Què tal, Laura?

Heus ací la dotzena llarga de brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Què tal, Laura?

2. «Filòlegues», se us ha girat feina

3. De pals, bastons i garrotades

4. Com no dir «un pronto»?

5. Feliç diada?

6. Que vèstia!

7. Com no dir «a bote pronto»?

8. No esborrem la llengua

9. Amb anys o sense?

10. Enfarfegats de possessius

11. Si volen guerra, en tindran

12. El català «light», contra els llibres

13. Com s’ha de cridar independència?


Si voleu veure tots els brins, cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tenim una llengua infinita

Resultat d'imatges de dog large tongue

Els brins d’aquesta quinzena:

1. Tenim una llengua infinita

2. Carod-Rovira, contra el catanyol que ara es parla

3. Badem més, però no badem

4. Fer un Tortosa i fer un Alella

5. A l’Abacus esmolen la borra

6. De plaça o de «plazo»?

7. La por, multiplicada

8. La senyora Heredia els té ben posats

9. No tallis curt

10. És clar o no és clar?

11. Ens menystenen sense ignorar-nos


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Espígol o lavanda? Heus ací el drama

Resultat d'imatges de espígol

1. Espígol o lavanda? Heus ací el drama

2. Què hi hem guanyat amb la nova ortografia?

3. Arribarem a les mans…

4. Amunt i a baix…

5. Bossa, vol?

6. Com no dir «creuar-se els cables»?

7. Una regidora que indaga en el peveter

8. La gent s’aboca a bolcar nadons

9. S’hi acosta o hi va?

10. Fins a vint-i-dos ferits

11. Coromines s’adreça als barcinocèntrics


Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Perquè hi tenim dret

«Perquè és el meu dret». Aquest era el lema de la campanya que va fer la primavera de l’any passat el Pacte Nacional pel Referèndum per recollir signatures. A més d’un, aquesta frase li devia fer mal d’orelles, potser sense saber ben bé per què. La construcció amb el verb ésser seguit d’un possessiu i un nom és un calc de l’anglès («’cause it’s my right»), que ha arribat al català, com sempre, amb permís del castellà.

En general, els anglicismes del català han entrat per la via del castellà. Tot sovint, la seqüència que se segueix és aquesta: un mot o una estructura anglesos són assimilats pel castellà i ben prest jornalistes i polítics els traspassen al català. Tant en l’una llengua com en l’altra es difonen amb una rapidesa extraordinària. Fins i tot quan un anglicisme arriba directament al català té més possibilitats de perdurar si el castellà també el manlleva de l’anglès.

Sigui com sigui, si volem frenar aquest procés, els lingüistes hem de saber identificar i evidenciar els calcs. I, alhora, recordar de quina manera expressàvem aquella idea abans de la intrusió.

En aquest cas, l’estructura pròpia del català conté el verb tenir: «Perquè hi tinc dret», «Perquè és un dret que tinc». I, segurament, encara hauria estat millor en plural: «Perquè hi tenim dret», «Perquè és un dret que tenim».

El cas és que aquesta construcció anglesa ha fet forrolla. Per això sentim frases com ara «És la meva obligació dir-vos…», que hauríem de canviar per «Tinc l’obligació de dir-vos…».

Un cas semblant és el de frases com ara «És el seu problema», «No és el meu problema», etc. En aquest cas, la solució ràpida consisteix a fer un canvi d’ordre: «És problema seu»… Però, si hi pensem, veurem que sempre ho havíem dit d’una altra manera: «Això no és cosa meva», o bé «Això no em toca».

Ja fa qui-sap-los anys que l’anglès es va introduint en la nostra llengua i ens desballesta mots, significats i estructures. Vegem-ne tres casos més:

rellevància (i rellevant). Tot i que el mot anglès relevance (i relevant) vol dir ‘idoneïtat’, ‘propietat’, ‘pertinència’, en català –per via de l’espanyol– ha acabat ocupant el significat d’importància (i important). «El que és rellevant del referèndum és que sigui vinculant», deia un polític. Una frase que hauríem de trobar forçada i que d’una manera natural hauríem dit així: «La cosa important del referèndum és que sigui vinculant.» O bé: «Que sigui vinculant: aquesta és la cosa important del referèndum.»

global. El significat que havia adquirit aquest adjectiu (derivat de globus) era ‘total’, ‘general’, ‘sense discriminació de cada part’. Per exemple, «Vull saber el resultat global de l’elecció, no pas els resultats parcials». De fa uns quants anys, s’hi ha afegit innecessàriament el significat que té en anglès: ‘del món’, ‘del planeta’. Però aquest sentit, en català, ja el tenien assignat mots com ara mundial i planetari. «Els dinosaures van desaparèixer arran d’una catàstrofe planetària» (i no pas «…arran d’una catàstrofe global».

ignorar. El significat del verb ignorar és i ha estat sempre ‘no saber’, ‘no tenir notícia de’. I si resulta que en anglès també vol dir ‘no tenir en compte’, ‘no atendre’, ‘no fer cas de’, a nosaltres ens hauria d’ésser igual. Perquè de mots que signifiquin tot això en tenim prou i de sobres: desdenyar, menystenir, desatendre… o, simplement, no tenir en compte, no fer cas de, no fer cabal de. «No podem ignorar la gent que vol un canvi», diuen. Tan fàcil com és, simplement: «Hem de tenir en compte la gent que vol un canvi» o, si ho voleu negatiu, «No podem menystenir la gent que vol un canvi». Si hi ha mots per a cada significat, per quins set sous els hem de fer servir d’una manera confusa?

Són només quatre exemples de l’altra interferència, una interferència que no podem menystenir si no volem acabar essent uns ignorants de la llengua pròpia.


Aquest article, el dec a dos amics: en Jem Cabanes i na Montserrat Forcadell. En Jem, corrector i traductor, deixeble com jo d’en Jaume Vallcorba i Rocosa, és qui em va cridar l’atenció sobre els tres anglicismes lèxics que comento, que ja va incloure en el llibre d’estil de VilaWeb.[1] Na Montserrat, professora del Departament d’Estudis Anglesos de la Universitat de Barcelona, que ha estudiat exhaustivament fenòmens d’interferència prosòdica de l’anglès en el català, ha fet aportacions cabdals en el text inicial i m’ha promès que més endavant escriuríem articles sobre aquest tema a mitges.

Moltes mercès a tots dos.

[1] En Jem també m’ha fet notar una incoherència que algun dia caldria estudiar: si diem «tenir dret de», per què no diem «en tenim dret»?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Escoltar els vells

Aquests dies d’estiu s’escau que puc parlar estones llargues amb gent gran, amb vells, com solíem dir abans, sense por de ferir ningú. Fins i tot he tingut l’avinentesa d’escoltar diàlegs entre dos o més padrins i prendre notes, dissimuladament, de certs mots o expressions.

Són mots que ja sabia, que havia sentit —que havia sentit moltes vegades, de fet—, però que ja no feia servir i, sobretot, que no he transmès als meus fills. Els tenia desats i plens de pols, esllanguint-se en un racó de la memòria.

Després, pensant-hi i contrastant-ho, em vaig adonar que això mateix passava a molta gent de la meva edat: hi ha tot un gavadal de construccions que —per un seguit— la gent de la meva generació havíem après de pares i avis i, incomprensiblement, hem perdut. Les hem perdudes i, doncs, no les hem llegades als fills. Per què? És un misteri. Perquè no tenen corresponent en espanyol? Probablement. Perquè, consegüentment, no formen part d’aquest estàndard que difon cada dia TV3 i Catalunya Ràdio (i els mitjans escrits, que hi van a remolc)? Probablement. Però ara no seria just de carregar als altres les meves responsabilitats. I em demano, sobretot: ja és massa tard? I ca! De segur que puc fer alguna cosa —ni que sigui petita, de poc abast— per a contrarestar aquest efecte.

Ja fa anys que vaig decidir que als meus fills els diria «acluca els ulls», «ha vingut suara» i «avui menjarem vianda», mots i expressions que deien d’una manera natural els meus pares. No sabia si ells els farien servir o no, però, si més no, era una manera de contribuir que no es perdessin. Doncs bé, ara voldria anar més enllà i, si pot ésser, encomanar-vos aquest propòsit.

El cas és que fa pocs dies que, en un indret a cavall del Solsonès i l’Alt Urgell, hi hagué una conversa entre en Ramon de cal Sastre i la Roser de ca l’Andreu*. Per mi, fou una conversa històrica. I, com us deia, en vaig anotar cosetes, que ara transcriuré.

Feia molts anys que no es veien, en Ramon i la Roser. Per això s’havien d’explicar coses que havien passat, ací i allà. I havien de parlar d’abans. Ja de bon començament, en la conversa va aparèixer aquest ús de prou, tan ric i tan productiu, a la boca de la Roser: Prou ens hi trobem bé aquí, prou.

I ben aviat un altre prou acompanyat de més elements: Si ens hem de menester, prou ens ajudarem, però no és pas com abans.

I encara una altra frase amb prou, acabada amb una expressió que jo tan sols havia llegit en els llibres: Bé eren prou amics, però van acabar a mata-degolla.

Fou aleshores que va arrencar la repassada de la gent que havia renyit en aquells verals, i es van començar a sentir frases com ara aquesta: Tot amb un plegat, va dir que no hi volia saber res més; o bé: Es van barallar per no re.

I encara una altra, que em va disparar una alarma: En aquest cony de poble, tothom es baralla, sembla que s’hi hagi ficat foc. Quan vaig sentir «cony de» em vingué al cap, com un llampec, aquesta plaga del *puto, que d’un temps ençà tot ho arrasa i tot ho empastifa. En una sèrie de TV3 haurien engegat «En aquest puto poble», però en Pep ens ho deia com s’havia dit sempre: «En aquest cony de poble». (Nota al marge: la Roser no deia cony, sinó coi, perquè mantenia una diferència lèxica vinculada al sexe, que —potser sortosament— avui s’ha esvaït.)

Em vaig adonar també de la seguretat amb què empraven els verbs ésser i estar, en frases tan simples com ara: Això és tan desemparat (‘solitari’); És molt arrecerat. O bé: Estàvem a la ciutat i ara estem aquí dalt (estar vol dir ‘viure’, ni que sigui uns quants mesos).

Justament aquest ús precís dels verbs ésser i estar em va fer pensar en el mestre Jaume Vallcorba, que l’havia estudiat tant. I ens deia més coses, en Vallcorba. Per exemple, que el mot només és un castellanisme, per més que ara en castellà es faci servir poc. I aquests dos padrins, sense saber qui era en Jaume Vallcorba, deien ara i adés frases com aquesta: No hi vam trobar ningú sinó els de cal Muixic* (en compte de «Només hi vam trobar els de…»).

Sentir dues frases amb el mot ànsia em va fer mal de debò, perquè eren frases que la meva mare diu i jo (ja) no: Li hauré de trucar, que no estigui amb ànsia; I de l’hort, ara qui en passa ànsia [‘qui se’n preocupa’]? Com pot ésser que ja hagi oblidat frases tan habituals i tan naturals, tantes vegades que les havia sentides?

La conversa era un festival de locucions que la gent com jo, entre quaranta i seixanta anys, hem après però no fem servir: Ara dos anys vam voler pujar i ho vam trobar tapat per la neu; Amb això sol ja es veu que ets de bon conformar; Anàvem a estudi i, en acabat, a treballar; No tinguis por que li digui re, no

Entremig, lliçons de precisió entre petit-xic i gran-gros —que requeririen un altre article—, acompanyades de mots i expressions que ha escombrat aquest coi d’estàndard televisiu: D’aquí dalt estant sembla xic, però és molt gros [avui sentiríem: «Des d’aquí sembla petit, però és molt gran»]; És una biga molt grossa; no sé com la faran tenir [«És una biga molt gran; no sé com la faran aguantar», en versió TV3 2018].

I encara una colla de mots vius, expressius, que no tenim perdó de Déu de deixar perdre: Sempre els dic: «Aviseu abans, si voleu venir, que no tenim tiberi per a tanta gent.»; Per què les diu, aquestes ruqueries?; Aculaven el carro aquí; Amb la mossa encara t’hi pots entendre, però, noi, amb el fill…; Feia dies que no es veien i es van fer una gran arribada; També hi havies anat, a guardar vaques, no?…

En tinc dotzenes i dotzenes, encara, però no us vull atabalar. Perquè el propòsit de l’article no era d’atabalar-vos, sinó de consolar-me amb vosaltres. Això que em passa a mi, no us passa, també? Podríem fer l’esforç de pensar-hi una mica i mirar de difondre tot aquest tresor?

Si us plau, si us trobeu igual que jo, podríeu obrir el vostre, de tresor? Per què no m’escriviu i en parlem?

Molt agraït per endavant.


*Els noms són inventats.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.


 

Per què en dieu «el rei»?

Resultat d'imatges de felipe vi juan carlos

Els divuit brins d’aquesta darrera quinzena:

1. Si no és el vostre rei, per què en dieu «el rei»?

2. Com que «Què has dinat?»

3. Poseu-vos les botes quan hi hagi mullena i prou

4. No acotem el cap

5. Més logopedes, si us plau

6. No ens avesem a «normalitzar»

7. Conferència de premsa en totes les llengües (tret d’una)

8. «No n’hi ha suficient»? Ja n’hi ha prou!

9. Res de «quant abans»

10. Croada contra el «pilla-pilla»

11. «No més burilles al terra»??

12. «En entredit» no vol dir res

13. Totes les maneres de no dir «de totes, totes»

14. Cada «maestrillo» per allà on l’enfila

15. Tip de mascotes

16. Fem un sondatge de les llengües de l’entorn

17. Repertori de renecs i insults

18. Si vols un matalàs hauràs de dur un coixí


Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Propostes honestes a l’Institut d’Estudis Catalans (Sobre la «irlandització» del català, 5)

Resultat d'imatges de institut d'estudis catalans

Acabem avui, segurament, la sèrie sobre la degradació accelerada del català, que Quim Monzó anomena «irlandització». En aquest article vull parlar de l’acadèmia de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans. Pot fer-hi fer res, en tot aquest problema? L’actuació de la Secció Filològica (SF) de l’Institut va en la línia d’evitar aquesta desfeta?

Per començar, hauríem de veure quines funcions té assignades la Secció Filològica. Podem llegir en la web de l’Institut que són tres: establir la normativa lingüística, estudiar científicament la llengua i fer «el seguiment del procés de normalització en el conjunt de les terres de llengua i cultura catalanes». Tanmateix, en la web en què es detalla com s’acompleixen aquestes funcions no veiem enlloc que parli, per exemple, de vetllar pel bon ús de la normativa als mitjans de comunicació públics ni tampoc d’establir mesures per a garantir la qualitat lingüística dels professionals dels centres d’ensenyament, dels espais de lleure, de l’administració, etc.

‘Canvi d’agulles’, Acadèmia Oberta, És a Dir…
En relació amb els mitjans de comunicació, la política que ha seguit la SF s’ha distanciat d’aquesta necessitat que esmentàvem de vetllar per la qualitat lingüística. La SF —això sí— hi ha donat molta importància, al contacte amb els mitjans de comunicació. Ha promogut la creació de l’Acadèmia Oberta, una mena de fòrum en què correctors, guionistes, escriptors… havien de debatre qüestions controvertides. Els membres més actius d’aquesta Acadèmia Oberta és format pels autors de Canvi d’agulles,[1] un llibre publicat el 2015 que aplegava propostes de modificació de la normativa lingüística en aspectes en què —a parer dels autors— «grinyolava». La major part d’aquestes propostes pretenien «acostar la norma a l’ús real de la llengua», amb el propòsit evident de fer entrar un bon nombre de castellanismes en els texts normatius sancionats per l’Institut d’Estudis Catalans. Llegint aquestes pàgines, sembla ben bé que la intenció dels autors per a castellanitzar la llengua no tingui aturador. El llibre inclou una frase que segurament resumeix l’esperit del grup: «La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.»

La resposta de la SF a aquest llibre, doncs, ha estat establir relació formalment amb el grup, però no pas per a oferir alternatives genuïnes a les interferències acceptades pels mitjans de comunicació, sinó a l’inrevés: s’ha deixat influir pel grup i «ha adaptat» la normativa a les seves peticions. D’ençà que es va publicar el llibre i, més tard, es va constituir l’Acadèmia Oberta, hem vist com, efectivament, la norma s’ha anat «emmotllant» a les propostes de Canvi d’agulles. Això es pot observar tant en les obres normatives noves (ortografia i gramàtica), com en unes certes modificacions del DIEC.[2]

Deixant de banda l’Acadèmia Oberta, la relació de la SF amb el grup de «transgressors» es pot comprovar també en l’activitat quotidiana. N’és un exemple la vinculació entre l’Institut i l’És a Dir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA). Sobre els usos no autoritzats per la norma amb què ensopeguem constantment en els mitjans de la CCMA, podeu llegir aquest article rigorós del doctor Gabriel Bibiloni (Universitat de les Illes Balears), que documenta unes 250 incorreccions «beneïdes» per l’És a Dir. En vista d’això, caldria esperar que la SF reaccionés amb alguna mena d’advertiment o, si més no, amb llista alternativa fonamentada en la genuïnitat, tal com propugnava Pompeu Fabra. Doncs, paradoxalment, ni la Secció Filològica ni, fins i tot, l’Institut com a institució no s’han estat d’elogiar la tasca de l’És a Dir com a «eina viva per a una llengua viva».

Per una altra banda, cal observar que una bona part d’aquests mitjans tan influents en la SF (El Periódico, El País, La Vanguardia) són escrits originàriament en castellà, cosa que, inevitablement, condiciona el model de llengua i les solucions concretes que propugnen.

Aquest decantament en favor d’uns certs mitjans de comunicació ha fet que fins i tot els seients de la SF, tradicionalment destinats a personalitats de l’àmbit acadèmic (professors d’universitat o filòlegs destacats pel rigor de llurs estudis), hagin estat ocupats aquests darrers anys per persones considerades «mediàtiques».[3]

En definitiva, la Secció Filològica, a la qual —com hem vist— correspondria de vetllar pel compliment de les normes que promulga, encoratja els mitjans que les transgredeixen a continuar-ho fent. Heus ací un bon contrasentit.

Llengua ‘viva’, ‘flexible’, ‘moderna’…: l’engany de les paraules
A parer nostre, el capteniment de la SF indica que s’ha deixat enlluernar per una falsa dicotomia entre un model de llengua «arcaïtzant» i un de «modernitzador», entre «encarcarament» i «flexibilitat», entre una «llengua urbana viva» i una «llengua rural moribunda», entre «senzillesa» i «enrevessament»… I això l’ha menat —d’uns quants decennis ençà— a prendre decisions que comprometen la subsistència de la llengua, que en fan perillar els fonaments. Abans de la primera edició del DIEC (1995), la SF ja va sentir la necessitat de «modernitzar» uns certs aspectes gràfics de la normativa[4] i d’acceptar castellanismes lèxics, semàntics i morfosintàctics.

Aquest enlluernament també ha dut la SF a tancar-se i a no escoltar sinó un discurs: el que parla d’acceptar a ulls clucs, d’una manera resignada, la «realitat», sense plantar cara de debò a la degradació de la llengua, fins al punt que es pot arribar a comprometre’n aspectes fonamentals, com ara la genuïnitat i àdhuc la unitat lingüística.[5]

Aquest tancament ha fet que, dels anys 1990 ençà, dins la SF hagi anat perdent pes el rigor acadèmic, en favor d’una visió poc científica, ara i adés mancada de coherència i de sistematicitat: qualsevol solució nova se supedita a «l’ús real de la llengua», és a dir, a la llengua parlada de Barcelona, sense tenir en compte ni la resta de parlars, ni els estadis anteriors del català ni les llengües de l’entorn.

Especialment, és molt de doldre que no s’hagi tingut en compte la feina del món universitari quan anava en una línia oposada a aquest model light dels mitjans de comunicació barcelonins. Per exemple, la SF no ha considerat en absolut les anàlisis i estudis científics ni les opinions crítiques dels doctors Gabriel Bibiloni i Jaume Corbera, de la Universitat de les Illes Balears; ni del doctor Josep Murgades, de la Universitat de Barcelona.

Amb aquesta actitud, la SF sembla que perdi de vista un fet importantíssim: que el català no és una llengua normal i forta, sinó minoritzada, en risc d’extinció. La interferència del castellà és tan aclaparadora que cal actuar tothora pensant a preservar allò que encara tenim. Altrament, la llengua pròpia perilla de desdibuixar-se, de desfer-se, de dissoldre’s en la llengua forana —i dominant.

Propostes honestes a la Secció Filològica
No cal insistir més en els perills que assetgen el català, perquè n’hem parlat manta vegada i perquè qualsevol persona mínimament observadora els pot veure cada dia. Per aquestes raons, a parer meu, convé un canvi d’orientació de la SF, que ha de tenir un paper responsable i actiu per a superar la gravetat de la situació.

Crec que l’Institut d’Estudis Catalans hauria de reconsiderar el paper de la SF en relació amb els mitjans de comunicació: en compte de subordinar-s’hi per a «emmotllar-hi» la normativa, la SF hauria de defensar la normativa i, alhora, cercar i proposar alternatives vàlides i genuïnes que siguin un ajut als professionals dels mitjans per a no haver de recórrer a calcs del castellà.

Considero, així mateix, que la SF ha de tenir presents les aportacions de membres de la comunitat científica que s’han destacat en la defensa i l’aprofundiment de la línia traçada per Pompeu Fabra.

En definitiva, penso que la SF ha de recuperar el tremp científic i eixir del parany de la «modernitat», és a dir, actuar decididament per a contrarestar la interferència aclaparadora del castellà en compte de deixar-se arrossegar resignadament per la degradació estructural del català.

És innegable que la Secció Filològica ha tingut un paper fonamental d’ençà que es va crear, tant en el període inicial de fixació de la normativa com durant tot el temps fosc del franquisme i també després. Avui, en aquest moment tan delicat, és quan més convé que exerceixi —d’una manera coherent i tenaç— l’autoritat que s’ha guanyat durant més d’un segle.


[1] Magí Camps (La Vanguardia, vocal de la SF), Ricard Fité (El Periódico), Agustí Mas, Rudolf Ortega (El País), Albert Pla (Ara), Ernest Rusinés (Televisió de Catalunya), Màrius Serra (enigmista, membre de la junta directiva de la SF), Ramon Solsona (escriptor), Pau Vidal (encreuaire i escriptor) i Enric Gomà (guionista de televisió, editor del llibre).

[2] En són exemples la supressió d’accents diacrítics, la duplicació de la lletra S en mots com asexual, la supressió de dièresis, l’eixamplament de l’ús del verb estar en detriment del verb ésser, l’acceptació de la combinació pronominal «els hi» en lloc de «els el», «els la», «els ho», «els els», etc., l’admissió de per en compte de per a davant infinitiu en tots els casos, l’acceptació de preposicions davant infinitiu i davant la conjunció que («pensa en menjar» o «conscient de que»), l’entrada de castellanismes diversos al DIEC (com ara carpa, disseccionar…)… Tanmateix, la llista de peticions del grup és molt més llarga: inclou, per exemple, l’acceptació del lo neutre i de mots com ara bocata, marica, molar, tuberia, nòvio…, que, ara com ara, no s’han acceptat.

[3] És el cas de l’enigmista Màrius Serra i del cap de correctors de La Vanguardia, Magí Camps.

[4] Per exemple, va suprimir el guionet i va canviar formes de composts amb S líquida.

[5] És significativa la coincidència de dues frases escrites amb força anys de distància. La primera és d’Ivan Tubau, un dels promotors del «català light» dels anys noranta (i fundador de Ciutadans): «És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.» La segona és de Magí Camps, cap d’edició de La Vanguardia, arran de la publicació de la nova gramàtica: «Si la majoria de les persones fan servir una construcció gramatical que fins ara no era normativa, un dia o altre cal fer-la entrar dins de la gramàtica, agradi o no agradi, vingui del castellà o hagi aparegut per generació espontània.» Recordem que, d’ençà del desembre proppassat, M. Camps és membre de la Secció Filològica.


També us pot interessar:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Coses que diu la meva mare

1. Coses que diu la meva mare

2. Tips de «posar en valor»

3. Com que «un flac favor»?

4. Barbarismes que destrempen

5. TV3: no homologuem els homònims

6. «Perillar» perilla

7. Alamany: una filòloga despronominalitzada

8. Pobra desgraciada, l’àvia Mercè

9. Emocionar-se amb una concordança verbal

10. Halògens que no són al·lògens

11. Negació del dret, del revés i… sense negar


Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Mori el ‘mal rotllo’! Visca la mala maror!

Resultat d'imatges de mala maror

Tornem amb més brins. Heus-los ací:

1. Se’ns morirà o la matarem, la llengua?

2. Mori el «mal rotllo»! Visca la mala maror!

3. Maleïts pronoms masclistes!

4. Retratar-se amb la boca closa

5. Barbarismes? Ni un pas enrere!

6. Sort n’hi ha, que tenim recursos per a donar i per a vendre!

7. Una supervisió DE les preposicions, si us plau

8. Ostentacions excessives

9. Polítics: parlar molt i no dir res


Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Traguem-nos la son de les orelles!

Imatge relacionada

Aquesta setmana, nou brins de llengua.

1. Traguem-nos la son de les orelles!

2. Plou o està plovent?

3. Això no va de res

4. Desitjar un molt bon dia és una molt mala idea

5. Més claus i no tants «polvos»

6. Ni molt menys? Ca, ni de bon tros!

7. Qui s’apropia impròpiament les preposicions?

8. No tant menys i més més poc

9. Un documentari ben documentat

 


Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.