L’any de la picor ja en teníem el pap ple

Heus ací els brins de llengua —i d’esperança— aplegats de quinze dies ençà:

1. Primer de tot, hem de bregar per sortir-nos-en

2. La memòria de mosquit a l’edat de la poca-solta

3. Matalassers o colxoneros?

4. Potser ho superarem, això del subjuntiu espuri

5. L’any de la picor ja en teníem el pap ple

6. Protegim les locucions, com més aviat millor

7. Arraulim-nos tots alhora

https://platform.twitter.com/widgets.js

8. Declarem que el foc es cala o es bota

9. Hi posem el coll o hi deixem la pell?

10. Menyspreem els castellanismes. O negligim-los

11. La mà, ni la tendim ni l’estenem

12. La qual cosa és massa encarcarada


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Llenguatou

En Ramon Sangles Moles ha encunyat un mot, llenguatou, i en el text següent explica què vol dir. Com que em sembla molt interessant i em demana que l’ajudi a difondre’l, l’he ficat dins el Clot de les Ànimes.


És un mal endèmic de molts catalans: davant una persona desconeguda, o d’aspecte forà, o fins veïna de tota la vida però que potser té una altra llengua materna, canvien de llengua: deixen la pròpia i passen al castellà. A alguns, això els pot semblar educació, però és, de fet, un suïcidi lingüístic. Per això cap altra llengua no ho practica. Si vas a viure a qualsevol país, la gent no canvia de llengua davant teu pel fet que siguis de fora. Simplement van parlant la seva, i tu vas aprenent-la, sense conflicte. I és que el suïcidi lingüístic només es practica en situacions de dominació colonial, militar i cultural, per l’acomplexament i la minva d’autoestima que comporta.

Us presento un mot nou que m’he permès de crear i que proposo a la comunitat lingüística. Ja l’hem experimentat, amb molt bon resultat! És el substantiu llenguatou -ova, que designa la persona que recorre innecessàriament i servilment a la llengua castellana.

De l’adjectiu TOU TOVA, el diccionari normatiu ens diu (entre altres coses): «Que cedeix fàcilment, no gens ferm» i «Malalt, cansat, decrèpit ». En efecte, un llenguatou o una llenguatova cedeix i canvia de llengua. I això denota decrepitud lingüística, acceptar de mica en mica la substitució de la llengua pròpia per una de forastera.

Si observem el dia a dia, comprovarem que molta gent que tracta amb clients, espectadors, pacients, comensals, usuaris, etc. fa servir d’esma el castellà. Si hom els interroga sobre aquest hàbit, uns diuen que així s’estalvien de preguntar si entenen el català: parlen en castellà amb tothom, i problema solucionat; uns altres et diuen aquella frase típica durant la Dictadura: «En castellà perquè tothom ho entengui», i així menarien la llengua a l’extinció amb l’excusa d’un suposat bé comú; uns altres et diran que la bona educació obliga…; que «pobrets, no ens entenen»…; que «vigila, que si s’enfaden, encara rebrem »… (penso en l’arrest d’Antoni Gaudí per parlar en català). Per a molts, parlar en català davant desconeguts o forasters és una tortura psicològica perquè consideren que és ofensiu. Per contra, cal veure amb quina desimboltura s’expressen les llengües foranes imposades. Hauríem d’aprendre a fer-ho a casa nostra.

D’altra banda, el llenguatou discrimina els seus interlocutors: amb la seva tovor dóna per fet que els altres, no solament no coneixen ni estimen el català, sinó que tampoc no tenen ni capacitat ni interès per aprendre’l. És tractar-los ofensivament de babaus.

Un llenguatou és una barreja d’acomplexat, covard, paternalista, mandrós, panxacontent, acomodatici, servil, llagoter, mesell… que milita contra la llengua pròpia del país sense tenir-ne la mínima consciència. Ja en sap, de parlar català, però només ho fa quan no li demana fermesa. El català va quedant aleshores com una llengua que solament «es parla en la intimitat» (parafrasejant el que va dir un polític espanyol) i ja no se sent al tren, als mercats i botigues, als bars i hospitals… I, a aquest pas, està condemnada a l’extinció (la llista de llengües desaparegudes en l’àmbit dels grans imperis —francès, espanyol, anglès, etc.— és llarguíssima).

Si tenim en compte la persecució secular del català, tant a Espanya com a França, la supervivència de la nostra llengua hauria de ser tinguda per miracle (ho exemplifiquen molts fets, però és gràfica la fúria amb què l’any 1939 l’exèrcit anomenat «nacional» va fer foguera dels inofensius i apolítics llibres i escrits que Pompeu Fabra tenia en el seu domicili badaloní…). El poble, tanmateix, s’ha mantingut fidel a la llengua rebuda dels pares i avis i besavis, i també moltes persones cultes n’han fet una llengua moderna, dotada de les eines necessàries per a afrontar el seu futur amb un mínim de tranquil·litat. Però cada segle té els seus reptes; el d’avui és que la llengua normal del carrer sigui el català. Per això no hem de ser llenguatous ni llenguatoves.

Ramon Sangles Moles
amb la col·laboració de Joan Perera, Josep Ruaix i Jordi Badia

Com sabem quan hem d’escriure «perquè», «per què» i «per a què»?

De segur que molts heu dubtat alguna vegada si havíeu d’escriure ‘perquè‘ o ‘per què‘. I és probable que algú us hagi donat una norma molt simple: quan és una interrogació, va separat; quan és resposta, junt. Doncs sí, és cert. Però s’ha de completar.

No totes les interrogacions duen un signe interrogatiu. No sé per què ho ha fetCal esbrinar per què ho ha fetNo entenc per què ho ha fet… són exemples d’interrogació sense signe. En diem interrogació indirecta, diferent de la directa: Per què ho ha fet?

A més, en català la forma aglutinada ‘perquè’ tant serveix per a indicar causa com finalitat: Ho explico perquè no ho entensHo explico perquè ho entenguis. El primer ‘perquè’ és causal i respon a la qüestió Per quina causa ho expliques?; el segon és final i respon a Amb quina finalitat ho expliques?. (En els parlars meridionals el ‘perquè’ final es converteix col·loquialment en ‘per a que’, però la normativa el bandeja en els àmbits formals.) Tant el ‘perquè’ de causa com el de finalitat poden formar part d’una interrogació directa, de manera que no sempre que vegem un interrogant hem d’escriure ‘per què’.

Per acabar-ho d’adobar, el mot ‘perquè’ també pot ésser un nom, que vol dir, precisament, ‘causa’: Ara sabrem el perquè de tot plegat.

Per a entendre tot aquest galimaties, sortosament, hi ha una regla molt simple:

Escrivim ‘per què’ quan equival a ‘per quina raó’. En tots els altres casos escrivim ‘perquè’

En la frase següent podeu comprovar si aquesta regla funciona: Em neguiteja no saber per què ho fas. Ho fas perquè no sigui dit? Digues, és perquè no vols que la gent ho sàpiga? No en sé el perquè. Explica-m’ho: per què?

Tan solament hi ha un cas de ‘per què’ que no vol dir ‘per quina raó’. És quan equival a ‘pel qual’ (o ‘per la qual’, ‘pels quals’, o ‘per les quals’): El pont per què hem passat(és a dir, El pont pel qual hem passat), Els motius per què han fet la reclamació (és a dir, Els motius pels quals han fet la reclamació). Hem exclòs aquest cas de la norma perquè és molt infreqüent i no sol originar cap confusió.

Abans d’acabar, hem de presentar el tercer element: ‘per a què‘. Té un ús molt escàs. És sempre interrogatiu i vol dir ‘amb quina finalitat’: Per a què ho reclames?, és a dir, Amb quina finalitat ho reclames?  (També ens en podem servir en les interrogatives indirectes, sense interrogant: No entenc per a què ho reclames.) Podem pensar que Per a què ho reclames? i Per què ho reclames tenen el mateix significat, però no: amb ‘per què’ és com si demanéssim Què t’impulsa a reclamar-ho? I amb ‘per a què’, Què faràs quan tinguis això que reclames? La llengua fila prim.

A practicar
A la xarxa trobareu moltes pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria. Us n’hem seleccionades tres:


Que no s’esquerdi la precisió

Una tria garbellada dels brins d’aquestes setmanes:

1. La precisió no es pot esquerdar

2. Tots hi guanyem, amb els pronoms

3. De quan manllevàvem

4. Un jovent força murri

5. El caos ens arruïna

6. Si anem per feina no farem salat

7. «D’immediat» i més estrangerismes

8. Quin goig que feu!

9. Què costa fer safareig?

10. Propostes de millora a en Llucià Ferrer

11. A la primeria em va venir de nou

12. Desfici de botiguer

13. Al·lots, galifardeus i ganàpies

14. Se’l beu, però no se’l veu

15. Quan feu els anys?

16. Tira milles

17. Igualem massa

 


Més brins.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La vinya

Avui he de cedir la paraula a mon pare, Josep Badia i Torras, que hauria fet noranta-tres anys dilluns vinent, un dia abans del seu sant. En aquest escrit, el Jepet de cal Badia ens parla de la vinya.

Si fins ara m’havia estat de publicar-lo era per la llargària. I potser també per una certa dificultat, sobretot lèxica. Però aquests dies que l’he llegit amb cura qui-sap-les vegades m’he adonat que és una autèntica lliçó, en molts aspectes. Per poc que us interessi la natura, per poca estima que tingueu a la terra, per poc que valoreu la feina feta a consciència, aquest text us agradarà. Afegim-hi —potser hauria de dir sobretot— que del punt de vista lingüístic és un veritable tresor.

Ah, i perquè no hàgiu de cercar al diccionari, us trobareu uns quants mots definits amb un clic. (I, renoi, encara n’hi ha hagut algun que no l’he trobat almon; potser m’hi podreu ajudar…)


La vinya

Més enllà de Tots Sants, a la primeria de novembre, alguna gelada i un parell de dies de tramuntana deixaven els ceps despullats de pàmpols (pampes, en dèiem nosaltres) i, si el ramat havia seguit la vinya després de les veremes, encara més. Aleshores, si ho permetien les tasques de sembrar —que tenien prioritat— començàvem a podar els ceps. Aquesta feina, per poc que pogués, se la reservava el pare. Ell sabia més bé que ningú quins caps calia deixar a cada cep, segons la força que tenien. Els caps es deixaven amb dos brotons cada un. Algun, excepcionalment, s’allargava més per apujar un cep massa baix; aquest cap llarg s’anomenava (mai no vaig saber per què) «pistola».

La jovenalla plegàvem els sarments i els lligàvem (amb els sarments mateix o amb una corda d’espart per fer-ne feixos manejables). Cap al tard, anàvem a buscar el carro i la mula per portar-los a casa i els apilàvem al costat del cobert de l’era. Dels feixos de sarments en dèiem garbons, i de la pila, garbonera. Prèviament, havíem tret els vells —si n’havien sobrat— i els havíem entrats al cobert per cremar-los. Neta ja la vinya, es resseguien els rengs per senyalar amb una canya els ceps morts que s’haurien d’arrencar amb la pioixa. Després, amb la fanga, l’aixada i una pala es feia un clot per a plantar-hi més tard un nou peu dels que teníem a l’hort d’un any abans, ben arrelats en terra bona.

En el curs de l’hivern es vallejava en la part de la vinya que convenia més d’adobar. Els valls, oberts enmig de rengs alternatius, s’omplien seguidament amb fems i escombraries de ciutat (en aquell temps no hi havia plàstics i gairebé tot era orgànic o biodegradable, com en dirien ara). Si no hi havia res més, també s’aprofitava boll de l’era o brossa o rama de pi d’un bosc de la vora. Els ceps agraïen de poder ficar les arrels en matèria flonja que, a més, retenia la humitat de la pluja.

«Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc.»

Amb aquestes tasques es passava bona part de l’hivern a la vinya. Cap al mes de febrer o al començament de març calia llaurar amb l’arada de Badalona, que feia el solc poc fondo i lliscava molt bé arran dels ceps, sense ferir-los les arrels. Aquella eina deixava poc tros als cavador per a estovar amb els arpiots, cosa que agraïen de cor: prou feixuga que era la feina de cavar ceps tot el sant dia… També calia passar a desarrelar (en altres llocs en diuen emprimar), és a dir, llevar de les soques dels ceps els llucs bords que pugen de sota l’empelt.

Cap al final de febrer o principi de març calia empeltar els ceps refets l’any anterior, abans els plançons no es moguessin (és a dir, no hi circulés la saba que fa brotar els sarments), perquè els empelts agafessin bé. També era una tasca d’especialista que normalment feia el pare. Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc. Per a empeltar, teníem una cistella de llauna (encara la guardem al celler) amb quatre petits departaments estancs, ben soldats de les vores amb estany, a fi de portar les agulles de les diverses classes amb aigua perquè no s’assequessin, i un departament al mig per a les eines d’empeltar. No sé qui va idear l’estri, però era una veritable troballa.

Quan el pare empeltava, el mosso vell o jo passàvem davant a descalçar els peus per poder posar l’empelt un pam sota terra i, una vegada posada l’agulla i ben lligada amb ràfia, la calçàvem amb molta cura amb terra ben premuda i fina perquè l’aire no assequés el tall.

«Els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera»

Alguna vegada el pare em convidava a empeltar algun cep. Em sentia tan feliç d’aquesta mostra de confiança, que l’alegria em durava tot el dia. Jo prenia bona nota d’on s’esqueien els ceps que havia empeltat per comprovar després si havien brotat amb èxit. Val a dir que gairebé sempre reeixien, perquè procurava fer l’aprenentatge seguint els consells del pare: «Fer les coses a poc a poc, amb tota l’atenció, fins que la seguretat ens permeti de fer-les més de pressa.»

Cavades i llaurades les vinyes, refets els ceps morts amb peus americans, empeltats els arrelats de l’any anterior i tapats els valls del tros que s’havia pogut adobar, refetes i escurades amb l’aixada les rases que conduïen l’aigua, tapat algun xaragall dels marges… els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril si el temps acompanyava, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera. Si cap glaçada tardana no malmet els brots tindrem bona arrencada.

Al final d’abril ja es poden esbrollar (o esbrotjar, que en diuen en algunes contrades), és a dir, fer caure els brots que han sortit —sobretot quan el cep té força— fora de lloc, en altres parts de la soca; són brots que donarien falsos sarments sense fruit o amb fruit excessiu i que cal suprimir. També s’escapça amb un pessic el brot més alt dels dos brotons de cada cap per endarrerir-ne el creixent i equilibrar-lo amb l’altre brot, que serà el cap de l’any vinent.

Uns quants dies més tard ja es pot esgriolar, que consisteix a repassar els sarments i suprimir-ne els griols, és a dir, els llucs que surten al forcat de cada pàmpol. Cal que el sarment i els raïms rebin la saba del cep sense xucladors inútils que l’absorbeixin i, alhora, cal fer per manera que el sol penetri enmig dels sarments per endurir-los i, més tard, per madurar-ne el fruit.

«Calia ensofrar quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella»

Fetes aquestes operacions calia ensofrar. L’operació consistia a tirar sofre amb l’esquella o campana, una espècie d’ampolla de llauna amb un broc ample per a ficar-hi la pols de sofre, amb unes bales a dins per a facilitar, amb el moviment, que la pols sortís i caigués sobre els ceps, com més polvoritzat millor, per uns petits forats que hi havia a la part inferior, com un pom de regadora. El nom de «campana» o «esquella» li venia del dring que feien les bales, sobretot quan el sofre s’acabava. Es feia servir només a les primeres ensofrades, quan els brots encara eren curts i s’hi arribava bé. Més enllà, amb els brots més llargs i els fruits com balins, o quan començava a verolar, calia fer l’operació amb la màquina d’ensofrar, una motxilla amb una manxa activada amb una palanca i amb un tub de goma acabat en un petit tros de metall en forma de ventall, per a polvoritzar bé el sofre sobre els ceps.

Ensofrar era una operació enutjosa, sobretot per la irritació que el sofre produïa als ulls; et feia plorar bona estona encara que no estiguessis pas trist. Calia fer-ho quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella (els fongs).

Al començament de maig es feia la primera ensulfatada, de les tres que en anys normals —no pas massa plujosos— calia aplicar als ceps de la nostra comarca. En aquell temps es feia sempre amb caldo bordelès, que és com es coneixia la barreja de sulfat de coure i calç per a neutralitzar l’acidesa del sulfat i evitar que cremés els pàmpols dels ceps. A casa, la proporció era de doble pes de sulfat que de calç.

El dia abans d’ensulfatar calia començar a desfer el sulfat, posant-lo a remullar dins l’aigua amb un cistelló folrat amb un tros de saca perquè es dissolgués. A les vinyes teníem —a tocar dels pous que recollien les aigües de la pluja de les rases principals— unes piques fetes amb ciment i armades com els safareigs de les cases, però amb dos compartiments petits damunt els més gran, per a posar a desfer separadament el sulfat i la calç i fer-ne la barreja més endavant. Calia tenir punt a tirar sempre el sulfat sobre la calç, i no a l’inrevés, perquè aleshores es precipita i fa volves que embussen els coladors i els brocs de les màquines d’ensulfatar.

A mi, quan era jove, m’agradava molt d’ensulfatar. Com que el moment més propici per a fer-ho és de bon matí perquè fa l’ora quieta i no corre aire, molts dies ja era al tros amb la màquina a punt esperant les primeres clarors de l’albada per començar. Mantenir la pressió a l’ensulfatadora amb la palanca a la mà esquerra i dirigir amb la dreta el polvoritzador per a formar com una boira de sulfat als ceps per cada banda, procurant de mullar bé els pàmpols sense goteig, era una feina engrescadora. Encara més sabent que protegíem la collita del míldiu que, després de les pedregades, era el perill més gran. Quan el sol havia eixugat els ceps, agafaven un color blau-verd bonic que es veia de lluny. Si, del terrat de casa estant, em mirava la vinya, m’agradava de contemplar amb un cert orgull el tros que n’havia fet. Tot i les precaucions, la cara i les mans, i no cal dir la roba, acabaven també blaves de sulfat. Sort que la padrina no es descuidava mai de proporcionar-nos una roba ben vella per a aquesta feina.

«Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç»

Cap al mes de juliol, enmig del tragí del batre, algun dia feia un temporal cap al tard. L’endemà les garbes eren molles, o si més no rellents, encara que estiguessin agarberades a l’era i tapades amb un tendal. Aleshores calia aprofitar el dia i la saó per passar el tallant amb la mula pels rengs de vinya i birbar amb el xapo enmig dels ceps. Amb molt de compte, això sí: perquè, carregats de fruit com anaven i amb els sarments llargs, feia respecte de maniobrar-hi.

Si el temps era plujós es feia una última ensulfatada pels volts de la Mare de Déu d’agost perquè el sarment postés [1] més bé i el raïm estigués més protegit; es resseguien amb sofre, un dia clar, alguns ceps que presentessin cendrosa o malura; es cavava alguna clapa de gram perquè es morís amb el sol, triant-lo bé de la terra perquè no es tornés a agafar; i s’esperava, guaitant al cel amb angúnia quan sortien bromades del cantó de llevant, per por d’una pedregada. Déu nos en guard!

Les feines de la vinya que ens corresponien ja eren fetes, a la mida dels nostres coneixements i de les nostres forces. Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç.

Josep Badia i Torras


[1] El verb postar no l’he sabut trobar en cap diccionari.


Més escrits d’en Josep Badia i Torras.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No me’n sé avenir

Els brins d’aquesta quinzena:

1. No me’n sé avenir

2. La xerrera, la plorera i la… pixera

3. I ara!

4. Amb prou feines hi para esment

5. N’hi ha de sencers, de partits i de partitius

6. A primer cop d’ull, sembla que no es belluga

7. No tenim esma de res

8. Romanceges o ronseges?

9. Sé què li agrada

10. Presenta la seva dimissió

11. Acreditar o demostrar?

12. Interlocutar, l’última barrabassada

13. La sínia no entra a TV3


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua sense drets, un país sotmès

Dimecres 27 de febrer al matí. Sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol. Interrogatori del testimoni Joan Tardà. L’advocada de l’estat espanyol li demana pel senyor «Iobé». «Qui? Llobet?», retruca ell. La confusió és lògica: el castellà ha perdut el so de la ela palatal («ll») i també el de la te final. Com que, a més, tampoc no té el so de la jota catalana (i anglesa, i francesa, i occitana, i italiana…), «Iobé» podia ésser perfectament «Llobet». Tardà, doncs, fracassa en l’esforç d’interpretar el mot, un esforç que els catalanoparlants hem de fer cada dia quan sentim mots mal pronunciats: «deu» o «déu»?, «juny» o «lluny»?, «sort» o «sord»?…

Poc després, quan ja s’ha aclarit que l’advocada es referia al senyor «Jové», en Joan Tardà enllesteix l’episodi dient-li que si s’hi apliqués un xic podria pronunciar aquell cognom com Déu mana: «No costa pas tant, amb una mica d’interès…» Certament, no costava gens. En aquest cas, tan solament que l’advocada hagués articulat bé la jota, ja l’hauríem entesa tots. Però no: els parlants de llengües de primera no hi posen interès, a parlar bé una llengua de segona.

Això es va fer palès en un detall: un instant abans que en Tardà li etzibés el «No costa pas tant», l’advocada va ensenyar el llautó amb una frase molt definitòria: «Li puc dir “Khové”.» I ací va remarcar la jota espanyola inicial. És a dir: «Si em dóna la gana, no faré “l’esforç” d’intentar cap aproximació.» O, dit d’una altra manera: «Em rebaixo a provar que m’entengui i encara vol posar-me en evidència…» Sempre aquest to amenaçador…

Vegem-ne les imatges i retinguem-les:

És evident que en aquest diàleg hi ha dues actituds enfrontades: la d’algú que reclama un respecte mínim i la d’algú que creu que encara gràcies, que encara massa que fa. L’emissor, doncs, lluny de fer per manera que el receptor li entengui el missatge —o d’acceptar que no l’ha formulat bé per a ser entès—, encara amenaça de tancar-se més, de posar més traves perquè el receptor s’hagi d’escarrassar a entendre’l. Aquesta és l’actitud de l’advocada de l’estat espanyol i, per extensió, de tots els qui en aquella sala tenen poder, és a dir, tots els representants de l’estat espanyol.

Començant pel president, el jutge Marchena. Minuts abans, quan el diputat tot just s’havia assegut, hi va haver una conversa molt il·lustrativa. Tardà va dir: «Jo parlaré en català» i Marchena —l’exquisit jutge Marchena— l’interrompé immediatament per fer-li saber que ni ho somniés. «No comencem bé», li engegà, com si reprengués una criatura.

I atenció a la manera com l’exquisit jutge Marchena va justificar la prohibició (sobretot atenció a les negretes): «Una cosa és que la sala hagi concedit el dret a qualsevol dels acusats d’expressar-se en la seva llengua, sens perjudici que, per raó de la metodologia que s’oferia o que es prenia o que es posava a llur disposició, s’ha produït un rebuig, però una altra cosa ben diferent és que els testimonis no s’expressin en la llengua oficial, etc.»

Per a deixar-ho clar i perquè tothom —tot el món— ho pogués veure i sentir, el diputat Tardà va demanar, sense embuts: «Tinc el dret de respondre en català?» I el jutge Marchena, exquisidament, li va dir: «No.» I punt. No, Tardà. Ja ho ha dit abans: la gent, en aquesta sala no drets, si no són drets que la sala s’avé a concedir.

Vegeu l’escena (i, si ho recordeu, compareu aquesta actitud amb la que l’exquisit Marchena —ara sí— va mostrar amb Rajoy, Sáenz i Zoido, per exemple).

No cal pas allargar-s’hi gaire. En el fons d’aquestes seqüències (i ara i adés també en la forma) es fa evident un menyspreu. És el menyspreu que impregna la relació de l’estat espanyol amb el Principat de Catalunya, aquesta «regió díscola» que vol votar i vol fer coses pel seu compte. L’única relació que entén l’estat espanyol és la del sotmetiment. Quan algú pensa que els drets no els tenim sinó que ens els concedeix, és lògic que pensi també que no podem fer res més sinó agrair-ho.

En Tardà parla de venjança. «Aquest judici neix de la venjança», comença a dir, abans no l’interrompi novament l’exquisit. És venjança, sí. Però és, sobretot, incapacitat de forjar cap relació que no sigui aquesta, la relació que hem mantingut, una vegada vençuts, d’ençà del 1714.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Volen que girem full i fem bondat

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes:

1. VOLEN QUE GIREM FULL I FEM BONDAT

2. UN POBLE DE BON VEURE

3. QUÈ SE N’HA FET DELS QUI LLUITAVEN DE VALENT?

4. ARA QUE HEM AGAFAT EMBRANZIDA NO PODEM GIRAR CUA

5. ELS NEGOCIS NO SÓN PAS EL MEU FORT

6. NO MIRIS TAN PRIM I TIRA PEL DRET

7. PER QUÈ BALAFIEM EL NOSTRE LLEGAT?

8. JA FAIG EL FET

9. AMB TOTS ELS RESPECTES —PER LA LLENGUA—, SR. CAMPUZANO

10. MANERES DE NO DIR «DESPEKHAR»

11. DIMONI DE PREPOSICIONS…

12. PASSA QUE N’HI HA QUE NO HO VEUEN

13. LA CREMA D’UNA BANDERA CREMADA

14. PODEM TORNAR A REPETIR DE NOU L’ESCENA UNA ALTRA VEGADA?

15. MOSSEGUES O ROSEGUES?

16. NO EM DIGUIS MONTSERRAT!

17. DESVETLLAR INCÒGNITES

18. QUE ESTÀ LA QUERALT?

19. L’AUSTERICIDI, SUÏCIDEM-LO!

20. A POCS DIES DE L’INICI DEL JUDICI


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Julià Canals, Aina Moll: Molins de Rei, 1984

Aviat farà trenta-cinc anys. Un servidor en tenia vint, a punt d’ésser pare. Treballava a les ordres del gran Julià Canals i Maimó, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Molins de Rei. En Julià és una de les persones que m’ha ensenyat més en aquesta vida, sens dubte. I no sabria dir què em va ensenyar. Crec que sobretot a comunicar-me per a fer coses, coses per al bé comú. Era un mestre «negociant». Et sabia convèncer amb la mirada, amb la veu, amb les mans (de pianista)… Però sobretot amb l’exemple, amb aquell esforç inesgotable i aquella bonhomia captivadora. Quan parlava, el cap li anava molt més veloç que no la paraula, i això que xerrava de pressa, amb un discurs aparentment atropellat i clafit de crosses. Posava tant el coll en tot, que no podies fer res més sinó provar de seguir-lo —si més no, de no perdre’l de vista—, sabent d’antuvi que no l’atraparies mai. Avui, l’Escola de Música de la vila duu el seu nom. Ell —que estimava tant aquest art— la va dreçar, com també l’Escola de Belles Arts, la biblioteca, l’arxiu municipal i el Centre de Normalització Lingüística, a més d’impulsar el calendari festiu i l’immens tresor associatiu molinenc… En Julià Canals, regidor independent i lliure en aquell ajuntament comunista de la vila de Molins de Rei, comandat per la gloriosa Antònia Castellana i Aregall, em va marcar.

Si no hagués estat per ell, Molins de Rei no hauria pas tingut un dels quatre primers centres de normalització lingüística del Principat. Això fou gràcies a la connexió ràpida i efectiva entre en Julià Canals i n’Aina Moll. Tot era tempteig, encara, però n’Aina Moll va voler implantar aquells quatre primers centres en poblacions que els necessitessin i que li despertessin confiança. A Molins de Rei hi va trobar més confiança que no pas necessitat, però s’hi va abocar. Les altres ciutats eren Sabadell, Santa Coloma de Gramenet i Sant Boi de Llobregat. Després s’hi afegí Viella.

Recordo bé aquelles reunions a la Direcció General de Política Lingüística, amb la placidesa ferma de n’Aina Moll, recolzada en dos puntals robusts: el braó d’en Miquel Strubell (Servei de Normalizació) i la perseverança de n’Isidor Marí (Servei d’Assessorament). I recordo també les reunions amb la resta de tècnics dels centres de normalització, especialment en Jaume P. Sayrach, de Santa Coloma, i en Pere Pugès, de Sant Boi (que em confirmà que «Boi», al Baix Llobregat, es pronunciava amb o tancada).

Trenta anys més tard, el 2014, amb n’Assumpció Maresma se’ns va acudir de fer una sèrie d’entrevistes a «savis» de la llengua per a VilaWeb. No vam arribar a temps d’entrevistar amb prou salut Antoni M. Badia i Margarit, però sí que vam parlar amb Germà ColónJoan VenyJosep RuaixCarme JunyentGabriel Bibiloni i Vicent Pitarch. Hi volíem afegir el testimoni de n’Aina Moll, però quan li vam telefonar un familiar seu ens va dir que tenia una salut massa delicada per a una conversa llarga. En la telefonada, vaig demanar de parlar amb ella i vam xerrar cinc minuts, després de tant de temps. Dies més tard vam rebre per correu electrònic les respostes de l’entrevista escrita. Dissortadament, ens vam adonar que no encaixava en la sèrie, perquè la resta eren entrevistes molt extenses acompanyades d’un vídeo. La vam desar esperant alguna avinentesa, que no arribà. Dilluns la vam publicar: «Aina Moll: ‘El meu pare em va ensenyar que la llengua era el nostre principal signe d’identitat’»

Espero que us agradi.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dotze punts conflictius del català: què recomana la ‘Gramàtica essencial’?

El dia 17 del mes passat es va presentar la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (GEIEC), una obra que parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), editada el 2016, però en presenta el contingut d’una manera més simplificada; a més, es pot consultar a la xarxa. VilaWeb en va parlar en aquesta crònica de Bel Zaballa. En la presentació, la responsable de l’obra, Maria Josep Cuenca, va explicar que una de les grans diferències respecte de la GIEC era que s’hi havien reduït les marques bàsiques a tres: ‘no és acceptable’, ‘s’evita’ i ‘és preferible’, totes tres referides als registres formals de la llengua.

Amb la GEIEC, certament, és més fàcil d’esbrinar quines solucions recomana l’acadèmia. Això, sens dubte, serà molt valuós per als usuaris de la llengua, professionals i no professionals, que potser amb la gramàtica del 2016 s’hi perdien o no podien treure l’aigua clara de molts aspectes.

Per a demostrar fins a quin punt la GEIEC és una obra més clara —i, doncs, més útil— que la seva ‘font’, n’hem extret informació en relació amb dotze aspectes controvertits o ‘conflictius’. Cada punt, el presentem amb una frase que ja palesa la solució preferida per la gramàtica; alhora indiquem entre parèntesis l’apartat de la gramàtica on en podreu trobar l’explicació sencera. Si hi cliqueu al damunt, se us obrirà la pàgina web corresponent.

1. La Mercè és jubilada i el seu home és mort (18.3.1: Els verbs ser estar)

Sobre l’ús dels verbs ésser estar, la nova gramàtica es decanta, sense dubtar-ne, per mantenir ésser en contexts en què la interferència del castellà l’havia fet recular:

«Amb els adjectius solter, casat, jubilat, calb, cec, coix, sord, viu i mort, és tradicional i preferible l’ús del verb ser. Per a indicar únicament l’estat civil o laboral (casat, solter/fadrí, jubilat) o la característica d’una persona (calb, cec, coix, manc, sord), és preferible no apartar-se de l’ús tradicional, amb ser.»

2. Li ho portarem, la hi donem, li’n prendré cinc… (13.5.3: Combinacions de dos pronoms)

Tot i que la nova gramàtica diu que combinacions com ‘N’hi donaré’ o ‘Els hi portaré’ s’han escampat en alguns dialectes, considera que en el registre formal les formes ‘habituals’ han d’ésser les que ja prescrivia Pompeu Fabra i que s’han anat propagant en els llibres de text:

«En els registres formals és més habitual l’ús de les combinacions amb liLi ho donaréLi’n donaré. […] En els registres formals s’utilitzen les formes tradicionals, amb el pronom de datiu (els o les variants -los i ’ls) anteposat als altres pronoms: Els el donaré (, el disc, als teus germans)Podríem donar-los-la (, la cartera, als teus germans)Porta’ls-els (, els llibres, als teus amics)Els les donaré (, les pomes, als teus avis)Volem donar-los-ho (, això, als teus veïns)Dona’ls-en (, de pastís, als teus convidats)Els hi deixaré la roba (, als teus germans, a l’armari)

3. És una gramàtica pensada per (a) acontentar tothom (14.4.5: Les preposicions per per a)

Heus ací un dels aspectes de la gramàtica que ha fet córrer més tinta: l’ús de per i per a precedint una oració d’infinitiu amb valor  final. Veiem com la GEIEC, molt subtilment, es decanta per la solució fabriana (escriure per a en tots els casos, tret de quan l’oració depengui d’un verb d’acció o ‘agentiu’). Per a no separar-se de la doctrina fabriana, la redacció de la GEIEC se serveix dels adverbis ‘tradicionalment’ i ‘en general’ (les cursives són nostres):

«Tradicionalment, la preposició per alterna amb per a davant d’infinitiu amb valor final. En general, la preposició per apareix en contextos agentius, és a dir, quan la subordinada final depèn d’un verb que indica una acció atribuïda a un agent: L’Amadeu treballa moltes hores per poder pagar-se els estudis; en canvi, per a apareix quan la final es vincula a un context no agentiu, com quan depèn d’un constituent no verbal o d’un verb que no és d’acció: Necessita diners per a poder pagar-se els estudis

4. Insisteix a parlar-ne (23.5.2: Manteniment i canvi de preposicions)

La GEIEC descriu amb exemples la confusió que hi ha en l’ús de les preposicions davant un infinitiu. Certament, llegim sovint Insisteix en parlar dels temes de sempre, tot i que els llibres de text continuen dient que ha d’ésser Insisteix a parlar dels temes de sempre. La Gramàtica essencial deixa clara la preferència normativa:

«En els registres formals, és preferible fer el canvi de les preposicions en i amb a de (sovint a qualsevol de les dues) davant d’una subordinada d’infinitiu.»

5. La idea que vinguessin tots alhora no ha estat bona (23.5.1: L’elisió de preposicions àtones davant la conjunció que)

Tot i que en la lletra menuda, a la GEIEC s’esmenten frases com ara Els meus amics són contraris a que els obliguis a sortir demà, la GEIEC és taxativa a l’hora d’establir que la llengua formal ha de dir Els meus amics són contraris que els obliguis a sortir demà:

«En general, en les subordinades amb verb en forma finita, la conjunció que fa una funció de nexe i això comporta que en els registres formals s’elideixin les preposicions àtones a, deen i amb davant una oració introduïda per aquesta conjunció.»

6. Cap dels teus amics no es va presentar a l’examen (32.3.1: Els quantificadors negatius en contextos negatius)

La GEIEC es manifesta —diguem que amb un cert patiment— a favor de mantenir l’adverbi no en oracions negatives invertides (la mal anomenada ‘doble negació’). És a dir, troba que és ‘més habitual’, en els registres formals, ‘el manteniment’ del ‘no’ (Ningú no podrà afirmar el contrari, posa d’exemple). Vegem-ho:

«És possible tant el manteniment com l’elisió de l’adverbi no, encara que el manteniment és la solució més habitual en els registres formals.»

7. Dos quarts de quatre són les tres i mitja segons on (i viceversa) (28.2.2: L’expressió de les hores)

La nova gramàtica esmena la redacció de la seva ‘mare’, la GIEC, en aquest aspecte que va suscitar tanta polèmica. La gramàtica del 2016 deia (les cursives són nostres):

«Les fraccions horàries se solen expressar pel sistema de campanar, habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya i que és específic de la llengua catalana, o pel sistema de rellotge, habitual en la resta.»

Com que dient ‘se solen expressar’ es podia interpretar que tant l’un sistema com l’altre eren ‘vàlids’ a tot arreu, la Gramàtica essencial ho presenta d’una manera més clara (les cursives són nostres):

«Les fraccions horàries s’expressen en la major part del català central i nord-occidental amb el sistema de campanar, que és específic de la llengua catalana. En la resta del domini lingüístic, és d’ús general el sistema de rellotge.»

Ara no hi ha cap dubte sobre què recomana la gramàtica: un mitjà de comunicació de Barcelona o de Figueres, per exemple, ha de dir ‘dos quarts de quatre’ i un de Manacor o d’Alcoi, ‘les tres i mitja’.

8. Tornarem d’ací a un mes (14.6: Les correlacions de preposicions)

A l’hora de decantar-se cap a ‘d’ací a un mes’ o ‘d’ací un mes’, la GEIEC —com ja hem vist en algun altre apartat— fa una giragonsa: sembla que vulgui recomanar una solució i acaba preferint-ne una altra per als registres formals. En aquest cas la tradicional, ‘d’ací a’:

«També trobem la correlació de… a en la construcció temporal d’aquí a (o d’ací a), que permet calcular el moment en què tindrà lloc una situació. En aquesta construcció és habitual la supressió de la preposició a, tot i que se sol mantenir en els registres formals: Tornarem d’aquí (a) un mesEl fuster vindrà d’ací (a) dos dies

Quan diu que ‘és habitual la supressió de la preposició a‘, segurament la GEIEC hauria d’explicar que elidir una vocal àtona en contacte amb una de tònica és un fenomen molt general. D’aquest cas, vam parlar-ne en aquesta sèrie d’articles.

9. Com que l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu(26.2.2: Els nexes causals)

Si la lectura de la GIEC podia despertar cap dubte sobre les possibilitats d’introduir aquesta mena d’oracions causals, la Gramàtica essencial és taxativa:

«En els registres formals, no és acceptable l’ús de com en comptes de com queCom que l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu (i no Com l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu).»

10. Fa tres dies que està engripat (en compte de Porta tres dies engripat) (28.4: Altres construccions temporals)

Amb una redacció no sabríem dir si prou aclaridora, la GEIEC ens diu que és ‘preferible’ emprar el verb fer i no pas el verb portar a l’hora de construir aquesta mena d’oracions temporals amb un significat de ‘acumulació’:

«Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible. Es tracta de les oracions amb el verb portar en forma finita…»

Com veieu, diu que és ‘la construcció més genuïna i preferible’. Hem de suposar que una frase amb la mateixa estructura però sense valor temporal tampoc no seria considerada preferible. Per exemple, ‘Ja ha escrit deu fulls’ deu ésser preferible a ‘Ja porta escrits deu fulls’.

11. La desaparició de donat que (21.2: Les conjuncions)

Molts filòlegs es van sorprendre de veure que la gramàtica del 2016 acceptava la construcció donat que, amb valor causal, que sempre s’havia considerat un castellanisme. Doncs en la nova gramàtica n’ha desaparegut tota referència (si més no, hem estat incapaços de trobar-la-hi). La GIEC deia (la negreta és nostra):

«Tradicionalment, també s’han considerat locucions conjuntives certes formes de participi seguides de la conjunció que introductora d’una subordinada substantiva, com vist que, atès que, donat que, tret que..

En canvi, la GEIEC diu:

«Són equiparables a locucions conjuntives construccions formades per un participi seguit de la conjunció que (vist que, atès que, tret quellevat que, posat que).» [*]

12. S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions (15.4.1: Locucions prepositives)

Una altra locució causal segurament d’origen castellà que va admetre la GIEC és degut a, cosa que també va sorprendre molts professionals i usuaris de la llengua. En aquest cas, a diferència de donat que, sí que s’ha mantingut en la GEIEC:

«L’ús més freqüent [de degut] en masculí singular ha acabat convertint-lo en una locució causal que selecciona un sintagma nominal (S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions) o una oració encapçalada per el fet(Degut al fet que no hi havia aigua a les dutxes, hem deixat la competició per a la setmana entrant).»

Conclusions d’urgència

Sense haver tingut prou temps per a analitzar minuciosament la Gramàtica essencial, n’hem de concloure que, efectivament, aquesta simplificació serà útil per a qualsevol qui vulgui consultar-la. Afegim-hi encara la utilitat pel fet d’ésser consultable a internet –per bé que, ara com ara, la GEIEC no té un cercador general, una mancança que esperem que es resolgui aviat.

Quant a la reducció dràstica de marques que van anunciar els responsables de l’obra (‘no és acceptable’, ‘s’evita’ i ‘és preferible’), hem pogut veure en aquests pocs exemples que no ha acabat de reeixir, perquè n’hi apareixen més, com ara ‘és més habitual’ (o ‘formes habituals’), ‘en general’, ‘formes tradicionals’, ‘se sol mantenir’… A desgrat d’això, la solució preferent (allò que en llenguatge planer es diu ‘més correcte’) sol restar clara.

En definitiva, pensem que les orientacions aplegades en aquesta obra han de servir perquè tothom (professionals i no professionals) entengui quins són els criteris de la normativa ‘oficial’. Solament per això ja paga la pena.

Benvinguda, doncs, Gramàtica essencial.


[*] Quan ja havíem publicat l’article, un membre de la Secció Filològica del IEC ens avisa que donat que es manté en la GEIEC, tot i haver desaparegut del paràgraf que hem citat. Apareix concretament en l’apartat 26.2.2 Els nexes causals, on hi ha un paràgraf en lletra menuda que diu:

«Els nexes donat que i degut a, també basats en un participi, poden introduir una construcció causal: Vam decidir deixar-ho córrer, donat que el guany del negoci era tan petit.»

Així doncs, el castellanisme donat que tampoc no ha desaparegut de la GEIEC. Un goig sense alegria.

[Aquest article fou publicar a VilaWeb el 2-2-2019]


Vegeu també:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.