El clot de les Ànimes

Ahir, diumenge 22 de setembre de 2024, vam acomiadar el Fèlix Badia i Pujol al tanatori de Manresa. Va ser un acte breu i emotiu, després de quatre hores de vetlla intensa, en què molta gent, moltíssima, va venir a donar el condol a la família, especialment a la Pilar Closa, la companya d’aquests quaranta anys i el puntal d’aquests darrers cinc mesos.

A la vetlla, els familiars vam tenir ocasió de parlar amb dotzenes i dotzenes d’amics, que van refermar la visió que en teníem. Molta gent va elogiar-ne l’ull clínic. Vam saber que havia descobert una al·lèrgia en un nen que feia anys que els pediatres medicaven per a la tos. O que havia endevinat, pels símptomes, que un vailet tenia una paparra. O que havia encertat la mononucleosi d’una nena, amb un cop d’ull. I, sobretot, que era un metge atípic, un metge que et tranquil·litzava, fins i tot quan et deia que la malaltia del pare era greu i no tenia remei. La Pilar ens va recordar una lliçó que n’havia après ben aviat: escoltar el pacient, mirar-li els ulls, deixar que expliqui els símptomes i el procés de la malaltia és molt més eficaç que no pas voler conjecturar la diagnosi sense aquesta informació humana directa.

Després, al funeral, es va parlar de passada de la carrera professional del Fèlix: llicenciat en medicina i cirurgia; màster en gestió clínica i organització d’institucions sanitàries; tretze anys de metge de capçalera; dins l’ICS, director de les comarques del Bages, Berguedà i Solsonès i gerent de l’àmbit de Costa de Ponent; dins Althaia, director d’Atenció Primària i director d’Atenció a l’Usuari i Sistemes d’Informació. Tota una vida dedicada a la medicina, en facetes ben diverses.

Però, sobretot, es va parlar del seu vessant humà. En van parlar el fill gran, el Dani, i el nostre germà Jaume. Un altre germà, el Xitxo, i la seva dona, l’Anna, van cantar el “Cant de l’enyor” i “Un núvol blanc”. I un servidor, al final, va llegir un petit poema d’esperança.

Heus ací tots els texts.

Comiat dels fills (text de Daniel Badia i Pey)

Avui acomiadem el Fèlix i, d’entrada, de part de la família més propera us volem agrair a tots i totes que sigueu avui aquí. Veniu de llocs i, sobretot, moments molt diversos. I si ho poguéssim repassar seria una bona manera de resumir una part important de la seva vida.

Per ser rigorosos, hauríem de començar aquest resum amb la seva infantesa a Callús, de la qual guardava un record bonic i inesborrable. Sempre que en parlava se li dibuixava un somriure als llavis. De seguida que es va fer gran va iniciar una vida activa lligada a les esquerres antifranquistes, que el va dur a estar empresonat una temporada. Quan explicava com “s’escapaven dels grisos” ho feia amb un punt d’angoixa i li podies sentir a la veu un bri de neguit que l’incomodava. I llavors va venir el que va ser sens dubte la seva gran passió, va finalitzar els estudis de medicina i això per sobre de tot el va convertir en “metge de família” i el “metge de LA família”. I remarco aquest “LA família” perquè sens dubte si haguéssim de definir el Fèlix diríem que era una persona amb una estima immensa pel concepte de la família. Va tenir quatre fills, tots ben diferents, i ens ha estimat a tots en la forma i mesura que cadascú de nosaltres ha requerit en tot moment. I és que el Fèlix va ser una persona molt “canallera”, que gaudia jugant amb els seus fills, rient, fent broma, abraçant-nos. I, per sobre de tot, es desvivia per donar-nos tot el que necessitéssim. El que tenia i el que no tenia. En aquest punt, el suport de la seva gran companya de viatge, la Pilar, va ser imprescindible. Quan potser en algun moment al Fèlix el vencia el pragmatisme més pur i acabava dient: “Bé, ja ho pensarem”, llavors apareixia la Pilar per donar-li aquella valentia i serenor que potser li estava mancant. La seva gran companya de viatge dels darrers quaranta anys, Pilar de la seva vida, i a qui ell sempre tenia en compte en les seves decisions importants.

El seu llegat és difícil de quantificar i de mesurar. A nivell personal li dec, sense anar més lluny, dedicar-me al que m’he dedicat a la vida. Ara podríeu imaginar que ho estic dient perquè va ser evidentment ell qui va introduir el primer ordinador a casa, o perquè vaig poder veure com dedicava els caps de setmana a aprendre a programar fulls de càlcul en un moment en què els ordinadors amb prou feines s’usaven en el món de la banca i en la investigació. Però no vaig per aquí. D’ell, sens dubte, vaig aprendre els valors: de l’esforç en el dia a dia, com a únic motor per a aconseguir el que et proposes; de la passió, com a únic combustible d’aquest motor; i de la convicció, que quan havia pres una decisió no calia tornar-hi a pensar.

Algunes de les seves frases més quotidianes han estat la base de la meva educació i una guia per al meu futur. Les he aplicades en moments diferents de la meva vida i la immensa majoria les he transmeses a les meves dues filles. Per sobre de totes, en remarcaria dues pels seus infinits significats i matisos: La primera: “Fes el que vulguis mentre sigui amb respecte pels altres.” No era pas una frase buida; de fet, ell sempre ens ha ensenyat a omplir les situacions de significat. Quan te la deia mirant-te als ulls, sabies que ell podia veure una potencial injustícia cap a algú que potser no havies considerat fins en aquell moment. El sentit de la justícia va ser una de les grans virtuts del Fèlix, que aplicava a totes les coses que feia. N’hi havia una altra, de frase, que deia molt sovint, rient: “El dia que em mori, no us deixaré res, però perquè n’haurem gaudit abans.” Sempre m’havia semblat una frase d’allò més encertada. Durant la seva vida, realment vam gaudir molt del dia a dia, i no vam deixar mai de fer res pensant en un demà que ell sempre deia que no sabia què ens duria. Però ara, en aquest moment que ell ha marxat, haig de dir que s’equivocava quan deia “no us deixaré res”. Ens ho ha deixat tot. Ens ha deixat els seus valors, el seu amor i aquesta vida tan viscuda i plena de records preciosos al seu costat. De tot el que he viscut al seu costat, NO EN CANVIARIA RES.

Avui li diem adeu. Certament, ja vam començar a fer-ho el 24 d’abril i ho tanquem avui, cinc mesos després. Aquests mesos han estat un camí agredolç. Agre, perquè era massa aviat per a deixar-nos, i amb un cap que li va marxar sense previ avís. Però dolç, amb la pau de veure que se n’ha anat sense patiments i sense por.

Avui et diem adeu, Fèlix, papa, avi. Quantes lliçons ens has ensenyat! No pararem mai d’aprendre de tu. El teu llegat serà sempre inesborrable i el teu record, etern.

Comiat dels germans (text de Jaume Badia i Pujol)

Els germans m’han demanat que digui unes paraules en nom de tots nosaltres. Un “tots” que va quedant més i més reduït. Ho comentàvem ahir mentre sèiem tots a taula, celebrant, a l’Empordanet, l’enllaç de la Mireia, la filla petita de la Maria i el Ramon, amb l’Àlex. La joia i el dolor es trobaven, de manera paradoxal, esperada i dolorosa, dins de cadascun de nosaltres.

Els Badia Pujol, en general, no tenim gaire tirada a les expansions sentimentals, però ens estimem. Ho fem de manera més aviat continguda i sense gaire escarafalls, amb noblesa i sinceritat. La nostra família es va forjar en la generositat, l’alegria de ser molts, el treball i el respecte. D’aquí en va sortir aquest amor fratern però més aviat auster. I aquí seguim, creixent per una banda i perdent baules de la primera fila per una altra.

Avui diem adeu al Fèlix. Ho hem de fer, també, abans d’hora. Massa d’hora. Com va passar amb el Joan. Com havia passat, de manera més cruel i injusta encara, fa vint-i-cinc anys, amb la Maria. De les ànimes pures de la Mercè i el Jesús, molts no en sabeu res. I és natural que sigui així.

El Fèlix que heu conegut molts dels qui sou aquí és el millor: una extraordinària combinació de bondat i professionalitat. De capacitat de treball i sensibilitat humana. Fins i tot els germans hem estat conscients que aquest Fèlix era el millor dels possibles: per a tots nosaltres ha estat, a més de germà, una de les millors persones que hem conegut. Una gran i bona persona.

Tot i que era molt Pujol, el Fèlix ha estat un Badia de cap a peus. En el sentit que, quan es tracta d’ajudar els altres, els de fora, els qui ho necessiten, la corda no s’acabava mai…

Ara m’adono que no sóc just: la mare ens va ensenyar que només es té allò que es dóna. I que s’ha d’estar sempre disposat a donar.

El Fèlix, tal com el definia ahir el Ramon, ha estat un exemple magnífic del bon samarità. Disposat a atendre tothom en tot moment; disposat a fer-se present si requeries la seva presència. Sempre a punt per a acompanyar-te fins on li demanaves. Però no més enllà. Ell, com a metge, sabia que tenia una missió i ho assumia, de grat i de cor, del primer al darrer moment. Mai, però, la seva presència era una intromissió. I, com diu el Jordi: tan respectuós amb la llibertat dels altres com gelós de la seva.

Aquest matí, a la Bisbal, a la missa dominical, ens diu en Ramon que han recordat el Fèlix i han demanat a Déu que li tingui ben en compte tot el bé que ens ha fet a tanta gent i ens consoli a tots els que el plorem i l’enyorem.

No evocaré records personals propis. Crec que no vénen al cas, avui. Cadascú té els seus i, entre tots, fem un mosaic, amb moltes més llums que ombres.

Potser no arribarà a ser una filigrana com aquelles maquetes que ell feia amb milers de diminutes peces, amb una paciència infinita i que encara vam tenir ocasió de contemplar, junts, a Calafell, abans de l’estiu.

O potser sí, Fèlix: potser si cadascú de nosaltres, cadascun dels centenars de persones que t’hem tractat al llarg de la vida: germans, companyes, fills, pacients, usuaris, col·legues, amics… sabem posar-nos al lloc que ens correspon, des d’on t’hem tractat, respectat i estimat…, des d’on hem percebut la teva estima i bonhomia…, potser entre tots també fem una maqueta del que hauria de ser una vida plena de sentit, de respecte i de compromís amb la llibertat.

Gràcies, Fèlix. Els qui encara som aquí baix servarem records i vivències. I procurarem honorar el que de tu hem rebut i après al llarg de tota una vida. Bon viatge!

Uns mots d’esperança (poema de David Harkins llegit per Jordi Badia i Pujol)

Recorda’m

Pots plorar perquè se n’ha anat,
o pots somriure perquè ha viscut.

Pots aclucar els ulls,
i resar perquè torni;
o pots obrir-los
i veure tot allò que ha deixat.

El teu cor pot sentir-se buit,
perquè no el pots veure,
o pot sentir-se ple de l’amor
que vau compartir.

Pots plorar, tancar-te en tu mateix,
sentir el no-res i girar-te d’esquena a tot,
o pots fer allò que a ell li agradaria:
somriure, obrir els ulls, estimar i continuar.