Quan el català sabia fabricar paraules

«Era cara-xuclada i seca com un clau»; «la riera migpartia la platja»; «va exclamar ell, bocaplè»; «M’agradaria fer baixar els fums a aquests torrafaves»; «una dona rabassuda i galtaplena»; «De poc no m’enclou els dits, l’escanya-rals»; «vaig comentar, capbaix, quan ja ens allunyàvem»; «El sergent barbablanc va comminar-lo a callar»…

Tots aquests fragments són de la novel·la La sorra vermella, de J. N. Santaeulàlia, una obra magnífica en molts aspectes, també en el lingüístic. És un d’aquests texts que et fan adonar de la riquesa que té el català. Si n’hagués de destacar res, sens dubte diria l’ús —profús i apropiat alhora— dels mots composts com els que he remarcat al paràgraf anterior.

De paraules compostes, en català n’hi ha moltes i de procedències ben diverses. Se solen classificar segons la categoria gramatical dels components. Per exemple, verb + nom: cagadubtes, gira-sol; nom + adjectiu (o participi): camatort, esmaperdut; nom + verb: capficar, coresforçar-se; adjectiu (o adverbi) + verb: carvendre, migpartir; nom + «i» + nom: vetes-i-fils, plats-i-olles; onomatopeies: bum-bum, zig-zag

Dins el conjunt del lèxic català, els mots composts hi tenen un gran «rendiment»; en el curs de la història, s’han creat moltes paraules noves i un dels millors sistemes per a «fabricar-ne» ha estat aquest. Això fa que siguin mots genuïns i que molts no tinguin traducció directa a les altres llengües.

Vegeu, per exemple, una colla de mots formats d’un nom i un verb, i compareu la força expressiva que tenen en la nostra llengua i la que tenen en castellà i en francès: capgirar (cast., «invertir»; fr., «renverser»), colltòrcer («torcer el cuello», «se tordre le cou»); ullprendre («aojar», «jeter un sort sur»); corferir («herir en el corazón», «blesser le cœur»). O bé aquests altres, formats amb un verb i un nom, una estructura molt i molt productiva: llepafils («remilgado», «delicat»), menjamiques («persona poco comedora», «petit mangeur»), tocacampanes («tarambana», «écervelé»), escanyapobres («usurero», «usurier»), cercabregues («pendenciero», «bagarreur»), pica-soques («trepador azul», «sittelle«) trencacolls («despeñadero», «à-pic»), voltadits («panadizo», «panaris»).

L’origen d’aquests composts és popular. En tots, s’hi veu al darrere la creativitat humana, la inventiva, molt sovint la ironia i tot… Hom s’ha d’imaginar que un dia a algú se li acut un compost, el deixa anar i, sortosament, comença a circular i a difondre’s. N’hi ha que no han tingut la sort d’arribar als diccionaris generals. Per exemple, sabeu què vol dir que una cosa és de trucalembut? No ho trobareu pas al DIEC, però sí a l’Alcover-Moll, que ens informa que significa «de poc valor» i que es diu al Rosselló (per bé que també ho he sentit al Solsonès i a l’Alt Urgell). Un altre exemple: en una bona part del català central, un esquinç s’anomena popularment carnesqueixat (quin mot tan plàstic!), també registrat a l’Alcover-Moll i prou. Hi ha encara paraules col·loquials o vulgars que no han entrat a cap diccionari, com aquest torrafaves del llibre de Santaeulàlia (o torrapels o torravits, com diu encara la gent gran de la meva comarca); o com el popular titafluix, que potser és dels pocs mots que hem sabut crear darrerament.

Perquè és evident que hi va haver un temps que la màquina de fabricar paraules era potent i ben greixada, però avui, dissortadament, no. Voleu dir que, si ens ho proposéssim, no la tornaríem a engegar, aquesta màquina? Estic convençut que sí. Ara, en aquesta tasca de creació —i difusió— de mots nous, tan simple mitjançant la composició, els escriptors hi tenen un paper decisiu; i, en acabat, és clar, els mitjans de comunicació els haurien de fer córrer.

Com sempre, depèn de nosaltres.

[Article publicat a VilaWeb el dia 14-9-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El tracte quin era?

Es va morir el dictador i les coses van començar a canviar. Per a Catalunya, per als Països Catalans sotmesos a l’estat espanyol. Per al català. Va néixer una esperança. I vam recuperar una certa capacitat de decidir. I vam fer unes lleis, com ara una de «normalització» lingüística. I la llengua va entrar oficialment a les escoles i als instituts. I es van crear uns mitjans de comunicació. De primer, uns diaris, privats. I en acabat una ràdio i una televisió. I tot això tan nou i tan modern era en català. Avançàvem.

I hi va haver pactes per la llengua. Es va fer un congrés, curull de declaracions i d’intencions. I vam dir que salvaríem la llengua. Que ens hi comprometíem, que ho volíem fer. Que recuperant la llengua, normalitzant-la, seríem un sol poble. Perquè volíem ésser un sol poble. Era un tracte, hi confiàvem. I els ajuntaments de tot el país van començar a escriure-ho tot en català. I els batlles i regidors parlaven públicament en català, perquè era la llengua que volíem salvar, que volíem normalitzar. I van canviar totes les plaques dels carrers perquè fossin únicament en català. I al parlament tothom s’hi expressava en català. Fins i tot els polítics feien l’esforç de parlar-lo bé, de superar-se, de donar un cert exemple de qualitat. Per punt d’honor. Per amor propi. Per una dignitat de llengua, per una dignitat de país, de poble. Perquè la feina ben feta no té fronteres, deien. Avançàvem. «Normalitzar», anar fent del català una llengua com les altres, la llengua pròpia d’un país, era avançar. I les enquestes deien que avançàvem, que tot anava bé.

Hi havia escletxes. Hi havia reductes. Hi havia jutges que no en volien saber res, que no volien parlar català ni deixar-lo parlar al seu terreny. Hi havia policies que tampoc. Eren gent amb poder. Amb una maça de dictar sentències, amb una pistola per a acoquinar. I hi havia professors d’universitat, tibats, pets bufats, que no volien canviar de llengua. I hi havia docents que no donaven importància a la «normalització», que canviaven de llengua a cada pas, que no demanaven pas als alumnes que parlessin català. Ni que l’escrivissin amb correcció. No calia. Calia comunicar-se i prou. Ja avançàvem prou. I hi havia gent assenyada que deia que no es podia matar tot el que era gras. Que no calia fer-ne un gra massa. I encara molta gent, al carrer, canviava al castellà si li parlaven en castellà. O amb qualsevol desconegut. Com si el dictador no s’hagués mort. 

Professors d’institut van començar a fer classes en castellà. I no passava res. No protestava ningú. No ho inspeccionava ningú. Aquella consciència que normalitzar era avançar es va afeblir. Ja no es parlava de «normalitzar». Ni d’avançar. Ara es parlava de «mestissatge». La modernitat era el mestissatge. I per damunt de tot ens havíem d’entendre. La llengua no podia ésser cap barrera ni cap entrebanc. Ni cap nosa. Ni podíem ésser tancats, ni puristes, ni folclòrics. No. Moderns, mestissos, lliures, inclusius. I inclusives. 

I un dia fills d’aquella escola nascuda poc després de morir-se el dictador van arribar al parlament. I van dir que de normalitzar, res. I que de fer créixer el català, res. Que consolidar el català no era avançar, era imposar i sotmetre. De primer ho deien en català, perquè en sabien —l’havien après a l’escola, és clar—, però després no: havien de demostrar que ells no se sotmetien a cap jou, a cap imposició. I que pobre de qui s’atrevís a perseguir el castellà, deien. Perseguir el castellà, deien, sí. I això fou un discurs xocant. No s’havia vist mai. Mig país va sentir com si li esgarrinxessin la cara, com si li esquincessin una part de la vida. A l’altre mig, per un seguit, no li feia ni fred ni calor. No lluitava per allò: ni per construir-ho ni per destruir-ho.

I els partits del tracte, els que havien fet pactes i congressos, i lleis de normalització lingüística, van restar desorientats, atuïts. De primer, van mig plantar-hi cara, però com estabornits, sense braó, sense discurs, sense convenciment. De mica en mica, van anar fent figa. I finalment van amarar-se de silenci. Callem. No toquem res. No en parlem més, de normalitzar. Que no sigui dit, que no puguin dir que, que no sembli que. Calia renunciar. Calia callar. Allò no tocava. Avançar, sí, però d’una altra manera. Sense essencialismes. Sense exclusions. 

Hi havia prioritats. Hi havia urgències. 

I la llengua no ho era.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Eixoriveix-te, trempat!

Heus ací els brins d’aquesta quinzena, amics:

1. Cara-xuclat, barbablanc i llenguallarg

2. Una tirallonga de sèries

3. Una gernació que s’esquitlla

4. L’addicció no és culpa dels camalls

5. Eixoriveix-te, tremptat

6. Enamoriscar-se quan nevisqueja

7. En això estem?

8. El camalluent esquenadret

9. Els maldecaps d’abans-d’ahir

10. Un tiberi amb els peus encetats

11. Per la no-violència

12. Pels Manel o per als Manel?

13. Una gramàtica als quinze dies


Podeu veure tots els brins.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘En el que’ o ‘en el qual’? Una regla infal·lible per a no equivocar-se

De segur que moltes vegades heu escrit frases com ara La casa en la que vivim és vella, o bé Són els companys amb els que més m’avinc. I potser algú us ha dit que eren incorrectes.

Efectivament, la combinació preposició + article + que (en la queamb els que…) és un castellanisme. L’hem de canviar per:

preposició + què, si parlem de cosesla casa en què

preposició + qui, si parlem de personesels amics amb qui 

preposició + el qual / la qual…, que serveix per a persones i cosesla casa en la qual, els amics amb els quals.

En dos casos podem fer servir una combinació que és aparentment igual que aquesta i que sí que és correcta. En primer lloc, quan s’hi sobreentén un nom que ja hem dit i que no volem repetir. Per exemple:

—Aquesta noia és germana de la que va venir ahir  (= Aquesta noia és germana de la noia que va venir ahir).

Segonament, quan el que és neutre i, per tant, equival a allò que:

—Parlen del que faran la setmana entrant (= Parlen d’allò que faran la setmana entrant).

Hem dit que aquestes combinacions eren ‘aparentment’ iguals que les incorrectes, perquè en aquestes oracions tant la (= ‘la germana’) com el (= ‘allò’), de fet, són pronoms i no pas articles.

I heus ací una manera infal·lible de treure’n l’entrellat:

Si la combinació ‘preposició + article + que’ es pot substituir per ‘preposició + article + qual’, NO és correcta i s’ha de canviar. Si no es pot fer aquesta substitució, és correcta

Per assimilar aquesta regla tan simple, practiquem una mica:

Ja hem lliurat els butlletins en els que incloem totes les dades.

No és correcta, perquè en els que ho podem canviar per en els quals. Hem de dir, doncs, Ja hem lliurat els butlletins en els quals / en què incloem totes les dades.

No es va adonar del que li feien.

Si provem de substituir del que per del qual, el resultat és aquest: No es va adonar *del qual li feien, que és una oració sense solta ni volta. Això vol dir que la frase sí que era correcta (en aquest cas, perquè del que és neutre i equival a d’allò que).

És aquest el llibre al que et referies?

És possible de substituir-ho per al qual? Sí. Doncs la frase no és correcta. Hem de dir És aquest el llibre al qual / a què et referies?

No té gaires diners, però amb els que guanya pot sobreviure.

Oració correcta, perquè si canviem amb els que per amb els quals l’oració no té trellat (en aquest cas, amb els que vol dir amb els diners que).

El fet del que parlàvem és molt lamentable.

No és correcta, perquè canviant del que per del qual obtenim una oració lògica. Per tant, les solucions bones són: El fet del qual / de què parlàvem és molt lamentable.

I abans d’acabar, un dubte: si podem dir El fet de què parlàvem és molt lamentable, també podem dir El fet de què sigui aquí és tot un misteri? No (però d’això en parlarem un altre dia).


A practicar

A la xarxa trobareu pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria (cerqueu ‘exercicis pronoms relatius’, per exemple). Us n’hem seleccionades tres:

Universitat Jaume I (Castelló de la Plana)

Itineraris d’aprenentatge (1)

Itineraris d’aprenentatge (2)


Quina dringadissa!

Resultat d'imatges de picarols

L’aplec dels brins de la quinzena:

1. Fem un capmàs


2. Quina dringadissa!


3. Maimons que mengen festucs


4. Talment un ramat


5. No li donis al botó, si us plau


6. «No cal que compres racholas»


7. Maneres de pegar


8. Femenins més grossos


9. Revertim o capgirem?


10. Massa increment


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Quaranta frases fetes i locucions que hem de saber

De segur que heu sentit alguna vegada aquella cançó de la Trinca titulada ‘Coses de l’idioma’, que explica el viatge a Madrid d’un ‘pobre home que fa temps que ha perdut el costum de parlar el castellà’. Aquell ‘senyor petit i eixerit’ deixa anar, posem per cas, que ‘el coche le hace higo’ o bé que ‘le hace un pedo como una bellota’. Doncs ara més aviat ens ha passat a l’inrevés: sembla que hàgim perdut el costum de parlar el català, de manera que traduïm frases fetes del castellà, literalment. I això, en compte de fer riure com aquella cançó, sona d’allò més natural.

La conseqüència principal de la interferència lingüística és justament aquesta: que a còpia de temps les formes de la llengua dominant acaben essent assimilades pels parlants. I això és especialment significatiu en la fraseologia, un àmbit en què l’espontaneïtat i la genuïnitat tenen més pes. Moltes dites, frases fetes i locucions tenen un origen popular i són exclusives de cada idioma.

Pensem, per exemple, què ho fa que ara les coses velles ja no siguin de l’any de la picor, sinó de l’any de la pera i per quins set sous la gent que anava a la seva ara va per lliure. Abans, quan volíem cridar l’atenció ens fèiem veure i si teníem por tremolàvem com una fulla. Ara, en canvi, donem la nota tremolem com un flam. Fins i tot el bestiar de les nostres locucions ha canviat: en compte de no veure un bou a tres passes ara no veiem tres en un burro i la memòria de mosquit ha esdevingut memòria de peix.

Aquelles mentides que eren com una casa (de pagès) ara són com una catedral i en lloc de tenir-ne el pap ple n’estem fins als nassos. Quan bescantem algú ja no el deixem com un drap brut, sinó que el posem verd i no en tenim prou de fer sensació, sinó que hem de donar la campanada. Avui ens posem les botes en qualsevol avinentesa: quan ens atipem com lladres, quan ens aprofitem de valent d’alguna cosa i també quan fem l’agost. Les coques acabades de fer ara són recent fetes i molts minyons que tenien fred de peus perquè eren a l’edat de la poca-solta ara tenen gelos perquè són a l’edat del pavo.

Les coses que anaven a mal borràs van de mal en pitjor i ja no sabem treure’ns la son de les orelles sinó tan sols posar-nos les piles. Quan ens diuen que a aquestes alçades ja no hi ha ni una rata, hem d’entendre que a hores d’ara ja no hi ha ni una ànima. De segur que us han dit que amb la que està caient val més donar mitja volta, però si parlem com Déu mana hem de dir que amb tot això que passa —quan van mal dades— val més girar en rodó.

Abans, quan no ens enteníem amb algú dèiem que no ens hi fèiem i si ens apoderàvem de les coses les fèiem nostres. En canvi, ara si ens fem amb algú ens n’apoderem i quan no lliguem diem que no ens portem bé, que no vol pas dir que no fem bondat… Són coses que sentim cada dia, o, com diuen ara, tots els dies (o a diari!). N’hi ha que pensen que això és el de menys i que tot va que xuta, però, sincerament, no crec pas que es pugui dir que això rai i que tot rutlla. El fet és que ens ho donen tot mastegat per treure l’aigua clara de les coses, però nosaltres ho volem servit en safata per treure les coses en clar.

Sempre s’ha dit que, ves per on, si fracassem dues voltes, a la tercera vegada no falla, però ara, mira per on, diuen que a la tercera va la vençuda. Les coses que creixien com una carabassera pugen com l’escuma i els qui anaven més perduts que un barb en un rostoll estan més despistats que un gat en un garatge. Us dóna la impressió que no dient paraula ja feu tot el possible per ajudar la llengua? Doncs a mi em fa l’efecte que si no badem boca no fem pas tant com podem.

per acabar: si torna aquell pobre home de la cançó de la Trinca dirà que no ha vist mai res de semblant i que ja n’hi ha prou, d’aquest color. I encara, per últim, algú voldrà ‘traduir’ les seves paraules al català modern: perquè tothom entengui que no ha vist mai una cosa igual i que fins aquí podíem arribar.

[Per elaborar aquest article he consultat a bastament l’obra de Josep Espunyes, especialment el llibre ‘Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall’.]

Article publicat a VilaWeb el dia 17-8-2019


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Barcelonins que s’han mudat

Imatge relacionada

Ací tenim els brins d’aquestes darreres setmanes:

1. Barcelonins que s’han mudat

2. Esvorancs, esquerdes i traus 

3. I ara!

4. Ja pots comptar si em reca, de desempallegar-me’n

5. Fimbrar a la foradada

6. No privilegiem «primar»

7. Si som crítics, siguem-ho amb tothom, si us plau

8. No el contemplem, no, l’escenari

9. Necessito el vostre ajut

10. Massa d’ells

11. Anant molt bé, ens en sortíem

12. Besoncles i besties

13. Pla, posat al dia


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Les abraçades es donen?

Hi ha una gran confusió, a causa de la interferència del castellà, entre els verbs donar i fer. En català no donem abraçades, sinó que fem abraçades. Igual com es fan petons, sorpreses, crits i programes de televisió, posem per cas. Però no tot allò que en castellà es dóna en català es fa. Un llum, per exemple, ni es dóna ni es fa: s’encén.

Ens en farem passar les ganes

El verb donar forma part de tot de locucions fixades, fossilitzades, que ens han arribat de fora. N’hi ha que són barbarismes molt evidents, perquè contenen un mot que es veu d’una hora lluny que no és català. Ací en teniu exemples (amb el mot correcte en negreta):

  • Avui tothom fa festa; els únics que donem el callo som nosaltres [penquem]. Veig que aquest professor ens farà donar el callo [sirgar].
  • M’he donat el gustasso de fer un creuer [He tingut el gran gust]. Quan cobri em donaré el gustasso d’anar a fer un bon tec [em faré passar les ganes (o el deler, o el desig, o el capritx)].
  • Creu que per aconseguir un favor del seu cap li ha de donar coba [l’ha de raspallar]. Sempre em dóna coba; què deu voler? [m’ensabona].

Girem-nos d’esquena als calcs

En canvi, hi ha locucions que passen més desapercebudes, com ara aquestes:

  • Si ha actuat malament, dóna igual que sigui un home respectat [tant fa]. A mi, tot això, em dóna igual [tant m’és]. Em dóna igual què diguis: res no em consola [Tant se val].
  • Això que m’has explicat m’ha donat que pensar [m’ha fet pensar].
  • Aquest estirabot donarà que parlar [farà parlar; o, encara millor: «D’aquest estirabot, se’n sentirà a parlar»].
  • Que no te’n dónes compte, que s’ha fet tard? [te n’adones].
  • Si vols arribar-hi a l’hora, dóna’t pressa [afanya’t]. Doneu-vos pressa, que vénen [Cuiteu]. No cal que et donis pressa, que ja hem perdut el bus [t’apressis].
  • Les ciències se’m donen malament [no són pas el meu fort]. Els estudis se’m donen força bé [em van força bé]. Els negocis se li donen bé [Té facilitat per als negocis].
  • No sé si em donarà temps a fer l’encàrrec [tindré temps de].
  • Em dóna la impressió que avui tot sortirà rodó [Em fa l’efecte].
  • Ja dónes per sentat que hi anirem, i no ho veig gaire clar [dónes per fet, tens coll avall].
  • Es pensava que l’ajudaria i li ha donat l’esquena [s’hi ha girat d’esquena (o li ha girat l’esquena)]. 

Invasions subtils

Finalment, hi ha tres casos que requereixen una mica més d’explicació. El primer és donar gust, una construcció acceptada en sentit literal («La canyella dóna gust a la crema»). En canvi, en sentit figurat l’hem de canviar per fer goigdonar bo o ésser un plaer. Vegem-ne tres exemples:

  • Dóna gust de veure-la tan mudada [Fa goig].
  • A l’estiu dóna gust de sortir [dóna bo].
  • Dóna gust d’escoltar música tan ben interpretada [És un plaer].

La segona és donar la volta a, que té solucions diverses segons si té sentit literal (girartombar) o sentit figurat (presentar-ho enfocar-ho d’una altra manera). Vegem-ho en aquests exemples:

  • Dóna la volta al full i ho veuràs [Gira].
  • No sé pas com donar la volta a la truita [tombar].
  • Si veus que no li agrada l’oferta, dóna-li la volta [enfoca-la d’una altra manera].

I l’última és donar positiu (en una prova mèdica), que podem canviar per no passaro bé fer servir algunes altres solucions.

  • L’atleta ha donat positiu en la prova antidopatge [no ha passat].
  • Ha donat positiu de cocaïna en el control a la carretera [Li han trobat cocaïna].

Cada llengua té els seus recursos i se n’ha de servir si no vol que desapareguin. Per això, en una situació com la del català, cal estar al cas d’interferències com aquestes. Anar amb compte a evitar-les no és pas una actitud purista: és una mera qüestió de supervivència.

Article publicat a VilaWeb el dia 20-7-2019


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La llengua a can Pistraus

Heus ací els brins de la quinzena, amics.

1. Rufián contra els febles

2. La llengua a can Pistraus

3. El desmanegat li passa la mà per la cara

4. Menja com una llima

5. De vegades, hi ha bones notícies

6. No ens angoixem

7. Sou de vida?

8. Em fa l’efecte que ho té coll avall

9. No donem tant 

10. Amb tot això que passa, va a la seva

11. «A través de», quina plaga

12. Me n’he fet passar el deler

13. Llevat que feu la viu-viu


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Perimetrem els flancs de la llengua

Ha començat l’estiu i, dissortadament, ja hem tingut un incendi devastador. La gravetat d’aquestes notícies fa que se’n parli a bastament a diaris, ràdios i televisions. Això ens serveix per a comprovar que el vocabulari del foc és ple de termes inadequats i imprecisos. Tots tenen una alternativa natural i genuïna; convé, simplement, que pensem com ho diem habitualment.

Us en presentem un breu glossari:

Ancorar

Literalment, vol dir ‘assegurar un vaixell amb una àncora’ i, figuradament, ‘fixar sòlidament’. Però en castellà anclar ja fa temps que es fa servir en els texts sobre incendis, amb el significat d’aturar o barrar el pas, que és tal com ho havíem dit sempre —o bé, segons el context, detenir, frenar, impedir, obstruir

Atacar

Es veu que el llenguatge militar és atractiu. Ho veiem de fa temps, per exemple, en les notícies d’esports i ara ho comencem a veure també en la informació sobre el foc. Si abans els bombers treballaven per apagar el foc (o hi actuaven, o hi intervenien o —a tot estirar— hi lluitaven), ara l’ataquen. Què ha canviat? El foc d’ara és diferent? No: simplement sembla que el llenguatge s’hagi tornat més agressiu.

Calcinar

Sovint, en castellà, s’equipara quemar i calcinar, però són dues coses ben distintes. Calcinar és fer una operació química determinada: ‘descompondre tèrmicament la pedra calcària en òxid de calci i diòxid de carboni’; i, per extensió, ‘descompondre tèrmicament materials i convertir-los en residu sòlid’ o bé ‘sotmetre un sòlid a alta temperatura per provocar-hi una descomposició o un canvi de fase diferent de la fusió’.  Tot són, doncs, operacions deliberades amb un propòsit científic o industrial. Res a veure amb un incendi. Potser valdria més dir cremar, que és com ho diu la gent. Si un bosc és totalment cremat és un bosc abrasat (‘convertit en brasa ardent’) o abrusat (‘sotmès a l’acció del foc’).

Declarar-se un incendi

Com que ‘declarar’ vol dir, entre més coses, ‘manifestar’, certament ‘declarar-se’ és ‘manifestar-se’. D’ací ve això de declarar-se un incendi. El problema no és si, estrictament, es pot considerar correcte o no. El problema és, com hem dit i repetit, que expressar-se així és artificiós (allò que anomenem ‘català de plàstic’). En català, sempre hem dit que s’ha calat foc o que s’ha botat foc.

Flanc

La tendència a fer servir una llengua artificiosa també duu els ‘entesos’ a parlar de flancs. Un flanc és, simplement, un ‘costat’. Té aplicació en llenguatge militar (‘part lateral d’una formació militar’). Per tant, si ens hem de referir a un costat d’un foc, no cal fer servir un terme que la gent potser associa a la guerra. Se’n pot dir costat, simplement. Ara, si parlem del foc que avança, tenim front: ‘Part d’un incendi forestal que avança amb més força, en general a favor del vent o costa amunt.’ Els bombers, generalment, parlen del cap (i de la cua) del foc.

Mitjans aeris i terrestres

Un mitjà és ‘allò que serveix per a transmetre o conduir alguna cosa’. Però, específicament, si parlem d’un aparell que serveix per a desplaçar-se en diem vehicle. Per tant, quan sentim que en una operació hi han intervingut ‘cinc mitjans aeris’ ens hauria de fer estrany. De fet, això no ho diu ningú sinó els mitjans de comunicació. Genèricament, doncs, podem anomenar-los vehicles aeris (o terrestres) i si podem especificar de quina mena són, millor (‘Hi han intervingut cinc hidroavions’, per exemple).

Perimetrar

Algú s’ha inventat aquest verb a partir de perímetre. Però si el perímetre és el contorn, perimetrar fóra ‘amidar el contorn’, no pas estabilitzar, ni controlar, ni encerclar, com hauríem de dir.

Perímetre

És un terme ben correcte, però de vegades es fa servir inadequadament. Per exemple, ‘L’incendi afecta un perímetre de X hectàrees’ és una frase il·lògica, perquè el perímetre és el contorn. Per tant, la mida d’un perímetre és lineal i no es pot expressar en metres quadrats ni en magnituds semblants. ‘L’incendi afecta una superfície de X hectàrees’ seria una bona solució. Vegeu-ne més informació en aquest article.

Provocar un incendi

Un dels significats de provocar és ‘suscitar’, ‘produir’. Per tant, agafant-ho amb pinces, podríem trobar correcte provocar un incendi. Però, com hem dit abans, les expressions naturals i corrents en català són calar foc i botar foc. I si cal, ja direm que ho han fet ‘voluntàriament’, ‘intencionadament’, etc. Encara és més estrany incendi provocat. Valdria més dir-ne deliberat, intencionatintencional, fet expressament, fet exprés

Tasques d’extinció

Hi ha un abús de ‘tasca’ en compte de ‘feina’ i, consegüentment, de ‘fer tasques’ en compte de ‘fer feina’ o ‘treballar’. Ja ens hem avesat a sentir ‘Els bombers continuen en les tasques d’extinció de l’incendi’ allà on abans hauríem sentit ‘Els bombers continuen treballant per apagar el foc’. Més plàstic.

Abans d’acabar, una curiositat que ens hauria de fer pensar. El centre de terminologia Termcat té un Diccionari de bombers en línia, que conté prop d’un miler de termes. De tots els que hem aplegat en aquest article, pràcticament no n’hi surt cap.

Article publicat a VilaWeb el dia 6-7-2019


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.