L’últim mosso de casa

Dilluns va fer cinc anys de la mort de mon pare, un home amb l’origen i el cor a pagès. Els seus escrits personals tracten de temes diversos, però molt especialment de la pagesia —i encara, específicament, dels records de la infantesa i la jovenesa a la Bonavista (o cal Badia), la casa pairal.

Avui he triat un text que parla de la mort i de la vida. I dels aprenentatges que devem als qui ens han ajudat, generosament. Són paraules simples, però, a parer meu, carregades de tendresa i d’humanitat.

Una mena d’homenatge a la bona gent.


L’últim mosso de casa

Es deia Àngel de nom i Bonvehí de cognom, i a fe que l’un i l’altre li eren ben escaients. Si no era un àngel, era un home honrat, fidel i treballador com pocs n’hi havia. En un temps de bons treballadors i de molta gent honesta, sobresortia. Sota una aparent rusticitat, s’hi dissimulava una sensibilitat que li feia espurnejar els ulls per qualsevol desgràcia viscuda o contada. Amatent a captar la necessitat d’ajuda de qualsevol persona, no esperava pas que la hi demanessin per prestar-la amb la generosa espontaneïtat d’un bon veí.

Nosaltres li dèiem l’Àngel d’Oliveres, perquè descendia d’una família que ocupava una masia d’aquest nom a la serra de Castelltallat. Va venir a viure a Callús quan es va casar i va entrar de mosso carreter a cal Silo —la casa d‘en Ferrer, el magatzem de vi del poble. Menava dos matxos i recollia de les masies el vi que comprava el magatzem. Manejava els bots de vi com ningú, amb força i traça. Com sigui que el Bages era una comarca molt productora de vi en aquell temps, i quasi fronterera de les comarques que ja no en produïen i n’eren compradores, el vi es repartia del magatzem estant durant l’any cap a Solsona, Vic, Moià, Berga… i també a Manresa, si s’esqueia, a les tavernes, fondes i particulars.

L’Àngel va treballar molts anys per als mateixos amos. En aquell temps això era distintiu de serietat i de benfer i un motiu d’orgull per a ambdues parts. «L’home fa la casa i la casa fa l’home», se solia dir.

Quan, acabada la guerra, es varen substituir els matxos i els carros per camions, i els bots a poc a poc per bocois i garrafes, el repartiment ja era tota una altra cosa. L’Àngel, un xic cansada l’esquena pels centenars de bots de vi que havia traginat —i ja no ben jove d’edat—, va reorganitzar la seva vida. La seva dona treballava a la fàbrica; només tenien una pubilla, ja espigada; s’havien pogut fer una caseta amb els estalvis de tots aquells anys… Va agafar la vinya a parceria a la casa Gran de Torruella, que era de bon menar i, entre la vinya, l’hortet i els jornals que sempre podia fer a casa nostra, la Bonavista —on li deixaven l’animal per llaurar, traginar per les veremes o portar fem a l’hort, o el que convingués—, l’home sempre tenia feina.

I per a nosaltres va ser providencial. Jo, al seu costat, vaig aprendre-hi moltes coses: de les feines de pagès i de moltes altres coses de la vida. El pare, delicat de salut, encarregant-se dels comptes i la direcció del sindicat de pagesos, tenia prou feines.

Més tard, quan em vaig casar i vaig deixar la casa pairal, el pare i la mare varen tenir en l’Àngel un bon puntal per a poder continuar menant les terres de conreu i la vinya de la Serreta. El pare, malalt i amb el corc de la solitud pròpia de la vellesa, valorava —aleshores més que mai— el suport que l’Àngel significava per a ell. Certament que la meva germana i el meu cunyat eren bons fills i es comportaven bé, però treballaven a la fàbrica; els afers de pagès, que s’han de resoldre a l’hora oportuna, requeien en la confiança i la disponibilitat de l’Àngel.

Quan el pare va faltar, encara els germans vàrem poder conservar per a la mare uns quants anys més les terres, la vinya o els horts i els ametllers i les oliveres, amb la seva ajuda. Gairebé diria, més aviat, amb la seva direcció. Ell passava ànsia de fer les feines a l’hora que tocava, i nosaltres podíem compaginar les tasques per atendre-ho tot força bé.

Als anys seixanta del segle passat, cada dia la indústria absorbia més i més gent de la pagesia. I sort n’hi havia. Els tractes onerosos dels propietaris amb els rabassaires i parcers no permetien pas de viure de la terra. I fins i tot alguns propietaris, enlluernats per la maquinària que els endogalava de deutes i crèdits, arrencant vinyes, sembrant sense seny, empobrint la terra amb adobs químics sense l’entenimentada i tradicional alternança de cultius… es varen arruïnar, i més d’un es va haver de vendre la finca i tot.

Avui he volgut fer memòria de l’Àngel Bonvehí, a qui el pare va dedicar l’última anotació en la pàgina del dietari, dos dies abans de morir, el dilluns 2 de novembre de 1959: «1 jornal À. Bonvehí, a apriar fems al femer gran (jornal pesat i “engorrós”).» El pobre pare, malalt d’asma, devia contemplar —assegut a la galeria del cantó de ponent de la casa pairal— l’Àngel com treballava al femer, mullant els fems i apariant-los ben pitjats com a bon pagès, perquè fermentessin correctament. D’aquí ve que el pare consignés la dificultat de la feina, per recordar-se de valorar més el jornal a qui ho mereixia.

Segurament que les forces ja no li sobraven, a l’Àngel, per fer aquella feina «engorrosa i pesada», i tantes altres de molt dures que l’ofici de pagès aleshores requeria. Ell em donava sempre un bon consell per quan les forces (abundants, però mal administrades en la joventut) em fallessin. Deia: «Quan una feina demani molt esforç, és quan s’ha de demanar ajuda a dos bons companys, que molt sovint et trauran d’un compromís: són el Traça i el Manya. Moltes vegades valen més que la força, ja ho veuràs.»

Si en tenia, de raó! Quantes més coses hauria pogut aprendre del pare i de l’Àngel, si la inconsciència de la joventut i la mania de pensar que ja ho saps tot no m’hagués encegat tantes vegades!

Ja fa anys que m’esperen tots dos al cel, on segur que han trobat el descans al seu esforç i el premi a la seva bondat.

Avui, entre les «figures de companyia» del món de la meva joventut a la casa pairal, he volgut evocar la figura apreciada de l’Àngel d’Oliveres, que fou un mestre valuós i un company estimat i —allò que més li agraeixo— un puntal per al pare en els últims temps de la seva vellesa.

Al cel ens puguem veure!

Josep Badia i Torras


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Les veremes i els tangos

vinyaLa vida té atzars ben curiosos. Si us dic que la meva afecció pels tangos va néixer dels temps de la verema al meu país, segurament que us costaria de creure que l’una cosa pugui tenir cap relació amb l’altra. Però jo us asseguro que no puc escoltar aquesta música argentina —amb la veu inconfusible de Carlos Gardel—  sense que evoqui en la meva memòria tot el tràfec de les veremes, totes les feines que comportaven, tots els estris que hi fèiem servir i tots els personatges que hi interveníem.

Pels volts de la Mare de Déu de setembre ja es començava a parlar de la collida del raïm. Els més frisats ja visitaven l’amo respectiu —el senyor Torrents, el senyor Cortès, en Joan Portella o l’amo de la Tosa— per dir-li que s’hauria de començar a veremar, que el macabeu ja es podria, que si passava pedra es perdria, que el míldiu amenaçava amb les darreres pluges i el sulfat ja no l’aguantava, que els raïms ja eren prou madurs, i que valia més fer més cargues encara que el vi no fes tant de grau…

Els amos feien el ronsa i deien que.. Bé, que ja en parlarien diumenge, en sortint de missa, amb els altres propietaris i que ja avisarien quan es pogués començar. Fet i fet, amb aquest estira-i-arronsa, cap al quinze o el vint de setembre es donava permís i tothom engegava els motors per fer la collita.

«Aquest any rai, que no ha pedregat en tot el terme i la collita serà bona!» Tothom feia comptes de les cargues que es podrien collir, i els qui menaven més terres pensaven si caldria reservar una tina al celler del Triola, que en tenia per llogar, amb màquina de trepitjar i premsa bona, per a premsar la brisa en acabat.

«Amb els nostres cosins de cal Puigverd, ja havíem anat al riu a rentar i a fer revenir les portadores, havíem mullat bé les rodes del carro, havíem repassat les cordes dels caperons, havíem portat al fuster una portadora que tenia la cornalera trencada i havíem apedaçat els coves que tenien algun forat»

A casa, les veremes es feien amb l’ajuda d’alguns parents o amistats. Calia, doncs, calcular quants dies necessitàvem per a collir a cal Puigverd i afegir-hi un parell de dies per a cal Miqueló i un dia per a la petita vinya del Carboner (a l’obaga de can Cornet); aquesta vinya podia ésser la darrera, perquè els ceps, tots de sumoll, vells i pobrets d’adob, aguantaven molt i es podien esperar (no calia patir-hi: els ceps de la vinya del Carboner farien bon vi, perquè en feien poc). Comptat i debatut, a casa, si érem la colla de sempre i el temps no destorbava, hi teníem cinc dies.

El pare, previsor com era, ja havia escrit una carta als nois de la Casa Nova del Miracle que, juntament amb el fadrí de Viladecans de Riner i algun altre que s’hi afegia, cada any feien colla per baixar a veremes. El mosso del Silo, que el dissabte anava a mercat a Solsona, els havia de fer a mans la carta i tornar-ne amb la contesta.

Mentrestant, nosaltres, amb els nostres cosins de cal Puigverd, ja havíem anat al riu a rentar i a fer revenir les portadores, havíem mullat bé les rodes del carro, havíem repassat les cordes dels caperons, havíem portat al fuster una portadora que tenia la cornalera trencada i havíem apedaçat els coves que tenien algun forat.

Feia dos diumenges que el pare i jo havíem anat a fira a Martorell i n’havíem portat sis estisoretes com les de podar, però més petites. Aquell any les havíem de provar en lloc dels falçons, que no eren tan manejables. Als collidors del Solsonès —país mancat de vinya—, els havíem de proporcionar les eines.

«Ai, les olors del temps de la verema! Han passat cinquanta anys i encara les sento. L’olor afruitada i dolça, apegalosa i humida com la boira quan és nova i pura, del most novell. Després de dies de verema col·lectiva, es torna espessa i densa, agredolça, perquè es barreja amb la bravada de la suor dels homes»

Al temps de les veremes, la vida del poble canviava de dalt a baix. Encara no érem a trenc d’alba, que el tragí dels carros ja era incessant. En aquella època tothom portava els raïms a casa, on hi havia un cup, dos o tres, segons la vinya que menaven.

Les colles dels veremadors, molts forasters i joves, feien gatzara i una olor de most impregnava l’aire. Ai, les olors del temps de la verema! Han passat cinquanta anys i encara les percebo, encara les sento. L’olor afruitada i dolça, apegalosa i humida com la boira quan és nova i pura, del most novell. Després de dies de verema col·lectiva, es torna espessa i densa, agredolça, perquè es barreja amb la bravada de la suor dels homes. I després encara s’hi afegeix la flaire penetrant del començament de la fermentació de les primeres cargues de verema trepitjades a les tines. Quan les veremes s’acabin, l’olor de most donarà pas a aquesta penetrant i perillosa fortor del raïm que fermenta. Déu nos en guard, que la canalla s’acostessin a les tines! I més d’un adult imprudent hi ha perdut la vida.

Al cap de quinze dies, l’aire s’ha tornat més pur, i fins que no comencin les premsades no percebrem l’olor tan característica de la brisa. Olor de vi, impregnada de l’aspror de la rapa.

Quasi tota la brisa del meu poble passava per les meves mans i amb el carro la transportava a Manresa, a les fàbriques d’alcohol: a cal Cura, a cal Cases o a cal Pintor, segons s’esqueia. Per això la tinc ficada tan endins, aquella olor.

Però no fem digressions tan avançades i tornem a les veremes, que la resta ja vindrà.

«Eren temps en què encara el catecisme de la doctrina cristiana preguntava: “És pecat pagar els delmes i primícies amb blat de contravent i vi de mallols?” La resposta era, òbviament: “Sí, pare.”»

El vell més experimentat dels veremadors feia les cargues, és a dir, apariava els raïms dels coves a les portadores. Calia que fossin com més igualades millor, perquè, si no, el pesador ho descobria. El pesador —«l’home de la romana», com li dèiem—, encarregat pel propietari de comprovar que els parcers no fessin trampa, passava de tant en tant i pesava una o dues portadores plenes, triades per ell a l’atzar, per comprovar que si fa no fa pesaven igual que les que es portaven «de parts» a la tina de casa de l’amo. N’anotava el pes en una llibreteta i al vespre en donava compte al propietari. També comprovava els viatges per assegurar-se que per cada tres a casa del parcer se’n feia un a la propietat. Eren temps en què encara el catecisme de la doctrina cristiana preguntava: «És pecat pagar els delmes i primícies amb blat de contravent i vi de mallols?» La resposta era, òbviament: «Sí, pare.»

La colla dels veremadors, agafant cada un un reng de ceps, anava tallant els raïms amb el falçó o les estisoretes i els deixava caure al cove: «Compte que no caiguin massa fort, si són gaire madurs»; «compte que no en caigui cap a terra: no fos cas que s’esgarriessin o fessin suc, que es perdria»; «compte de no deixar-ne cap al cep»; «arreplegueu els bagots o gotims que paguin la pena»; «no feu esperar el carguer, que no hagi d’estar parat»… Aquestes eren les recomanacions que cada any ens feien a la canalla, procurant que també les sentissin els grans.

I a poc a poc les passades anaven deixant els ceps buits i les tines de casa plenes.

_____________

A catorze anys vaig deixar l’escola i, amb la il·lusió de l’adolescent que pensa que ha trobat la seva vocació i pot començar el camí que el portarà a la fita a què aspira la innocència i la força de la joventut —la seva plenitud professional i humana—, em vaig incorporar a les feines de pagès de casa meva i hom em va encarregar primordialment les feines de llaurar i traginar, és a dir, allò que en dèiem menar l’animal.

«A casa m’esperava el pare per ajudar-me a descarregar i trepitjar amb la trepitjadora. Recordo com si fos ara quan dos homes trepitjaven amb els peus nus sobre el brescat, agafats a una corda que penjava»

Aleshores teníem una mula que ja rondava els nou anys, prou assenyada per a no fer-m’hi mal, i prou tossuda per a frenar la meva natural impetuositat. Quasi es podria dir que no se sabia pas del cert si jo la menava a ella o ella em guiava a mi. Al veremar, doncs, jo feia la feina de traginar els raïms. A casa m’esperava el pare per ajudar-me a descarregar i trepitjar amb la trepitjadora. Recordo com si fos ara quan dos homes trepitjaven amb els peus nus sobre el brescat, agafats a una corda que penjava.

La trepitjadora, la fèiem anar a mitges amb els parents de cal Puigverd, amb qui sempre ens ajudàvem a veremar. Fèiem la mateixa colla. Un dels cosins bessons —en Josep o en Salvador— i jo traginàvem la seva verema a les tines que tenien als Manxons. Anàvem tots dos amb el carro, perquè nosaltres mateixos havíem de descarregar i trepitjar, i calia afanyar-se, car la vinya, jove i ben adobada, era molt ufanosa, i les panses i els moscatells feien cove de pressa. De manera que si ens retardàvem ja trobàvem la colla fent punxó a l’ombra d’una olivera o al voltant de la font del Clot de Garses, perquè tenien les portadores i els coves plens. I l’amo, el pare Puigverd, hi feia molt mala cara pel temps perdut. Això era una vergonya per als traginers, que l’amor propi esperonava a evitar. Així i tot, alguna vegada ens havia passat. No cal explicar l’alegria dels collidors, que tenien un descans extra i que ens rebien amb aplaudiments, arrepapats a l’ombra.

«Els tangos em descobriren tot un món nou, donat com era a filosofar sobre qualsevol cosa. La malenconia dels amors no correspostos, les trifulgues dels barris baixos de Buenos Aires, els perills de les passions desenfrenades…»

El cas és que, tornant al principi d’aquest relat, els meus companys traginers eren molt afeccionats al cant. Tenien tots dos molt bona veu i com que anaven molts diumenges al cinema, on aleshores projectaven moltes pel·lícules de l’inoblidable Carlos Gardel, se’n sabien més o menys bé totes les cançons. A mi, que només sabia unes quantes sardanes i les cançons d’església —no gaire apropiades per a cantar anant amb carro—, els seus coneixements em varen completar el repertori… I em descobriren tot un món nou, donat com era a filosofar sobre qualsevol cosa. La malenconia dels amors no correspostos, les trifulgues dels barris baixos de Buenos Aires, els perills de les passions desenfrenades… El fet és que les lletres dels tangos —Por una cabeza, La comparsita, Mano a mano, Silencio, El día que me quieras, Rubias de Nueva York, Caminito, Guitarra mía, Tomo y obligo, Sus ojos se cerraron…— van marcar la meva ànima d’adolescent.

Ara escolto tot sovint les lletres i la música apassionants dels tangos (amb la veu pastosa, tan agradable, de Carlos Gardel). Quan ho faig, inevitablement, em ve al pensament una edat en què la sang em bullia, com bullien de tragí les vinyes i les tines del Pla de Bages, en aquelles veremes inoblidables. I recordo les velles amistats, amb un pensament agraït i feliç.

Josep Badia i Torras

__________________

(La Carme Botifoll, que sap com li agradaven els tangos, me n’ha fet arribar un d’instrumental, preciós, amb Ástor Piazzola interpretant-se amb el bandoneó. Gràcies!)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

La mare i els pobres

iaia amalia amb pobreSi us haguéssiu escaigut passar per davant de cal Badia un captard d’un dels dies de la hivernada —els que van de Tots Sants  fins a començament de març—, és més que probable que hauríeu contemplat aquesta escena: al pedrís de vora la porta, un o una captaire asseguts, amb un braseret sota els peus, un plat de vianda o d’escudella i un gotet de vi a la vora. Era un àpat que tenien segur abans de retirar-se a descansar al cobert que hi havia arredossat a la casa, a la banda de tramuntana, i que en dèiem el cobert de cal Triola perquè, si per l’una banda tenia el carregament a les parets de les tines de vi de la Bonavista, per l’altra era obert a les vinyes del Triola, amb un cavall que suplia la paret sostingut per dos pilars d’obra. Allà, els captaires —que en aquell temps eren una bona colla— tenien assegurat un refugi per a dormir.

Un d’aquests captaires l’anomenàvem Cadolla, perquè la mare deia que havia fet de masover a cal Cadolla, una masia de prop de Castelladral. Aquest pobre va morir precisament a casa, fet consignat a la pàgina del 4 de març de 1943 del dietari del pare: «Morí al portal de casa un pobre captaire, Joan Peralva Colom (Cadolla), de Súria.»

Però, entre tots els pidolaires, en recordo especialment un. Tenia una barba blanca i poblada, de més d’un pam de llarg. Era alt i cepat, tot i que ja seixantejava. Tothom l’anomenava en Daniel de Catalunya i feia honor al seu sobrenom perquè cantava tothora cançons patriòtiques.

Tinc present com si fos ara que, un dia fred d’hivern, a l’hora de la posta, la mare li va baixar una tassa d’escudella i un plat de col amb bocins de cansalada. En Daniel —tu diràs!— va obrir uns ulls com unes taronges, i va exclamar alguna cosa semblant a aquesta:

—Bona dona, us estic tan agraït, que us vull dedicar una cançó. Em penso que us agradarà—. I tot seguit va engegar:

Per cantar amb totes les venes
i amb un alè que no mor,
sols ens plau una tonada
que tots la sabem de cor.

Llibertat, diu quan comença;
Catalunya diu després,
Llibertat i Catalunya…
no cal que digui res més!

I encara continuava, amb cinc o sis estrofes més. Jo escoltava embadalit la veu d’aquell captaire que recitava una cançó tan altisonant. Quan vaig ser més gran, vaig saber per atzar que aquella cançó era un poema de Josep Maria de Sagarra, amb música del mestre Enric Morera.

En Daniel de Catalunya era de tarannà bondadós i segurament que en la seva joventut havia corregut mig món. Si dic això no és perquè ho suposi, sinó per la manera tan precisa i tan exacta amb què descrivia tot un seguit de pobles i ciutats, tant del nostre país com de fora. Tenia sempre un gran seguici de canalla. I és que en Daniel, a part les cançons que solia cantar, duia un vell flabiol que feia sonar —si tenia bona lluna— quan li ho demanàvem.

La mare, com més gran es feia, més tirada tenia a acollir captaires a casa. N’hi ha fins i tot un testimoni gràfic: una fotografia en què es veuen perfectament —al pedrís de davant la porta de casa— la mare (que ja era vídua) i un pobre a punt de fer un bon àpat, amb el got de vi que no hi podia faltar.

Josep Badia i Torras

                                   

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.