De Fuster a Virgili

Ací teniu una dotzena i mitja de brins, mal comptada. La collita d’aquestes darreres setmanes:

1. De Fuster a Virgili

2. Ja ho veig, Cristina, ja ho veig

3. Gibrelleta atrotinada

4. Coses dels pantalons

5. Quin goig, en Baldoví!

6. L’apassionen els verbs

7. Engegar o encendre?

8. Quin sufix, oi?

9. Un ninotaire pitof i esquenadret

10. La plaga del mal menor

11. Revifem els intransitius

12. Tres estrangerismes camuflats

13. Quan n’hi posem massa

14. De capritxós a renegat

15. Sala d’espera absurda

16. «Star Wars» minoritzat

17. Nadalant, nadalant


Si voleu veure els brins anteriors, ací els teniu.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. En cas que us falli, podeu enviar-lo a jbadia16@xtec.cat i indicar si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Consells per a aprendre a fer el so de la LL

De segur que tots heu sentit parlar alguna vegada del ieisme, el fet de pronunciar el so de la ‘ll’ amb una ‘i’. Dit amb propietat, consisteix a pronunciar el so lateral palatal sonor que gràficament representem amb el dígraf ‘ll’ com a aproximant palatal, que és el so que correspon a una ‘i’ quan actua com a consonant. Avui aprendrem maneres fàcils d’evitar el ieisme.

No ho hem de confondre amb la iodització, que és un fenomen històric localitzat als parlars baleàrics i en algunes comarques del català central. La iodització no es considera pas un defecte, perquè en aquest cas la ‘i’ consonàntica prové de l’evolució natural d’alguns grups llatins: LE (palea > palla, pronunciat paia), LI (cilia > celles, pronunciat ceies), K’L (oculu > ull, pronunciat ui), G’L (regula > rella, pronunciat reia). Aquesta ‘i’, que es presenta sobretot entremig de mot o al final, avui recula, per imitació de la pronúncia estàndard difosa pels mitjans de comunicació. Però en aquest article tractarem del ieisme i no pas de la iodització.

Tot sovint hem parlat de la interferència del castellà en el català. Hem vist exemples d’interferència lèxica i sintàctica. Ens faltava veure un cas d’interferència fonètica, potser la més greu. Si perdem un so —perquè la llengua dominant no el té—, haurem perdut una gran batalla, en aquesta lluita per la supervivència que podem observar cada dia. No ho hauríem de permetre.

La pronunciació correcta de la ela palatal, lamentablement, no se sol ensenyar a l’escola. I, sobretot, no s’ensenya a casa. Si pares i mestres no entenen que molts infants han de menester ajut per a articular-la, no l’aprendran. Per acabar-ho d’adobar, molts pares i docents són ieistes, cosa que fa que el defecte es perpetuï.

Què fem quan pronunciem bé la ela palatal?

A l’hora d’articular aquest so, la part central de la llengua s’enganxa al paladar i la punta toca a les dents. Mentre el pronunciem l’aire surt pels costats de la llengua i les cordes vocals vibren, cosa que podem notar si ens toquem el coll.

En aquest vídeo veureu molt gràficament el moviment de la llengua i el pas de l’aire (clicant damunt la icona de ‘Configuració’ podeu alentir-lo):

Abans de començar

Us suggerim que abans de provar-ho, mireu aquest altre vídeo extret de les Guies de pronunciació del català (del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona):

 

I encara us proposem que mireu i escolteu els vídeos de dotze mots que tenen ela palatal en punts diferents:

Ara som-hi

Aprendre a fer la ela palatal no és gens difícil. Simplement heu d’empènyer la llengua fins que toqui les dents. Primerament, heu de fer el so, és a dir, comprovar que sou capaços d’articular-lo. Podeu provar aquests tres sistemes:

  1. Pronunciar el so com ho faríeu habitualment, però posant la punta de la llengua darrere les dents de dalt.
  2. Posar-la darrere les de baix mentre les de dalt fan contacte amb la part superior de la llengua.
  3. Pronunciar una ‘n’, però fent més força a la part on es toquen la llengua i els alvèols, darrere les dents de dalt.

Aneu-ho provant, trieu el sistema que us sigui més fàcil i còmode i practiqueu-lo unes quantes vegades.

Les fases següents

Ara que ja us surt el so, ve la part de consolidació. Primer de tot, l’heu d’articular dins paraules aïllades. Us recomanem d’engegar amb mots que tenen la ela palatal al començament: simplement, feu el so que ja heu après i afegiu-hi la resta del mot. Podeu provar-ho, per exemple, amb lladre, llebre, lloc. Després, en posició final; per exemple: ball, ocell, tall. I finalment, dins el motmalla, palla, vella.

Ara podeu contrastar les vostres provatures amb la pronunciació correcta, que trobareu en aquesta pàgina de les Guies de pronunciació, clicant damunt els mots assenyalats (observeu que hi ha l’opció ‘Ralenteix’ per a veure i sentir la pronunciació del mot més a poc a poc).

I el pas final és pronunciar el mot dins una frase. Vegeu-ne exemples en aquesta altra pàgina (La noia va dir agulla a l’orella, és el primer).

Haureu de practicar molt i, a la primeria, us hi haureu de concentrar de debò. Segurament fa anys que articuleu el so malament, però corregir aquesta pronúncia dependrà de la vostra voluntat. Si hi persistiu cada vegada us costarà més poc i al final el pronunciareu bé sense adonar-vos-en.

Dos sistemes alternatius

El divulgador de la llengua Eugeni S. Reig proposa, en aquest article, de pronunciar una ‘l’ i, alhora, acostar la part central de la llengua al paladar fins a tocar-lo. ‘El so de la “ll” eixirà tot sol’, diu. Si no us fan el pes els sistemes anteriors, podeu provar aquest.

I el filòleg Josep Saborit, en un vídeo molt didàctic, proposa de començar pronunciant la ela lateral com si fos ‘li’ (per exemple, poliastre) i, tot seguit, fer baixar la punta de la llengua cap a les dents. Vegeu-ho:

Més ajut:

Sortosament, a internet trobareu molt material escrit i audiovisual per a aprendre a pronunciar aquest so i qualsevol altre. Fem-hi un cop d’ull:

Guies de pronunciació en català (Universitat de Barcelona), de les quals ja hem fet esment.

Guia de correcció fonètica, del doctor Gabriel Bibiloni (Universitat de les Illes Balears).

—Web ‘Els sons del català’ (pàgina específica de la lateral palatal sonora i pàgina general).

Material per a nins mallorquins (article en pdf, amb teoria i exercicis).

Laboratori de sons (també en pdf, p. 95-96), de Coralina Colom i Rosa-Victòria Gras per a l’Institut del Teatre. Hi trobareu extenses llistes de mots en contexts diversos.

Entre els llibres en paper que ens poden ajudar a articular bé aquest so i molts més, cal esmentar el Curs de pronunciació (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007).

[Aquest article, publicat originàriament a VilaWeb, ha estat elaborat conjuntament amb la logopeda Roser Maresma.]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una mussaca d’albergínies de Ca l’Aligué

20 d’octubre d’enguany

A seixanta anys es va trobar el món obert de bat a bat. I fou llavors que va començar a assaonar la seva gran passió, la cuina. De primer, amb un curset a Ca l’Aligué, el millor restaurant de la comarca. I en acabat a l’associació Lleure, en un pis del carrer Nou de Manresa.

S’havia casat el 1950, a vint-i-quatre anys. El 1951 va néixer el primer fill. El 1963, el novè. Vint-i-un any més tard es va morir la seva mare i l’any sobre, el pare. Després de tres decennis tan intensos i feixucs, a casa ja no hi restava ningú sinó ella i el meu pare. Les parets no li podien caure a sobre i li va ésser fàcil de trobar portes noves. La cuina li n’obria tantes com volgués.

En Benvingut Aligué, mestre de mestres i mestresses, li va dir noms que no havia sentit mai. I ella anava anotant plats, ingredients i receptes. Anava creixent, descobrint topants, fent seu aquell món tan conegut i alhora tan nou. 

La meva mare havia cuinat tota la vida, estimava els fogons amb tendresa i paciència. Però allò de Ca l’Aligué era una altra cosa. Allò era carré de xai, era sopa de cireres, era mussaca d’albergínies, era faisà a la crema, era bacallà a la normanda, eren patates angleses, eren mongetes amb cloïsses, eren ous a la burgesa, era espill de pinya, era mona, era pastís de nous, era semifred de mató, era coca de pasta fullada amb crema, era pastís Sacher, era Sant Jordi… 

Va renovar la cuina, va comprar atuells que no havíem vist mai, va començar a regalar pastissos a amics i familiars. Durant més de vint anys va cuinar i aprendre a cuinar amb deler. El 2008, a vuitanta-dos anys, pocs dies abans de la primera ensopegada, encara va fer catorze mones. 

De tots aquells anys, en resten una munió de quaderns, ara escampats en postades d’ací i d’allà, en cases de fills i néts. En tinc dues. En l’una, hi diu «Curs 89-90»; l’altra no té títol i conté receptes brevíssimes. Avui, dia de Nadal, que fa noranta-quatre anys, en transcriuré una recepta, amb el seu permís. Espero que us agradi.

Bon Nadal, amics.

*  *  *

MUSSACA D’ALBERGÍNIES

  • 700 g d’albergínies
  • 500 g de carn picada (porc o vedella)
  • 1 kg de tomaques
  • 4 ous
  • 50 g de formatge ratllat
  • 350 cc de llet
  • 150 cc de vi negre
  • 1 ceba, all, julivert, pebre, timó, orenga.

Tallar les albergínies a rodones o de llarg, d’1 cm de gruix. Tirar-hi sal i deixar-les 1 hora en un colador. Després rentar-les, escórrer-les i enfarinar-les i fregir-les amb oli calent.

En una cassola de fons gruixut, fregir la ceba picada, tirar-hi la carn girant-la fins que agafi color. Tirar-hi el vi i fer-ho reduir. Trinxar la tomaca i afegir-ho juntament amb les herbes i condiments.

En una safata de forn que sigui fonda, col·locar-hi una capa de rodones o talls d’albergínia; damunt una capa de carn picada i una altra d’albergínia.

Batre els ous i la llet, posar-hi sal i tirar-ho per sobre. Posar-hi formatge ratllat per sobre i coure uns 25 minuts a 150 ºC.

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua no és un mer instrument de comunicació

Resultat d'imatges de llengua catalana bandera

Ací teniu una dotzena de brins, amics. La collita de la quinzena

1. Una llengua no és un mer instrument de comunicació

2. Pollastres que fan enrenou

3. Si convé, ho escurarem

4. Fa patxoca, el murri

5. Una d’important

6. L’ideal de Fabra, que és el nostre

7. Vatua, quin tiberi!

8. Cal que no reculi, amics

9. Us tenim calats

10. Caire o caràcter?

11. Ferum de pixum

12. Una qüestió d’estatística


Si voleu veure els brins anteriors, ací els teniu.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu mots catalans intraduïbles

Un dels efectes que té la pressió del castellà és que fa minvar els recursos propis del català. Com més va, més arraconem expressions o mots que ens són ‘peculiars’ en comparació amb el castellà, aquells que ens en diferencien.

La llengua dominant serveix de patró: si el castellà fa servir un mot per a tres conceptes diferents, el català també. I a la inversa: si el castellà té tres mots allà on el català ja passa amb un de sol, ens trobarem mancats de precisió, sentirem la necessitat de copiar la llengua veïna.

Un exemple del primer cas és el castellà romper, que contrasta amb la gamma de les solucions catalanes: trencar, esquinçar, espatllar…; per això cada vegada sentim més ‘trencar un paper’ (en lloc de ‘esquinçar’, ‘estripar’ o ‘esgarrar’, segons l’indret) o ‘se m’ha trencat l’ordinador’ (en lloc de ‘se m’ha espatllat’). El segon cas, el veurem clar si pensem en deler, que cada vegada sentim més poc, perquè enclou una munió de matisos o conceptes que en castellà s’expressen amb mots diferents: ardor, pasión, afán, avidez, ahínco, empeño, fervor, entusiasmo, anhelo, deseo…

Avui veurem deu mots que fan de mal traduir per aquesta falta de correspondència amb la llengua dominant. És, sortosament, un terreny immens, que haurem de continuar veient un altre dia.

avenir-se 

Tot i que en castellà avenirse també hi és, es fa servir poc i no té ni de bon tros tants significats com en català: ‘accedir a’ (Estem segurs que s’avindran a aquestes condicions tan bones); ‘acceptar’ (El meu pare no s’hi avindrà mai, a la nostra amistat); ‘mantenir una bona relació’ (No entenc com us podeu avenir, essent tan diferents); ‘harmonitzar’ (Aquests colors no s’avenen); ‘posar-se d’acord’ (Al final, s’han avingut a anar-hi junts); ‘conformar-se’ (S’avenen a qualsevol cosa).

I no ens descuidem una frase feta molt expressiva: no saber-se’n avenir, amb el significat de ‘estranyar-se’ (Encara dorm? No me’n sé avenir!).

caldre

Heus ací un verb intraduïble per la ductilitat que té en català. Podem pensar que ser necesario ja serveix per a tots els usos, però no. Per exemple, Cal que vinguis de seguida (Tienes que venir); Cal dir, si som sincers… (Es de justicia decir); Cal reconèixer que no és lògic (Es forzoso reconocer); Calen molts anys per a aconseguir-ho (Se necesitan); Cal creure que no (Es de creer que no); És una dona com cal (como Dios manda); No cal dir res més (No hay más que decir); No caldria sinó (Faltaría más).

En el cas del verb caldre, el perill és que alguns d’aquests usos es perdin perquè calquem el castellà. De fet, cada vegada se senten més frases com ara És necessari que vinguis o No fa falta que cridis.

deler

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana diu que deler és un ‘mot només català’. Però allò que el fa peculiar és que és molt polisèmic: el català-castellà en dóna deu traduccions, aplegades en cinc significats: ‘ardor, passió’ (Estimar algú amb deler)‘afany, avidesa’ (L’ha perjudicat el deler de guanyar diners)‘insistència’ (Vol sortir-se’n i hi posa deler); ‘fervor, entusiasme’ (Va sortir a jugar amb deler); ‘anhel, desig’ (No podran empresonar el deler de llibertat).

Un mot tan prolix havia de deixar descendència. I heus ací derivats que també fan de mal espanyolitzar: delir-se, delejar i delerós.

Déu n’hi do

L’adverbi i interjecció Déu n’hi do (segons la nova grafia oficial, déu-n’hi-do) és una construcció d’aquelles que els catalans que parlen castellà no saben pas com dir. El diccionari proposa bastante (Hi havia gaire gent? Déu n’hi do), però no serveix pas en contexts com ara aquests: Te n’has fet vuit euros? Déu n’hi do!; Has estat el primer d’arribar: Déu n’hi do!; Déu n’hi do, la rastellera de bestieses que ha deixat anar…; Déu n’hi do, quina casa que tens, noi!; Hi feia un fred que Déu n’hi do!

Com ho traduïu, tot això? No hi ha pas manera…

esquinçar

És un mot més precís que no pas trencar i s’aplica a la roba, al paper, a la pell… A les Terres de l’Ebre i a moltes comarques del País Valencià es diu esgarrar. A molts indrets del Principat es diu estripar (que, pròpiament, vol dir ‘treure les tripes’). Per la influència del castellà, com més va més se sent trencar un paper o trencar-se un vestit, que hem de bandejar: altrament, acceptaríem una interferència empobridora.

feinada

És una paraula encara molt viva, però cada vegada se sent més ‘munt de feina’, que és el calc del castellà, mot a mot (‘montón de trabajo’). La ‘peculiaritat’, en aquest cas, és el sufix -ada, tan expressiu, amb el significat de ‘quantitat’. No és igual que faci calor o que faci una calorada, que surti sang o que ragi una sangada, que t’hagis d’esperar una estona o una estonada, etc. Hi ha sufixos, com aquest, que aporten un tresor de genuïnitat a la llengua.

pas

Aquesta partícula de reforç d’oracions negatives és, sens dubte, intraduïble al castellà. Els diccionaris ens expliquen en quins contexts sol aparèixer: després del verb d’una oració (No ho acceptem pas), fins i tot enmig d’una forma verbal composta (No has pas vingut); o bé quan no hi ha verb (Vull aquesta, no pas aquella); també per a reforçar una comparació (És més fort que no pas el seu); i en demandes en què s’espera una confirmació (Disculpeu: no és pas a l’ateneu, el vostre germà?). El diccionari Alcover-Moll ens n’ofereix exemples que ens fan veure que havia estat general a tot el domini, però ja fa temps que ha desaparegut del País Valencià i les Illes. En canvi, a les comarques de Catalunya del Nord hi és ben viu, qui sap si per influència del francès, i fins i tot hi és usat sense no (Els meus amics hi solen pas venir, aquí).

plegar

Aquest és un d’aquells mots que molta gent de parla castellana ha integrat; és allò que podríem anomenar una ‘catalanada’. Això vol dir que té un ús que no té en castellà i que en certa manera és útil i fins i tot ‘necessari’ per a tothom qui en sap els significats. En té qui-sap-los: ‘cessar’ (Tenien una empresa i es veu que han plegat); ‘interrompre una feina’ (Comencem de bon matí i a migdia pleguem per dinar); ‘sortir o acabar’ (A quina hora plegues de treballar, avui?); ‘acabar la participació en una activitat insostenible’ (N’estic tip: plego!).

rai

Potser hauríem de dir que rai és el mot intraduïble per excel·lència. És un intensificador molt eficaç, però, com que no té correspondència clara amb el castellà, aquests últims anys ha estat arraconat. No tan sols ens serveix per a evitar castellanismes evidents, com ara *és el de menys (això rai!) o *menys mal (encara rai!), sinó també calcs no tan clars. Vegem-ne exemples: —He de pagar mil euros de la renda—Tu rai, que ets ric (i no pas: Tu encara, que ets ric); S’ha tacat el paper? Això rai! (i no pas: Cap problema!). En fi, penseu com traduiríeu al castellà frases com ara aquestes: En Josep rai; segur que aprovaràDemà rai, que farem festaSi pot venir rai, estem salvats. La dificultat de traduir aquestes oracions al castellà és, justament, la causa de la fragilitat d’aquest recurs. Fem-lo servir!

trencadissa

A partir de trencar s’ha format aquest mot, amb molts significats, rectes i figurats: ‘trencament estrepitós d’un objecte o de molts’ (Vaig sentir la trencadissa del menjador estant); ‘escampall de bocins d’objectes trencats’ (Quan ha vist la trencadissa de gots i plats s’ha esverat); ‘destrucció brusca de molts elements’ (Les relacions s’han deteriorat, però ell vol evitar la trencadissa); ‘crítica amb gran rebombori’ (A Twitter es fa trencadissa d’institucions i partits polítics). Com hem dit abans, a propòsit de feinada, el sufix -issa, amb el sentit de ‘múltiple’ o de ‘persistent’, és molt productiu. Vegeu, si no, mots com ara piuladissa, escampadissa, xiscladissa

D’exemples com aquests, n’hi ha molts més. I el perill és que es vagin perdent, perquè, com hem dit, cada vegada funcionem més amb el patró del castellà. Contra aquesta tendència tan abassegadora, l’única solució és prendre consciència que cada llengua fa sa guerra, és a dir, que el camí del català és diferent del del castellà o del de qualsevol altra llengua; cal entendre que són llengües independents, que s’han de mirar en pla d’igualtat.

I acabarem l’article amb una propina. En aquest sarró d’intraduïbles, no hi ha únicament mots, sinó també locucions i dites. Per exemple, una que hem estrafet suara: cada terra fa sa guerra. Els diccionaris es tornen micos quan l’han de traduir al castellà. Proposen Donde fueres haz lo que vieres i Cada maestrillo tiene su librillo, però no són pas iguals. La frase catalana parla de països, de territoris, de costums: a cada lloc fan les coses a la seva manera.

Això que dèiem.

[Article publicat a VilaWeb el dia 7-12-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia

Avui és Santa Llúcia i la dita popular diu que el dia comença a créixer. Si bé és cert que el sol es pon una mica mica més tard que ahir, també ha sortit una mica mica més tard. Comptat i debatut, doncs, encara no creix. L’allargament és més perceptible de Reis endavant, quan la gent diu aquella frase: ‘Ara ja s’hi coneix, amb el dia.’

El nostre refranyer és molt ric en dites sobre el creixement (i l’escurçament) del dia, sobretot els mesos de desembre, gener i febrer. N’hem triades una quinzena.

Per Santa Llúcia, un pas de puça

És el 13 de desembre. Al matí el dia es continua escurçant (el sol surt a les 8.09, un minut més tard que no pas ahir), però al vespre s’allarga un xic (el sol es pon a les 17.23, un minut més tard que no ahir).

Per Nadal, un pas de pardal

25 de desembre. Al matí el dia encara s’escurça (es fa de dia a les 8.16), però el sol guanya terreny al vespre (es pon a les 17.28).

Variants: Per Nadal, el dia s’estira un pamPer Nadal, creix el dia un pas de gallEl dia no creixerà fins que Jesús no naixeràEl dia creixerà quan Jesús naixerà.

Per Sant Esteve, un pas de llebre

26 de desembre. Segons el Calendari dels pagesos, no hi ha diferència d’insolació entre Nadal i Sant Esteve.

Per Ninou, un pas de bou

Primer de gener, Cap d’Any o Ninou (és a dir, ‘any nou’). El dia encara s’escurça al matí, però ja creix força per l’altre cap (el sol surt a les 8.18 i es pon a les 17.33)

Variants: Per Cap d’Any, el dia s’allarga un pamPer Ninou s’allarga el dia, però no s’allarga el sou; Per Any Nou, el dia s’estira un sou; El dia no es mou fins per Ninou.

Per Reis, un pas de vell

6 de gener. Al matí, el dia no va ni endavant ni enrere, però al vespre continua avançant (el sol surt a les 8.18 i es pon a les 17.37)

Variants: Per Reis, un pas d’anyellsPer Reis, un pas de camell; Pels Reis, el dia creix, i ruc qui no ho coneixPels Reis el temps creix i el fred neix.

Per Sant Antoni, un pas de dimoni

17 de gener. El dia ja ha guanyat una mica de terreny al matí i molt al vespre (el sol ix a les 8.15 i es pon a les 17.49).

Variants: A Sant Anton, un pas de bouPer Sant Anton, a les cinc hi ha solPer Sant Antoni Abat, mitja hora per capPer Sant Antoni de gener, a les cinc el sol veuréPer Sant Antoni del porquet, a les cinc ja es veu solet.

Per Sant Sebastià, un pas de marrà

20 de gener. No acabem de saber veure la diferència entre els passos dels dimonis i els dels marrans, però el cas és que en tres dies hem guanyat cinc minuts de claror: el sol ix a les 8.13 i es pon a les 17.52.

Variants: Per Sant Sebastià, cent passes de ca; Per Sant Sebastià, un pas de milàPer Sant Sebastià, una hora més de dia hi haPer Sant Sebastià, ruc serà qui no se n’adonarà.

Per Santa Agnès, una hora més

21 de gener. La percepció popular és que el dia s’ha allargat una hora, però segons el Calendari dels pagesos tan sols dura vint-i-set minuts més que un mes enrere: el sol surt a les 8.13 i es pon a les 17.54.

Per Sant Vicent de la Roda, creix el dia una hora

22 de gener. En un dia, guanyem dos minuts de sol: surt a les 8.12 i es pon a les 17.55. Sant Vicent Màrtir (o de la Roda, o de la Mola, o d’Osca, o de Saragossa) és el patró de València. Morí martiritzat en aquesta ciutat el 22 de gener de l’any 304 o 305.

Variants: Per Sant Vicenç de la Roda, el dia allarga una horaPer Sant Vicenç, el sol entra pels torrents. A la comarca de la Ribera, tenen una dita pròpia per a aquesta diada: Per la fireta, una horeta; la ‘fireta’ és la Fira de Guadassuar, que es fa aquest dia en honor de sant Vicent Màrtir.

Per Sant Pau, una hora hi cau

25 de gener. Un mes just després de Nadal, el dia s’ha allargat trenta-vuit minuts (tot i que la dita popular ho ‘arrodoneix’ a una hora). Ara el sol surt a les 8.09 i es pon a les 17.59.

Darrer dia de gener, una hora més ja té; qui la vulgui ben comptar hora i mitja hi trobarà

31 de gener, Sant Joan Bosco. El sol surt a les 8.04 i es pon a les 18.07. Aquesta dita palesa que a l’hora de comptar el temps de sol guanyat no ve d’aquí, que no cal mirar prim. El dia no ha crescut pas una hora, però si ho volem ‘ben comptar’ hi veurem una hora i mitja i tot. En poques dites com aquesta traspua tant la ironia refranyera.

Variant: A darrers de gener, una hora hi és, i si ho mires bé, una i mitja també.

Per la Candelera, una hora entera

2 de febrer. El dia de la Presentació del Senyor o la Purificació de la Mare de Déu, que s’escau quaranta dies després de Nadal. La tradició diu que s’ha de desmuntar el pessebre i és quan es tanca el cicle de Nadal. El sol continua avançant: ix a les 8.02 i es pon a les 18.09. La paremiologia hi continua comptant una hora.

Variants: Per la Candelera, una hora sencera; Per la Candelera, una hora endavant, una hora endarrere.

Per Sant Blai, un pas de cavall

3 de febrer. El sol surt a les 8.01 i es pon a les 18.10. De la puça de Santa Llúcia al cavall de Sant Blai, el dia s’ha allargat cinquanta-cinc minuts.

Per Sant Maties, iguals són les nits que els dies

Antigament, se celebrava el 24 de febrer (ara, el 14 de maig). També és anomenat Macià. Tant l’un nom com l’altre han donat refranys semblants. Aquest dia el sol surt a les 7.34 i es pon a les 18.36, de manera que la dita no és exacta: la nit encara és una hora més llarga que no pas el dia.

Variants: Per Sant Maties, tant de nits com de diesPer Sant Macià, tanta nit com dia hi ha.

Els mesos de març, abril i maig, quan el dia es va allargassant, han deixat pocs refranys d’aquest àmbit. I pels volts de Sant Joan (La nit de Sant Joan, la més curta de l’any) ja comencem a veure dites que parlen de l’escurçament del dia, com ara aquest, amb què tanquem el recull:

Del juny endavant, el dia es va escurçant

Variants: Del juny enllà, el dia comença a baixarDel juny enllà, el dia es comença a escurçarJuny acabat, dia escurçat.


Per a saber-ne més:

El filòleg Víctor Pàmies ha estudiat a bastament el tresor paremiològic català i ha elaborat una llista molt útil de refranys sobre el cicle de l’allargament del dia.

El Calendari de l’Ermità del 2020 ha cedit un espai al senyor Marcel·lí Virgili (el conegut home de ràdio) que hi presenta una pila de refranys referits a l’allargament i l’escurçament del dia.

[Article publicat a VilaWeb el dia 13-12-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Prou demagògia, bilingüistes

Resultat d'imatges de iceta

Ací teniu una dotzena i mitja llarga de brins, amics. La collita de la quinzena:

1. Prou demagògia, bilingüistes

2. La caixera del Bonpreu

3. Immersió? Ens volen fer beure a galet

4. L’esmolet ja fa el fet

5. Fem-ho?

6. Ves què perdem si perdem «ves»

7. Quin enrenou!

8. Havent sopat no badem

9. Ho posposem o ho ajornem?

10. Si en tenim, de recursos!

11. El pollastre del darrere

12. Si ets feminista has de trinxar la llengua?

13. Acostem-nos a la vora

14. Un mal que no vol plurals

15. N’hi ha que sí i n’hi ha que no

16. Contra el postureig

17. T’identifiquen o et fan identificar?

18. De «sobrat» a pet bufat

19. Parem altars o vestim sants, Albano?


Si voleu veure els brins anteriors, ací els teniu.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català de plàstic

En alguns articles ja hem fet referència al ‘català de plàstic’, aquest llenguatge artificiós, allunyat de la llengua popular i tradicional, no tan sols pel lèxic, sinó també per l’estructura i les expressions. És un català carregat de tics i crosses llargues i buides. Expressar-se d’aquesta manera és renunciar a la simplicitat, a la naturalitat i a la concisió.

Per a entendre’ns, la diferència entre el català de plàstic i el català natural és el que hi ha entre aquests parells de frases:

—No ha explicat el motiu pel qual havia presentat la seva dimissió.
—No ha explicat per què havia dimitit.

—Diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost.
—Diu que no se sap quan es presentarà el pressupost.

—Som una societat menys civilitzada del que ens pensem.
No som una societat tan civilitzada com ens pensem.

—La situació els genera molta angoixa.
—La situació els angoixa molt.

Avui parlarem de l’abús dels possessius, que és un veritable ‘plastificador’. De vegades, es veu tan clar que hi sobren, que simplement eliminant-los la frase ja millora. Per exemple:

—Va perdre el seu carnet.
—Va perdre el carnet.

Per a entendre molts d’aquests casos hem de pensar que el català té dos pronoms que no té el castellà: en i hi. Això fa que les estructures de totes dues llengües siguin diferents i que, per tant, si calquem el castellà apareguin possessius que no ens són propis. Vegem-ho:

—Va entrar a l’entitat el 2015 i al cap de dos anys ja era el seu president.
—Va entrar a l’entitat el 2015 i al cap de dos anys ja n’era president.

—Cal fer un bon manteniment del vehicle per assegurar el seu bon funcionament.
—Cal fer un bon manteniment del vehicle per assegurar-ne el bon funcionament.

—Agafo un carretó i carrego tota la llenya al seu damunt.
—Agafo un carretó i hi carrego tota la llenya.

Un possessiu referit a una persona també pot ser substituït per un pronom de complement indirecte. Per exemple:

—Ha malmès la seva roba.
Li ha malmès la roba.

De vegades, aquests possessius enfarfegadors acompanyen noms que podem convertir en verbs. Aquest procés, com ja vam explicar, dóna fluïdesa i naturalitat al text.

Vegem-ne un parell d’exemples:

—La treva ha fracassat poques hores després de la seva entrada en vigor.
—La treva ha fracassat poques hores després d’haver entrat en vigor.

Quina és la vostra opinió sobre aquests fets?
Què en penseu, d’aquests fets?

Molt sovint, una frase és encarcarada no tan sols pel possessiu, sinó per més elements. Podríem dir que el plàstic fa venir més plàstic. Per guanyar naturalitat, hem de pensar com ho diríem si parléssim amb algú. Observem la transformació d’aquesta frase:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no es coneix el seu nombre exacte.

Per començar, hi podem canviar el possessiu pel pronom en:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n coneix el nombre exacte.

Espontàniament, no faríem servir conèixer, sinó saber:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n sap el nombre exacte.

I, si hi pensem bé, veurem que el mot nombre tampoc no el fem servir, habitualment. L’oració guanya molta naturalitat així:

—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se sap quantes exactament.

Vegem més simplificacions d’oracions amb possessius:

—Si els més joves poguessin votar augmentaria la seva implicació en la política.
—Si els més joves poguessin votar s’implicarien més en la política.

—Hi ha una tendència a presentar el conflicte en la seva versió més simplificada.
—Hi ha una tendència a presentar la versió més simplificada del conflicte.

—Un text impecable en la seva argumentació.
—Un text d’argumentació impecable.

Tots ells han estat hospitalitzats, però no ha transcendit la gravetat de les seves ferides.
Tots han estat hospitalitzats, però no se sap si tenen ferides greus.

En definitiva, si volem escriure texts que ‘flueixin’ hem d’eliminar-ne els possessius, però també el ‘plàstic’ que els acompanya.

[article publicat a VilaWeb el 23-11-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Explica’ns?

Ací teniu els brins de la quinzena, amics:

1. Explica’ns?

2. La plaga del ‘donar’

3. Amb la llengua no s’hi juga, polítics

4. Malaguanyades hores

5. Paga la pena d’esborronar-se

6. De preposicions

7. L’olla, que bulli bé

8. ‘Cabecilles’

9. Una cara de tres déus

10. Ni sobre ni base

11. Els carrers seran sempre… de les preposicions

12. Ni hi és i es desespera

13. No pujar-se, perill de caure’s

14. Anem de… corcoll


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Les faltes que no detecta un corrector automàtic (II)

Fa quinze dies vam veure trenta parelles de mots que es podien confondre fàcilment i que eren font de moltes errades. Hi incloíem, per una banda, monosíl·labs que es pronunciaven d’una manera molt semblant o igual (com ara ‘mi’ i ‘m’hi’) i, per una altra, mots que només es diferenciaven pel fet que els components s’escrivien junts o separats (‘en lloc’ i ‘enlloc’, per exemple).

Avui veurem la resta de casos. N’hi ha de molt diversos i ja avisem que no hi són pas tots. Per això, en cas de dubte, us recomanem que consulteu un bon diccionari (per exemple, el de la Gran Enciclopèdia Catalana) i, sobretot, que us acostumeu a passar el text per un bon corrector gramatical, com els que us indiquem al final de l’article.

Som-hi.

Be o ve?

Hi ha poques regles per a recordar quan un mot s’escriu amb be o amb ve. I vegeu si n’és, d’important:

1. bast-vast

Una tela molt basta. ‘Poc refinat’.

Vèiem un bosc vast. ‘Molt extens’.

2. bena-vena

Duu una bena de gasa al braç. ‘Tira de drap per a tapar ferides’.

Les venes del coll. ‘Vas sanguini’.

3. beure-veure

Va beure una mica d’aigua. ‘Empassar-se un líquid’.

No el puc veure. ‘Percebre amb la vista’.

4. buit-vuit

Un pot buit. ‘Sense res a dins’. / Caure en el buit. ‘Lloc on no hi ha res’.

Hi ha vuit dones. ‘Set més un’.

5. bull-vull

L’aigua ja bull. Del verb ‘bullir’. / Arrenca el bull. ‘Acció de bullir’.

Això no ho vull. Del verb ‘voler’.

Amb dièresi o sense?

La dièresi implica pocs casos de confusió, però paga la pena de saber-los:

6. fluid-fluït

Té un llenguatge fluid. Adjectiu (‘que corre’). / El gas és un fluid. Nom (‘substància fluida’)

L’aigua ha fluït una estona. Participi de ‘fluir’.

7. beneit-beneït

No siguis beneit, home. ‘Ximple’.

Ha beneït el pa. Participi de ‘beneir’.

Obert o tancat?

L’obertura de l’accent té una certa importància, si més no en casos com aquests:

8. desprès-després

S’ha desprès de totes les obligacions. Del verb ‘desprendre’.

Vindrà després. Adverbi de temps.

9. marquès-marqués

El marquès de la Casa Gran. Títol nobiliari.

Em va demanar que ho marqués amb el retolador. Del verb ‘marcar’.

10. serè-seré

Fa un dia serè. ‘Sense núvols’. / Té el cap serè. ‘Tranquil, sense torbaments’.

A migdia seré ací. Del verb ‘ésser’.

Simple o doble?

La geminació d’algunes consonants és cabdal per a diferenciar mots com ara:

11. anals-annals

Les aletes anals. ‘De l’anus o prop de l’anus’.

Als annals de la institució. ‘Relació d’esdeveniments per anys’.

12. suma-summa

La suma dels deutes. ‘Quantitat que resulta de sumar’.

Té summa importància. ‘Suprema’ (adjectiu). / La summa de l’obra d’un autor. ‘Compilació de totes les parts’ (nom).

13. addició-addicció

Les addicions de la nova versió del diccionari. ‘Element afegit’. / L’addició de tres més quatre. ‘Operació de sumar’.

L’addicció a la cocaïna. ‘Dependència’.

14. anular-anul·lar

El dit anular. ‘De l’anell’.

Anul·lar les operacions. ‘Eliminar’.

15. vila-vil·la

La vila de Molins de Rei. ‘Població’.

Viu en una vil·la luxosa. ‘Casa gran’.

La vocal neutra

En els parlars orientals, les as i es àtones es pronuncien neutres. No cal dir que això origina moltes confusions, especialment quan escrivim de la mateixa manera el masculí i el femení. Les més freqüents són aquestes dues:

16. altre-altra

L’altre noi.

Una altra cosa.

17. nostre-nostra (vostre-vostra)

Tot el camp és nostre.

La vostra noblesa.

També hi ha un seguit d’adjectius femenins que hauríem d’escriure amb -a final i els escrivim amb -e. La confusió ve del fet que alguns tenen solament una terminació (els acabats en -ble —com ara ‘amable’, ‘noble’, ‘possible’…— i uns quants més —com ara ‘alegre’ i ‘múltiple’—). En tots els altres, hem d’escriure la forma femenina acabada en -a. Per exemple:

18. ample-ampla

Un camí ample.

Una roba ampla.

19. digne-digna

Discurs digne.

Una posició digna.

20. pobre-pobra

Aquell home pobre.

Una masia molt pobra.

La llista és molt més llarga: abstracte-abstracta, còmode-còmoda, directe-directa, exacte-exacta, negre-negra, tendre-tendra

Això també passa amb alguns noms, com ara:

21. mestre-mestra

El mestre de l’escola.

Una mestra molt bona.

22. sogre-sogra

Vindrà el meu sogre.

T’hi avens, amb la sogra?

De vegades, aquesta confusió implica un canvi de significat important:

23. acte-acta

Vaig assistir a l’acte. ‘Fet realitzat per algú’.

Hem aprovat l’acta de la reunió. ‘Document’.

24. regle-regla

Dibuixat amb regle. ‘Instrument’.

No has seguit cap regla. ‘Norma’.

I encara hi ha parelles de nom (o adjectiu) i verb:

25. avantatge-avantatja

L’ha guanyat amb un avantatge de dos metres. Viure aquí és un avantatge.

Sempre que anem a caminar m’avantatja. Verb ‘avantatjar’.

26 dubte-dubta

No en tinc cap dubte.

No sé per què dubta tant.

27. lliure-lliura

Em sento lliure.

Li lliura mil euros. Verb ‘lliurar’. / Mitja lliura de pernil. Unitat de pes.

28. projecte-projecta

Ha acabat el projecte de fi de carrera.

La llum es projecta a la paret.

29. tracte-tracta

És un tracte beneficiós.

De què tracta, el film?

30. viatge-viatja

Vam fer un viatge magnífic.

La meva filla viatja a l’estranger sovint.

Calaix de sastre

Finalment, presentem una desena de casos que no podem incloure en cap dels grups anteriors o bé els hauríem d’incloure en més d’un:

31. accedir-excedir

Accedir a una sala de l’edifici. ‘Tenir accés’.

Es va excedir. ‘Ultrapassar’.

32. accepció-excepció

El mot ‘cap’ té moltes accepcions. ‘Significat’.

És l’excepció que confirma la regla. ‘Allò que no segueix una norma’.

33. accés-excés

Tens accés a l’aplicació? ‘Arribada fins a un lloc’.

Excés d’informació. ‘Abundància’.

34. afecta-afecte-efecte

La calor afecta les plantes. Del verb ‘afectar’.

Els pares li tenen un gran afecte. ‘Estimació’.

El medicament no li fa efecte. ‘Resultat d’una acció’.

35. al·ludir-eludir

No el va al·ludir directament, però es va entendre que parlava d’ell. ‘Referir-se a algú’.

Eludir el pagament dels imposts. ‘Evitar una obligació’.

36. compta-compte-comte-conte

Quan puguis, compta què et dec. Verb ‘comptar’.

Fes el compte de tot això. ‘Càlcul’. / Vés amb compte. ‘Cura, atenció’. / Té un compte en un banc suís. ‘Contracte de dipòsit en un banc’.

El comte Arnau. Càrrec nobiliari.

Escriu un conte. ‘Narració curta’.

37. hostatge-ostatge

No trobàvem hostatge enlloc. ‘Allotjament’.

Tenien un ostatge tancat a l’edifici. ‘Segrestat’.

38. lliurament-lliurement

Farem el lliurament del paquet aquest matí. Nom derivat de ‘lliurar’.

Vine quan vulguis, lliurement. Adverbi, de ‘lliure’.

39. rebel·lar-se – revelar

Ens hem de rebel·lar contra l’opressió. ‘Desobeir una autoritat’.

Revelar un secret. ‘Fer conèixer’.

40. rec-reg

L’aigua passa pel rec. ‘Canal’.

Reg per aspersió. ‘Irrigació, acció de regar’.


Correctors molt útils

Hi ha correctors automàtics gramaticals capaços de trobar moltes d’aquestes errades, perquè no analitzen els mots separadament, sinó en el context. Per exemple:

Corrector ortogràfic i gramatical de Softcatalà: si hi entreu podreu veure totes les opcions que us ofereix (podeu triar entre català central, valencià i balear; diacrítics sí, diacrítics no; interrogant inicial, sí o no…). Simplement, hi heu de copiar el text i clicar ‘Revisa’. De seguida veureu les faltes subratllades, en colors diferents segons si són errades ortogràfiques, errades gramaticals o suggeriments d’estil. Posant-vos damunt el mot marcat, sabreu què hi passa, com el podeu esmenar i per què és una errada, amb explicacions molt completes.

Corrector de LanguageTool: és, de fet, la base del corrector de Softcatalà. Funciona per al català central i per al valencià. Marca les errades d’una manera molt vistent. També hi ha eines per a més idiomes.

—El corrector gramatical el podeu tenir incorporat al programa de tractament de text, al navegador, al gestor de correu, etc. Vegeu les versions per a  LibreOfficeFirefoxWordGoogleDocs i Android.

Arreplec de mots que despisten els correctors, de Pep Bofarull. És un cercador per a resoldre justament els dubtes de què hem parlat en aquests dos articles. Entreu-hi i de seguida en veureu la utilitat.

Article publicat a VilaWeb el dia 9-11-2019


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.