

En Barnils acostumava a dir allò que pensàvem molts. En aquest cas, explicava que el canvi de l’un mot per l’altre havia estat una imposició empresarial, per dir-ho d’alguna manera («La cosa ve per la banda de les denominacions d’origen i de les marques industrials», aclareix).

Però de raons per a oposar-s’hi n’hi havia —i n’hi ha— tantes… Si a tot el món el vi fet amb el mètode xampanyès es diu champagne (adaptat, xampany), per què la gent d’ací no ho pot dir de la mateixa manera? Per quina raó, si s’elabora amb el mateix mètode? Oi que de l’aigua en diem «aigua» tant si és d’una font catalana com si és de l’altra punta del món? Doncs per quins set sous el xampany ha d’ésser diferent? Ah! És una imposició dels tribunals? Entesos, doncs als papers que ho diguin com vulguin, fins i tot a les etiquetes: «Així que deixarem els caves per a les etiquetes i per al paperam oficial», diu el gran Barnils. Però i la gent, què?: «Xampany, sempre se’n diu xampany», exclama.

Em fa l’efecte que en la campanya d’aquells anys per a imposar «cava» hi havia més raons. Us ho dic amb un cert coneixement de causa, perquè durant aquells anys vuitanta vaig treballar a TVE-Catalunya, concretament als serveis informatius, i recordo perfectament les ordres que ens arribaven dels manaires del canal, que ens volien convèncer (als correctors) que «cava» era l’única opció, per qüestions legals i comercials. Però, en el rerefons, estic cert que hi havia també una raó política.

M’explicaré. El «cava» era el xampany que s’elaborava i s’elabora sobretot al Penedès, però també en algun altre punt del país (Requena) i en uns quants indrets espanyols (la Rioja, Extremadura, Aragó, Castella…). I el cas és que el mot «cava» per a anomenar la beguda no es va imposar solament als Països Catalans, sinó també a Espanya, com sap tothom.

Ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al «Reino de España».

Fet i fet, els més interessats en el canvi popular del nom eren (i són) els membres del Consell Regulador del Cava. Doncs bé, voldria explicar-vos tres coses sobre aquest Consell Regulador. Primera: sabeu quina és l’única institució oficial que en forma part?: el ministerio del ram (en aquest moment, es diu de «Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente»); ho podeu llegir ací. Segona: sabeu qui configura l’anomenada «Regió del Cava»? Ho trobareu en la pàgina del ministerio: «La región del Cava se extiende por 159 municipios: 63 de la provincia de Barcelona, 52 de Tarragona, 12 de Lleida, 5 de Girona, 18 de La Rioja, 2 de Zaragoza, 3 de Álava, 2 de Navarra y los de Requena (Valencia) y Almendralejo (Badajoz).» I tercera: sabeu quants representants hi ha de cada «comunidad autònoma»? Ho diu també la pàgina del consell: «un representant de cadascuna de les comunitats autònomes de la regió del Cava». La proporcionalitat a tomar vent: «cava per a tothom».

I ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al Reino de España.

Per acabar-ho d’adobar, hem de recordar que el Consell Regulador és dominat per la casa Freixenet, presidida per en José Luis Bonet, antiindependentista de pedra picada i partidari d’atansar l’exèrcit espanyol a la mainada.

Després de sospesar tot això, ens calen més elements per a recuperar el mot «xampany», que no havíem d’haver abandonat mai?

El dia que declarem la independència, trincarem per tu amb xampany català, Barnils!

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Oh! Amb l’església hem topat!
    Tot i els interessos (que n’hi ha) per a la denominació del cava com a tal, una diferència fonamental entre el xampany i el cava és la varietat de raïm que s’utilitza. Chardonnay i Pinot Noir, per al xampany i Xarel·lo, Parellada i Macabeu, per al cava – sense entrar en el món dels rosé, que incorporen d’altres varietats – A banda d’això, també cal tenir en compte les anyades de vi que intervenen en el procés d’elaboració: el xampany és una barreja de vins de diferents anyades, mentre que el cava sempre es fa amb un coupage de la mateixa verema. I, és més, en el procés d’elaboració (que en principi és el mateix, el xampany necessita una criança més llarga que el cava). I, ja per últim, la compensació de sucre d’un i altre són ben diferents per una influència climàtica (el xampany en necessita més que el cava, per a contrarestar l’acidesa). Amb això, crec que en podem continuar dient cava i xampany!

    1. Totalment d’acord. I sobre el raonament que de l’aigua se’n diu aigua allà on sigui, no estem parlant d’un territori. En canvi, del xampany sí, La Champagne. D’aquí es va originar la pol·lèmica. A França, del cava en diuen “pétillant” i ells també n’elaboren, a un altre preu, és clar.

  2. Tota la vida n’hem dit xampany, del vi escumós català, i de l’altre en dèiem “xampany francès”. No hi havia cap problema. El conflicte nominal l’han creat les directrius comercials, de “marca”. Una cava és una altra cosa…

  3. Ara t’escolto, Jordi! A Catalunya, XAMPANY i prou! Allò altre és una invenció per tal que es pugui pronunciar bé en espanyol, i que mai no hauria d’haver existit. Ens varen enganyar, perquè els francesos no haurien dit ni piu. Però ja se sap, un poble acomplexat, un poble que té ben endins la idea que som esclaus i hem de parlar la llengua del senyor…
    Tant de bo tinguis raó i aviat en tornem a dir XAMPANY, com sempre.

  4. Una amiga meva, filla de Vilafranca del Penedès, s’enfilava per les parets quan sentia la paraula cava. Es negava categòricament a utilitzar res més que la paraula xampany que era la que ella havia utilitzat des de sempre.
    I, encara, el meu padrí, pagès de tota la vida i de generacions ben reculades, nats tots al Priorat, en deia sempre així, xampany.
    I qui no ho vulgui entendre, que s’ho faci mirar!

Respon a Miquel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent