La darrera bóta

Ara que ha fet sis anys que es va morir el meu pare, en Josep Badia i Torras, trobo adient de copiar al Clot de les Ànimes un breu escrit seu, de l’any 2001, carregat de sentiment. Estic cert que us agradarà.


La darrera bóta

[…] però d’una anyada que fou malastruga
queda alguna bóta tristoia, poruga
que guarda collita de l’any 38.
(Lluís Badia i Torras)

Avui hem buidat la darrera bóta del celler de la casa pairal, la bóta que contenia encara vi ranci de l’any 1938, anyada de bon vi, però de malastrugança per a la gent del país, tercer any de la guerra civil.

D’ara endavant el bon vi ranci es guardarà encara un temps més, repartit –en petites ampolles de vidre– entre gent estimada.

Commou un xic, això de fer sortir a la llum un vi que descansava, de seixanta-tres anys ençà, en el si acollidor de la vella bóta centenària. És una de les bótes vingudes dels Emprius –pairalia del besavi i l’avi– cap al mas Arnà i, finalment, aposentada pel pare al celler nou de la Bonavista. Des d’ara, buida i sense vida, serà encara –juntament amb les seves germanes– un record de la casa al mateix espai que l’acollí.

La intensa flaire del vi ranci, quan rajava, feia venir a la memòria tantes coses… Vint-i-quatre anys viscuts a la casa pairal, en companyia del pare, admirat i estimat per la seva saviesa i rectitud; de la mare, plena de dolça bondat; de la padrina i la tia, sempre protectores de les nostres entremaliadures; dels germans, que feien tanta companyia; i del mosso vell, tan discret i tan lleial, un més de la família…

Venturosos temps de fe, d’innocència i de felicitat a penes percebuda, quan confies en tothom i penses que de tot et sortiràs, perquè el coratge no et falla i la força et sobreïx!

Les feines del camp, que avui apareixen tan dures, eren acceptades amb naturalitat i amb un cert orgull, l’orgull del qui sap que forma part de la natura i del qui sent el deure sagrat de tenir-ne cura. Les tasques de la sembra, els horts, les vinyes i el celler, sempre guiades pel pare, expert curador de la vinya i del vi… I també les pors de la guerra, viscudes per un infant que potser es féu gran abans d’hora: el pas dels soldats de l’un bàndol i l’altre, que s’acontentaven amb una cantimplora de bon vi, donat generosament (qui sap quines espoliacions ens estalvià aquest gest!). I el got de vi que la mare dava mig d’amagat als captaires, perquè deia que també tenien dret d’oblidar les penes. Tants records…

Hi ha qui diu que els records corsequen l’ànima dels vells. No us ho cregueu pas. Els records són vida: ens omplen les hores –forçadament ocioses– de gaubança amorosa. Els records compensen les misèries del present. Els records –instal·lats en un cor fet de records– susciten a la ment somnis i projectes que portaran a terme els fills, els néts o els nebots, d’una manera o d’una altra.

Per ajudar-hi, he volgut deixar constància de què significa per a mi el vi ranci del 38 i les bótes velles que l’han servat amorosament, l’última de les quals hem pogut buidar aquest novembre del 2001.

Gràcies a Déu siguin dades!

Josep Badia i Torras


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Un llibre de «cuyna» de fa vora cent anys

En homenatge a les dones que han estimat i estimen la cuina d’aquest país

«Tinc un llibre que et vull ensenyar, perquè és escrit en un català tan estrany, tan diferent del català d’ara…» Amb aquest anunci em va rebre la Maria Oliva, la Maria de la fonda, tota una institució a Callús. I, efectivament, tenia un llibre ben singular.

Tant bon punt me’l va posar davant, els ulls em van espurnejar, perquè vaig ensumar-hi una joia. El llibre és titulat Art de ben menjar i subtitulat Llibre català de cuyna. A la portada mateix ens presenta l’índex, amb tots els capítols enumerats l’un al costat de l’altre: «Entrepassades – Sopes – Salses – Ous – Entrants variats – Pexos – Carns – Viram y caça – Verdures – Pastisseria i confiteria». Comença amb «Quatre paraules dels editors» i un «Preàmbul». I tot seguit hi ha el receptari encapçalat per les «Entrepassades».La col·lecció de receptes ocupa 217 pàgines. Al final, abans de l’índex general, hi ha un conjunt de «Menús o llistes de plats», un apartat justificat amb aquests mots: «Aquest llibre no realisaría completament el séu fí si, després de les fórmules que en ell s’han aplegat per a la preparació dels aliments, no’s sentés una norma o no’s dongués una guía per a la combinació dels plats.»

Al llibre no hi consta el nom de l’autor ni el del prologuista. Però per edicions posteriors se sap que fou escrit per Marta Salvià, que era el pseudònim de les germanes Adriana i Sara Aldavert. Eren filles de Josefa Sabater i Pere Aldavert, físic i periodista catalanista, amic íntim d’Àngel Guimerà i director de la impremta La Renaixensa, on es va publicar aquest volum. Una prova de l’amistat de Guimerà és que fou testimoni del casament d’Aldavert i Sabater. En testimoniatge d’aquest lligam afectiu, també resta un poema de bressol bellíssim de Guimerà dedicat a la petita Adriana, una de les autores del nostre llibre:

«Dormideta s’està
la flor de satalia;
dormideta al bressol:
Per això no és de dia.»

L’Art de ben menjar va ser editat el 1923, però l’exemplar que té la Maria Oliva és del 1927. «El va comprar el meu pare per a la meva mare. Imagina’t: l’any 27 és l’any que vaig néixer jo», diu la Maria. No se sap a quina edició correspon, però sí que hi diu que forma part del «8è miler», que per a un llibre en català d’aquella època Déu n’hi do. De fet, les «Quatre paraules dels editors» comencen amb un missatge que explica com els els prenen dels dits: «Se van agotant ab una promptitut sorprenent les edicions del Art de Ben Menjar: prova evident de la necessitat que’s tenia d’un llibre de cuyna ben català i ben modern.» Aquestes dues idees, catalanitat i modernitat, són recurrents en la introducció, que acaba així: «La nostra satisfacció anirà crexent si ab aquesta y successives edicions aconseguim que l’Art de Ben Menjar, sia, entorn d’una taula discretament servida, art de bona criança, franca amistat y culta disertació, hont se mostrin y’s depurin les virtuts individuals, en bé de la pàtria, que es la llar comú.»

Vaig demanar a la Maria si em podia deixar el llibre uns quants dies, amb la promesa de fer-ne un article. «I tant, ja el pots tenir tant temps com vulguis. No em ve d’un dia ni d’un mes.»

Crida l’atenció la brevetat de les receptes, cosa que fa que se n’hi encabeixin moltes. Fent un càlcul enrasat, compto que n’hi ha vora vuit-centes. I la llengua? Té raó la Maria que era tan diferent de la d’ara? Doncs sí, ella ho va expressar molt bé: és escrit amb una ortografia que té unes diferències notables amb el català d’ara. Quan se’n va publicar la primera edició, l’any 1923, les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra tot just tenien deu anys, la gramàtica cinc i el diccionari encara feia barretines, perquè no va sortir fins el 1932. Per tant, era un temps de vacil·lacions ortogràfiques.

La llengua d’aquesta obra ens sobtarà per aquesta ortografia antiga i també per castellanismes que hi apareixen ara i adés. En canvi, hi trobarem una gran fermesa en l’estructura de les frases, en els aspectes gramaticals (per exemple, en l’ús dels verbs ésser i estar) i en els recursos lèxics, genuïns en bona part.

Us deixo amb unes quantes receptes en què he marcat en negreta alguns mots o expressions. Penseu un mica si avui les dieu o les sentiu dir de la mateixa manera:

—Estofat a la Marsellesa: Se pica bé un tros de carn per a que sia més tendre, s’hi entatxonen tires de cansalada y trossets d’all; y se la posa en una olla ab dues ò tres cebes, una cabessa d’alls, mitja fulla de llorer, un clavell, sal, pebre, una xicra d’oli y un parell de cullerades de vinagre. Se dexa coure ab poch foch, tapada l’olla ab un paper d’estraça y ab un plat ab aygua a sobre.

—Salsa freda: Se pica cerfull, estragó, peles de rabes, y’s té un ou dur, que s’hi barreja en el mateix morter dexatat amb una xicra de llart fos, una d’oli i una de vinagre. Aquesta salsa’s serveix ab carn rostida freda. Si la carn es cuyta de la vigilia, millor.

—Corball daurat a la «poulette»: Se posen els trossos de peix en una cassola ab mantega. Quan són rossos s’hi tira vi ranci, mitja cullerada de farina, una ceba, julivert, llaurer, farigola y aygua. Se fa bullir poch a poquet. Aixís qu’el peix es cuyt se cola la salsa y’s lliga ab un rovell d’ou y’l such d’una llimona.

—Espatlla de moltó farcida: Se fa treure l’òs d’una espatlla de moltó, se trinxen tres unces de carn de porch, una tòfona, una unça de pernil, un ou dur y unes quantes olives, y s’adoba ab sal y canyella. De tot axò se’n omple l’espatlla, se cus, s’enfarina, y’s posa a rostir ab llart en una cassola, tiranthi de tant en tant miquetes d’aygua ò caldo. Mitja hora abans de servirse s’hi posen algunes patates xiques, dexantles daurar.

—Esberginies ab salsa de tomàtech: Se pelen les esberginies, se tallen de llarch a llarch, en tires de dos gruxos de duro, y’s dexen una bona estona ab sal. Després s’enfarinen y’s fregexen, fins que quedin ben rosses. Se fa una salsa de tomàtech bastant espessa, se’n posa una capa sobre cada tall, y’s coloquen en una plata fent rodona.

—Pèsols ofegats: En una olla de terra s’hi posa una cullerada de llart; quan es ben calent s’hi tira una unça i mitja de cansalada y una unça de pernil, tot a daus; quan es daurat s’hi tiren quatre cebes petites, dues lliures de patates tendres y petites també, sis lliures de pèsols, canyella, sal, pebre y una mica de sucre, tapant l’olla ab un paper d’estraça y un plat d’aygua a sobre. Cal sacsejar-ho de tant en tant, perque no s’agafi.

Llegint aquestes receptes, tan concises i alhora tan precises, pensava en les dues germanes que les van escriure, en la mare de la Maria —que en va agafar idees—, en la Maria —hereva de la sapiència de sa mare—, en la Quima —la filla de la Maria, que dirigeix el negoci de la fonda Oliva amb el mateix mestratge i la mateixa estima pels fogons… I també en la meva mare, que llegirà aquest article amb enyorança, pensant en les hores i hores que va passar a la cuina, la seva gran passió, i en les hores que va dedicar a escriure les receptes apreses i pròpies, totes aplegades en quaderns que algun dia algú transcriurà i difondrà, si més no entre la família…

I tot això, amics —penso—, no és tan sols «art de ben menjar»: també és amor al país.

PS [15-6-2019]. Ahir l’Àngels Esquius, la dona que ajuda ma mare, va descobrir aquest llibre en un prestatge de casa. Suposo que de petit l’havia vist, però no me’n recordava i la meva mare tampoc. N’és la tretzena edició (!), del 1968, «revisada per J. Cabané». Conté una nota editorial interessant, d’actualització i modernització, amb observacions com ara aquestes:

«Com sia que darrerament els metges recomanen no fer abús dels greixos animals i moltes de les receptes estan fetes amb llard, podeu substituir aquest per oli o greixos vegetals que són més digeribles.»

«També en lloc de paper de barba pot fer-se servir paper d’alumini, fàcil de trobar, i que donarà a la vostra feina un caire de modernitat.»

«Els temps evolucionen, cada vegada les dones estan més ocupades i poden passar-se menys estones a la cuina, però a això pot ajudar-les la gran quantitat d’aparells apareguts darrerament, entre els que es destaca “L’OLLA A PRESSIÓ”»


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua sense drets, un país sotmès

Dimecres 27 de febrer al matí. Sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol. Interrogatori del testimoni Joan Tardà. L’advocada de l’estat espanyol li demana pel senyor «Iobé». «Qui? Llobet?», retruca ell. La confusió és lògica: el castellà ha perdut el so de la ela palatal («ll») i també el de la te final. Com que, a més, tampoc no té el so de la jota catalana (i anglesa, i francesa, i occitana, i italiana…), «Iobé» podia ésser perfectament «Llobet». Tardà, doncs, fracassa en l’esforç d’interpretar el mot, un esforç que els catalanoparlants hem de fer cada dia quan sentim mots mal pronunciats: «deu» o «déu»?, «juny» o «lluny»?, «sort» o «sord»?…

Poc després, quan ja s’ha aclarit que l’advocada es referia al senyor «Jové», en Joan Tardà enllesteix l’episodi dient-li que si s’hi apliqués un xic podria pronunciar aquell cognom com Déu mana: «No costa pas tant, amb una mica d’interès…» Certament, no costava gens. En aquest cas, tan solament que l’advocada hagués articulat bé la jota, ja l’hauríem entesa tots. Però no: els parlants de llengües de primera no hi posen interès, a parlar bé una llengua de segona.

Això es va fer palès en un detall: un instant abans que en Tardà li etzibés el «No costa pas tant», l’advocada va ensenyar el llautó amb una frase molt definitòria: «Li puc dir “Khové”.» I ací va remarcar la jota espanyola inicial. És a dir: «Si em dóna la gana, no faré “l’esforç” d’intentar cap aproximació.» O, dit d’una altra manera: «Em rebaixo a provar que m’entengui i encara vol posar-me en evidència…» Sempre aquest to amenaçador…

Vegem-ne les imatges i retinguem-les:

És evident que en aquest diàleg hi ha dues actituds enfrontades: la d’algú que reclama un respecte mínim i la d’algú que creu que encara gràcies, que encara massa que fa. L’emissor, doncs, lluny de fer per manera que el receptor li entengui el missatge —o d’acceptar que no l’ha formulat bé per a ser entès—, encara amenaça de tancar-se més, de posar més traves perquè el receptor s’hagi d’escarrassar a entendre’l. Aquesta és l’actitud de l’advocada de l’estat espanyol i, per extensió, de tots els qui en aquella sala tenen poder, és a dir, tots els representants de l’estat espanyol.

Començant pel president, el jutge Marchena. Minuts abans, quan el diputat tot just s’havia assegut, hi va haver una conversa molt il·lustrativa. Tardà va dir: «Jo parlaré en català» i Marchena —l’exquisit jutge Marchena— l’interrompé immediatament per fer-li saber que ni ho somniés. «No comencem bé», li engegà, com si reprengués una criatura.

I atenció a la manera com l’exquisit jutge Marchena va justificar la prohibició (sobretot atenció a les negretes): «Una cosa és que la sala hagi concedit el dret a qualsevol dels acusats d’expressar-se en la seva llengua, sens perjudici que, per raó de la metodologia que s’oferia o que es prenia o que es posava a llur disposició, s’ha produït un rebuig, però una altra cosa ben diferent és que els testimonis no s’expressin en la llengua oficial, etc.»

Per a deixar-ho clar i perquè tothom —tot el món— ho pogués veure i sentir, el diputat Tardà va demanar, sense embuts: «Tinc el dret de respondre en català?» I el jutge Marchena, exquisidament, li va dir: «No.» I punt. No, Tardà. Ja ho ha dit abans: la gent, en aquesta sala no drets, si no són drets que la sala s’avé a concedir.

Vegeu l’escena (i, si ho recordeu, compareu aquesta actitud amb la que l’exquisit Marchena —ara sí— va mostrar amb Rajoy, Sáenz i Zoido, per exemple).

No cal pas allargar-s’hi gaire. En el fons d’aquestes seqüències (i ara i adés també en la forma) es fa evident un menyspreu. És el menyspreu que impregna la relació de l’estat espanyol amb el Principat de Catalunya, aquesta «regió díscola» que vol votar i vol fer coses pel seu compte. L’única relació que entén l’estat espanyol és la del sotmetiment. Quan algú pensa que els drets no els tenim sinó que ens els concedeix, és lògic que pensi també que no podem fer res més sinó agrair-ho.

En Tardà parla de venjança. «Aquest judici neix de la venjança», comença a dir, abans no l’interrompi novament l’exquisit. És venjança, sí. Però és, sobretot, incapacitat de forjar cap relació que no sigui aquesta, la relació que hem mantingut, una vegada vençuts, d’ençà del 1714.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Julià Canals, Aina Moll: Molins de Rei, 1984

Aviat farà trenta-cinc anys. Un servidor en tenia vint, a punt d’ésser pare. Treballava a les ordres del gran Julià Canals i Maimó, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Molins de Rei. En Julià és una de les persones que m’ha ensenyat més en aquesta vida, sens dubte. I no sabria dir què em va ensenyar. Crec que sobretot a comunicar-me per a fer coses, coses per al bé comú. Era un mestre «negociant». Et sabia convèncer amb la mirada, amb la veu, amb les mans (de pianista)… Però sobretot amb l’exemple, amb aquell esforç inesgotable i aquella bonhomia captivadora. Quan parlava, el cap li anava molt més veloç que no la paraula, i això que xerrava de pressa, amb un discurs aparentment atropellat i clafit de crosses. Posava tant el coll en tot, que no podies fer res més sinó provar de seguir-lo —si més no, de no perdre’l de vista—, sabent d’antuvi que no l’atraparies mai. Avui, l’Escola de Música de la vila duu el seu nom. Ell —que estimava tant aquest art— la va dreçar, com també l’Escola de Belles Arts, la biblioteca, l’arxiu municipal i el Centre de Normalització Lingüística, a més d’impulsar el calendari festiu i l’immens tresor associatiu molinenc… En Julià Canals, regidor independent i lliure en aquell ajuntament comunista de la vila de Molins de Rei, comandat per la gloriosa Antònia Castellana i Aregall, em va marcar.

Si no hagués estat per ell, Molins de Rei no hauria pas tingut un dels quatre primers centres de normalització lingüística del Principat. Això fou gràcies a la connexió ràpida i efectiva entre en Julià Canals i n’Aina Moll. Tot era tempteig, encara, però n’Aina Moll va voler implantar aquells quatre primers centres en poblacions que els necessitessin i que li despertessin confiança. A Molins de Rei hi va trobar més confiança que no pas necessitat, però s’hi va abocar. Les altres ciutats eren Sabadell, Santa Coloma de Gramenet i Sant Boi de Llobregat. Després s’hi afegí Viella.

Recordo bé aquelles reunions a la Direcció General de Política Lingüística, amb la placidesa ferma de n’Aina Moll, recolzada en dos puntals robusts: el braó d’en Miquel Strubell (Servei de Normalizació) i la perseverança de n’Isidor Marí (Servei d’Assessorament). I recordo també les reunions amb la resta de tècnics dels centres de normalització, especialment en Jaume P. Sayrach, de Santa Coloma, i en Pere Pugès, de Sant Boi (que em confirmà que «Boi», al Baix Llobregat, es pronunciava amb o tancada).

Trenta anys més tard, el 2014, amb n’Assumpció Maresma se’ns va acudir de fer una sèrie d’entrevistes a «savis» de la llengua per a VilaWeb. No vam arribar a temps d’entrevistar amb prou salut Antoni M. Badia i Margarit, però sí que vam parlar amb Germà ColónJoan VenyJosep RuaixCarme JunyentGabriel Bibiloni i Vicent Pitarch. Hi volíem afegir el testimoni de n’Aina Moll, però quan li vam telefonar un familiar seu ens va dir que tenia una salut massa delicada per a una conversa llarga. En la telefonada, vaig demanar de parlar amb ella i vam xerrar cinc minuts, després de tant de temps. Dies més tard vam rebre per correu electrònic les respostes de l’entrevista escrita. Dissortadament, ens vam adonar que no encaixava en la sèrie, perquè la resta eren entrevistes molt extenses acompanyades d’un vídeo. La vam desar esperant alguna avinentesa, que no arribà. Dilluns la vam publicar: «Aina Moll: ‘El meu pare em va ensenyar que la llengua era el nostre principal signe d’identitat’»

Espero que us agradi.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Castanyes contra Halloween

Resultat d'imatges de castanya

La setmana passada, l’amiga i col·lega Bel Zaballa va publicar un article magnífic a VilaWeb, titulat «Quan ve el temps de menjar castanyes, Halloween», que defensava d’una manera decidida i divertida —i ben argumentada i didàctica— els nostres costums. Això em va fer pensar a recuperar aquest article, publicat ara fa set anys en una revista local.

No defallim, amics!


Avui per Tots Sants sortim al carrer i ens trobem dues ofertes per a celebrar la diada: l’una sembla antiga, ensopida i estàtica; l’altra, moderna, alegre i dinàmica. Castanyada o Halloween?

Què ha passat? Primer de tot, ens hauríem de demanar com és que aquests darrers anys la nostra manera de celebrar aquesta festa (i unes quantes més) ha perdut tants punts. Potser l’explicació és molt senzilla: ha triomfat això que en diem consumisme. El funcionament és clar: només cal que hi hagi algú amb ganes de fer negoci sense cap escrúpol. Perquè, no ens enganyem, darrere tot aquest muntatge de Halloween no hi ha pas la pretensió de respectar tradicions, ni costums, ni maneres de ser diferenciades. A tot arreu es fa igual, tot és uniforme, sense personalitat ni originalitat ni genuïnitat. Nosaltres no hem de pensar res: algú ja ho pensa per nosaltres i ens ho dóna mastegat. Tot és fàcil i divertit. Ho hem de consumir i prou. Ah (això sí): i pagar-ho.

Els orígens. De fet, Tots Sants i Halloween tenen el mateix origen: el costum antic de dedicar un dia a recordar els avantpassats. Els pobles celtes van ser els primers de commemorar aquest record el primer de novembre. Per als pastors bretons, escocesos i irlandesos, era com celebrar el final de l’estiu. El mot Halloween sembla que prové d’All Hallows Eve, que en anglès antic volia dir ‘vigília de Tots Sants’. A casa nostra, en canvi, originàriament el dia de recordar els morts era el 13 de maig, però a partir de l’any 1000 es va traslladar al primer de novembre per a unificar-ho amb la resta d’occident.

Fins a final del segle XIX, a Catalunya, la diada de Tots Sants tenia dues parts. Al matí, era un moment d’alegria i celebració. Era quan es menjaven bunyols, pastissets o dolços, diferents segons la comarca. A les nostres terres van tenir molt d’èxit els anomenats panellets, i a Barcelona pertot hi havia parades en què se’n rifaven. Però a migdia començava la segona part: s’acabava tota activitat, la gent es vestia de dol i tothom acudia als fossars o cementiris a visitar i a recordar els seus morts. De primer, només s’hi anava a resar; més endavant, s’hi van començar a portar flors, que cada any es renovaven. Com que era la tardor, el dia de Tots Sants també solia ésser el primer dia que es menjaven castanyes. A les ciutats grans, les pageses, vestides d’una manera ben peculiar, se situaven a les vores dels camins dels cementiris perquè la gent els comprés castanyes en tornant.

I ara què? Aquests tres elements (visita al cementiri, panellets i castanyes) s’han mantingut fins fa pocs anys. Però ara, com dèiem, l’espectacle de Halloween (carabasses, disfresses, xerinola, tot ben americanitzat, televisat i anunciat als quatre vents) ha ocupat el terreny dels nostres costums. Ens hi hem de resignar? Jo crec que no, crec que hem de resistir, però també hem d’entendre que no podem viure els nostres costums com fa cent anys, sinó que ens cal adaptar-los al segle XXI: al capdavall, les tradicions sempre s’han emmotllat als nous corrents o han acabat desapareixent. Potser seria bo que respectéssim la visita als cementiris per als qui creuen que val la pena de tenir aquest record íntim i sincer pels seus éssers estimats. I la celebració amb castanyes i panellets, fem-la divertida i creativa. Però, si us plau, sense carabasses. Ni disfresses, que nosaltres ja tenim el Carnestoltes.

[Article publicat a la revista «Mes a mes» l’octubre del 2011]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Callús, per exemple (ara que fa un any)

Entrada est de Callús.

Érem molt amics, amb en Toni. Bé, en José Antonio, com es deia llavors, tot i que tothom l’anomenava pel primer cognom, un d’aquests que acaba amb zeta. Els seus pares treballaven a la fàbrica, d’ençà que havien arribat d’Andalusia, l’any 1969. A l’escola ens vam fer molt amics. Recordo que quan teníem dotze anys ens llevàvem cada dia mitja hora més d’hora que no els altres i anàvem a córrer, abans d’entrar a estudi.

Després jo vaig anar a l’institut i ell a la fàbrica. I ens vam allunyar.

Al cap d’anys, quan vaig tornar a viure a Callús, no es pot dir que fóssim amics íntims, però si ens vèiem pel carrer sempre ens saludàvem i xerràvem. Amb una diferència respecte de la infantesa: ell mantenia el castellà, però jo ara li parlava en català. No semblava que en fes gaire cabal.

De petits, no havíem parlat gairebé mai de política. Recordo, això sí, què em va dir quan van ficar els meus germans i el meu pare a la presó. Va mirar d’ésser respectuós, però li va sortir de l’ànima: «Si mana en Franco s’ha d’obeir en Franco.» Aquell dia sí que em va fer ràbia. Però després ja em va passar.

Molts anys més tard, el 2009, en vam tornar a parlar, de política. Fou un diumenge al matí, a la carretera. «No m’agradaria que em fessin triar: jo sóc d’allà i d’aquí», em va dir, tens. Era poc abans de la consulta per la independència. No va pas votar.

Al cap de dos anys em va tornar a aturar, davant l’escola, un dia a migdia. I em va deixar garratibat: «No hi ha res a fer. Hem de fotre el camp. Només espero que a en Mas no li tremolin les cames.» Tot això en castellà. En Toni parlava sempre en castellà, i això que la dona és catalana d’arrel i el fill parla català més bé que no pas jo.

En Toni fou un dels qui el primer d’octubre de l’any passat van rebre de valent, a l’escola Joventut de Callús. Surt en aquestes imatges:

Me’n va parlar l’endemà, en la concentració que vam fer davant la casa de la vila. I l’endemà passat, el dia de la vaga, també hi era, amb tota aquella gentada davant l’escola. Suposo que, inconscientment, aquell dia per primera vegada em va parlar en català. No li vaig pas dir res.

En Toni és un exemple com tants n’hi ha, com molta gent provinent de la immigració espanyola. Hi ha qui se’n va adonar el 2008, hi ha qui ho va veure el 2010. Hi ha qui es va trobar arrossegat cap a la Via Catalana, el 2013. Hi ha qui va topar de cara amb un guàrdia civil el 2017…

En fi, no us vull cansar. Després d’allò d’ara fa un any, en Toni va esdevenir un dels membres més actius del CDR local, un grup excel·lent, ple d’encerts. Un grup en què, diguem-ho tot, els fills de la immigració espanyola voregen el 50%.

A Callús, d’ençà de l’octubre republicà, aquest grup no ha cessat d’organitzar concentracions, d’acompanyar els encausats al tribunal d’injustícia, de convocar la gent per a anar cada diumenge al vespre als Lledoners, o bé ara i adés a les manifestacions de Manresa i de Barcelona, de penjar llaços, d’embolicar monuments de color groc… Hi ha hagut moments durs, d’una vera crueltat, com aquell episodi de l’home del cúter. Però, lluny de rendir-se, aquest grup ens ha tret la son de les orelles a tots i, sense defallir ni avergonyir-se de res, ha aconseguit que la gent hi contribuís. Avui a Callús no pots fer ni cent passes sense ensopegar amb una estelada, un llaç, una pancarta…

Som en període de resistència, però a Callús ja som lliures. Sé que penseu que no, que encara depenem d’Espanya i tal i tal. Però el cap ja el tenim lliure. Era el pas més important.

Reixa davant la residència.

Això volia dir-vos: que gràcies a gent com en Toni avui som més a prop de la llibertat que no pas ara fa un any. Sens dubte.

Façana de la casa de la vila.

Carrer de Montserrat.

Carretera de Cardona

Barana de l’aparcament públic.

Cobert de la plaça del Doctor Vers.

Façana del passeig d’Anselm Clavé.

Façana de la carretera de Cardona.

Pancarta davant la casa de la vila.

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tres quaderns

 

—No ho sé: jo bec tant de vi com tu i mai no em puja al cap.
—És clar, home: com que ets tan alt no hi pot arribar i es queda a mig camí.

D’acudits com aquest, ben il·lustrats, n’hi ha un munt, en aquest quadern.

És un dels tres quaderns que s’han conservat de l’activitat escolar de la mare. Són dels anys 1938 i 1939. Tenia dotze anys quan va estrenar el primer i tretze quan va acabar el darrer. Quaderns d’escola, quaderns de guerra, quaderns de vida.

Mires la lletra i és fàcil d’imaginar una alumna aplicada, d’una vitalitat continguda, asseguda al pupitre i sucant la ploma al tinter.

I quan llegeixes això sembla que la hi puguis veure:

El dia que vàrem començar el curs, ens canviaren de taules perquè faltaven alguns alumnes.

La meva taula és bonica i ben conservada: és d’un color marró clar i entre totes les que hi ha a la classe fan un aspecte molt agradable. Té 1,19 m. de llarg, 0,705 m. d’alt […]

Al centre de la taula hi tinc un tinter rodonet que es fica dintre de la taula i està tapat amb una tapa vermellosa perquè no s’hi fiqui porqueria i mosques.

S’hi està molt còmode; té dos calaixos que serveixen per posar les nostres coses de treball.

Al meu costat s’hi està el company Casimir Carné, el tinc a la dreta, és bastant treballador i no enraona gaire en hores de classe, que és el que es deu fer.

A mi m’agrada molt la taula que m’estic i hi faig els treballs molt de gust.

Maria Pujol
8-9-1938
Callús

Aquests dies n’hem parlat una mica, d’aquests quaderns. A noranta-dos anys, té una memòria envejable. Recorda nítidament les lliçons d’aquella escola bilingüe: una setmana en català i una setmana en castellà. I els quaderns són això: pàgines i pàgines en català (acudits, llengua, redaccions de la vida quotidiana, història de Catalunya, literatura catalana), seguides de pàgines i pàgines en castellà (matemàtiques, geografia i història d’Espanya).

El contrast entre les llengües és revelador. El castellà hi apareix com una llengua consolidada, sí, però com envellida, amb un pòsit d’artificiositat i de barroquisme. Fins i tot quan —ara i adés— parla de les coses de més a la vora:

De Callús se oye bien el retumbar del cañón y las explosiones de las bombas de aviación. No pasa día que no se vean pasar algunas docenas de aviones para el teatro de la lucha. Llegan algunas personas evacuadas del lugar de la contienda. Nuestros soldados derrochan heroismo para detener y derrotar al invasor.

¡Cuando se acabará esta tremenda guerra!

El català, en canvi, s’hi manifesta com una llengua xiroia, dringadissa. És la llengua de dins, la del cor, la de casa, la de l’alegria espontània, la que serveix per a fer acudits (i avui, tanta gent com hi ha que no sap contar-ne si no és en espanyol…). El català, a l’escola del 1938, és una llengua nova, amb una normativa encara per aprendre:

Quan els pronoms personals febles van davant del verb, les formes em, ens, et, us, es, el, els, en són, en general, preferibles a les formes plenes me, nos, te, vos, se, lo, los, ne. Així:

“Em pregunten la lliçó” és preferible a “Me pregunten la lliçó”

“Et vull acompanyar” és preferible a “Te vull acompanyar”

“Ens fa fàstic la mentida” és preferible a…


Potser us ha sorprès aquesta cal·ligrafia precisa i bella. A mi, no tant: la hi he vist tota la vida. Però sí que m’ha corprès la polidesa general: dels dibuixos, de les redaccions, de l’expressió i tot. Tot té una mena de llum, encara més enlluernadora quan penses que era l’any trenta-vuit.

Llegint i amoixant aquestes pàgines no puc estar-me de pensar en el mestre, el Sr. Guasch —que la meva mare retrata també en una pàgina d’aquests quaderns—, un home que devia haver d’aprendre la llengua que havia parlat tota la vida i que potser no havia escrit mai. I, més enllà, el cervell ordenador de Pompeu Fabra, que, amb un equip de col·laboradors, va bastir aquell curs de català per a mestres, una obra tan urgent com sòlida. Tot plegat, una cadena perfecta que va fer que el català ressorgís amb la força i la lluïssor d’aquestes ratlles.

O d’aquests versos, atribuïts a Salvador Bonavia, que avui deixarien fulminat més d’un polític que vós i jo sabem:

«Bon cop de falç contra aquell
que no entén la teva llengua
i en ta casa vol que parlis
una llengua forastera.

Bon cop de falç contra aquest
que ha nascut a casa teva
i es burla de tos costums
i ajuda a n’els que et condemnen.

Bon cop de falç contra el neci
que amb despotisme et governa
i et xucla la teva sang
i t’escup i et bufeteja.

Bon cop de falç, llamp de Déu!,
contra tota aquesta trepa
de lladres i assassins
de maleïda descendència.»

Si les idees dels republicans esquitxen tots els escrits, l’arribada dels guanyadors s’hi plasma d’una manera tan rotunda com discreta. El 25 de gener de 1939, les tropes franquistes entren a Callús. La guerra s’acaba definitivament l’1 d’abril. En el tercer quadern, dedicat tot a problemes matemàtics, és on es percep el canvi de règim. El problema 118, datat el 27-2-1939, acaba amb aquesta anotació: «III Año Triunfal», que es repeteix en els fulls successius. Després del 20 de març hi ha un salt temporal fins al 26-6-1939, i ací la inscripció canvia: «Año de la Victoria».

Per què no n’hi ha més, de quaderns?, vaig pensar. I, abans de demanar-li-ho, jo mateix em vaig respondre, amb una altra interrogació: com és que s’han salvat aquests tres? Com és que no els van cremar, com van cremar tot allò que no era ni victoriós ni triomfal?

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fontana, contra la covardia

Resultat d'imatges de josep fontana vilaweb

Tast d’un llibre inèdit

La mort de Josep Fontana s’ha escaigut quan jo tot just acabava de revisar el seu darrer llibre, encara inèdit. Es dirà La crisi com a triomf del capitalisme i l’editarà Tres i Quatre, amb presentació d’Antoni Furió. És un aplec de dotze texts diversos, principalment conferències i articles publicats en llibres col·lectius.

Fontana hi disseca el capitalisme occidental no pas per a exposar-ne, amb distància, el funcionament, sinó per a sacsejar-nos, desvetllar-nos, fer-nos reaccionar. Si no sou lectors de llibres d’història, tant se val: aquest, al capdavall, va adreçat a tothom qui tingui un mínim de sensibilitat social, tothom qui cregui que cal defensar els drets humans.

Una de les idees recurrents d’aquests texts és, fet i fet, un estímul. Explica i demostra que, passada la Segona Guerra Mundial, per la por de la guerra freda i de la força dels sindicats, els poderosos havien afluixat una mica i els treballadors havíem començat a conquerir un seguit de drets (l’anomenat «estat del benestar»). Tot allò –demostra i lamenta Fontana– ens ho van començar a prendre a final dels anys 1970 i la pèrdua de drets ha agafat embranzida amb la crisi del segle XXI.

Quan Fontana desgrana aquest procés no parla pas un estudiós fred i amb afany d’objectivitat, sinó un home que s’arromanga, que es compromet i que forneix eines als qui hem estat víctimes d’aquest engany.

Ho explica prou bé aquest fragment, que correspon a la conferència titulada «Les conquestes perdudes», pronunciada a Girona el 2012:

«Això que perdem en l’actualitat no són concessions generoses que se’ns havien fet, sinó els guanys acumulats de dos-cents anys de lluites socials que ens van per­metre d’establir un sistema de negociació de les condicions i de la remuneració del treball per mitjà dels sindicats, i guanyar per a tots l’educa­ció pública, la sanitat pública i el sistema de pen­sions. Tot això ens ho van arrabassant i, si ens ho deixem perdre, potser tornarem a necessitar dos-cents anys més per a recuperar-ho.»

L’anàlisi de Fontana combina perfectament el rigor i l’amenitat, amb exemples concrets i reconeixedors. En aquest fragment (de la conferència «Després de la crisi», que va pronunciar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2013) ens parla dels treballadors del fast-food dels Estats Units. Els posa d’exemple per a fer-nos conscients d’un problema greu de la societat occidental: quanta gent jove, formada a la universitat, ha de treballar en feines poc qualificades. Un drama que no ens esperàvem:

«Les històries personals que es recullen entre ells [treballadors del “fast food”] mostren la impossibilitat de subsistir amb uns sous de misèria. Uns treballadors entre els quals hi ha gent amb qualificació universitària, com una noia que té graus en ciència política i so­ciologia, gràcies a haver seguit uns estudis que li han deixat uns deutes de 20.000 dòlars de crèdits, que encara ha d’acabar de pagar, i que es queixa que el sou no li arriba sinó per a fer un àpat al dia. Això il·lustra un aspecte important de la qüestió: el reconeixement del fet que “el valor d’un títol universitari ja no és el que solia ser, i el cost d’ob­tenir-lo comença a ser prohibitiu”.»

Hi ha un text (de la conferència «Les conquestes perdudes», ja esmentada) en què relaciona dos conceptes cabdals, dos conceptes que defineixen l’exercici del poder d’aquests darrers decennis: «austeritat» i «repressió». No em digueu que no és revelador:

«Austeritat i repressió són dues qüestions clara­ment relacionades, tant a Europa com als Estats Units, perquè formen un dels elements definidors del nou sistema. Convé que quedi clar: no són mesures temporals destinades a fer front a la crisi, que desapareixeran quan es torni a la normalitat en el terreny de l’economia. La criminalització de la protesta va encaminada sobretot a imposar unes mesures restrictives que contenen elements de canvi permanent en les regles del joc social, destinats a persistir: reforma laboral, limitació del dret de vaga, atacs als sindicats, privatització progressiva de la sanitat pública, desballestament de l’educació pública…»

Un historiador amb els coneixements i l’exigència de Josep Fontana podia escriure fragments com el següent (extret de l’article «La lògica del camp de concentració», publicat a La Lamentable el 2015). Partint de noves investigacions sobre l’Holocaust, detalla els criteris econòmics dels camps de concentració, «peculiars, però ben racionals pel que fa a la maximització dels beneficis». I això ho connecta magistralment (i cruament) amb el món d’ara:

«Algú potser s’estranya que faci aquestes consi­deracions [sobre l’eficàcia econòmica dels camps de concentració] en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns imposen. Els fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del tre­ball i eliminar el malbaratament de recursos que significa mantenir els qui no estan en condicions de continuar produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una mesura genial, la “flexibilització de l’ocupació”, que com que deixa els treballadors indefensos davant la desocupació, estalvia als empresaris aquelles molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té parlar de “salari mínim” havent-hi com hi ha contractes de 0 hores?).»

Vull acabar aquest tast amb un frase que em va colpir quan la vaig llegir. Tots deveu haver sentit que si quan ets jove no ets comunista no tens cor, però si quan et fas gran encara ho ets vol dir que no tens enteniment. Doncs bé, l’antídot d’aquesta sentència cèlebre és una frase que va pronunciar Josep Fontana el 2002 al Palau de la Generalitat, amb motiu de la presentació de les memòries del seu admirat amic Miguel Núñez. Fa així:

«El trànsit, que estem acostumats a conside­rar lògic i raonable, d’una joventut de lluita a una edat adulta entenimentada, que s’acomoda al món en què viu i renuncia a esforçar-se per canviar-lo, sovint no és maduresa, sinó covardia.»

I a mi m’agradaria tenir el cor, el cap i la valentia d’aquest comunista…

@jbadia16


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’home que talla llaços grocs

Benvolgut home del cúter:

Ja deus haver observat que cada vegada que talles un llaç en neixen dos, o tres, o deu. Ja deus haver vist que Callús és un poble cada dia més enllaçat i més pintat de groc, el nostre color de l’esperança, el color de la victòria. Perquè cada vegada que tu desfàs allò que nosaltres hem fet, ens estimules a renéixer amb el doble de força. Cada vegada que treus el cúter de la butxaca hi ha més callussencs convençuts que l’única sortida per a salvar-se de les vostres agressions és edificar un nou estat, un estat lliure.

I la nostra reacció, la reacció contra el cúter, és ara i sempre civilitzada. I eficaç. Gràcies a tu, molta gent que potser s’estaria a casa, que potser no es comprometria, quan veu el contrast entre la violència i la pau, entre la barbàrie i el seny, entre el cúter i el llaç groc, entre el teu ‘A por ellos’ i el nostre ‘Som gent pacífica’… s’acosta a nosaltres. La gent com tu ens ajuda a eixamplar la base social. Per això cada vegada som més. Perquè la gent valora més la nostra manera de veure el món: cordial, conciliadora, atractiva, alegre.

«Quin programa tens? Què proposes? Què pots oferir a aquest país? Saps fer res més, a banda de destruir? Hi ha res més, darrere la violència, la devastació, l’extermini?»

I tu, quin programa tens, home del cúter? Què proposes? Què ens vols oferir? Què pots oferir a aquest país? Saps fer res més, a banda de destruir? Hi ha res més, darrere la violència, la devastació, l’extermini? Dius que vols «fer neteja». Això recorda aquell «Limpiando Badalona» de l’eminent Garcia Albiol. És ben bé això: voleu fer net. Perquè tot allò que no sigui el vostre pensament —estret, obtús, tancat— ho trobeu brut, ho trobeu brossa, ho heu d’extirpar. No accepteu res que no sigui la vostra «sagrada unidad del imperio».

Pensa-hi una mica. Per què et fan nosa els llaços grocs? Per què et molesta aquest color? Per què et molesta que la gent vulgui defensar la gent? Per què et molesta la solidaritat? Per què et molesta aquesta unió que ens dóna força? Quin mal et fa un país que es mou, un país que vol ésser, un país que es vol posar dret, un país que vol recuperar el tremp? Quin mal et fa aquesta nostra dignitat insubornable? Quin mal et fa que vulguem viure en pau? Només un individu amargat, deliberadament marginat, que va contra tot, que no suporta el benestar i la il·lusió dels altres faria això que fas tu. Fes-t’ho mirar.

Per què t’amagues, per què actues a les fosques, quan no et pot veure ningú? I per què t’empares darrere d’una arma? Per què no parles, per què no dialogues? Per què no et comuniques amb els teus veïns, amb la gent d’aquest poble que et va acollir el dia que vas haver d’anar-te’n de la teva ciutat, a la rodalia de Barcelona? Per què véns ací a fer mal? Que t’hem tractat malament, per ventura? Que t’hem ofès?

«La gran diferència entre tu i nosaltres és que lluitem amb armes diferents. La teva és el cúter, la violència, l’amenaça, l’escopinada, l’insult… És la porra, és el primer d’octubre»

Algú et deu haver dit que els catalans som gent covarda, que farem figa, que no sabem lluitar. T’han enganyat. La gran diferència entre tu i nosaltres és que lluitem amb armes diferents. La teva és el cúter, la violència, l’amenaça, l’escopinada, l’insult… És la porra, és el primer d’octubre. La nostra eina és la pau, la construcció, la convivència. Però això no vol dir que ens hàgim rendit, no t’equivoquis. Ni ens hem rendit ni ens rendirem.

No ens cansarem, home del cúter, no defallirem. Fa més de tres-cents anys que resistim i justament ara no ens farem enrere. Tu acabes d’entrar en una lluita, només amb voluntat de fer mal. Però a nosaltres no ens mou l’odi. Ens mou l’estima pel país. Volem fer un estat, ho entens? Volem erigir, volem bastir una realitat nova. Un lloc on visqui millor tothom, fins i tot tu, home del cúter. Fins i tot tu hi sortiràs guanyant quan hàgim coronat la nostra feina. Cada vegada que tu tallis un llaç nosaltres eixamplarem la nostra obra. Aquest nou país el farem entre tots els qui el vulguem fer. I tu, per sort o per desgràcia, també te’n beneficiaràs. Lluitarem, malgrat tu, també per tu. Però lluitarem sense cúters: amb el cap, amb les mans, treballant, somrient altra vegada, forjant, creant.

«Tanmateix, tornarem a somriure i vencerem. No lluitarem amb les vostres armes, home del cúter, i justament per això vencerem»

Nosaltres ja vam fer una revolució, la Revolució dels Somriures. El nostre tarannà us va treure de polleguera i vau reaccionar de l’única manera que ho sabeu fer, amb fúria. Vau voler anihilar aquesta força, aquest somriure. Però no us n’heu pas sortit. No l’heu pas esborrat. El tenim només en repòs. El tenim desat, de moment, perquè hem vist que amb la voluntat de diàleg, no ens hi enteníem, amb vosaltres. Perquè no l’enteneu, aquest llenguatge. Només enteneu el de l’obediència submisa, el de la desigualtat, el de la imposició, el de la violència.

Tanmateix, tornarem a somriure i vencerem. No lluitarem amb les vostres armes, home del cúter, i justament per això vencerem.

El llit de ferro

Fotografia cedida per Amàlia Rossell i Badia.

 

Diumenge, dia 18 de març, mon pare hauria fet noranta-dos anys. Al juny en farà cinc que es va morir.

El 1999, segurament entendrit per una restauració que havia fet poc abans, va escriure un text que parla d’un objecte, però que de fet parla de molt més que això: parla d’una família, d’una casa –d’una llar–, d’un temps que tenia present tothora… I es confessa feliç. 


El llit de ferro

Si un cap de setmana qualsevol de l’any de gràcia de 1999 feu visita a cal Badia i us conviden a veure el pis de dalt —ampliat i reformat de poc—, traieu el cap a la cambra que hi ha al capdavall del corredor, a mà esquerra. Procureu de moure-us-hi amb molt de compte per no fer soroll.

A la cambra hi dorm una preciosa nena de pocs mesos d’edat. És la filla primera d’un matrimoni feliç, quarta generació d’estadants de la casa pairal. Es diu un bell nom d’origen provençal: Mireia.

A primer cop d’ull veureu que el llitet de ferro on dorm és potser una miqueta gran per a ella. Però els pares, els avis i els oncles s’han posat d’acord per oferir-lo a la xamosa criatura, quan sojorna a la casa pairal, ja que el moisès se li ha fet petit, perquè puja molt cepada.

D’aquesta nena, segur que algú en parlarà, anys a venir, i auguro i desitjo de tot cor que en parlin molt i elogiosament. Jo, pobre de mi, només us puc parlar de la història del llitet on dorm plàcidament. Perquè aquest llit en té, d’història, i molt bonica.

Va ésser encarregat de fer al ferrer del poble pel pare del rebesavi de la criatura que avui hi dorm. Era l’any 1892, quan el rebesavi Josep, l’hereuet dels masovers de la casa Gran de Sant Martí de Torruella, tenia dos anys i ja no cabia al bressol (tot i que els bressols d’abans eren grans). Ja es feia imprescindible posar-lo en un llit, i a la masoveria no n’hi havia cap d’adequat. Aquest hereu, que anys més tard va construir i fundar la casa pairal de cal Badia, va estrenar, doncs, el llit de ferro.

Després hi vam dormir els meus germans i jo, la segona generació (avui, tots ja de la tercera edat, com ara en diuen). També hi han passat nits d’infantesa alguns meus nebots, fills del meu germà gran. Així, el llit ha viatjat a la conca del Llobregat i ha fet un llarg sojorn a la plana de Vic; amb tot, certament ha resistit prou bé.

Quan li ha calgut una restauració (o potser en podríem dir una posada al dia), s’hi ha fet. N’hem tret la pintura vella i el rovell, n’hem reforçat el fons, n’hem refet el medalló del capçal, n’hem enlluentit els poms dels quatre muntants i l’hem pintat de dalt a baix.

Aquest llit, que l’oncle de l’àvia de la Mireia ha volgut que retornés a la casa pairal; que un altre oncle de l’àvia ha volgut reparar; que l’avi sastre ha guarnit amb roba escaient, i que l’àvia li ha procurat l’estampa del medalló…; aquest llit que ha suscitat tantes complicitats i del qual us descric la història; aquest llit estrenat pel meu pare fa cent set anys, acull avui la seva rebesnéta, la menuda Mireia.

Jo penso en el somriure bondadós amb què els avantpassats, i sobretot els meus pares, el Josep i l’Amàlia, deuen contemplar des del cel la petita Mireia. De segur que són ells que ens han mogut (amb els impulsos invisibles amb què els sants mouen els vivents) a recuperar i adobar el llit de ferro, per oferir-lo a ella i a Déu sap quantes generacions més.

I amb aquests pensaments em sento feliç.

Josep Badia i Torras

[1999, any de la restauració del llit de ferro]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.