No realitzem el préssec

Sovint confonem el llenguatge formal amb l’artificiositat, amb una expressió antinatural, de manera que fem servir mots, connectors i construccions allunyats gratuïtament de la parla habitual i espontània. És allò que alguns anomenem ‘català de plàstic‘.

A l’encapçalament de l’article en teniu un cas real.

El qui parla o escriu així parteix de la idea que el registre formal s’ha de distingir i distanciar de la parla quotidiana, sigui com sigui. De tot això, en resulta un discurs farcit d’oracions inflades i carregoses.

Avui parlarem de cinc d’aquests mots o construccions que afeixuguen l’expressió.

Realitzar
En aquesta manera artificial d’expressar-se, el verb fer es considera desgastat i, per tant, inapropiat. Per això és substituït per realitzar. Però, estrictament, realitzar vol dir ‘fer real’, és a dir, ‘fer allò que s’havia projectat’. No és un verb adient en frases com ara aquestes:

  • L’empresa va realitzar cinc-centes assistències durant l’any.
  • L’historiador ha realitzat un intent d’ordenació del material recollit.

En totes dues frases podem canviar perfectament realitzar per fer. La segona, a més, es pot simplificar si en compte de ‘ha realitzat un intent d’ordenació’ diem, simplement, ‘ha intentat ordenar’ o ‘ha provat d’ordenar’.

A nivell (de)
Heus ací una locució que ja fa anys que es va començar a escampar i que fins no fa gaire era considerada incorrecta. Hi ha moltes maneres d’evitar-la. Vegem-ne unes quantes:

  • A nivell legal, és molt clar (Legalment).
  • La vaga és multitudinària a nivell d’instituts i no tant a nivell d’escoles (alsinstituts i no tant a les escoles).
  • Són tensions que s’esdevenen a nivell de parella (en la parella).
  • Aplicarem aquestes mesures a nivell escolar (en l’àmbit).
  • Sempre es va destacar a nivell artístic (en el terreny).
  • Va adquirir un cert renom a nivell literari (en el camp).

Nivell és correcte quan vol dir ‘grau d’elevació’. Per tant, les oracions següents no tenen cap inconvenient:

  • Encara que no ho sembli, ara som a nivell del mar.
  • Estudia per arribar al nivell de preparació del seu mestre.

Iniciar(-se) i inici
Sembla mentida de quina manera els mots inici (i iniciar, als inicis, a l’inici) han desplaçat començament (començar, al començament, etc.).

  • Hem d’iniciar converses per a un pacte.
  • El programa s’inicia amb un bloc social.
  • L’inici de l’entrevista és sobtat.
  • L’empresa va néixer als inicis del segle XX.

En tots aquests casos, hi és més natural començar i començament. En lloc de als inicis potser caldria que reviféssim a la primeria (o a primeries, o de primeries, segons el lloc), una expressió ben viva fins no fa gaire temps.

Finalitzar (i finalització)
Encara més artificial que iniciar-se és l’ús de finalitzar. Costa d’entendre què hi guanyem, finalitzant les coses que abans acabàvem. Vegem-ne exemples:

  • Així ha finalitzat el seu discurs.
  • La campanya finalitzarà el dia 26.
  • No han decidit cap data de finalització de la vaga.

No cal insistir-hi: sempre que trobem finalitzar o finalització podem restaurar-hi acabar(-se) o  acabament i veurem com l’expressió és més lleugera i natural, sense encarcaraments.

Ja que
Sabem que en un text hi falta naturalitat quan s’hi fa servir a tort i a dret ja que en lloc de perquè.

  • Aquest campanar deu ser vell, ja que es veu tot ruïnós.
  • Votarà aquell partit, ja que en comparteix les idees.
  • No ho entenia, ja que era escrit en una llengua estranya.

En canvi, ja que sí que és adequat quan va (o pot anar) al començament de l’oració i precedeix una informació compartida per l’emissor i el receptor:

  • Ja que no vols venir tu, vindré jo.
  • Ja que sembla que ara es vol comprometre, mirem de parlar-hi aviat.

La llista de mots i construccions ‘de plàstic’ és, dissortadament, força més llarga. Avui n’hem fet el primer tast, però més endavant hi tornarem. Parlarem, per exemple, de l’abús o ús inapropiat de produir(-se), trobar-se, tractar-se, celebrar, ultimar, utilitzar, tenir lloc, proper (i també apropar i apropar-se), conèixer, tema, posicionament, problema, creuar

Article publicat a VilaWeb el dia 11 de maig de 2019.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què hi ha de tall?

Ací teniu els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Què hi ha de tall?

2. Si és el teu sant, per molts anys

3. Distincions subtils

4. Tan bon punt vulguem escriure bé, ho farem

5. I aquella dèria d’amoixar sotracs

6. No hi ha ni una ànima que es faci veure

7. Cinc maneres de tremolar

8. Sumem massa

9. Ho diem o odiem?

10. Escarrassem-nos a fer un bon ús de les preposicions

11. Mudat de cabòries

12. Els Sanxes


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Sinó’ o ‘si no’?: s’han acabat els dubtes

Una de les errades de llengua més freqüents neix de la confusió entre sinó i si no. Tanmateix, en la major part de contexts aquest dubte es pot resoldre.

Si observem les llengües de l’entorn, veurem que el nostre sinó s’hi tradueix de la mateixa manera que però. En occità, per exemple, és mas; en francès, mais; en italià, ma; en anglès, but… Això ens ha de fer pensar què passaria si en una frase canviéssim sinó per però. S’entendria igualment? Provem-ho, bo i reforçant aquest però amb l’adverbi afirmatiu, és a dir, però sí:

—No parlo de feina, sinó de lleure = No parlo de feina, però sí de lleure;

—No vol córrer, sinó caminar = No vol córrer, però sí caminar;

—No ho afirmo pas, sinó que ho suposo = No ho afirmo pas, però sí que ho suposo.

Tenint en compte això, doncs, ja podem formular una regla:

Quan dubtem entre ‘sinó’ i ‘si no’, canviem-ho per ‘però sí’. Si la substitució funciona, hem d’escriure ‘sinó’. Altrament, hem d’escriure ‘si no’.

 

En algun cas, el resultat de la substitució pot semblar una mica estrany, a causa de l’estructura de la frase, però intuïtivament n’entendrem el trellat:

—No tan sols ha d’ésser honrat, sinó també semblar-ho = No tan sols ha d’ésser honrat, però sí també semblar-ho.

Tanmateix, hi ha un segon ús de sinó que defuig la regla esmentada. En les frases següents, sinó equival a ‘més que‘:

—No ho va saber ningú sinó el seu germà = No ho va saber ningú més que el seu germà;

No hi havia sinó dos automòbils = No hi havia més que dos automòbils;

No diu sinó ximpleries = No diu més que ximpleries.

Ara parlem de si no. Així com la conjunció sinó té valor adversatiu –semblant a però–, si no és la combinació de la conjunció condicional si i l’adverbi negatiu no:

—Si no vols venir, no vinguis;

—I qui ho farà, si no ho feu vós?;

—No sé si no val més que pleguem.

Observem que en aquestes oracions podríem eliminar no i la frase seria possible, tot i que il·lògica: Si vols venir, no vinguis; I qui ho farà, si ho feu vós?… Tanmateix, aquesta eliminació no és possible en frases en què elidim el verb, com ara aquestes:

—Estudia, si no, l’examen t’anirà malament (Estudia, si no [estudies] l’examen t’anirà malament);

—La major part, si no tots, van arribar tard (La major part, si no [eren] tots, van arribar tard).

Ara veurem com la regla enunciada abans no s’hi pot aplicar, a aquestes frases. És a dir, que no hi funcionarà la substitució per però sí. Comprovem-ho:

—Si no vols venir, no vinguis (*Però sí vols venir no vinguis);

—I qui ho farà, si no ho feu vós? (I qui ho farà *però sí ho feu vós?);

—No sé si no val més que pleguem (No sé *però sí val més que pleguem)

A practicar

A la xarxa trobareu moltes pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria. Us n’hem seleccionades quatre:

—La de l’espai d’aprenentatge Aula de català.

—La dels Itineraris d’aprenentatge de l’Optimot.

—Les d’Enxaneta (1 i 2).

[article publicat a VilaWeb el dia 27 d’abril de 2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Salvarem els mots?

llengua

La castellanització de la llengua és perceptible en molts aspectes. Sens dubte, la fonètica és molt evident, com també ho és la gramatical, perquè és estructural. En canvi, sembla que en el terreny del lèxic sapiguem resistir més bé. Ho sembla.

En aquest camp, hi ha un fenomen subtil, un procés gradual, que podem definir així: entre dos sinònims ‘correctes’ —tots dos registrats al diccionari normatiu—, molta gent ha acabat triant-ne un i ha abandonat justament el que havia fet servir sempre. El que ha triat és el que s’assembla més al castellà i el que ha abandonat és el que no té cap corresponent formal en aquella llengua.

 Miro d’exemplificar-ho en aquest text:

Un bon dia vam començar a inclinar-nos en lloc de decantar-nos. Ens vam afartar de les coses i no ens en vam voler atipar més. Ens adonàvem amb freqüència que la gent exagerava i poc sovint ens semblava que en fes un gra massa. Aquells qui anaven escabellats ara ja els vèiem despentinats.

I avui, cada vegada més, fem les coses maquinalment i com més va menys volem fer-les d’esme. Quantes coses que lamentem i que poques que ens saben greu… Veiem moltes imatges horroroses i no gaires d’esgarrifoses. Quan tenim tard anem de pressa perquè ja no volem fer-ne via. I s’ha acabat això de gratar-se el cap: ara ens el rasquem. Sabem perfectament que el dia que els ferros es van començar a oxidar ja no es van rovellar més.

Potser ens hauríem de demanar si preferim la modernitat dels tirants o ens estimem més l’autenticitat dels elàstics. Si paga la pena d’usar tants utensiliso val més fer servir uns quants estris. Si és normal que les malalties ja no s’encomanin perquè totes es contagien

Vist això, podem prometre que intentarem fixar-nos-hi, una mica almenys; doncs sí: fóra bo, si més no, que miréssim de parar-hi esment.

En fi, hi ha qui pensa que són els joves, que ens han fet caure en la trampa de la degradació, però a mi no em sembla que en puguem responsabilitzar el jovent, d’haver-nos ficat en aquest parany. Pensem-hi bé i fem autocrítica. Perquè és el nostre problema. O potser, ben mirat, és problema nostre.

He aplegat centenars de mots com aquests en una pàgina web: #salvemelsmots.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’any de la picor ja en teníem el pap ple

Heus ací els brins de llengua —i d’esperança— aplegats de quinze dies ençà:

1. Primer de tot, hem de bregar per sortir-nos-en

2. La memòria de mosquit a l’edat de la poca-solta

3. Matalassers o colxoneros?

4. Potser ho superarem, això del subjuntiu espuri

5. L’any de la picor ja en teníem el pap ple

6. Protegim les locucions, com més aviat millor

7. Arraulim-nos tots alhora

https://platform.twitter.com/widgets.js

8. Declarem que el foc es cala o es bota

9. Hi posem el coll o hi deixem la pell?

10. Menyspreem els castellanismes. O negligim-los

11. La mà, ni la tendim ni l’estenem

12. La qual cosa és massa encarcarada


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Llenguatou

En Ramon Sangles Moles ha encunyat un mot, llenguatou, i en el text següent explica què vol dir. Com que em sembla molt interessant i em demana que l’ajudi a difondre’l, l’he ficat dins el Clot de les Ànimes.


És un mal endèmic de molts catalans: davant una persona desconeguda, o d’aspecte forà, o fins veïna de tota la vida però que potser té una altra llengua materna, canvien de llengua: deixen la pròpia i passen al castellà. A alguns, això els pot semblar educació, però és, de fet, un suïcidi lingüístic. Per això cap altra llengua no ho practica. Si vas a viure a qualsevol país, la gent no canvia de llengua davant teu pel fet que siguis de fora. Simplement van parlant la seva, i tu vas aprenent-la, sense conflicte. I és que el suïcidi lingüístic només es practica en situacions de dominació colonial, militar i cultural, per l’acomplexament i la minva d’autoestima que comporta.

Us presento un mot nou que m’he permès de crear i que proposo a la comunitat lingüística. Ja l’hem experimentat, amb molt bon resultat! És el substantiu llenguatou -ova, que designa la persona que recorre innecessàriament i servilment a la llengua castellana.

De l’adjectiu TOU TOVA, el diccionari normatiu ens diu (entre altres coses): «Que cedeix fàcilment, no gens ferm» i «Malalt, cansat, decrèpit ». En efecte, un llenguatou o una llenguatova cedeix i canvia de llengua. I això denota decrepitud lingüística, acceptar de mica en mica la substitució de la llengua pròpia per una de forastera.

Si observem el dia a dia, comprovarem que molta gent que tracta amb clients, espectadors, pacients, comensals, usuaris, etc. fa servir d’esma el castellà. Si hom els interroga sobre aquest hàbit, uns diuen que així s’estalvien de preguntar si entenen el català: parlen en castellà amb tothom, i problema solucionat; uns altres et diuen aquella frase típica durant la Dictadura: «En castellà perquè tothom ho entengui», i així menarien la llengua a l’extinció amb l’excusa d’un suposat bé comú; uns altres et diran que la bona educació obliga…; que «pobrets, no ens entenen»…; que «vigila, que si s’enfaden, encara rebrem »… (penso en l’arrest d’Antoni Gaudí per parlar en català). Per a molts, parlar en català davant desconeguts o forasters és una tortura psicològica perquè consideren que és ofensiu. Per contra, cal veure amb quina desimboltura s’expressen les llengües foranes imposades. Hauríem d’aprendre a fer-ho a casa nostra.

D’altra banda, el llenguatou discrimina els seus interlocutors: amb la seva tovor dóna per fet que els altres, no solament no coneixen ni estimen el català, sinó que tampoc no tenen ni capacitat ni interès per aprendre’l. És tractar-los ofensivament de babaus.

Un llenguatou és una barreja d’acomplexat, covard, paternalista, mandrós, panxacontent, acomodatici, servil, llagoter, mesell… que milita contra la llengua pròpia del país sense tenir-ne la mínima consciència. Ja en sap, de parlar català, però només ho fa quan no li demana fermesa. El català va quedant aleshores com una llengua que solament «es parla en la intimitat» (parafrasejant el que va dir un polític espanyol) i ja no se sent al tren, als mercats i botigues, als bars i hospitals… I, a aquest pas, està condemnada a l’extinció (la llista de llengües desaparegudes en l’àmbit dels grans imperis —francès, espanyol, anglès, etc.— és llarguíssima).

Si tenim en compte la persecució secular del català, tant a Espanya com a França, la supervivència de la nostra llengua hauria de ser tinguda per miracle (ho exemplifiquen molts fets, però és gràfica la fúria amb què l’any 1939 l’exèrcit anomenat «nacional» va fer foguera dels inofensius i apolítics llibres i escrits que Pompeu Fabra tenia en el seu domicili badaloní…). El poble, tanmateix, s’ha mantingut fidel a la llengua rebuda dels pares i avis i besavis, i també moltes persones cultes n’han fet una llengua moderna, dotada de les eines necessàries per a afrontar el seu futur amb un mínim de tranquil·litat. Però cada segle té els seus reptes; el d’avui és que la llengua normal del carrer sigui el català. Per això no hem de ser llenguatous ni llenguatoves.

Ramon Sangles Moles
amb la col·laboració de Joan Perera, Josep Ruaix i Jordi Badia

Com sabem quan hem d’escriure «perquè», «per què» i «per a què»?

De segur que molts heu dubtat alguna vegada si havíeu d’escriure ‘perquè‘ o ‘per què‘. I és probable que algú us hagi donat una norma molt simple: quan és una interrogació, va separat; quan és resposta, junt. Doncs sí, és cert. Però s’ha de completar.

No totes les interrogacions duen un signe interrogatiu. No sé per què ho ha fetCal esbrinar per què ho ha fetNo entenc per què ho ha fet… són exemples d’interrogació sense signe. En diem interrogació indirecta, diferent de la directa: Per què ho ha fet?

A més, en català la forma aglutinada ‘perquè’ tant serveix per a indicar causa com finalitat: Ho explico perquè no ho entensHo explico perquè ho entenguis. El primer ‘perquè’ és causal i respon a la qüestió Per quina causa ho expliques?; el segon és final i respon a Amb quina finalitat ho expliques?. (En els parlars meridionals el ‘perquè’ final es converteix col·loquialment en ‘per a que’, però la normativa el bandeja en els àmbits formals.) Tant el ‘perquè’ de causa com el de finalitat poden formar part d’una interrogació directa, de manera que no sempre que vegem un interrogant hem d’escriure ‘per què’.

Per acabar-ho d’adobar, el mot ‘perquè’ també pot ésser un nom, que vol dir, precisament, ‘causa’: Ara sabrem el perquè de tot plegat.

Per a entendre tot aquest galimaties, sortosament, hi ha una regla molt simple:

Escrivim ‘per què’ quan equival a ‘per quina raó’. En tots els altres casos escrivim ‘perquè’

En la frase següent podeu comprovar si aquesta regla funciona: Em neguiteja no saber per què ho fas. Ho fas perquè no sigui dit? Digues, és perquè no vols que la gent ho sàpiga? No en sé el perquè. Explica-m’ho: per què?

Tan solament hi ha un cas de ‘per què’ que no vol dir ‘per quina raó’. És quan equival a ‘pel qual’ (o ‘per la qual’, ‘pels quals’, o ‘per les quals’): El pont per què hem passat(és a dir, El pont pel qual hem passat), Els motius per què han fet la reclamació (és a dir, Els motius pels quals han fet la reclamació). Hem exclòs aquest cas de la norma perquè és molt infreqüent i no sol originar cap confusió.

Abans d’acabar, hem de presentar el tercer element: ‘per a què‘. Té un ús molt escàs. És sempre interrogatiu i vol dir ‘amb quina finalitat’: Per a què ho reclames?, és a dir, Amb quina finalitat ho reclames?  (També ens en podem servir en les interrogatives indirectes, sense interrogant: No entenc per a què ho reclames.) Podem pensar que Per a què ho reclames? i Per què ho reclames tenen el mateix significat, però no: amb ‘per què’ és com si demanéssim Què t’impulsa a reclamar-ho? I amb ‘per a què’, Què faràs quan tinguis això que reclames? La llengua fila prim.

A practicar
A la xarxa trobareu moltes pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria. Us n’hem seleccionades tres:


Que no s’esquerdi la precisió

Una tria garbellada dels brins d’aquestes setmanes:

1. La precisió no es pot esquerdar

2. Tots hi guanyem, amb els pronoms

3. De quan manllevàvem

4. Un jovent força murri

5. El caos ens arruïna

6. Si anem per feina no farem salat

7. «D’immediat» i més estrangerismes

8. Quin goig que feu!

9. Què costa fer safareig?

10. Propostes de millora a en Llucià Ferrer

11. A la primeria em va venir de nou

12. Desfici de botiguer

13. Al·lots, galifardeus i ganàpies

14. Se’l beu, però no se’l veu

15. Quan feu els anys?

16. Tira milles

17. Igualem massa

 


Més brins.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No me’n sé avenir

Els brins d’aquesta quinzena:

1. No me’n sé avenir

2. La xerrera, la plorera i la… pixera

3. I ara!

4. Amb prou feines hi para esment

5. N’hi ha de sencers, de partits i de partitius

6. A primer cop d’ull, sembla que no es belluga

7. No tenim esma de res

8. Romanceges o ronseges?

9. Sé què li agrada

10. Presenta la seva dimissió

11. Acreditar o demostrar?

12. Interlocutar, l’última barrabassada

13. La sínia no entra a TV3


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua sense drets, un país sotmès

Dimecres 27 de febrer al matí. Sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol. Interrogatori del testimoni Joan Tardà. L’advocada de l’estat espanyol li demana pel senyor «Iobé». «Qui? Llobet?», retruca ell. La confusió és lògica: el castellà ha perdut el so de la ela palatal («ll») i també el de la te final. Com que, a més, tampoc no té el so de la jota catalana (i anglesa, i francesa, i occitana, i italiana…), «Iobé» podia ésser perfectament «Llobet». Tardà, doncs, fracassa en l’esforç d’interpretar el mot, un esforç que els catalanoparlants hem de fer cada dia quan sentim mots mal pronunciats: «deu» o «déu»?, «juny» o «lluny»?, «sort» o «sord»?…

Poc després, quan ja s’ha aclarit que l’advocada es referia al senyor «Jové», en Joan Tardà enllesteix l’episodi dient-li que si s’hi apliqués un xic podria pronunciar aquell cognom com Déu mana: «No costa pas tant, amb una mica d’interès…» Certament, no costava gens. En aquest cas, tan solament que l’advocada hagués articulat bé la jota, ja l’hauríem entesa tots. Però no: els parlants de llengües de primera no hi posen interès, a parlar bé una llengua de segona.

Això es va fer palès en un detall: un instant abans que en Tardà li etzibés el «No costa pas tant», l’advocada va ensenyar el llautó amb una frase molt definitòria: «Li puc dir “Khové”.» I ací va remarcar la jota espanyola inicial. És a dir: «Si em dóna la gana, no faré “l’esforç” d’intentar cap aproximació.» O, dit d’una altra manera: «Em rebaixo a provar que m’entengui i encara vol posar-me en evidència…» Sempre aquest to amenaçador…

Vegem-ne les imatges i retinguem-les:

És evident que en aquest diàleg hi ha dues actituds enfrontades: la d’algú que reclama un respecte mínim i la d’algú que creu que encara gràcies, que encara massa que fa. L’emissor, doncs, lluny de fer per manera que el receptor li entengui el missatge —o d’acceptar que no l’ha formulat bé per a ser entès—, encara amenaça de tancar-se més, de posar més traves perquè el receptor s’hagi d’escarrassar a entendre’l. Aquesta és l’actitud de l’advocada de l’estat espanyol i, per extensió, de tots els qui en aquella sala tenen poder, és a dir, tots els representants de l’estat espanyol.

Començant pel president, el jutge Marchena. Minuts abans, quan el diputat tot just s’havia assegut, hi va haver una conversa molt il·lustrativa. Tardà va dir: «Jo parlaré en català» i Marchena —l’exquisit jutge Marchena— l’interrompé immediatament per fer-li saber que ni ho somniés. «No comencem bé», li engegà, com si reprengués una criatura.

I atenció a la manera com l’exquisit jutge Marchena va justificar la prohibició (sobretot atenció a les negretes): «Una cosa és que la sala hagi concedit el dret a qualsevol dels acusats d’expressar-se en la seva llengua, sens perjudici que, per raó de la metodologia que s’oferia o que es prenia o que es posava a llur disposició, s’ha produït un rebuig, però una altra cosa ben diferent és que els testimonis no s’expressin en la llengua oficial, etc.»

Per a deixar-ho clar i perquè tothom —tot el món— ho pogués veure i sentir, el diputat Tardà va demanar, sense embuts: «Tinc el dret de respondre en català?» I el jutge Marchena, exquisidament, li va dir: «No.» I punt. No, Tardà. Ja ho ha dit abans: la gent, en aquesta sala no drets, si no són drets que la sala s’avé a concedir.

Vegeu l’escena (i, si ho recordeu, compareu aquesta actitud amb la que l’exquisit Marchena —ara sí— va mostrar amb Rajoy, Sáenz i Zoido, per exemple).

No cal pas allargar-s’hi gaire. En el fons d’aquestes seqüències (i ara i adés també en la forma) es fa evident un menyspreu. És el menyspreu que impregna la relació de l’estat espanyol amb el Principat de Catalunya, aquesta «regió díscola» que vol votar i vol fer coses pel seu compte. L’única relació que entén l’estat espanyol és la del sotmetiment. Quan algú pensa que els drets no els tenim sinó que ens els concedeix, és lògic que pensi també que no podem fer res més sinó agrair-ho.

En Tardà parla de venjança. «Aquest judici neix de la venjança», comença a dir, abans no l’interrompi novament l’exquisit. És venjança, sí. Però és, sobretot, incapacitat de forjar cap relació que no sigui aquesta, la relació que hem mantingut, una vegada vençuts, d’ençà del 1714.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.