El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

El català de plàstic que ara s’escriu

foto_contenidor_groc

El català de plàstic és una llengua farcida de construccions artificials. No parlo únicament de mots, tot i que la tria lèxica pot ésser-ne l’origen: parlo d’expressions fixades, de tics i crosses, d’estructura… Gastar català de plàstic vol dir renunciar a la simplicitat, a la naturalitat i a la concisió. Pot néixer d’una imitació inconscient, però sovint hi predomina la desídia, la mandra de trobar una expressió avinguda amb la llengua de sempre.

Avui, per a començar, quatre exemples:

1. «La cuina és cultura viva i aquest és el motiu pel qual sovint es troben plats semblants en llocs diferents»

Us n’adoneu que «aquest és el motiu pel qual» carrega la frase artificialment i innecessàriament? Doncs per mica que hi pensem en trobarem substituts de seguida: per això (o per aquest motiu, o per aquesta raó).

«La cuina és cultura viva i per això sovint es troben plats semblants en llocs diferents».

De vegades, la construcció no va precedida de pronom:

«Avui sabrem el motiu pel qual va presentar la dimissió»

En aquest cas, la solució encara és més fàcil:

«Avui sabrem per què va presentar la dimissió» (o ‘per què va dimitir‘, encara més simple).

He escrit «motiu pel qual» i «raó per la qual» al Google i m’ha dit que hi sortia 304.000 vegades. Si n’hi ha, de plàstic, a la xarxa!

2. «Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. Es desconeix l’autor de l’acció»

És una construcció gairebé fixada: «es desconeix l’autor de l’acció». Per començar, hi ha un ús inadequat del verb desconèixer (i del verb conèixer, primerament) quan vol dir ‘no saber’, ‘ignorar’. Si resolem això, la frase ens sortirà sola:

«Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. No se sap qui ho ha fet»

La cosa encara es complica més si ens ajunten «es desconeix l’autor» i «del qual»:

«Interpreta una cançó popular de la qual es desconeix l’autor»

És a dir:

«Interpreta una cançó popular que no se sap de qui és» (o ‘qui va fer‘, ‘qui va compondre‘…).»

3. «Encara no hi ha data per a l’inici de les emissions»

La família lèxica d’inici conté molt de plàstic. Els mots començament i començar, tan habituals en la parla, semblen haver desaparegut de l’escriptura i de la parla formal, com si fossin vulgars, inadequats per a expressar-se amb correcció. Tot és inici i iniciar (i finalitzar, per l’altre cap).

A més, en la frase d’exemple hi ha un altre fenomen típic del català de plàstic: s’hi fan servir substantius en compte de verbs o oracions. Si canviem data per una oració començada per quan, la frase es descabdellarà tota sola:

«Encara no se sap quan començaran les emissions»

Vegem-ho en una altra frase extreta d’un diari:

«El conseller diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost»

És a dir:

«El conseller diu que no se sap quan es presentarà el pressupost»

4) «Se suposa que té algun familiar»

L’entrevistat (un representant d’una entitat benèfica) deia «Algun familiar tindrà». I el redactor va canviar el futur per aquesta construcció, també de plàstic, provinent de l’anglès: «Se suposa que…». Si parlem com hem parlat sempre recorrerem al verb deure i a la conjunció :

«Bé deu tenir algun familiar»

Oi que es veu clar quan t’ho diuen?

Fa anys, sense dir-ne català de plàstic, Joan Sales ja en parlava, en una carta que va adreçar a Joan Coromines:

«Crec que caldria ficar, ben ficat, dins el cap de la gent, que el català és aquesta llengua que parlem, que tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure’ls aquest complex d’inferioritat que els fa mirar com a “vulgar” allò que ells diuen correntment. Sobretot treure’ls la mania, molt marcada, d’aplicar a la nostra llengua els caràcters de les dues veïnes, castellà i francès […]; inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos…»

Justa: no hem de pensar que allò que hem dit tota la vida és vulgar. Així no parlarem ni escriurem d’una manera artificial.

Aquest català encarcarat neix en medis periodístics, però també en tribunes institucionals i en documents burocràtics. El català de plàstic no és natural ni biodegradable. Per això convé llençar-lo al contenidor groc i canviar-lo per material reciclable. Pensem en el futur de la llengua. Siguem ecològics. Consumim productes naturals.

Potser també us interessarà: Per un català «menys» encarcarat

____________________________

El primer que em va fer adonar d’aquestes coses fou el meu mestre, en Jem Cabanes, amb qui encara tinc la fortuna de parlar-ne adesiara. Però, sortosament, també és una preocupació de filòlegs joves, com en Marc Guevara, un autèntic detector d’abusos semàntics i usos inapropiats. Em fa goig de saber que sóc enmig d’ells dos, com una baula més de la cadena.

_______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Ben cert, tot plegat. El que passa és que no ens adonem d’aquestes interferències. Les sentim contínuament i ens en empeltem. Ens van dir que fóra bo llegir la premsa, escoltar la ràdio i veure la televisió en català, que era fer país, però si us dic la veritat, cada cop n’estic més tip, que m’inoculin aquest virus sense adonar-me’n. Més m’estimo conservar el poc català genuí que encara puc parlar i no contaminar-lo amb aquestes aberracions. Al final aconseguiran que no llegim, escoltem ni mirem res que ens perjudiqui. I no sóc jo, pobre de mi, amb pocs estudis, sinó els que en teoria n’haurien de saber, que tenen carrera, els periodistes i comunicadors que s’hi haurien de mirar més. Són ells que haurien d’intentar parlar i escriure correctament. Nosaltres, persones com jo, ens en hauríem de refiar i hauríem d’aprendre’n, d’ells, i no a l’inrevés, però ja veiem que no. Jo mateix, per què els ensopego tants erros? L’altre dia, un dels considerats amb més requesta va dir que: se li havia caigut…. Per l’amor de Déu ! Aleshores, què hem de fer? Fotre el televisor i la ràdio al foc? Estic emprenyat.

  2. I què me’n dius de l’abús que es fa de la preposició “cap a”? No només s’utilitza en contextos en què escauria “envers”, “amb”, “a”, “per a”…, sinó que moltes vegades es retorça l’expressió natural per encabir el “cap a”. Al meu parer, la moda, que em resulta molt enutjosa, prové de l’anglès “towards” via el castellà “hacia”. Ara no me’n ve cap exemple al cap, però a cada Telenotícies l’engeguen tres o quatre vegades. Mira, la primera frase d’aquest comentari, traduïda al català de plàstic, seria “…de l’abús cap a la preposició “cap a”?”.

    1. Penso que el “cap a” existeix de tota la vida en expressions molt populars, que és ben catalana, en el “cap a aquí” (cap aquí, cap ací) i “cap a allà” (cap allà), tal com sonen. Una altra cosa és que per dir “me’n vaig a Reus” diguéssim “vaig cap a Reus” o “em dirigeixo cap a Reus”.

  3. Dius: Oi que es veu clar quan t’ho diuen? I tant que sí! Sense tu, mai no me n’hauria adonat. És que aquests anglesos estan sempre amb l'”I suppose”. D’ara endavant, quan en vegi un, ja se m’encendrà el llum: alerta!
    Quant a “l’inici”, m’he fixat que darrerament s’ha posat de moda “arrencar”. Tot ho arrenquen. Jo només arrenco les cebes (i les males herbes).

    1. Segons la gramàtica de Fabra, en un cas com aquest s’ha d’escriure ‘per a’ perquè la preposició depèn d’un sintagma nominal (‘quatre exemples’) o bé d’un verb que no és d’acció voluntària (‘tenim’, sobreentès). Segons la nova gramàtica, es pot escriure ‘per’ i ‘per a’, segons el gust de cadascú.

      Gràcies pel comentari.

      JBP

  4. Això em recorda una campanya molt útil i necessària que vam fer a Anglaterra als anys 90, Plain English, per fer la llengua més fàcil, propera i entenedora, sobretot la burocràtica.

  5. De la mateixa manera les coses no comencen i s’acaben sinó que s’inicien i finalitzen, hi ha un altre verb que l’IEC l’ha condemnat a mort: “continuar”
    Abans quan fèiem servir “seguir” com a verb intransitiu el corrector el canviava per continuar, però ara en acceptar aquest ús, fixeu-vos que pràcticament ja ha desaparegut dels mitjans de comunicació i, naturalment, del parlar de la gent.
    Això no és plàstic, però és un empobriment de la nostra llengua

  6. El “se li ha caigut” ja és de parla habitual. Vigilem quan diem “com ho hem dit tota la vida” per què molta gent ja portent ota la vida dient malament una pila d’expressions. Els pronoms febles ja no en podrem dir “febles” sinò “agonitzants”. Com es pot intervenir per canviar aquesta abundor de mals costums a l’hora de parlar? El plural de llàpis que els mateixos mestres en diuen “llàpissos”.

Respon a Miquel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent