La immersió rai…

Ja s’entén que hem de protestar i rebel·lar-nos quan els neofranquistes del PP o Ciutadans profereixen aquestes amenaces, com ara la de fulminar el sistema lingüístic de l’escola catalana, això que hom anomena immersió. És clar que hi hem de plantar cara, no vull pas dir que no.

Però m’agradaria enfocar-ho d’una altra manera, pensant més en nosaltres que no en ells. Qui s’ha aturat a pensar què passaria, si es complissin aquestes amenaces? Que molts alumnes que fins ara rebien les classes en català ara les rebrien en castellà? I que, per tant, alguns mestres i professors que fins ara feien les classes en català serien obligats a fer-les en castellà? Aquest és el canvi pretès? Bé, això no serà possible si la resistència dels mestres i dels pares —dels pares, també, espero!— és rotunda. I si resulta que hi ha centenars, milers o centenars de milers de pares que marquen una casella per dir que volen classes en castellà per als seus fills? No ens esparverem, tampoc. Som en un moment efervescent, també, de l’espanyolisme i, avui, l’oposició a l’independentisme es podria expressar marcant una casella. Però si només sabem veure la casella marcada ens equivocarem. Vull dir que és clar que hem de combatre el 155, però això no ens hauria d’estalviar una feina que tenim pendent i que no hem sabut fer bé durant aquests quaranta anys de presumpta democràcia.

Potser no m’explico gaire bé. M’entendreu més amb uns quants exemples.

Exemple número 1: en Fernando
El cas és real, tot i que no es deia Fernando. Vaig treballar amb ell qui-sap-los anys. El 2002, quan vaig ésser cap d’estudis de l’institut, vaig voler saber en quina llengua feia les classes, vist que parlava amb tothom en castellà. I m’ho va confirmar: les feia en castellà. Li vaig demanar per què i em va respondre que era la seva llengua i s’hi sentia més còmode. Li vaig dir en quina llengua havia fet les oposicions: la part escrita, en català; l’oral, en castellà. Ah, i al tribunal tothom li havia parlat en castellà. Bé, el fet és que a l’equip directiu ens va semblar adient de dur el cas a la inspecció, car era un incompliment de la llei. Sí, l’inspector en va restar assabentat. I tal dia farà un any.

Exemple número 2: les oposicions de tecnologia
Un company de l’institut em va demanar si volia fer de suport al tribunal d’oposicions que ell presidia. Havia de revisar les primeres proves escrites i posar-hi una nota. Un dissabte al matí vam anar a una ciutat del Vallès i vaig revisar lingüísticament els exàmens. Alguns escrivien en un català tan deficient que feia vergonya. Els vaig desaprovar i el president del tribunal els ho va comunicar. No us puc descriure la reacció d’aquells individus. Només us diré que els crits se sentien des del cafè de davant. Hi va haver impugnacions i tot.

Exemple número 3: el plany de la lingüista
Una vegada, una lingüista important i sàvia em va explicar que s’havia anat a queixar a l’institut dels seus fills, perquè hi havia professors que hi feien les classes en castellà. La directora li va dir dues coses, i me les crec totes dues: que no pensava fer res i que ningú més no s’havia anat a exclamar per allò.

He de posar dos exemples més, però de primer he de fer una consideració. El català, ens el poden matar des de fora, com ja gairebé han fet els francesos a Catalunya Nord; aquesta seria la via PP-Ciutadans (sobretot Ciutadans, que va néixer per fer aquesta croada). Però, atenció, també el podem anat matant a pessics nosaltres solets. Això s’entendrà més bé amb aquests dos exemples.

Exemple número 4: la mestra novella i les vocals neutres
L’any passat, els meus fills petits (feien tercer de primària) van tenir una mestra substituta que venia de l’àrea metropolitana de Barcelona. A l’hora d’explicar la vocal neutra, els va dir que el mot petit no en tenia cap. Alguns alumnes se’n van estranyar i ella els va dir que observessin que la E es pronunciava A. Així: pA-tit. M’ho van explicar tots dos (són bessons i van a la mateixa classe) i ho va confirmar una altra mestra, que es va haver d’encarregar de rectificar la seva companya.

Exemple número 5: Mònica Barrieras ens fa esgarrifar
Per a entendre l’exemple anterior i adonar-se com degradem la llengua nosaltres mateixos, us recomano molt vivament que llegiu l’article «Ja hem comprat la Grossa», escrit per Mònica Barrieras, del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, i publicat a VilaWeb el desembre del 2016. Hi ha un moment que parla de les aptituds fonètiques dels estudiants d’educació, és a dir, els futurs mestres, que seran el model de llengua dels nostres fills:

«Hi ha joves estudiants de la Facultat d’Educació que descobreixen a primer de carrera que no saben pronunciar bona part dels sons del català no compartits amb el castellà (ni esses sonores, ni vocals obertes, ni africades sonores…). Sorpresos, i de vegades amb sensació d’haver estat estafats, declaren que mai ningú no els ho havia dit, que mai ningú no els ho havia corregit. Això sí, diuen que han estudiat fonètica i que han fet transcripcions. Aquests alumnes de vegades argumenten que són capaços de parlar i de comunicar-se en català, i que només és una qüestió d’accent. Però el que se’ls demana no són eles lateralíssimes i vocals neutres neutríssimes, sinó tot just els sons de la llengua, que tenen caràcter distintiu. No és igual casar que caçardéu que deu, ni lloc que joc

És clar que hem de lluitar per a treure’ns del damunt aquesta llosa del 155. I, més enllà: hem de persistir per alliberar-nos d’un estat que no ens deixa respirar. Però també hem d’ésser conscients que la salvació de la llengua no la garantirà la independència, ans dependrà d’una determinació que fins ara no sempre hem tingut com a poble. Tant de bo aquest embat d’ara ens faci reaccionar.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Vèncer sense convèncer?

Balanç de la supressió dels diacrítics al cap de quinze mesos

 

En una entrevista al Punt-Avui, la setmana passada, el periodista Raül Garcia demana al prestigiós gramàtic Josep Ruaix que parli de la polèmica dels diacrítics: «Els diacrítics serveixen per a la claredat, per a evitar ambigüitats i, és clar, si se’n treuen es creen ambigüitats. De manera que jo encara n’hi hauria afegit algun.» Clar, sense ambigüitats.

El 24 d’octubre de 2016 l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar la nova Ortografia catalana, que, entre més novetats, prescrivia una reducció dràstica de mots amb accent diacrític. Després de quinze mesos llargs, ja es pot començar a comprovar quin succés ha tingut aquesta modificació. Sense afany d’ésser exhaustiu ni científic, voldria simplement fer un cop d’ull a la situació.

Es pot dir que la supressió dels diacrítics s’ha imposat en la majoria de mitjans de comunicació catalans. I tanmateix, hi ha, si més no, dues excepcions notables: el diari electrònic VilaWeb i el setmanari El Temps, els dos principals mitjans amb una voluntat insubornable d’abastar la nació completa, els Països Catalans:

Però en els mitjans barcelonins, com dèiem, les modificacions ortogràfiques s’han implantat. Això no vol dir que, ara i adés, no hi vegem lapsus. Fins i tot, de vegades, amb accents que no defensen ni els partidaris de la claredat diacrítica:

I fora dels mitjans, quin ús en fa, la gent, dels diacrítics? Fa de mal dir. Podríem recercar a Google i demostraríem que accents com aquests que acabem de veure es mantenen molt majoritàriament, però qui pot assegurar que, amb el pas del temps, persistiran? De moment, això sí, constatem una certa resistència de periodistes i escriptors, una resistència que hauria de fer veure que mesures com aquesta no es poden imposar si no són ben acordades i acceptades i, sobretot, si no són necessàries.

Un exemple. Per Nadal, VilaWeb va presentar una llista de dos-cents llibres recomanats pels editors de tot el país. Entre aquests dos-cents títols, únicament n’hi havia dos que duguessin un mots amb accent condemnat. Doncs sapigueu que tots dos es publiquen encara amb l’accent: Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres i Jo sóc així i això no és un problema. Per pensar-hi…

Sorprèn més encara quan de comprovar que les modificacions no han arribat ni tan sols a certes obres de consulta oficials. Per començar, cap dels canvis ortogràfics no s’ha implantat en les obres oficials de fora del Principat. N’és un exemple el Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on no trobem quasi cap petja de les modificacions ortogràfiques:

En veient això, no podem estar de demanar-nos si, abans de decidir els canvis ortogràfics, hi va haver acord amb l’Acadèmia o no.

Però el cas és que fins i tot dins les obres de l’Institut d’Estudis Catalans, hi trobem anomalies. Si ja en la versió electrònica del DIEC els accents decretats incorrectes no van desaparèixer fins al cap de força mesos, avui encara podem comprovar que es mantenen en obres de consulta pròpies, com ara el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

És xocant també que en eines tan usades com l’Optimot (dependent de la Generalitat de Catalunya), hi trobem encara els accents prohibits; per exemple, en el diccionari castellà-català de la GEC:

I si sortim dels manuals que podem considerar oficials, observem que tampoc no ha integrat cap canvi una eina informàtica tan usada com el corrector i verificador ortogràfic de Softcatalà (molt recomanable, no em cansaré de dir-ho):

Però si hi ha un corrector informàtic divulgat de debò és el del processatext Word, on també resisteixen tots els diacrítics, ara com ara:

Si el Word continua senyalant faltes no oficials, Twitter continua dient «Dóna una ullada», sense el pronom hi, però amb un accent que ens ajuda a entendre de seguida que dóna és un verb i que es pronuncia amb o tancada:

I, ja que en parlem, acabem amb uns quants exemples extrets de Twitter. Ens adonarem de seguida que, al cap de quinze mesos llargs, molta gent no fa cas de la supressió dels diacrítics. És manca d’informació? És un descuit? Vés a saber (ai, «Ves a saber»)… Ves que no sigui rebel·lió (atenció al primer piulet!):

 

També us pot interessar:

Diacrítics: calia?

És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?

Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no?

Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Generar’, un verb empobridor (El català de plàstic, 4)

O potser caldria dir «empobridor i enfarfegador». Mirem aquest exemple: si podem dir «La intervenció de Rufián ha disgustat profundament els diputats del PSOE», per quins set sous hem de dir «La intervenció de Rufián ha generat un profund disgust entre els diputats del PSOE»?

Amb el verb generar ens passa molt sovint això que acabem de veure: que en podem prescindir completament. No és que sempre suplanti un altre verb, sinó que pot passar que simplement carregui la frase sense necessitat i en resulti una construcció totalment artificiosa.

Un altre exemple:

El suport del Barça al referèndum ha generat irritació entre el PP i Ciutadans.

Si en compte de «ha generat irritació entre» diem simplement ha irritat, de seguida veurem que la frase se simplifica i s’alleugereix:

El suport del Barça al referèndum ha irritat el PP i Ciutadans.

Per afavorir la naturalitat i la fluïdesa, sempre que ensopeguem amb generar hauríem de comprovar, doncs, si no podem prescindir-ne i convertir el nom que fa de complement directe en verb.

Són dades que generen preocupació en la majoria d’estats // Són dades que preocupen la majoria d’estats.

Això li genera dubtes // Això la fa dubtar.

La situació els genera molta angoixa // La situació els angoixa molt.

No sempre serà possible aquesta simplificació tan directa. Aleshores, haurem de canviar generar per un altre verb o construcció més precisos. Ho veurem tot seguit. Però abans observem que, molt sovint, el verb generar va lligat a idees de «negativitat». Ho hem vist en els exemples precedents, amb noms com ara disgust, irritaciópreocupació, dubte i angoixa. I en trobaríem molts més: decepció, incertesa, por, ràbia, desafecció, tensió, conflicte, pressió…:

Estar un any sense guanyar em genera molta decepció // Estar un any sense guanyar em fa sentir molt decebut.

Ara mateix em genera molta més incertesa i por la deriva ultranacionalista d’Espanya // Ara mateix em causa molta més incertesa i por la deriva…

Europa continua generant desafecció entre el jovent // Europa continua motivant desafecció al jovent

La nostra situació laboral ens genera molta ràbia // La nostra situació laboral ens fa enrabiar molt.

El portaveu socialista a les Corts Valencianes va dir que el PP es dedicava a generar tensió i enfrontament amb Catalunya. // El portaveu socialista a les Corts Valencianes va dir que el PP originava tensió i enfrontament amb Catalunya.

L’actuació del govern genera molts dubtes a la població. // L’actuació del govern fa que la població tingui molts dubtes.

També trobarem qui-sap-los exemples de l’àmbit oposat, amb sensacions o sentiments positius: il·lusió, felicitat, confiança, tranquil·litat…

Catalunya continua generant confiança en els inversors internacionals // Catalunya continua despertant confiança…

És un envit difícil, però de debò que em genera molta il·lusió // És un envit difícil, però de debò que m’il·lusiona molt.

Això li genera una gran tranquil·litat // Allò el tranquil·litza molt.

Us confesso que em genera molta felicitat // Us confesso que em fa molt feliç.

Així mateix, és habitual de sentir o llegir el verb generar al costat de mots com ara polèmicacríticaescàndolexpectativa… És a dir, els que designen tot allò que es pot amplificar públicament. En aquests casos, tampoc no hem de permetre que aquesta moda arraconi verbs més precisos o genuïns:

La donació dels assistents a la boda de Messi genera una gran polèmica // La donació dels assistents a la boda de Messi aixeca una gran polèmica

El discurs de la vice-presidenta va generar molt rebombori // El discurs de la vice-presidenta va moure molt rebombori

El nou llibre ha generat molta expectació. // El nou llibre ha desvetllat molta expectació.

L’espectacle ha generat crítiques. // L’espectacle ha suscitat crítiques.

La imatge ha generat una forta activitat a les xarxes socials. // La imatge ha motivat una forta activitat a les xarxes socials.

Al grup li agrada generar escàndol a la ciutat. // Al grup li agrada moure escàndol a la ciutat.

Finalment, un dels camps en què s’ha escampat més indiscriminadament el verb generar és el de l’economia.

Això vol dir que genera el màxim dèficit anual de tot Europa. //  Això vol dir que origina el màxim dèficit anual de tot Europa.

El centre comercial genera molta activitat als restaurants del barri. // El centre comercial porta molta activitat als restaurants del barri.

Ha insistit a dir que calia generar possibilitats d’ocupació a Mallorca. // Ha insistit a dir que calia promoure l’ocupació a Mallorca.

És una bona cosa que els ciutadans sàpiguen com s’ha generat el deute. // És una bona cosa que els ciutadans sàpiguen com s’ha originat el deute.

Creu que caldria revisar els costos financers generats per la confiscació del ministeri. // Creu que caldria revisar els costos financers ocasionats per la confiscació del ministeri.

El significat d’aquest verb és molt delimitat. Vol dir ‘procrear’, ‘engendrar’, és a dir ‘produir un ésser’. S’aplica també en el terreny matemàtic i físic i en el de la lingüística (hi ha una teoria lingüística anomenada gramàtica generativa).

En conclusió, el verb generar, com ja hem vist en algun altre cas, és un d’aquells mots que ens empobreix i ens perjudica lingüísticament, perquè suplanta una varietat de recursos genuïns i, fins i tot, altera l’estructura de les frases i les fa més artificioses.


Potser també us interessarà:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fer morir a pessics (frases fetes de campanya)

«Els volen fer morir a pessics.» Això ho va dir espontàniament ma mare quan va saber que l’estat espanyol mantindria engarjolats quatre homes bons, que no han comès cap delicte, com sap tothom. És curiosa, l’estructura de la frase feta: no diu «matar», que faria pensar en una acció ràpida, expeditiva, sinó «fer morir», que casa perfectament (i cruelment) amb la idea de tortura lenta. Si n’és de sàvia, la llengua.

En Salvador Cardús deia no fa pas gaire que tot això que veiem són els últims espeternecs de l’estat espanyol. És enganyosa la forma d’aquest mot, espeternec. No s’entén d’on ve si no hi fem un canvi de consonants (metàtesi, en diuen els filòlegs) i el retornem a l’original espernetec; aleshores es veu més clar que deriva de perna, ‘cama’. Els darrers espeternecs, o espernetecs (o espernecs o espernegades, com en diem a Callús), és a dir, les convulsions agòniques d’aquest estat que encara ens domina.

No ho tenim en compte, perquè ara pensem, sobretot, en nosaltres, en la nostra gent. Però certament l’invent del règim del 78 aviat podria fer la fi del Cagaelàstics. Ells i nosaltres ens ho juguem tot, una altra vegada, el 21 de desembre, d’ací a quinze dies justos. I perilla més que sigui el projecte espanyol, que acabi com el rosari de l’aurora, que no pas el nostre. Fa de mal dir, però és difícil que perdem, si perdre vol dir recular en nombre de vots. Ara, també pot ésser que no acabem de guanyar, segons que diuen les enquestes. Es veu que els independentistes i els no independentistes anem frec a frec i que, com el 27-S, acabarem tants a tants.

Sí que sembla clar que el bloc del 155 fracassarà. Tan somrients que els veus aquests dies, cridant, amenaçant, fent escarafalls, ballant i tot, alguns. Podria passar que tinguessin un goig sense alegria. Es podrien ben trobar amb allò de més dura serà la caiguda (títol d’un film del 1956), aquella mena d’amenaça que va aparèixer com a tema d’un document judicial de l’Audiència espanyola. És com dir vés fent, ja t’ho trobaràs… Aquesta és la gentil manera de convidar dialogar que té l’estat espanyol.

Per això no és gens estrany que a les Espanyes hagi fet forrolla aquest agressiu «a por ellos». Potser us demaneu com ho hauríem de traduir, això, al català. No m’hi capficaria pas gaire. És un lema tan seu! Tan propi dels que s’anomenen no nacionalistes… El van encunyar per animar la selecció de futbol llur, i ara, com una extensió, l’apliquen a la política. Nosaltres també n’havíem tingut un, de lema de guerra: «Desperta, ferro!», el crit dels almogàvers al segle XIII. I d’ací sembla que ve el nostre tocar ferro (millor que no pas tocar fusta, com ens recordava Eugeni S. Reig). Però ara, en aquest temps d’anants i vinents, de caminar endavant i cul arrere, els nostres lemes són per a reclamar necessitats bàsiques: llibertat, justícia, retorn dels polítics exiliats, excarcerció dels dirigents…

N’hi ha que ens diuen que tots aquests anys hem fet volar coloms. Ja en parlarem. Si el dia 21 millorem el resultat del 2015, potser encara no podrem cantar victòria, però sens dubte serem molt més a prop de la nostra llibertat. Ja hi tindrem el peu al coll.

Si no avancem, haurem d’aturar-nos i pensar què fem, perquè no es pot pas fer entrar el clau per la cabota. Ara, no ens hauríem pas de desesperar, tampoc. Sempre hem dit que els catalans, de les pedres en fem pans. Per tant, haurem de fer el cor fort. Potser no tindrem cap més remei que refiar-nos dels comuns, per més que tots sapiguem que en la qüestió de la independència no paren ni desparen o no bufen ni encenen o no pengen ni despengen… digueu-ho com vulgueu (us confesso que m’agraden més aquestes expressions que no pas això de ni carn ni peix i, encara menys, la puta i la Ramoneta).

Sigui com sigui, haurem de prendre paciència i resistir. Si més no, de segur que aviat superarem això de l’article 155 de la constitució espanyola, imposat peti qui petisi no de grat per força, tant si vols com si no vols. Perquè aquesta constitució espanyola, més que una carta magna, sembla la llei de l’embutA Espanya, com es pot veure, la història es repeteix. Això que vivim ara és més vell que anar a peu (o que cagar arrupit: ja no cal que siguem tan fins, ara que ens acostem al final de l’article). En Serafí Pitarra ja ens en parlava, del 155, sinó que en aquell temps era l’article 26:

«Diu l’article vint-i-sis
que en un cas de compromís
el govern té atribucions
per passar-se pels collons
totes les lleis del país.»

I el gran Josep Maria de Sagarra va fer-hi també la seva aportació, amb un poema titulat «El nostre avantprojecte de constitució» (recollit per Lluís Permanyer en el llibre Poemes satírics). Vegem-ne, per a acabar, dues estrofes, la segona clarament inspirada en Pitarra:

«Títol III. Drets i deures dels espanyols

Els d’amanir amb sal i pebre
i els de menjar bacallà,
i tothom té el dret de rebre
i té el deure de callar.

[…]

Títol V. Del Govern

Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.»

@jbadia16


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Autoestima, victimisme i Vueling

Dissabte, 11 de novembre. Una passatgera de Vueling és expulsada d’un avió perquè quan l’hostessa li exigeix que li parli en espanyol ella continua parlant en català. Una noia que veu l’incident fa costat a la passatgera. L’hostessa –diu una versió– se’n va plorant. Al cap de poca estona, el comandant de l’avió les crida a totes dues i les esbronca. A més, avisa dos guàrdies civils que se les enduen cap a la terminal. No les deixen volar. Van al taulell de Vueling a presentar una reclamació i a adquirir bitllets nous. No els els volen vendre: ja són en una llista negra.

Per què ens passen, aquestes coses? Ens passen perquè som mesells. Ho som i, sobretot, ho hem estat massa anys. Que algú parli català i no dimiteixi quan li diuen «No le entiendo» és una cosa rara. Ens han fet creure que això de mantenir-se parlant la nostra llengua era de mala educació. Fa tres-cents anys llargs que dura, la cosa. I en tres-cents anys llargs es pot fer molta feina. Mesells, això som.

«Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure»

Mirem-ho de prop: qui falta al respecte? És la passatgera, una clienta que ha pagat el bitllet i que es limita a parlar la seva llengua (llengua d’ús legal reconegut, fins i tot considerada «llengua pròpia» per la llei)? O bé és l’hostessa, amb connivència de l’empresa que la té contractada? O la companyia, per mitjà de la seva treballadora?

Després tornarem a parlar d’això. Però ara em vull aturar en aquest punt. Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure. Qualsevol testimoni hauria pogut presentar una denúncia a Vueling, o bé a la Plataforma per la Llengua o bé a l’Agència Catalana del Consum… Probablement, no ho va fer ningú, tret de la noia que també va intervenir en el diàleg amb l’hostessa.

Els drets
Parlem de drets? L’estat d’autonomia de Catalunya (article 6.2) diu: «El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials.» I més endavant (article 34) diu: «Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en llur condició d’usuàries o consumidores de béns, productes i serveis.»

El codi de consum de la Generalitat recull l’article 34 de l’estatut i afegeix: «Les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català […] les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat»

Aquests eren i són els drets dels passatgers i els deures dels tripulants de Vueling. Són uns drets i uns deures que la companyia sap perfectament. Per això Vueling de seguida es va defensar dels fets, arran d’una queixa que li arribava per Twitter:

La falsedat de l’afirmació de la companyia, la podeu constatar vosaltres mateixos. I si no soleu agafar avions de Vueling, llegiu-vos les resposta al piulet.

Volem continuar essent mesells?
Fa uns quants anys que sembla que ens anem alliberant mentalment d’Espanya en molts aspectes, però en el lingüístic no. I si volem deixar de ser mesells lingüístics, ens convé canviar la mentalitat.

Tal com ho veig, hi ha dues operacions mentals que hem d’encarar. La primera és pensar que nosaltres som individus normals i, per tant, no ens hem de sentir bilingües forçosament. Més ben dit, si ens volem acostar als habitants dels estats potents hauríem de tenir mentalitat unilingüe, independentment dels coneixements més o menys profunds de les altres llengües. I això també concerneix els homes i dones d’origen hispanòfon que han fet l’opció de parlar català (si no han pres aquesta opció i són deliberadament bilingües no podran fer aquesta operació). Aquesta presa de consciència consisteix a deturar-se, observar el món circumdant —Roma, Londres, París, Saragossa— i constatar que els usuaris de llengües normals poden saber-ne moltes, però en tenen una de fonamental, que usen generalment i quotidianament. Aquest és l’exemple, el model, el patró.

«Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot?»

La segona operació és fer un esforç d’empatia favorable. Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot? És evident: l’hostessa, tot i tenir unes funcions molt clares d’atenció al client, no vol fer més esforços del compte. Però, sobretot, no vol haver de reconèixer que el problema el té ella, perquè no domina prou la llengua del client; no vol haver de reconèixer que no tracta el client com es mereix, amb la mateixa deferència amb què tracta un altre client que parli espanyol o anglès. Per això ens convé tant de posar-nos al lloc de l’hostessa, perquè veurem nítidament què falla quan ens demanem qui és servidor i qui és client, qui cobra i qui paga, qui té sobretot deures i qui té sobretot drets, qui ha de fer un esforç per a parlar educadament la llengua de l’altre i qui ha de sentir-se tractat amb tota la consideració i correcció del món (amb la garantia de poder tenir una conversa en la seva llengua). I, després d’això, ens podem demanar: qui és mal educat, qui falta al respecte?

Aquesta és la primera consideració que ens ajuda a entendre l’anomalia del cas. La segona es desprèn del moment polític que vivim —cosa que no vol pas dir que sigui circumstancial ni conjuntural. Ho formularé d’una manera molt simple: així que els catalans mostrem un mínim d’autoestima, un bri de pretensió de normalitat, immediatament l’altra banda reacciona. I reacciona en dos temps: de primer amb victimisme (les llàgrimes de l’hostessa) i després amb autoritarisme (l’expulsió ordenada pel capità i executada per dos guàrdies civils).

«Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme i l’autoritarisme»

I això no passa a Vueling i prou. I no passa respecte de la llengua i prou. Això ha passat, recentment, en tot el procés d’emancipació nacional: tan bon punt hem ensenyat la poteta de l’autoestima, Espanya ha reaccionat. Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme (el castellà és perseguit, l’escola adoctrina, TV3 és excloent, el separatisme no tolera la discrepància, hi ha fractura social…) i tot seguit la imposició autoritària (cop d’estat contra l’autogovern, que ja fa anys que va començar).

Aquest és, a parer meu, el joc que juguem ara. No és pas un joc nou. Sapiguem-ho i actuem en conseqüència. Hem de guanyar la partida. També —per mi, sobretot— la de la llengua.

@jbadia16


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Retrat del moment en tres paraules

Dimarts, dia 10, semblava que faríem un vaitot, però no el vam completar. Ara ens caldrà un coresforç per a mantenir el tremp.

Aquests dies podríem aprofitar l’avinentesa per recuperar expressions oblidades, adients al moment que vivim.

Vaitot
Joan Coromines explica i exemplifica així la locució fer un vaitot: ‘fer un esforç, llançar-se a fons’. I l’exemple que tria és un fragment d’un llibre de Pere Coromines, son pare (que exhibeix sovint com a model de bona prosa). Però m’estimo més la definició de Pompeu Fabra, que diu que un vaitot és el fet d’arriscar tots els diners en una jugada. I, figuradament, ‘posar tots els recursos o mitjans de què hom disposa, tot el seu esforç, en una empresa’. El mot vaitot ve de «va-hi-tot», és a dir, la jugada o l’empresa en què «hi va tot». Ja fa anys que aquest país s’ha abocat intensament en un objectiu, però el vaitot és allò que vam fer el dia 10 i que segurament farem —més clarament— d’ací a pocs dies (o poques hores).

Coresforçar-se
En català hi ha dotzenes de mots nascuts de cor. Ultra els derivats més directes i coneguts, —com coratge o cordial—, hi ha una rastellera de composts que configuren un tresor lèxic extraordinari. Tenim els adjectius corcuitós (‘que actua precipitadament), cordur (‘fred, que té el cor dur’), cor-robat… Però especialment tenim verbs tan plàstics i tan expressius com aquests: corcorcar-se (‘consumir-se de neguit’), corferir, corfondre’s (‘sentir que la personalitat pròpia es fon amb allò que ens envolta’), corglaçar —o corgelar—, cornuar-se, corprendre, corsecar… El que trobo més adient per a aquest moment és coresforçar-se:  ‘esforçar-se desplegant tota la força moral’. Fa dies que ens coresforcem —que fem un coresforç— i ho continuarem fent mentre calgui.

Tremp
L’origen del verb trempar no té res a veure amb el sexe (ni amb ‘amanir’, que és el significat que té a les Illes Balears). Prové del llatí temperare, que vol dir ‘moderar’, ‘temperar’. Els dos primers significats de trempar que registra el diccionari Alcover-Moll són ‘mesclar una cosa amb una altra per suavitzar-la’ i ‘moderar, fer que sia menys intens’. I d’aquestes definicions, en provenen la tercera i la quarta: ‘posar en un estat de tensió moderada, acomodat al bon funcionament’ i ‘donar a un metall el punt de duresa que necessita per a certs usos’. Com veiem, doncs, prèviament a la idea de ‘vigoritzar’ hi havia la de ‘moderar’. Del verb trempar, en deriva el substantiu tremp, que, entre tots els significats, en té un de figurat: ‘fermesa contreta pel caràcter, per la intel·ligència’. La violència de l’1 d’octubre ens va castigar durament una part del tremp (l’equilibri, la serenor). El perill era que perdéssim l’altra part (el vigor). Però no hem lluitat tant temps per a plegar veles ara que som a la recta final (encara que sigui llarga, és la recta final). I estic cert que el tremp, el recuperarem completament. Tornarem a ser un poble equilibrat i vigorós.

I trempat (que d’això que fem se’n diu la Revolució dels Somriures).

Vegeu també: Pit i fora


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

 

On estan les paperetes, Piolín?

Que la riuada no s’endugui la llengua

Quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó que diu «On estan les paperetes?», vaig entendre que la cantaven en castellà. Era aquell diumenge tan divertit, a Valls, on els civils van acabar colgats de flors, victorejats i acomiadats amb el «Passi-ho bé» de la Trinca.

Però no la cantaven pas en castellà, no. Els catalans no tenim cap mirament a traduir del castellà al catanyol. Per fer quadrar les síl·labes del text amb les notes de la cançó, canviem «Dónde» per «On» i avall que fa baixada. Doncs, no, perdoneu-me: en un català mínimament decent i ben parlat, això no va. És a dir, «estar» en castellà té un ús diferent de «estar» en català. I si ho perdem de vista desnaturalitzem la llengua. Ara vós sou a casa vostra, o sou a la parada de l’autobús o sou davant l’ordinador. I en tots aquests casos, en castellà, es diu «estar». En català, la mera localització, sense cap més informació, s’expressa amb el verb ésser (o ser). En canvi, sí que diem estar quan indiquem una durada quantificada d’aquesta presència: «Vaig estar dues hores al mercat» (en contrast amb «Era al mercat i no semblava que se’n volgués moure»).

Després tenim les famoses «paperetes». Si ja teniu una certa edat, de segur que recordeu que abans no en dèiem pas paperetes, sinó papeletes. Fins i tot en sentit figurat: «Quina papeleta que t’ha tocat, noia!» I, sense haver de barrinar gaire, s’entén per què ho dèiem així: ho dèiem així perquè és un mot castellà. Un mot que hem camuflat amb un canvi cosmètic: així com de papel es fa papeleta, doncs de paper fem papereta. Imita i no et compliquis la vida. El diccionari Alcover-Moll ho diu ben clar: «papereta (castellanisme, i més castellana encara la forma papeleta, que és més usual en el llenguatge parlat)». La forma que ens proposa el diccionari és la tradicional: cèdula. Però el cas és que aquesta papereta va entrar en el diccionari de Pompeu Fabra i es va anar repetint en els diccionaris successius. Ara, sens dubte, si volguéssim parlar amb propietat i genuïnitat n’hauríem de dir cèdula. Al costat —o potser entremig, com un pas intermedi cap a la recuperació— hi ha també butlleta, que té aquest mateix significat i sembla genuí.

I la darrera incorporació de la campanya del referèndum ha estat el famós Piolín del vaixell dels policies espanyols. Un diari o una televisió seriosos han de dir-ne Piolín? Això tindria justificació si aquest personatge es digués realment així. Però resulta que no. Aquell pollet entremaliat, amic i enemic alhora del «gatet bufonet», el gat Silvestre, va néixer amb el nom anglès Tweety. I què vol dir tweety? Doncs és un diminutiu de tweet, que significa ‘piulet’.

Moltes llengües l’han traduït sense allunyar-se del significat original: francès Titi, italià Titti, portuguès Piu-Piu… En català, la traducció que en va fer TV3 és Piuet, i així consta tant al llibre d’estil de TV3 com a la Viquipèdia. Però Piuet és una traducció barcelonina —centralista, diguem-ne—, perquè menysté el fet que piu, tant al País Valencià com a les Illes, és un terme col·loquial que significa ‘penis’. A parer meu, no és, doncs, un nom gens adequat per a anomenar un personatge de dibuixos animats. Entre l’espanyol Piolín i el dissortat Piuet, potser hi hauria la possibilitat de rebatejar-lo amb el nom de Piulet, un terme que ja existeix i que no sona malament. També s’hauria pogut deixar el nom en anglès, tal com fan els alemanys i els neerlandesos, per exemple.

Però dir-ne Piolín —a parer meu— és un acte submissió al castellà. És, d’alguna manera, admetre allò que deia en Suárez en sortint del franquisme: que el català era útil per a anar per casa, però que no servia per a tot. Us imagineu, per exemple, que renunciéssim a dir Follet Tortuga perquè a la Bola de drac en castellà ho diuen d’una altra manera?; o bé que del casquet volador d’en Doraemon en diguéssim gorrocóptero, que és el terme que se sent en la versió espanyola?

I què ho fa que tants mitjans han sucumbit al Piolín? La raó és la de sempre: «És que si no ho diem així no ho entén ningú.» Aquesta cantarella és una mica suada. Si sempre ens haguéssim mogut per aquestes raons encara diríem bocadillo, pastel, menos, ordenador, sello...

I si ens comencéssim a estimar una mica més?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

D’on surt això de «filibuster»?

Poques vegades com ahir s’ha sentit i s’ha escrit tant un mot tan poc comú: filibusterisme. El diccionari el defineix així: «Tàctica obstruccionista dels filibusters.» I si cerquem «filibuster», «Que practica l’obstruccionisme dins el parlament, dificultant la sanció de projectes per mitjà de discursos inacabables.» No cal estendre-s’hi pas gaire: ahir en vam tenir una mostra, a càrrec dels grups «no nacionalistes» del parlament del Principat. Però, com ens explicava VilaWeb en aquesta informació, hi ha hagut filibusters més tenaços i amb resultats més reeixits que no pas aquests il·lustres diputats nostrats. Per exemple, Chris Murphy, que va garlar davant el senat dels EUA durant quinze hores seguides (amb suplències esporàdiques per a anar a fer el riu) per una causa justa: restringir la compra d’armes a l’Amèrica del Nord.

I tan curiós com la llista de filibusters dels EUA que publica la Wikipedia és l’origen etimològic d’aquest mot. Gratant, gratant sembla que hem de retrocedir al neerlandès vrijbuiter, que significava ‘saquejador, lladre’. Com que els saquejadors per excel·lència són els pirates, de seguida els van penjar l’etiqueta. I fou per això que al tombant del segle XVII el neerlandès vrijbuiter es va difondre cap a aigües veïnes: freebooter en anglès, fribytter en danès, fribytare en suec, freibeuter en alemany.

El cas del francès és un xic diferent. Sembla que va manllevar l’anglès freebooter, però hi féu modificacions: canvià la R en L, segurament per influència de flibot (un tipus de vaixell antic), i inserí una S abans de la T, tot i que de primer no es pronunciava. I així fou com en francès el mot va acabar en flibuster. Amb la base del francès, l’espanyol s’encarregà d’afegir-hi una I, filibustero. I aquesta forma, la de l’espanyol, és la que va fer fortuna per a anomenar els pirates del Carib, de renom universal.

Hom creu que, per analogia amb les grans habilitats d’aquests filibusteros en l’art del segrest, va néixer, als Estats Units, el concepte polític de filibuster: el qui «segresta» un debat parlamentari, a còpia de fer passar amb raons, sobretot a còpia de discursos més llargs que un dia sense pa. No se sap ben bé, però diuen que el primer filibuster de la política fou un senador nord-americà que el 1825 parlà durant hores perquè no s’aprovés un projecte de llei que no li feia el pes.

Doncs sí, ja ho veieu: els filibusters són pirates.

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No hi ha res impossible, Antonio

Benvolgut Antonio:

La setmana passada vaig veure el primer programa de «Res és impossible» i em vas deixar meravellat. Això que fas és simplement extraordinari, increïble. Ets un geni de la màgia.

Que TV3 hagi produït o ideat aquest programa s’ha de considerar un encert, ni que només sigui perquè atreu espectadors, cosa que ara necessitava com l’aire.

«En aquestes circumstàncies, que parlis el català que parles és, com la teva màgia, un prodigi»

Però jo, Antonio, et volia parlar de llengua. La teva vila, Badia del Vallès, sempre m’ha cridat l’atenció. Recordo haver llegit en una revista, de petit, que a prop de Sabadell s’havia construït una ciutat sencera i que, justament, l’havien batejada amb el meu cognom. Em semblava increïble. Ciutat Badia va ser un invent del franquisme per a atendre la demanda d’habitatge arran de la immigració espanyola dels anys seixanta i setanta. El resultat de tot plegat va ser un municipi minúscul (amb els anys, independent) que té la forma de la península Ibèrica, amb una densitat de població altíssima i on el castellà era la llengua pràcticament general (per bé que, segons les enquestes, més del 90% de la població entén el català). En aquestes circumstàncies, que parlis el català que parles és, com la teva màgia, un prodigi. És cert que no t’acaben de sortir bé les esses sonores (especialment, en els enllaços de paraules), ni les eles dobles ni, sobretot, les eles simples, però en el capítol de les vocals neutres, les es i les os passes la mà per la cara a molts fills de catalanoparlants. Per una altra banda, fas servir un lèxic correcte i adient, sense sucumbir a aquestes traduccions automàtiques que sentim tan sovint. Potser la part més feble del teu català és l’absència dels pronoms adverbials en hi, tan identificadors. Ara, estic convençut que tot això ho podries corregir per mica que t’hi apliquessis.

«No et sembla estrany que, a TV3, un mag que sap parlar català i uns músics que saben parlar català tinguin una conversa sense dir ni un mot en aquesta llengua?»

És clar que es nota que el castellà és la llengua que vas mamar: hi parles amb una total desimboltura i naturalitat. Però sens dubte el català és la teva segona llengua i la pots emprar sense entrebancs. Per això, Antonio, hi ha una cosa que no entenc: en el programa que vaig veure l’altre dia em va xocar molt la barreja constant que feies de català i castellà. Em diràs que et surt espontàniament, que no pots evitar-ho. Però tu saps que això no acaba d’ésser ben cert. Entén-me, vull dir que, si t’ho proposessis, series capaç de fer aquests programes en català de cap a cap. Pensa-hi: no et sembla estrany que, a TV3, un mag que sap parlar català i uns músics que saben parlar català tinguin una conversa sense dir ni un mot en aquesta llengua (la llengua del mitjà, la llengua de la majoria dels espectadors)? I no cal que t’ho digui: en aquest primer programa, això no va passar tan sols en la conversa amb Love of Lesbian, sinó també amb molts dels afortunats a qui vas fer jocs de mans —ara els parlaves en català, ara en castellà, segons un criteri incert… (Fins i tot amb aquells italians que feien el turista a Berlín: per què en castellà a uns italians a Berlín? Per què no en català? O per què no en anglès, com parlaves a la resta de gent?)

Et demano que consideris la situació inversa, que pensis en gent que probablement se sentiria més còmoda, més desimbolta, més destra parlant en català. Uns quants noms, sense pensar-hi gaire: Àngel Llàcer, Núria Roca, Rosa Maria Sardà, Àngels Barceló, Pau Durà, Ariadna Gil, Glòria Serra, Josep Maria Pou… Si no vaig errat, tots tenen el català per llengua materna. Probablement, la primera vegada que van treballar en castellà no s’hi acabaven de sentir completament còmodes i lliures. Però t’imagines què hauria passat si haguessin fet els seus programes, entrevistes, actuacions i a cada pas haguessin canviat de llengua? Doncs si t’ho imagines, no creus que els espectadors de TV3 ens mereixem la mateixa consideració que els de TVE, la Sexta, Telecinco o els de qualsevol teatre o cinema espanyols?

«La televisió de Catalunya ha de reforçar la llengua, l’estima a la llengua, la lleialtat lingüística. Té aquesta missió primigènia»

I ara enfoquem-ho a l’inrevés: t’imagines quin missatge hauries transmès al públic de TV3 si haguessis mantingut el català tota l’estona? Tothom hauria entès que a l’Antonio Díaz, nascut a Badia del Vallès, fill d’immigrants dels anys setanta, la llengua no li era cap entrebanc. Tothom hauria entès que el català també és una llengua de genis. I això hauria pogut servir d’exemple per a molts fills (o néts!) d’immigrants que no el parlen. Aquesta idea, Antonio, no és pas simbòlica i prou, no és cap bagatel·la. És clau per a la supervivència del català: l’hem de tractar com una llengua normal; altrament, és més que segur que camini (que continuï caminant) cap a l’extinció.

Tanmateix, no vull carregar-te pas una responsabilitat que no et correspon. De tot això que t’he dit, se n’ha de preocupar la televisió que et va contractar. TV3 va néixer sobretot per a normalitzar el català i no ho hauria de perdre de vista. La televisió de Catalunya ha de reforçar la llengua, l’estima a la llengua, la lleialtat lingüística. Té aquesta missió i, per tant, ha d’evitar qualsevol actitud —conscient o inconscient— que pugui degradar el prestigi o la consideració del català com a vehicle d’expressió vàlida per a tot i per a tothom.

Per acabar, posats a esmenar, una referència al títol del programa. «Res és impossible»? Això, en català corrent i popular, s’ha dit sempre d’una altra manera: «No hi ha res impossible». També en la genuïnitat de la llengua falla, massa sovint, la nostra televisió.

Gràcies per l’atenció, Antonio. I molta sort.

Jordi Badia i Pujol (@jbadia16)

 

Potser també us interessarà:

Quina altra llengua s’ho deixaria fer, això?

TV3, tenim un problema: la llengua

La llengua, la degrades tu

Els ‘diguioiga’

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El luxe de llegir Jesús Tuson

Ens ha deixat Jesús Tuson (València, 1939 – Barcelona, 2017). Durant el curs 1981-1982 vaig assistir a les seves classes d’introducció a la lingüística a la Universitat de Barcelona. Eren lliçons entenedores, en què tanmateix transmetia continguts elaborats i complexos. Era un home que pensava molt, que havia pensat molt sobre la llengua, les llengües, la lingüística. N’he llegit sis llibres, amb fruïció. I de cada un, avui, us en presento un fragment. En una obra tan virolada, la tria havia d’ésser subjectiva. Ho és, potser un xic condicionada per la preocupació que em suscita el moment present.

 

«L’avenir de les llengües dependrà, és clar, de les relacions de domini entre els pobles. Una llengua, però, continuarà viva si els seus parlants nadius no deixen mai de conrear-la, si un poble no renuncia mai a la casa de la seva consciència en què són possibles les simulacions subjectiva i col·lectiva, i hi ha la voluntat comuna (és a dir, política) de fer-la viure per sempre més.»

El luxe del llenguatge, p. 105

 

«Hi ha gent absolutament partidària del bilingüisme i en lloen els avantatges. Diuen, en una altra llengua del tot respectable: “Et convé ser bilingüe: això és un enriquiment perquè et podràs comunicar amb molta més gent.” I gairebé tothom diu que sí, i es queden molt tranquils. Però qui recomana el bilingüisme, si fos honest de debò, hauria de fer servir la versió dura de la recomanació: “Tu has de ser bilingüe perquè jo no estic disposat a ser-ho. Així doncs, si vols parlar amb mi, parla’m en la meva llengua.”»

Històries naturals de la paraula, p. 76

 

«No sols hi ha el menysteniment d’unes llengües per relació amb les altres. També dins una llengua hi ha la promoció d’unes suposades diferències qualitatives i el rebuig d’unes variants genuïnes considerades com a inferiors. […] L’avarícia és immesurable i, en aquests casos, la glotofàgia no té límits. El sistema escolar, d’una banda, i la promoció del ridícul, de l’altra, seran els instruments d’un poder que ha après urbanitat, que ja no vol colonitzar, que ja només “civilitza” i treu el poble de la barbàrie. ¿Caminem cap a un futur sense colors i sense els matisos dels colors?»

Mal de llengües, p. 101

 

«Llibertat sotmesa a regles; això és la llengua. I algú ens dirà: “Doncs, a mi, aquesta llengua m’engavanya.” Miserable! ¿Què series tu sense una llengua? ¿Un Australopithecus robustus, potser? Perquè, si una llengua t’engavanya, llavors qualsevol altra llengua coartarà també els teus moviments, no hi ha alternativa: no hi ha cap llengua que no sigui un marc de possibilitats i, alhora, de constriccions. És com la naturalesa humana: tenim el cos que tenim; i no és just de lamentar-se perquè no podem volar apujant i abaixant els braços.»

¿Com és que ens entenem?, p. 66

 

«Caldrà mantenir com a dret bàsic el de tota la bona gent que, en la seva terra (i més si no tenen ni les ganes ni les possibilitats de sortir-ne) vol viure com a monolingüe i sense la imposició de llengües foranes. Cosa que s’entén molt bé quan es tracta del londinenc de Londres, del parisenc de París o del val·lisoletà de Valladolid, però que es posa en dubte quan es parla dels ciutadans d’uns territoris anomenats “bilingües”. En aquests casos caldrà que ens preguntem què se n’ha fet del famós principi d’igualtat.»

Patrimoni natural, p. 96

 

«El redreçament d’una llengua només serà realitat si entren en joc les mesures pròpies de la política lingüística, que són a les mans de les institucions de govern i que es concretaran, d’una banda, en ajuts per a la normalització, però, sobretot, en les disposicions legals apropiades i en els mitjans necessaris per a fer-les complir.»

Introducció a la lingüística, p. 125

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.