Una munió d’andròmines

Resultat d'imatges de junk

Ací us deixo els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Un vailet trempat amb una munió d’andròmines


2. Els botiguers que no venen


3. Ja és massa


4. Guionistes nous per a l’anunci de la Grossa


5. L’endemà serà d’avui en vuit


6. Els tiquismiquis ens devoren la varietat


7. La vàlua dels quecs


8. L’oncle Ventura


9. No apostem tant


10. Contra el «lo» (segona part)


11. Heu cagat el tió?


12. Viu Nadal sense article


Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

#salvemelsmots

Ací trobareu tots els «brins» amb llistes de mots que perillen per una raó molt concreta: són sinònims de termes que s’assemblen a una paraula castellana i això fa que, per la pressió de la llengua dominant, el mot que no té bessó castellà vagi caient en desús.

La forma semblant a la castellana no necessàriament ha d’ésser un castellanisme. De vegades és un mot patrimonial ben genuí. Però això no impedeix que l’altra forma resulti perjudicada per la circumstància esmentada.


Primera tongada:


Segona tongada:


Tercera tongada:

 


Quarta tongada:


Cinquena tongada:


Sisena tongada:


Setena tongada:


Vuitena tongada:


Novena tongada:


Desena tongada:


Onzena tongada


Dotzena tongada


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Nadal del 1938

Demà farà vuitanta anys que una noia —a punt de fer-ne tretze— escrivia una redacció escolar plena de nostàlgia, perquè enyorava una infantesa que la guerra li havia escapçat. Dos dies abans, al començament de l’hivern, havia dibuixat i pintat un precís i preciós «Paisatge hivernal» (el que encapçala aquest article), acompanyat del text «L’HIVERN», amb títol de lletres nevades. Tot el conjunt era una petita i modesta obra d’art d’una nena que deixava d’ésser nena i se’n dolia. En la segona redacció, la del dia 23, es commovia —i ens commou a tots ara— explicant com trobava a faltar el torró d’avellana i de pinyó i la rabassa i el tió. I les cançons a la vora del foc. Tot això ho expressava en un d’aquells tres quaderns del curs 1938-1939 salvats de la foguera de la por.

Com has de créixer si t’han furtat una part de la infantesa? Com t’has de mirar la vida si quan encara ets mig nen no veus sinó maldat i mort a l’entorn?

Avui, tres dies abans que aquella pubilla de tretze anys en faci noranta-tres, transcric el text que escrigué el 23 de desembre de 1938, en què gairebé no he hagut de corregir res (quants minyons de tretze anys trobaríem, ara, que fessin tan poques faltes?).

Mai més. Que puguem viure —que ens deixin viure— sempre en pau a tots: infants, joves i vells.

«NADAL

Nadal! Somni daurat de xics i grans, diada feliç, anhelada, desitjada…

Qui dels homes no somniava aquest dia feliç en què trauria la “Grossa”, la rifa que fa ric en un moment, que converteix de pobre a ric, que… Quin mortal no ho somniava?

I nosaltres, els petits, qui no esperava aquest dia per fer cagar el tió, i menjar torrons, neules, xocolata i el gros capó?

I a més a més el “pessebre” en un angle de la taula, amb les seves figuretes polides, les casetes de suro i el riuet de plata. Que bonic!

Somnis, temps passats que tardaran a tornar. Quin canvi!

Aquest any enlloc es veu l’alegria, sols el retruny del canó pertot arreu, però nosaltres esperem, esperem i desitgem que la pau torni a renéixer i que puguem tornar a celebrar aquesta diada amb alegria, i encara que siguem grans puguem cantar:

Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses,
caga coses.
Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses per a jo.

Quan volíem que cagués torrons, cantàvem:

Caga, tió, d’avellana, d’avellana.
Caga, tió, d’avellana i de pinyó.
I si no vols cagar, et donaré un cop de bastó.

Uns quants dies abans de Nadal cantàvem:

Per Nadal
posarem el porc en sal,
el fetget a la paella,
la mocada al gavadal;
farem rostes i tastets,
llonganisses i fuets;
del llomillo la padrina
farà una olla de tupina;
al qui sigui més panarra
li darem pa amb botifarra.
Oidà, oidà,
qui no cregui que n’hi haurà.

Quan havíem dinat ja esperàvem poder anar al cine o a algun lloc divertit i així passàvem una diada plena d’alegria.

Que alegres que eren les festes de Nadal!

Quant desitgem que puguem tornar a celebrar-les ben aviat!

Maria Pujol
23-12-1938
Callús»

 

 


Potser també us interessarà:

Tres quaderns

Què m’hi sé jo?

Coses que diu la meva mare


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Enraonem?

Heus ací els brins d’aquesta quinzena:

1. Enraonem?


2. Ho hauríem pogut fer o ho podríem haver fet?


3. Quan el bilingüisme passiu és bilingüisme gandul


4. Trieu noses per a aplegar


5. Tan proper cansa


6. Com més va, més llençols perdem


7. Comptem fins a tres, Sheila


8. Ara com ara, tot va bé


9. Som massa persones


10. Cada dia surt el sol


11. Anem a veure què diu la nova gramàtica


12. Vejam si ens aclarim


13. Fer el dit del mig no és fer la figa


14. Guionet: ara sí, ara no


Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Coromines, Sales i el barcinocentrisme (2a corominada)

Hi ha un corpus literari molt interessant i ric que és la correspondència entre els intel·lectuals dels Països Catalans del segle XX. I dins aquest corpus, hi ocupen un lloc preeminent les lletres bescanviades entre el filòleg Joan Coromines i l’escriptor, traductor i editor Joan Sales.

Algun dia caldrà desmentir tòpics sobre el vessant lingüístic de Sales, que ha estat pintat interessadament com un precursor del català light. Llegint-ne els texts, ja n’hi hauria d’haver prou per a desmuntar aquesta visió. Avui, tanmateix, donarem la veu a Coromines.

En el llibre Llengua i Pàtria (Fundació Pere Coromines – Ara Llibres, 2017) podem llegir unes lletres magnífiques del mestre Coromines al deixeble Sales. És així, a parer meu, com s’ha d’interpretar aquesta correspondència sobre llengua, que comença ara fa poc més de seixanta anys, el dia 5 d’octubre de 1958, en una lletra extensa en què sucaria pa qualsevol  individu mínimament interessat pel català.

En aquest diàleg entre el mestre i l’alumne, Coromines és summament didàctic. S’endevina de seguida que considera Sales com un aprenent iniciat i avantatjat, que pot entendre lliçons complexes, reflexions subtils, missatges precisos.

Coromines, en aquest text, fa referència a una qüestió polèmica que preocupa el seu corresponsal: les «dificultats» de l’ortografia. Mira de donar-li entenent que pretendre canviar l’ortografia és una «idea insensata». I tot seguit s’esplaia a justificar-ho. Per centrar la qüestió, explica que una reforma d’aquesta mena té dos impediments «inherents» a la llengua.

En primer lloc, la riquesa fònica:

«La nostra llengua és molt més rica en sons que el castellà. Aquest no té més que cinc sons vocàlics i divuit sons consonàntics (parlo de sons i no de lletres): és una llengua d’una monotonia i d’una pobresa fonètica extremes. El català, en canvi, té vint-i-tres sons consonàntics diferents i té vuit vocals en lloc de les cinc castellanes. Ara bé com que català i castellà han d’expressar aquest nombre diferent de sons per mitjà del mateix nombre de lletres heretades del llatí, que no són en total més que vint-i-quatre (mentre que els nostres sons són trenta-un), salta als ulls que el català, per compensar aquest dèficit de l’alfabet llatí ha de recórrer indefugiblement a complicacions ortogràfiques que el castellà no necessita (per exemple el complicat sistema de s, ss i z).»

I en segon lloc, la riquesa dialectal. I en aquest punt escriu una lliçó magistral d’unitat de la llengua:

«Nosaltres tenim un sistema de dialectes diferenciat sobretot en qüestions de pronunciació, i aquests dialectes ens imposen encara moltes altres complicacions ortogràfiques inevitables […]. Sembla que el vostre amic Clarasó [1] proposaria de tirar al dret, riure’s dels dialectes i simplificar l’ortografia, tant si s’hi avenen els valencians etc. com si no: Barcelona, demogràficament més forta, s’imposaria als altres dialectes i els parlants d’aquests es resignarien a aquest llenguatge mig estranger per a ells, o si no, que ens abandonessin. Doncs és clar que ens abandonarien. […] I quin patriota es resignaria a reduir a poc més de la meitat el nombre de la gent que reconeixeria la nostra llengua com a pròpia? I quin patriota o quin escriptor conscient es resignaria a introduir un divorci radical entre la llengua literària del segle XX i la llengua dels Clàssics i de la Renaixença?»

Per il·lustrar aquesta reflexió, poc més endavant Coromines fa un exercici demostratiu que pot semblar una atzagaiada, però que és, en el fons, una crítica mordaç del barcinocentrisme lingüístic: tradueix uns versos del Canigó verdaguerià a «aquesta ortografia diguem-ne proletària» —com diu irònicament. Heus ací un petit fragment de l’exercici que proposa el mestre:

«Am suny jarmá lu conta da Sardanya,/ com aliga ca l alig acumpanya,/ daballa Tallaferru da Canigó um matí;/ be m sum fill da casá par la buscuria,/ cuan, al santiri mistica canturia,/ sa n entr a l armitatxa dabot da sam Martí.»

Coromines no proposa pas cap canvi de l’ortografia, però sí que gosa enumerar alguns aspectes que podrien servir per a simplificar-la sense comprometre la riquesa idiomàtica. Esmenta, per exemple, la l·l, la ç, la h i el canvi de la d i la g finals per t i c. Però admet que aquestes modificacions no servirien pas de gran cosa, perquè restaria encara el 90% de les «dificultats» ortogràfiques:

«Aquest deu per cent de guany no solament ajudaria molt poc a la gent de pocs estudis, sinó que ens costaria el tornar a caure en l’anarquia ortogràfica catastròfica dels anys noranta. Aquestes reformes les acceptaríem vós i jo si ens haguéssim begut el seny, i segurament les acceptarien algunes persones de menys cultura lingüística que vós i jo i uns quants més que aconseguíssim d’entabanar.»

Coromines era un savi amb un gran sentit de la utilitat i l’eficàcia, fonamentats en l’estudi acurat i pregon de la llengua. Era un savi prudent i per això —i perquè sabia que també era un savi prudent— pràcticament no va qüestionar ni contradir Fabra.

En fi, totes aquestes lliçons es poden resumir en una frase d’aquesta mateixa lletra:

«En tot el que sigui gramatical i ortogràfic s’ha d’anar amb peus de plom, caríssim Sales.»


[1] Segurament, l’escriptor Noel Clarasó, tal com ens diu Ramon Torrents.


També us pot interessar:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Salvem el soldat «rai»

Salvem el soldat RAI


Si volem reeixir, no ens acluquem d’ulls als entrebancs feixucs


Que en saps res, d’un rebut a nom seu?


El darrer d’eixorivir-se


Trencadissa lingüística a l’Ajuntament de Barcelona


La millor alternativa no és pas el català de plàstic


Pensem-hi tant com puguem abans no sigui massa tard


Quan el «full» és ple


Les eles pageses i els sous de les gallines


Si mai has estat discriminat ho has estat alguna vegada


Faltar al respecte a la genuïnitat


L’embolic del gran poeta Margarit

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara és l’hora, IEC

Una llengua amenaçada ha de menester una norma forta, segura i estable

Ara fa dos anys que es va publicar la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). L’acolliment d’aquella obra fou divers: alguns filòlegs hi veien una gran oportunitat d’acostar la norma al «català del carrer». Alguns altres, preocupats per la pèrdua de genuïnitat accelerada, consideràvem perillós que la nova normativa acceptés mots, construccions i girs que fins llavors havien estat bandejats per la normativa perquè eren fruit de la interferència del castellà. Molts d’aquests castellanismes gramaticals, la GIEC els presentava com a col·loquialismes: no els recomanava en registres formals, però els acceptava en els informals.

En una cosa coincidia pràcticament tothom: la GIEC no oferia una exposició clara i entenedora, a l’abast del gran públic. Aquesta consideració, d’alguna manera, la feia seva àdhuc la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que ja abans de publicar-se la GIEC prometia que durant el 2017 s’enllestiria una gramàtica «essencial», una obra «adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma».

Quan ja feia mig any que circulava la GIEC, vaig tenir ocasió d’explicar-ne la meva visió davant un auditori d’estudiants i professors de filologia (Universitat de Girona, maig del 2017: vídeo) i vaig poder comprovar que poca gent del gremi l’havia consultada. Amb el temps, he anat constatant que, efectivament, la GIEC és una gramàtica que no «ha arribat» a la gent (ni tan sols als professors de català), és a dir, que no és vista com una obra útil.

En primer lloc, perquè no és clara. Sovint la norma hi apareix amagada rere unes descripcions que poden arribar a ésser contradictòries i tot. Ens en farem una idea amb aquesta explicació sobre un aspecte cabdal de la nostra gramàtica: l’ús dels verbs ésser i estar (p. 870):

«Amb els adjectius “solter”, “casat”, “jubilat”, “calb”, “cec”, “sord”, “coix”, “viu” o “mort”, és tradicional l’ús del verb “ser”, però el verb estar s’usa amplament avui sense cap diferència semàntica: “Aquell pobre home és/està cec” […] Per a indicar únicament l’estat civil o laboral (“casat”, “solter”, “jubilat”) o la característica d’una persona (“calb”, “cec”, “sord”, “coix”, “manc”) és preferible no apartar-se de l’ús tradicional amb “ser”

Observem com la descripció fa dir als redactors que el verb estar «s’usa amplament avui» en contexts en què no s’emprava. (No cal dir —o sí, però la GIEC no ho diu— a què és degut aquest canvi d’ús.) Tinguem en compte que la GIEC, registrant aquest canvi, ja el valida, l’accepta, el considera correcte. Tanmateix, no acabem de saber l’abast de l’admissió, car més avall diu que «és preferible» de fer servir ésser. L’exuberància descriptiva embarassa, doncs, la claredat prescriptiva.

La suma d’aquest deler descriptiu i d’un aparent joc d’equilibris per a registrar solucions «del carrer» mena a unes propostes molt insegures. N’és un altre exemple aquesta frase, en què s’autoritza a fer servir una preposició davant la conjunció que (p. 1.004):

«En els registres informals i en els estils pròxims a la llengua espontània, és habitual que la preposició estigui en contacte amb la conjunció “que”.»

Certament, no acabem de saber si això vol dir que sí o que no o que depèn (i de què depèn).

Més endavant, en aquest apartat mateix, la descripció és tan vacil·lant que acabem trobant una diversitat de solucions sense cap raó aparent. Aquest n’és el resultat, amb exemples:

—«Els meus amics són contraris a que els obliguin a sortir»: «és habitual» en registres informals

—«No estan conformes en que les dades siguin públiques»: «es pot donar» en registres informals

—«Confio en que vindreu»: «és habitual l’elisió» en la majoria de registres

Tres graus d’ús («habitual», «es pot donar», «és habitual no fer-ho») en els registres informals, sense saber a què responen.

Podríem posar molts més exemples per a palesar que és molt difícil d’escatir-hi una norma clara, en la GIEC. I, francament, això no ens ho podem permetre: una llengua amenaçada com el català ha de menester una norma forta, segura, estable, que no desorienti.

L’altre aspecte crític de la GIEC és, com hem dit, un suposat acostament al castellà, que va alarmar una bona part dels filòlegs i, en general, dels interessats per la salut de la llengua. La gramàtica registra —i, per tant, accepta com a correctes— un seguit de formes, construccions, locucions… que són fruit de la interferència del castellà. N’hem vist en els exemples anteriors, però n’hi ha qui-sap-les més. Per exemple:

Vés a ca la padrina a per la mona [p. 746], Ho hem fet per a que ho veges [p. 1126], Possiblement vinguin demà a sopar [p. 935], pel matí, per la tarda [p. 743-744], Porta tres dies engripat [p. 1202], Anem a explicar les coses tal com són [p. 955], Com no sabia que la mare era fora, va tancar la porta [p. 1115], No he fet res al respecte [p. 783], En quedar-se sense feina, enguany no podran llogar l’apartament [p. 1119], tot el temps [p. 910], donat que [p. 965], degut a [p. 779], no obstant [p. 1212], a menys de, a menys que (i potser també a menys de que) [p. 1151], a falta de (en sentit temporal) [p. 782], a jutjar per [p. 1151], a nivell de [p. 776]

L’esperança de la «novíssima» gramàtica
Finalment, sembla que durant el 2019 podrem disposar de la Gramàtica essencial (GEIEC) que prometien els responsables de la Filològica el 2016. I sembla també que serà consultable a la xarxa, amb contingut interactiu, quadres de resum i remissions a la GIEC. La dirigeix Maria Josep Cuenca (Barcelona, 1964), catedràtica de la Universitat de València, especialista de sintaxi i lingüística aplicada.

Aquesta gramàtica essencial és la que ha d’explicar, ha de precisar i ha d’aclarir totes les ambigüitats que conté la del 2016. És desitjable que finalment passem de la descripció de la GIEC a la prescripció i la norma de la GEIEC. Si aconsegueix això pot ésser certament una obra útil.

Ara, doncs, és quan el IEC tindrà l’oportunitat d’aconsellar, recomanar i fer prevaler unes solucions o unes altres. Ara —si ho vol— podrà fer el paper que hom espera d’una acadèmia: afermar la genuïnitat de la llengua normativa, és a dir, reforçar-ne les estructures per a resistir l’embat abassegador del castellà.


Potser també us interessarà:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Els padrins no ens entendrien pas

Vegeu els brins d’aquesta setmana, amics:

Ai, si els padrins alcessin el cap


I que qualitat té el nostre catanyol!


Si ho comprem tot no en tindrem ni cinc


Obres que preguen sense conjunció


Si tant estossegues t’escabellaràs


A pocs minuts?


Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El cafè molt molt i els ossos de Raquel Sans

Els brins lingüístics d’aquesta quinzena, si sou servits:

1. El cafè molt molt és dolent per als ossos (un dia crític per a Raquel Sans)


2. Ens estimem més no rovellar-nos


3. No plorem els pronoms febles


4. Primera (ar)remesa contra el «lo» neutre


5. Fem el ruc, però no ens fem les víctimes


6. No caricatureu la cuniculicultura


7. En fi, a vegades…


8. Generem oportunitats de creixement a través de l’enfarfegament


9. Quelcom per esmorzar, per dinar i per sopar…


10. De malcarats i bròfecs l’infern n’és ple


11. Preposicions sobreres als arbres de Barcelona


12. A TV3 van curts d’impermeables


13. Estem a casa i som al Viena


14. Quan el PP balear deia que parlava català


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La «carnadura» de la llengua (1a corominada)

Coromines i Vallcorba: el mestratge necessari

 

Hi ha un gran llibre que es diu Llengua i Pàtria, amb escrits de Joan Coromines. Conté discursos, articles i cartes, sobretot cartes, que tracten d’això: de la llengua i del país. Comentar aquests texts, amb citacions, serviria per a omplir dotzenes d’articles del Clot. Avui faig el primer.

L’octubre de l’any 1984, a la Universitat de València, Coromines va dictar una ponència en el cicle «Els Països Catalans: un debat obert», amb motiu dels XIII Premis Octubre. El títol de la conferència ja ho diu tot: «La unitat de la llengua com a fet científic». Com convindria que el llegissin els blaveros de dalt i de baix, aquest article… Potser amb un parell de paràgrafs en tindrien prou. De bon començament, ja diu:

«Es tracta d’observar els fets de la realitat, d’estudiar les coses de la vida, com són, sense disfressa, amb un gran respecte que desdenya èmfasis filosòfics. La unitat de la nostra llengua, en totes les terres on es parla, és un fet, que ningú no deixa de veure, si no hi vol cloure els ulls de la intel·ligència, mogut per prejudicis, cegues aversions o disfressa interessada.»

I poc després ho exemplifica d’aquesta manera tan plàstica:

«L’infant que ha après només de la mare, i dels companys de joc, el do del seu llenguatge, no arribarà a entendre les frases castellanes, italianes i tals, però si el traieu d’Alacant i el poseu al peu del Canigó, sense exercitar cap força, sense demanar aclariments, comprendrà tot el que li diguin; si de Carlet el feu pujar a Tous, si des de Lleida el dueu vint quilòmetres a ponent, ja no comprèn. Vet aquí el gran fet científic.»

I no parla tan sols de la unitat geogràfica, ans també de la temporal. I amb rotunditat:

«El valencià actual és purament i simplement la prolongació del català de Berenguer el Gran [s. XI-XII]? Sí, ja ho crec que ho és.»

Tot seguit atenua aquesta contundència i s’entreté en les influències. I ens il·lustra amb deixos de l’àrab i del mossàrab en el català de més amunt i de més avall. I sobretot, donant la importància precisa al lèxic i a la sintaxi i a la fonètica, ens duu a un punt molt interessant, a l’essència, a la «carnadura»:

«¿Quina importància té el fet que uns termes com “algeps” o “guix” o “rajola” o “almorzar” siguin romànics mossàrabs i estranys al llenguatge de Jaume el Conqueridor? No hi ha cosa més accidental i més giradissa que el lèxic, en una llengua. És el sistema de la llengua allò que en fa el teixit, la molla, l’essència. La pronunciació ja importa força més; i hi ha com una mena d’aparell de rellotgeria que és la flexió i és la sintaxi i és l’estructura fraseològica i semàntica (“la forma interna del llenguatge”): això és la carnadura de la llengua i això importa molt més

Llegint aquest text, no m’he pogut estar de pensar en el gramàtic Jaume Vallcorba i Rocosa, que va esmerçar tantes hores a estudiar justament la «carnadura» de la llengua, començant per la recerca i l’endreça rigorosa de l’ús recte dels verbs «ésser» i «estar», en què va restaurar, establir i propugnar un sistema que la llengua havia servat fins al segle XX.

Un dels molts aspectes que va estudiar Vallcorba fou el «lo» neutre.[1] Ell ens fa adonar que l’entrada d’aquest element desballesta estructures pròpies que s’havien mantingut inalterades de molts segles ençà. En les notes que hi dedica (aplegades al capítol VII del primer volum de l’Obra Completa, p. 278-289), parla de molts casos diferents de «lo» i dóna, per tant, solucions ben diverses.

Vegem uns quants exemples aportats per Vallcorba [2] d’estructures genuïnes que perillen per aquesta interferència, és a dir, per la invasió del «lo» neutre del castellà:

  • Si s’incorporés prou, veuria la catifa de terra (Si s’incorporés *lo suficient).
  • Tant com m’agrada dormir… (Amb *lo que m’agrada).
  • Tan divertit que era, de jugar amb ell (Amb *lo divertit que era).
  • Fes-ho tan bé com sàpigues (*lo més bé que sàpigues).
  • Ho deixo estar perquè és tan difícil (per *lo difícil que és).
  • Vine tan aviat com puguis (*lo més aviat possible).
  • Fes-hi tant com puguis (tot *lo que puguis).
  • No pot ser que cada ajuntament faci com vulgui (faci *lo que vulgui).
  • No t’arribes a imaginar que desagradable que és (*lo desagradable que és).
  • Sempre em fa la mateixa (*lo mateix).
  • La d’avui, no la hi perdono (*Lo d’avui)
  • Ara ve la bona (*lo bo).
  • Digueu-hi la vostra (*lo que us sembli).
  • Quina una te’n passa, ara? (Què és *lo que et passa, ara?).
  • És el seu fort (És *lo seu).
  • Aquest és el mal pitjor (Això és *lo pitjor).
  • Que hi hagi tants casos de corrupció sí que és inadmissible [o «: això sí que és inadmissible»] (*Lo que és inadmissible és que hi hagi).
  • La pitjor cosa que pot passar és que no obtinguin ni un regidor (*lo pitjor que pot passar).
  • És la cosa més divertida del món (*lo més divertit).
  • Les coses que em puguis dir, ja les sé (*Lo que em puguis dir).
  • Parteix d’un error, amb la qual cosa el raonament no és vàlid (*amb lo qual).
  • S’ha llevat de mala lluna, i per això l’esmorzar ha estat silenciós (*per lo qual).
  • És aquesta reacció que fa que els ciutadans desconfiïn (*Lo que fa que els ciutadans desconfiïn és aquesta reacció).
  • La lletjor el molesta (*Lo lleig).
  • La complicació ve ara (*Lo complicat ve ara).
  • Les afirmacions d’aquell grup no em van convèncer (*Lo afirmat per aquell grup).
  • La veritat és que no m’agrada (*Lo cert és que).
  • Convé de progressar de més fàcil a més difícil (de *lo més fàcil a lo més difícil).
  • No sap distingir blanc de negre (*lo blanc de lo negre).
  • Cal simplement discernir bo de dolent (discernir *lo bo de lo dolent).
  • Passa que ara tot és més car (*Lo que passa).
  • Em molesta sobretot que sigui tan poc puntual (*Lo que més em molesta és).
  • Va ésser més divertit que no em pensava (més divertit de *lo que em pensava).
  • Si molt convé ho encertes (*a lo millor).
  • Tirant curt, érem dos-cents (Per *lo menys).

En aquests exemples, es veu ben clar com una estructura forana pot torpedinar no pas una sola solució tradicional, sinó moltes (l’ús del femení, frases amb cosa o fet, estructures com ara tan(t)… com, locucions genuïnes, etc.). Perdre aquests recursos és perdre tremp o —per a dir-ho com Coromines— deixar que minvi la carnadura de la llengua.

Ja fa un cert temps que veig texts —mig seriosos mig faceciosos— que defensen l’acceptació del «lo» en català. Amb el cor a la mà, crec que els autors d’aquests articles o bé no han estudiat prou el fenomen o bé consideren el català una causa perduda i volen ajudar-lo a «benmorir».

No sé si el català té els dies comptats o no. Sigui com sigui, no creieu que paga la pena de fer-hi alguna cosa?

Potser en les lliçons de Fabra, de Coromines, de Vallcorba… hi trobarem el camí.

 


[1]  Hi ha un vessant molt «popular» de l’obra de Vallcorba, que convé de recordar i de reivindicar: les notes o lliçons breus. Parlo, sobretot, dels texts sobre llengua que publicà en el Bloc Maragall, el calendari de taula que tenia —i té—, en el revers de cada full, un breu escrit: un dia una recepta, un altre dia un poema, un altre un entreteniment, un altre una nota de llengua, etc. L’any 1978, quan ja feia catorze anys que els lectors havien pogut assaborir cada setmana una nota vallcorbina, l’editor del calendari, Miquel Arimany, en va fer una tria i les aplegà en un llibre: Punts essencials de català en lliçons breus. És d’aquesta obra que hem extret la lliçó d’avui. El llibre, avui descatalogat, fou inclòs en el primer volum de l’Obra gramatical i lingüística completa, a cura de Josep Ferrer i Lluís Marquet (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010).

[2] Dels exemples que presento, n’hi ha d’agafats directament de Vallcorba; n’hi ha d’apuntats directament en les converses que hi vam tenir, durant anys,un grup d’amics; n’hi ha d’apresos d’en Jem Cabanes —un altre deixeble de Vallcorba— i n’hi ha de nous, que m’han anat eixint.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.