El clot de les Ànimes

L’accentuació és, segurament, la part de l’ortografia que ens fa fer més faltes. I, ben mirat, no és pas tan difícil. De fet, no ho és gens, perquè hem de saber una cosa i prou: quan s’accentuen els mots aguts.

Tanmateix, abans hem de repassar dos aspectes: què vol dir síl·laba tònica i què és un diftong decreixent. Som-hi?

La síl·laba tònica

La síl·laba tònica és la que pronunciem més intensament (‘més fort’, si ho voleu dir així). En general, cada paraula en té una i prou: FÀ-bri-ca, fa-BRI-ca, fa-bri-CÀ. Si us costa de copsar on és la tònica d’un mot, podeu practicar exagerant-ho, és a dir, pronunciant-lo a poc a poc i remarcant la síl·laba que dieu més intensament. Amb una mica de pràctica, ho veureu clar de seguida.

Per poder formular les regles d’accentuació, hem de classificar els mots segons on recaigui la síl·laba tònica:

• aguts: en l’última (fa-bri-CÀ).
• plans: en la penúltima (fa-BRI-ca).
• esdrúixols: en l’antepenúltima (FÀ-bri-ca).

Els diftongs decreixents

Per a saber separar bé les síl·labes d’un mot, cal tenir present un fet: de vegades s’ajunten dues vocals en una sola síl·laba, és a dir, les pronunciem en un sol cop de veu. Quan passa això diem que hi ha un diftong. N’hi ha gairebé sempre quan la segona vocal és una I o bé una U (ai-re, ei-na, noi, trui-ta, cau-re, treu-re, ciu-tat, mou-re). Són els diftongs decreixents. En canvi, quan la segona vocal és una A, una E o una O, generalment no hi ha diftong (su-or, mi-o-lar, ci-èn-ci-a); tan sols hi ha diftong creixent en casos molt concrets (qua-tre, llen-gües, to-ia, ca-uen…).

Les tres normes d’accentuació

La primera norma és la més important. Podem dir que és l’única que ens demanarà un mínim esforç de memòria:

Els mots aguts s’accentuen si acaben en vocal, vocal+S, EN i IN, excepte si la darrera síl·laba té un diftong decreixent.

La segona és el revers de la primera:

Els mots plans s’accentuen quan no s’accentuen els aguts.

I la tercera és la més fàcil:

Els mots esdrúixols s’accentuen sempre.

Exemples

Aguts: porró (mot acabat en vocal), vernís (vocal+S), encén (-EN), Dublín (-IN).

Plans: estómac (qualsevol consonant, llevat de N i S), exàmens (consonant+S), diàfan (-AN, -ON, -UN), tornàveu (diftong decreixent).

Esdrúixols: música, indústria (observeu que no hi ha diftong: in-dús-tri-a), estàtues (igualment: es-tà-tu-es).

I ara, a practicar

—La cançó de l’accentuació (de Gemma Segura): vídeo cantat que repassa totes les normes.

—Enxaneta: exercicis (podeu fer-ne desenes, clicant els números de la barra lateral).

—Mestre a casa (Generalitat Valenciana): teoria i exercicis (en pdf).

—Les normes d’accentuació en català (de Marc Cabrera): vídeo amb una exposició teòrica.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.