Fer morir a pessics (frases fetes de campanya)

«Els volen fer morir a pessics.» Això ho va dir espontàniament ma mare quan va saber que l’estat espanyol mantindria engarjolats quatre homes bons, que no han comès cap delicte, com sap tothom. És curiosa, l’estructura de la frase feta: no diu «matar», que faria pensar en una acció ràpida, expeditiva, sinó «fer morir», que casa perfectament (i cruelment) amb la idea de tortura lenta. Si n’és de sàvia, la llengua.

En Salvador Cardús deia no fa pas gaire que tot això que veiem són els últims espeternecs de l’estat espanyol. És enganyosa la forma d’aquest mot, espeternec. No s’entén d’on ve si no hi fem un canvi de consonants (metàtesi, en diuen els filòlegs) i el retornem a l’original espernetec; aleshores es veu més clar que deriva de perna, ‘cama’. Els darrers espeternecs, o espernetecs (o espernecs o espernegades, com en diem a Callús), és a dir, les convulsions agòniques d’aquest estat que encara ens domina.

No ho tenim en compte, perquè ara pensem, sobretot, en nosaltres, en la nostra gent. Però certament l’invent del règim del 78 aviat podria fer la fi del Cagaelàstics. Ells i nosaltres ens ho juguem tot, una altra vegada, el 21 de desembre, d’ací a quinze dies justos. I perilla més que sigui el projecte espanyol, que acabi com el rosari de l’aurora, que no pas el nostre. Fa de mal dir, però és difícil que perdem, si perdre vol dir recular en nombre de vots. Ara, també pot ésser que no acabem de guanyar, segons que diuen les enquestes. Es veu que els independentistes i els no independentistes anem frec a frec i que, com el 27-S, acabarem tants a tants.

Sí que sembla clar que el bloc del 155 fracassarà. Tan somrients que els veus aquests dies, cridant, amenaçant, fent escarafalls, ballant i tot, alguns. Podria passar que tinguessin un goig sense alegria. Es podrien ben trobar amb allò de més dura serà la caiguda (títol d’un film del 1956), aquella mena d’amenaça que va aparèixer com a tema d’un document judicial de l’Audiència espanyola. És com dir vés fent, ja t’ho trobaràs… Aquesta és la gentil manera de convidar dialogar que té l’estat espanyol.

Per això no és gens estrany que a les Espanyes hagi fet forrolla aquest agressiu «a por ellos». Potser us demaneu com ho hauríem de traduir, això, al català. No m’hi capficaria pas gaire. És un lema tan seu! Tan propi dels que s’anomenen no nacionalistes… El van encunyar per animar la selecció de futbol llur, i ara, com una extensió, l’apliquen a la política. Nosaltres també n’havíem tingut un, de lema de guerra: «Desperta, ferro!», el crit dels almogàvers al segle XIII. I d’ací sembla que ve el nostre tocar ferro (millor que no pas tocar fusta, com ens recordava Eugeni S. Reig). Però ara, en aquest temps d’anants i vinents, de caminar endavant i cul arrere, els nostres lemes són per a reclamar necessitats bàsiques: llibertat, justícia, retorn dels polítics exiliats, excarcerció dels dirigents…

N’hi ha que ens diuen que tots aquests anys hem fet volar coloms. Ja en parlarem. Si el dia 21 millorem el resultat del 2015, potser encara no podrem cantar victòria, però sens dubte serem molt més a prop de la nostra llibertat. Ja hi tindrem el peu al coll.

Si no avancem, haurem d’aturar-nos i pensar què fem, perquè no es pot pas fer entrar el clau per la cabota. Ara, no ens hauríem pas de desesperar, tampoc. Sempre hem dit que els catalans, de les pedres en fem pans. Per tant, haurem de fer el cor fort. Potser no tindrem cap més remei que refiar-nos dels comuns, per més que tots sapiguem que en la qüestió de la independència no paren ni desparen o no bufen ni encenen o no pengen ni despengen… digueu-ho com vulgueu (us confesso que m’agraden més aquestes expressions que no pas això de ni carn ni peix i, encara menys, la puta i la Ramoneta).

Sigui com sigui, haurem de prendre paciència i resistir. Si més no, de segur que aviat superarem això de l’article 155 de la constitució espanyola, imposat peti qui petisi no de grat per força, tant si vols com si no vols. Perquè aquesta constitució espanyola, més que una carta magna, sembla la llei de l’embutA Espanya, com es pot veure, la història es repeteix. Això que vivim ara és més vell que anar a peu (o que cagar arrupit: ja no cal que siguem tan fins, ara que ens acostem al final de l’article). En Serafí Pitarra ja ens en parlava, del 155, sinó que en aquell temps era l’article 26:

«Diu l’article vint-i-sis
que en un cas de compromís
el govern té atribucions
per passar-se pels collons
totes les lleis del país.»

I el gran Josep Maria de Sagarra va fer-hi també la seva aportació, amb un poema titulat «El nostre avantprojecte de constitució» (recollit per Lluís Permanyer en el llibre Poemes satírics). Vegem-ne, per a acabar, dues estrofes, la segona clarament inspirada en Pitarra:

«Títol III. Drets i deures dels espanyols

Els d’amanir amb sal i pebre
i els de menjar bacallà,
i tothom té el dret de rebre
i té el deure de callar.

[…]

Títol V. Del Govern

Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.»

@jbadia16


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

«Si somniem somnis grans, serem lliures»

Això era un dia que la senyora Patrícia Gabancho va ser convidada a anar a un poble petit a parlar. I hi va voler fer un parlament senzill, entenedor, amb un to reposat i plàcid, sense èpica, sense alçar la veu, sense dir una paraula més alta que una altra. La senyora Gabancho, que parlava de Catalunya, va acabar impel·lint l’auditori a lluitar per un ideal:

«I què els dic jo a la gent quan vaig per pobles, viles i ciutats predicant, com avui? Els dic una cosa: torneu-vos a ajuntar, torneu-vos a organitzar, treballeu, discutiu, sigueu crítics, debateu i sobretot no deixeu de somniar.»

Paraules de revolta i d’il·lusió en un moment de desvetllament. Era l’any 2011, en el primer Onze de Setembre de la presidència d’Artur Mas. Feia un any i poc del 10-J i faltava un any per a la primera diada multitudinària. I en aquell entremig, Patrícia Gabancho va venir a Callús, el dia 10 de setembre, a parlar i, en acabat, va sopar amb tothom qui va voler-la acompanyar (que fou una bona colla de gent).

Ara, per ganes, us explicaria aquell sopar i, sobretot, la trobada prèvia d’aquesta donassa amb el meu pare, que ella havia entrevistat trenta-cinc anys enrere. Però potser no ve a tomb; ja en parlarem en un altre article, si de cas. Ara, avui, és el moment de llegir les paraules de Patrícia Gabancho. I de veure-li la cara i les mans, i de sentir-li la veu. Heus ací dos minuts mal comptats curulls de mots de coratge i compromís. Dits sempre amb aquell to de veu prudent, calmat. Savi.

«Hi ha hagut una pujada de consciència –com crec que no hi havia hagut en aquest país des de la transició– de la necessitat de tornar a comprometre’ns per la llibertat. De tornar a treballar, pacíficament, democràticament, per la llibertat, amb el mateix èxit que en el moment de la transició, quan la convicció de la gent va portar la democràcia més enllà. I ara ha de ser la convicció de la gent el que porti la llibertat més enllà, en el sentit dels drets nacionals de Catalunya. Per què? Perquè, si no, aquesta Espanya homogènia, centralitzada, xucladora, que, a més, mana més que nosaltres, ens acabarà xuclant l’ànima, ens acabarà xuclant l’energia, ens acabarà desfent el país que a poc a poc es va atribuint. I no és això el que volem. Ni és això el que volem deixar als nostres fills i als nostres néts.

Tenim tots els arguments per a voler ser lliures i tenim tota l’emoció de saber que som continuadors d’un país que ha aguantat mil anys d’història, habitualment amb el destí i l’atzar en contra. Sabem que hi ha països que han patit molt i Catalunya és un d’aquests països. I, malgrat tot, som aquí parlant de Catalunya i jo, venint de Buenos Aires parlant de Catalunya. Aquest és un país que es mereix una sort millor. I ara som en el moment en què, pacíficament i democràticament, podem tenir aquesta sort.

Què dic jo a la gent quan vaig per pobles, viles i ciutats predicant com avui? Els dic una cosa: torneu-vos a ajuntar, torneu-vos a organitzar, treballeu, discutiu, sigueu crítics, debateu i sobretot no deixeu de somniar. Si somniem somnis grans, serem lliures.»

 

 

@jbadia16

________________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Autoestima, victimisme i Vueling

Dissabte, 11 de novembre. Una passatgera de Vueling és expulsada d’un avió perquè quan l’hostessa li exigeix que li parli en espanyol ella continua parlant en català. Una noia que veu l’incident fa costat a la passatgera. L’hostessa –diu una versió– se’n va plorant. Al cap de poca estona, el comandant de l’avió les crida a totes dues i les esbronca. A més, avisa dos guàrdies civils que se les enduen cap a la terminal. No les deixen volar. Van al taulell de Vueling a presentar una reclamació i a adquirir bitllets nous. No els els volen vendre: ja són en una llista negra.

Per què ens passen, aquestes coses? Ens passen perquè som mesells. Ho som i, sobretot, ho hem estat massa anys. Que algú parli català i no dimiteixi quan li diuen «No le entiendo» és una cosa rara. Ens han fet creure que això de mantenir-se parlant la nostra llengua era de mala educació. Fa tres-cents anys llargs que dura, la cosa. I en tres-cents anys llargs es pot fer molta feina. Mesells, això som.

«Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure»

Mirem-ho de prop: qui falta al respecte? És la passatgera, una clienta que ha pagat el bitllet i que es limita a parlar la seva llengua (llengua d’ús legal reconegut, fins i tot considerada «llengua pròpia» per la llei)? O bé és l’hostessa, amb connivència de l’empresa que la té contractada? O la companyia, per mitjà de la seva treballadora?

Després tornarem a parlar d’això. Però ara em vull aturar en aquest punt. Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure. Qualsevol testimoni hauria pogut presentar una denúncia a Vueling, o bé a la Plataforma per la Llengua o bé a l’Agència Catalana del Consum… Probablement, no ho va fer ningú, tret de la noia que també va intervenir en el diàleg amb l’hostessa.

Els drets
Parlem de drets? L’estat d’autonomia de Catalunya (article 6.2) diu: «El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials.» I més endavant (article 34) diu: «Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en llur condició d’usuàries o consumidores de béns, productes i serveis.»

El codi de consum de la Generalitat recull l’article 34 de l’estatut i afegeix: «Les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català […] les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat»

Aquests eren i són els drets dels passatgers i els deures dels tripulants de Vueling. Són uns drets i uns deures que la companyia sap perfectament. Per això Vueling de seguida es va defensar dels fets, arran d’una queixa que li arribava per Twitter:

La falsedat de l’afirmació de la companyia, la podeu constatar vosaltres mateixos. I si no soleu agafar avions de Vueling, llegiu-vos les resposta al piulet.

Volem continuar essent mesells?
Fa uns quants anys que sembla que ens anem alliberant mentalment d’Espanya en molts aspectes, però en el lingüístic no. I si volem deixar de ser mesells lingüístics, ens convé canviar la mentalitat.

Tal com ho veig, hi ha dues operacions mentals que hem d’encarar. La primera és pensar que nosaltres som individus normals i, per tant, no ens hem de sentir bilingües forçosament. Més ben dit, si ens volem acostar als habitants dels estats potents hauríem de tenir mentalitat unilingüe, independentment dels coneixements més o menys profunds de les altres llengües. I això també concerneix els homes i dones d’origen hispanòfon que han fet l’opció de parlar català (si no han pres aquesta opció i són deliberadament bilingües no podran fer aquesta operació). Aquesta presa de consciència consisteix a deturar-se, observar el món circumdant —Roma, Londres, París, Saragossa— i constatar que els usuaris de llengües normals poden saber-ne moltes, però en tenen una de fonamental, que usen generalment i quotidianament. Aquest és l’exemple, el model, el patró.

«Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot?»

La segona operació és fer un esforç d’empatia favorable. Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot? És evident: l’hostessa, tot i tenir unes funcions molt clares d’atenció al client, no vol fer més esforços del compte. Però, sobretot, no vol haver de reconèixer que el problema el té ella, perquè no domina prou la llengua del client; no vol haver de reconèixer que no tracta el client com es mereix, amb la mateixa deferència amb què tracta un altre client que parli espanyol o anglès. Per això ens convé tant de posar-nos al lloc de l’hostessa, perquè veurem nítidament què falla quan ens demanem qui és servidor i qui és client, qui cobra i qui paga, qui té sobretot deures i qui té sobretot drets, qui ha de fer un esforç per a parlar educadament la llengua de l’altre i qui ha de sentir-se tractat amb tota la consideració i correcció del món (amb la garantia de poder tenir una conversa en la seva llengua). I, després d’això, ens podem demanar: qui és mal educat, qui falta al respecte?

Aquesta és la primera consideració que ens ajuda a entendre l’anomalia del cas. La segona es desprèn del moment polític que vivim —cosa que no vol pas dir que sigui circumstancial ni conjuntural. Ho formularé d’una manera molt simple: així que els catalans mostrem un mínim d’autoestima, un bri de pretensió de normalitat, immediatament l’altra banda reacciona. I reacciona en dos temps: de primer amb victimisme (les llàgrimes de l’hostessa) i després amb autoritarisme (l’expulsió ordenada pel capità i executada per dos guàrdies civils).

«Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme i l’autoritarisme»

I això no passa a Vueling i prou. I no passa respecte de la llengua i prou. Això ha passat, recentment, en tot el procés d’emancipació nacional: tan bon punt hem ensenyat la poteta de l’autoestima, Espanya ha reaccionat. Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme (el castellà és perseguit, l’escola adoctrina, TV3 és excloent, el separatisme no tolera la discrepància, hi ha fractura social…) i tot seguit la imposició autoritària (cop d’estat contra l’autogovern, que ja fa anys que va començar).

Aquest és, a parer meu, el joc que juguem ara. No és pas un joc nou. Sapiguem-ho i actuem en conseqüència. Hem de guanyar la partida. També —per mi, sobretot— la de la llengua.

@jbadia16


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No ploris, Xavier

Benvolgut Xavier Domènech:

Permet-me que et tracti de tu. Crec que la mena de missatge que et vull adreçar ho requereix. He de deixar clar d’entrada que escric aquest text amb respecte absolut per tu, i amb una certa admiració i tot, tant pel teu talent intel·lectual com pel teu carisma. No vull que el títol de l’article confongui ningú.

Dissabte et vaig veure plorar, Xavier. No sé del cert per què ploraves, però em vaig imaginar que senties una barreja d’emocions, bones i dolentes. El clam de la gent, el clam indignat pels empresonaments i per les amenaces, de segur que et va ablanir, et va entendrir, com a molts. Però en el teu cas estic cert que hi ha una altra cosa, estic cert que fa dies que veus com s’esfondra la utopia d’una Espanya fraternal que hauria de respectar la llibertat. Ploraves de veure com aquell ‘A por ellos’, aquell ‘Som-hi, trinxem-los’, estronca el vostre projecte. Ploraves perquè t’havies adonat que aquest pacte tan devastador entre PP, Ciudadanos i PSOE (i PSOE!) esvaïa violentament el vostre somni.

La realitat és aquesta, Xavier: hi ha tres partits que han pactat una repressió brutal, que no s’ha infligit mai a Catalunya des de fa quaranta anys. Aquests tres partits —PP, PSOE i Ciudadanos— ocupen el 71,4% dels escons del congrés espanyol (250 de 350). Un 71,4% és un percentatge molt alt. Però si de tots els diputats del congrés espanyol, n’excloem els de les nacions perifèriques (els Països Catalans, el País Basc i Navarra, i Galícia), el percentatge d’unionistes creix de deu punts: el nombre de diputats del PP, el PSOE i Cs de l’Espanya estricta és un 81,5% del total d’electes del congrés espanyol. Això contrasta amb les dades del Parlament de Catalunya, on els diputats d’aquests tres partits només sumen un 38,5% del total (52 de 135). Això no t’ajuda a veure que són dues realitats diferents? I si encara has de menester més dades, te’n diré una altra de molt significativa. Tu saps que les mesures del 155 s’aprovaran al senat espanyol. I quants senadors d’aquests tres partits van ser elegits pels votants catalans a les darreres eleccions espanyoles? Cap. Cap ni un. Si això no és la imposició d’una nació contra una altra, ja em diràs què és.

Sé que aquesta realitat no t’agrada, perquè desfà el somni d’una Espanya fraternal, acollidora, integradora, respectuosa, sensible a la diversitat. Aquesta Espanya, ara mateix, és molt minoritària. Aquesta Espanya, avui, és una utopia. I segurament caldrà esperar molts anys perquè sigui hegemònica, viable. I mentrestant, què? Mentrestant ací ha esclatat una veritable revolta, ha fruitat una lluita alegre, hem pogut veure una autèntica revolució que ja és a punt de completar-se. Tu saps prou bé, Xavier, que molta gent del vostre entorn, de les vostres bases, l’ha feta seva, aquesta revolta, sobretot després del primer d’octubre. Saps que a mesura que la repressió va anar augmentant, quan es van encruelir les amenaces, molts votants ‘comuns’ van adherir-se a ulls clucs a la defensa del referèndum, dels col·legis, de les urnes… de la democràcia. Saps que molta gent que us ha votat ara forma part dels CDR, que ja no són comitès de defensa del referèndum, sinó de la república.

Crec que tu, dissabte, ploraves per tot això. Però jo et demano que no ploris, Xavier. No ploris: lluita. Lluita amb energia, amb alegria, amb il·lusió. La teva aportació al nou estat català és important, necessària. Lluita perquè el procés constituent sigui nítid, democràtic, obert i participatiu. Lluita perquè la constitució d’aquest país nou sigui avançada i progressista, perquè s’hi senti la veu de tothom.

Lluita amb nosaltres per estendre l’anhel de llibertat també a la resta dels Països Catalans, perquè puguem construir aviat la nació completa, una nació de la llengua i la cultura, i de l’economia, una nació diversa, lliure i solidària. Lluita perquè les vostres forces germanes al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses contribueixin a l’alliberament dels nostres pobles amb les entitats i forces polítiques que ja malden per arribar-hi.

I lluita també, si vols, perquè Espanya faci aquest procés revolucionari, perquè la llavor que hem plantat ací germini també allà. Lluita també braç a braç amb els teus companys i amics d’esquerres espanyols perquè desemmascarin el gran engany que és aquest PSOE, que no és ni obrer ni d’esquerres, que no fa costat al poble, a la gent humil, a la bona gent treballadora.

La república que volem els independentistes és també la teva, la vostra república, n’estic segur. Comptem amb tu, amb vosaltres, Xavier.

Fraternalment,

Jordi Badia i Pujol (@jbadia16)

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Retrat del moment en tres paraules

Dimarts, dia 10, semblava que faríem un vaitot, però no el vam completar. Ara ens caldrà un coresforç per a mantenir el tremp.

Aquests dies podríem aprofitar l’avinentesa per recuperar expressions oblidades, adients al moment que vivim.

Vaitot
Joan Coromines explica i exemplifica així la locució fer un vaitot: ‘fer un esforç, llançar-se a fons’. I l’exemple que tria és un fragment d’un llibre de Pere Coromines, son pare (que exhibeix sovint com a model de bona prosa). Però m’estimo més la definició de Pompeu Fabra, que diu que un vaitot és el fet d’arriscar tots els diners en una jugada. I, figuradament, ‘posar tots els recursos o mitjans de què hom disposa, tot el seu esforç, en una empresa’. El mot vaitot ve de «va-hi-tot», és a dir, la jugada o l’empresa en què «hi va tot». Ja fa anys que aquest país s’ha abocat intensament en un objectiu, però el vaitot és allò que vam fer el dia 10 i que segurament farem —més clarament— d’ací a pocs dies (o poques hores).

Coresforçar-se
En català hi ha dotzenes de mots nascuts de cor. Ultra els derivats més directes i coneguts, —com coratge o cordial—, hi ha una rastellera de composts que configuren un tresor lèxic extraordinari. Tenim els adjectius corcuitós (‘que actua precipitadament), cordur (‘fred, que té el cor dur’), cor-robat… Però especialment tenim verbs tan plàstics i tan expressius com aquests: corcorcar-se (‘consumir-se de neguit’), corferir, corfondre’s (‘sentir que la personalitat pròpia es fon amb allò que ens envolta’), corglaçar —o corgelar—, cornuar-se, corprendre, corsecar… El que trobo més adient per a aquest moment és coresforçar-se:  ‘esforçar-se desplegant tota la força moral’. Fa dies que ens coresforcem —que fem un coresforç— i ho continuarem fent mentre calgui.

Tremp
L’origen del verb trempar no té res a veure amb el sexe (ni amb ‘amanir’, que és el significat que té a les Illes Balears). Prové del llatí temperare, que vol dir ‘moderar’, ‘temperar’. Els dos primers significats de trempar que registra el diccionari Alcover-Moll són ‘mesclar una cosa amb una altra per suavitzar-la’ i ‘moderar, fer que sia menys intens’. I d’aquestes definicions, en provenen la tercera i la quarta: ‘posar en un estat de tensió moderada, acomodat al bon funcionament’ i ‘donar a un metall el punt de duresa que necessita per a certs usos’. Com veiem, doncs, prèviament a la idea de ‘vigoritzar’ hi havia la de ‘moderar’. Del verb trempar, en deriva el substantiu tremp, que, entre tots els significats, en té un de figurat: ‘fermesa contreta pel caràcter, per la intel·ligència’. La violència de l’1 d’octubre ens va castigar durament una part del tremp (l’equilibri, la serenor). El perill era que perdéssim l’altra part (el vigor). Però no hem lluitat tant temps per a plegar veles ara que som a la recta final (encara que sigui llarga, és la recta final). I estic cert que el tremp, el recuperarem completament. Tornarem a ser un poble equilibrat i vigorós.

I trempat (que d’això que fem se’n diu la Revolució dels Somriures).

Vegeu també: Pit i fora


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

 

Covards

Per què diumenge les forces d’ocupació es va acarnissar en els pobles petits?

Qualsevol ésser amb una mínima sensibilitat s’ha sentit sacsejat per les imatges de la violència i la brutalitat de diumenge. A mi em va trasbalsar especialment l’atac de Callús, el poble on vaig néixer i on visc, al Bages. Callús té dos mil habitants mal comptats i actualment n’és batlle en Joan Badia, el meu germà gran.

A dos quarts de sis del matí vaig arribar a l’escola Joventut. Ja hi havia una gentada. Tothom parlava fluix, però tothom estava alegre, animat, emocionat, amb un punt d’incertesa. Vaig parlar espontàniament amb gent amb qui habitualment ens saludem i poca cosa més. Tots tenien coll avall que podríem obrir el col·legi perquè els Mossos no el tancarien pas.

Tal dit, tal fet. Van venir cap a quarts de nou i van veure això:

Poca estona després me’n vaig anar a casa. La meva mare m’havia demanat si la podia dur a votar cap a dos quarts de deu i vaig passar a dir-li que no tingués pressa, que hi havia tanta gent que valia més anar-hi més tard. Una vegada a casa, vaig veure, garratibat, com aquells salvatges entraven a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president. I de mica en mica van començar a arribar notícies d’assalts ací i allà.

Cap a un quart d’onze va sonar el timbre de casa. Era el meu germà Isidre. Molt alterat, em va explicar què havia passat a Callús. Li tremolava la veu. Ho tenia tot enregistrat. Ens ho vam mirar i em vaig esgarrifar. Desenes i desenes d’energúmens que, amb l’excusa de segrestar unes urnes, volien humiliar i trepitjar tot un poble. Hi ha un moment del vídeo que em va esfereir: és quan claven una empenta al batlle i la gent esclata en un crit a l’uníson. M’he imaginat els minuts previs a aquell crit: la tensió de tots, asseguts a terra amb la boca closa, mentre veien arribar aquelles bèsties amb la cara tapada i el posat amenaçador i agressiu. M’he imaginat, enmig del silenci, l’únic so dels batecs del neguit. Però potser m’han commogut més encara els crits de la gent mentre aquells autòmats proven de fer pas amb violència: ‘Som gent pacífica!’

Veure i sentir això, imaginar-me la ràbia i la impotència de tots aquests callussencs, encara ara em fa plorar. Nosaltres, sí, som gent pacífica. Ells no. Vegeu-ho.

I ací vegeu fotografies per a entendre si l’acció era ‘proporcionada’, com diuen (cliqueu damunt la imatge per engrandir-la).

El segon cas que em va estremir fou el de Fonollosa. El batlle de Fonollosa és l’Eloi Hernàndez i Mosella. Vaig tenir el goig de fer-li classes de català durant quatre anys. Fou, indubtablement, un dels meus millors alumnes. Quan feia segon de batxillerat em va demanar que li guiés un treball de recerca. És una experiència que no oblidaré mai: havia descobert a les golfes de casa seva un dietari del segle XVIII d’un avantpassat seu, Salvador Devant, i volia fer-ne un estudi. Tots dos vam viure intensament aquell treball, a l’institut i a fora. Ell va treballar molt: va anar a tants arxius com va caldre per contrastar la informació del dietari. Recordo un viatge plegats a Girona, una tarda d’hivern, per visitar un autèntic expert en dietaris vells: en Xavier Torres i Sans. I el treball va guanyar premis. Conservo especialment el record d’aquell Baldiri i Reixach lliurat a l’Espluga de Francolí. Allí vaig conèixer son pare, que em va explicar que havia arribat a Catalunya l’any 1975 i que pocs anys més tard, de nits, havia començat a estudiar magisteri. Un dels seus professors, justament, fou el meu germà Joan. L’Eloi és un home en alguns aspectes superdotat. Quan encara era alumne de l’institut ja dirigia el grup de teatre local, que aplegava tot el jovent del poble i tenia renom per tota la contrada. És un home –i un batlle– excepcional.

Diumenge, l’Eloi Hernàndez i Mosella, batlle de Fonollosa, un poble d’uns 250 habitants, va rebre aquesta visita tan ‘proporcionada’:

I a la tarda circulava pertot arreu aquest enregistrament sonor, amb la veu esqueixada de l’Eloi, plorós. Un document que fa esborronar:

El tercer vídeo que em va impressionar és el de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. El Quercus és el meu institut: hi vaig treballar nou anys (quatre a l’equip directiu). És on vaig conèixer la Marta, que encara hi treballa. I també hi vaig conèixer l’Eloi, és clar. Si penso en l’ofici d’ensenyar, penso en el Quercus. És un centre molt ben organitzat i dinàmic. Ja fa mesos que us en vaig explicar aquella gran experiència de foment de la lectura, només possible amb un equip de professors que tenen fe en el seu ofici.

Feia molt temps que no hi entrava, però divendres i dissabte hi vaig passar un munt d’hores, amb la Marta i els nostres fills. La protecció del Quercus va anar a càrrec de pares i, sobretot, d’alumnes, ex-alumnes i professors. Van ser hores molt intenses i ningú no preveia que diumenge hi passaria això:

A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita per què hi van anar, aquests senyors. Perseguien una imatge. Aquesta:

I la perseguien per venjar-se d’aquesta altra:

El pallasso Jordi Pesarrodona és un home molt estimat al Bages. És el fundador i l’ànima de la companyia Gog i Magog. I és, també, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada. A primera hora, aquells pocapenes disfressats de Madelman van anar a l’escola Joncadella i es van trobar en Jordi a primera fila. La resistència va ser ferotge i no hi van poder entrar. Però no calia. Ja s’havien venjat deixant-lo esterrecat a terra.

A Sant Joan, doncs, hi van anar per vexar en Jordi. També sap tothom per què van anar a Fonollosa: perquè n’és fill en David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. Aquests dos atacs tenien un caràcter simbòlic, com el de Sant Julià de Ramis(lloc de votació de Puigdemont), Sabadell (Forcadell), Sant Vicenç dels Horts (Junqueras), Sant Carles de la Ràpita (Josep Lluís Salvadó, doblement humiliat)… També pretenien assaltar el col·legi de Verges (vila natal de Lluís Llach), però els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment (tant se val: la venjança va arribar dimecres a la matinada, quan van rebentar totes les rodes que van trobar). I afegim-hi encara les quatre capitals de provincia, que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.

La immensa majoria de municipis atacats van ser petits. Fonollosa té 251 habitants. Callús en té 2.057. Una bona colla no arriben ni a deu mil:  Alcarràs (9.297), Roquetes (8.165), Sant Esteve Sesrovires (7.644)… Molts en tenen menys de cinc mil: Sant Cebrià de Vallalta (3.329), Móra la Nova (3.104), Ponts (2.638), Castellgalí (1.995), Sarral (1.595), Dosrius (1.457), Sant Iscle de Vallalta (1.292), Canyamars (1.187), Cabra del Camp (1.113). I molts no arriben ni a un miler: Menàrguens (847), Vilabella (760),  Aiguaviva (763), Vilalba Sasserra (684), la Tallada d’Empordà (451), Garrigàs (435), Sant Mori (176), Sant Ramon (508) i desenes més.

Ens han volgut esborrar el somriure a empentes, grapejades, gasos, cops de porra… Per a espolsar-nos la ràbia, us suggereixo que us mireu dos d’aquests vídeos. El primer és de Sant Mori, a l’Alt Empordà. Segons que sembla, la gent d’aquest poble tan petit van votar, van endur-se l’urna del local i van esperar els civils a davant, amb la taula parada.

El segon és de Sant Ramon, a la Segarra. La gent decideix de resistir fent befa dels agents, que deixen una imatge ridículament desproporcionada:

Però per què van anar-hi, a tants pobles petits? Hi heu pensat? Si la cosa era endur-se urnes carregades de vots, per què no es van concentrar tots a Barcelona i l’àrea metropolitana? Si haguessin segrestat totes les urnes de la capital sí que haurien invalidat el resultat del referèndum. És ben clar: van anar a poblets per trobar-hi poca resistència. I hi van anar amb dotacions exagerades. Les ordres eren de fer mal i que s’escampés la por. Segrestar urnes era l’excusa. La intenció de debò era atemorir: que tot Catalunya tingués por. Per tant, com més quantitat de notícies arribessin, millor per a la seva tàctica psicològica. I van triar la via dels covards: desenes i desenes d’agents armats i protegits amb casc contra un grapat d’homes i dones de pobles petits, amb les mans alçades i cridant ‘Som gent pacífica!’

Són tan covards com els qui els envien i els aplaudeixen: Rajoy, Sáenz, Rivera, Arrimadas, Guerra… I els qui s’ho miren i callen: P. Sánchez, Iceta, Ros (Coscubiela?)… Tots s’oposen al referèndum no pas perquè sigui «il·legal», sinó perquè saben que el perdrien.

Covards.

@jbadia16

[Article publicat a VilaWeb el dia 6-10-2017, amb el títol «Guàrdies civils s’acarnissen en pobles petits»]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

On estan les paperetes, Piolín?

Que la riuada no s’endugui la llengua

Quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó que diu «On estan les paperetes?», vaig entendre que la cantaven en castellà. Era aquell diumenge tan divertit, a Valls, on els civils van acabar colgats de flors, victorejats i acomiadats amb el «Passi-ho bé» de la Trinca.

Però no la cantaven pas en castellà, no. Els catalans no tenim cap mirament a traduir del castellà al catanyol. Per fer quadrar les síl·labes del text amb les notes de la cançó, canviem «Dónde» per «On» i avall que fa baixada. Doncs, no, perdoneu-me: en un català mínimament decent i ben parlat, això no va. És a dir, «estar» en castellà té un ús diferent de «estar» en català. I si ho perdem de vista desnaturalitzem la llengua. Ara vós sou a casa vostra, o sou a la parada de l’autobús o sou davant l’ordinador. I en tots aquests casos, en castellà, es diu «estar». En català, la mera localització, sense cap més informació, s’expressa amb el verb ésser (o ser). En canvi, sí que diem estar quan indiquem una durada quantificada d’aquesta presència: «Vaig estar dues hores al mercat» (en contrast amb «Era al mercat i no semblava que se’n volgués moure»).

Després tenim les famoses «paperetes». Si ja teniu una certa edat, de segur que recordeu que abans no en dèiem pas paperetes, sinó papeletes. Fins i tot en sentit figurat: «Quina papeleta que t’ha tocat, noia!» I, sense haver de barrinar gaire, s’entén per què ho dèiem així: ho dèiem així perquè és un mot castellà. Un mot que hem camuflat amb un canvi cosmètic: així com de papel es fa papeleta, doncs de paper fem papereta. Imita i no et compliquis la vida. El diccionari Alcover-Moll ho diu ben clar: «papereta (castellanisme, i més castellana encara la forma papeleta, que és més usual en el llenguatge parlat)». La forma que ens proposa el diccionari és la tradicional: cèdula. Però el cas és que aquesta papereta va entrar en el diccionari de Pompeu Fabra i es va anar repetint en els diccionaris successius. Ara, sens dubte, si volguéssim parlar amb propietat i genuïnitat n’hauríem de dir cèdula. Al costat —o potser entremig, com un pas intermedi cap a la recuperació— hi ha també butlleta, que té aquest mateix significat i sembla genuí.

I la darrera incorporació de la campanya del referèndum ha estat el famós Piolín del vaixell dels policies espanyols. Un diari o una televisió seriosos han de dir-ne Piolín? Això tindria justificació si aquest personatge es digués realment així. Però resulta que no. Aquell pollet entremaliat, amic i enemic alhora del «gatet bufonet», el gat Silvestre, va néixer amb el nom anglès Tweety. I què vol dir tweety? Doncs és un diminutiu de tweet, que significa ‘piulet’.

Moltes llengües l’han traduït sense allunyar-se del significat original: francès Titi, italià Titti, portuguès Piu-Piu… En català, la traducció que en va fer TV3 és Piuet, i així consta tant al llibre d’estil de TV3 com a la Viquipèdia. Però Piuet és una traducció barcelonina —centralista, diguem-ne—, perquè menysté el fet que piu, tant al País Valencià com a les Illes, és un terme col·loquial que significa ‘penis’. A parer meu, no és, doncs, un nom gens adequat per a anomenar un personatge de dibuixos animats. Entre l’espanyol Piolín i el dissortat Piuet, potser hi hauria la possibilitat de rebatejar-lo amb el nom de Piulet, un terme que ja existeix i que no sona malament. També s’hauria pogut deixar el nom en anglès, tal com fan els alemanys i els neerlandesos, per exemple.

Però dir-ne Piolín —a parer meu— és un acte submissió al castellà. És, d’alguna manera, admetre allò que deia en Suárez en sortint del franquisme: que el català era útil per a anar per casa, però que no servia per a tot. Us imagineu, per exemple, que renunciéssim a dir Follet Tortuga perquè a la Bola de drac en castellà ho diuen d’una altra manera?; o bé que del casquet volador d’en Doraemon en diguéssim gorrocóptero, que és el terme que se sent en la versió espanyola?

I què ho fa que tants mitjans han sucumbit al Piolín? La raó és la de sempre: «És que si no ho diem així no ho entén ningú.» Aquesta cantarella és una mica suada. Si sempre ens haguéssim mogut per aquestes raons encara diríem bocadillo, pastel, menos, ordenador, sello...

I si ens comencéssim a estimar una mica més?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una revolució entre setmana

La imatge que encapçala aquest escrit és colpidora, per a mi. I crec que per a molts manresans i bagencs.

S’hi veu la façana de la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa amb una estelada penjada al pal. No la bandera espanyola, la que hi penja sempre, no. Una bandera catalana estelada.

Quan vaig veure això, dimecres a la nit, vaig sentir un calfred.

La casa-caserna dels civils de Manresa és a l’entrada nord de la ciutat. Els qui hi venim de l’eix del Cardener hi passem sempre per davant. Quan estudiava a l’institut de Manresa havia tingut algun company fill de guàrdia civil. En recordo dos, en Javier i la Mamen, de qui em vaig fer amic i tot. Amb ells, s’hi podia parlar, però a casa seva no s’hi podia anar. Era un lloc tancat, privat, inhòspit. Prohibit.

El setembre de l’any 1976 dos guàrdies civils d’aquesta caserna van venir a casa meva i es van endur mon pare. Va passar-hi una nit i després el dugueren a la Model. Dos dies abans havia parlat en un míting al Congost i algun infiltrat va voler entendre que havia dit «assassinat». No ho havia dit. El van deixar anar al cap de pocs dies.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un bloc de pedra militar, militaritzat, que la ciutat no ha sentit mai seu. És en un extrem. Viu d’esquena a Manresa. I Manresa hi viu d’esquena. Sempre l’hem vist igual, adust, isard, monolític, amb un home o dos apostats a la porta. I sempre aquella banderassa, grossa, vistent. Insolent. Sempre la mateixa. No és amable, aquest edifici. No estima la ciutat i la ciutat no l’estima.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un símbol de cosa inamovible, que roman estàtica, reclosa i esquiva. I intocable.

Recordo que quan era jovenet un amic dels meus pares es va riure de mi perquè li vaig dir que era independentista. «Els catalans —em va respondre, jocós—, si hem de fer la revolució, l’haurem de fer un diumenge, perquè els dies de cada dia no podem pas faltar a la feina.» Encara ara sento les rialles de mon pare, tan poc independentista com el seu amic.

No vaig entendre per què deia el mot «revolució». Jo no l’havia pas dit. Jo pensava en un país lliure, amb un estat com qualsevol país lliure. Però no pensava pas en cap «revolució». Ni me l’hauria sabuda imaginar, una revolució.

Abans-d’ahir, quan em va arribar per WhatsApp la fotografia, vaig explicar les meves sensacions a un amic, quinze anys més jove que no pas jo. «Què et fa por? —em va dir—. Que la situació es descontroli?» No vaig saber respondre-li. «No han fet mal a ningú», continuava. Tenia raó, però mirant aquella imatge jo no en podia entendre, de raons: el meu cap només anava enrere, no sabia anar endavant. I encara hi va afegir: «Anem recuperant un país que és nostre.» Eren tan certes, aquelles paraules… Però tot això ho havia de processar, ho havia de raonar… «He tingut una esgarrifança», li vaig saber dir. Res més.

Quan vaig deixar la conversa amb el meu amic, vaig tornar a mirar les imatges de Barcelona. Però, sobretot em vaig mirar i remirar aquest vídeo de Manresa i aquest altre (enregistrat des d’una finestra de la caserna, per algú que creu que aviat ens haurà de deixar). I la fotografia que encapçala l’escrit. I vaig recordar tot d’una l’amic de mon pare. Perquè això de dimecres no era cap manifestació. No era cap caminada ni cap concentració ni cap pluja de concentracions. Era —és— una revolució.

I feta un dia de cada dia.

(Gràcies, Joan Carles, per la fotografia. Gràcies, Pere, pel coratge de la raó. Gràcies, Josep —ara tan independentista com jo—, per aquella conversa de fa més de trenta anys.)

_______________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què hi diria, avui, en Sagarra?

Tres articles ben actuals escrits fa noranta-cinc anys

El setembre del 1922 —fa noranta-cinc anys, dia per dia—, Josep Maria de Sagarra va escriure tres articles seguits al diari La Publicitat, que parlaven de nacionalisme, de patriotisme, de llengua, de compromís…

M’han arribat a l’ànima, per motius diversos: perquè són molt ben escrits, perquè són vibrants, perquè et fan veure les coses amb lucidesa i, sobretot, perquè —per algunes coses que diu— semblen escrits avui.

Us en copio uns fragments. Jutgeu-ho vosaltres mateix.

«Tots els que sentim i volem la realització de l’ideal nacionalista de Catalunya, de cada dia de l’any en fem l’Onze de Setembre; però és evident que no podem anar sempre carregats de corones i banderes, i hem triat aquest dia per fer externs i palpables els nostres sentiments quotidians.

[…] Hem de lluitar amb totes les nostres forces i amb els mitjans de cada u perquè això sigui ben aviat: perquè vingui un Onze de Setembre en què toquin totes les campanes dels campanars de la ciutat, i de totes les ciutats i viles de Catalunya, com si fos Dissabte de Glòria.»

«El símbol de la Diada», La Publicitat, 10-IX-1922

 

«Vet aquí que una vegada hi havia, en aquest món de llàstimes i misèries, dues nacions, que l’una feia el paper d’opressora, i l’altra, d’oprimida. Entre les gràcies de la nació oprimida, que eren moltes, excel·lia la llengua natural dels seus habitants, una llengua que, a estones, era dolça i tova com una bresca de mel, i, a estones, era lluent i dura com un diamant.

[…] Per desgràcia d’aquesta llengua hi havia, en la nació oprimida, una colla de pedants que la sacsejaven, l’estireganyaven i l’entripicollaven d’una manera desesperada; i, malgrat d’aquestes desgràcies, els naturals de la nació oprimida estaven tan gelosos i satisfets de la seva llengua, que a cada moment despertaven les ires de la nació opressora, la qual, si hagués pogut tallar d’arrel la famosa llengua, ben segur que s’hauria banyat amb aigua de roses.

[…] Però els habitants de la nació oprimida eren una mena de nacionalistes panxacontents, que cridaven, cridaven, i al capdavall no feien res. Les condicions i facultats virils d’aquells desgraciats s’amansien sempre davant d’una plata d’arròs i d’un porró de vi»

«Els ultratges a la llengua», La Publicitat, 17-IX-1922

 

«Fa cosa d’un quant temps, diguem-ne tres o quatre mesos, que sembla que els sentiments nacionalistes vibren, bullen i tremolen que és un gust. […] Enfront dels nostres enemics de manera de sentir i pensar, jo confesso que aquells que van tan lluny d’osques no em neguitegen ni poc ni molt. […] Si un senyor Junyent diu que Catalunya està unida a Espanya per la llei natural i per la llei de Déu, em fa l’efecte que vaig al circ i sento una facècia ensucrada de qualsevol clown amb casaca verda i gorra de cop.

[…] Ara, tinc de confessar que si jo fos apte per a la ira m’enfelloniria, no precisament amb aquests senyors que ens neguen el pa i la sal, sinó amb aquella altra classe d’individus que volen nedar i guardar la roba. Dintre la mena de nedadors previnguts, se’n troben espècies de tots colors i de totes pintes; des d’aquells que podríem dir que són més vius que la tinya, fins aquells que són dolços i inofensius com una pera de bon cristià. I mireu què són les coses: aquests dolços i inofensius són els que em fan més fàstic.

[…] Els germans X, en aquest món, obeeixen a un sol precepte: ser conseqüents amb “la seva posició i els seus interessos”. Encara que aquesta “posició” no sigui gaire airosa, i encara que aquests “interessos” siguin una misèria, per ells són la seva ànima, la seva vida i el seu fi.

[…] Aquests germans X, posats l’un al costat de l’altre, són tres coses tan grotesques com un lloro, un mico i un senyor de Puerto Rico. I jo més m’estimo, quan es tracta de parlar i discutir allò que ens interessa sobre tot, més m’estimo trobar-me amb un enemic de Catalunya, que no amb un catalanista de pa sucat amb oli.»

«Els germans X», La Publicitat, 24-IX-1922

 

___________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

D’on surt això de «filibuster»?

Poques vegades com ahir s’ha sentit i s’ha escrit tant un mot tan poc comú: filibusterisme. El diccionari el defineix així: «Tàctica obstruccionista dels filibusters.» I si cerquem «filibuster», «Que practica l’obstruccionisme dins el parlament, dificultant la sanció de projectes per mitjà de discursos inacabables.» No cal estendre-s’hi pas gaire: ahir en vam tenir una mostra, a càrrec dels grups «no nacionalistes» del parlament del Principat. Però, com ens explicava VilaWeb en aquesta informació, hi ha hagut filibusters més tenaços i amb resultats més reeixits que no pas aquests il·lustres diputats nostrats. Per exemple, Chris Murphy, que va garlar davant el senat dels EUA durant quinze hores seguides (amb suplències esporàdiques per a anar a fer el riu) per una causa justa: restringir la compra d’armes a l’Amèrica del Nord.

I tan curiós com la llista de filibusters dels EUA que publica la Wikipedia és l’origen etimològic d’aquest mot. Gratant, gratant sembla que hem de retrocedir al neerlandès vrijbuiter, que significava ‘saquejador, lladre’. Com que els saquejadors per excel·lència són els pirates, de seguida els van penjar l’etiqueta. I fou per això que al tombant del segle XVII el neerlandès vrijbuiter es va difondre cap a aigües veïnes: freebooter en anglès, fribytter en danès, fribytare en suec, freibeuter en alemany.

El cas del francès és un xic diferent. Sembla que va manllevar l’anglès freebooter, però hi féu modificacions: canvià la R en L, segurament per influència de flibot (un tipus de vaixell antic), i inserí una S abans de la T, tot i que de primer no es pronunciava. I així fou com en francès el mot va acabar en flibuster. Amb la base del francès, l’espanyol s’encarregà d’afegir-hi una I, filibustero. I aquesta forma, la de l’espanyol, és la que va fer fortuna per a anomenar els pirates del Carib, de renom universal.

Hom creu que, per analogia amb les grans habilitats d’aquests filibusteros en l’art del segrest, va néixer, als Estats Units, el concepte polític de filibuster: el qui «segresta» un debat parlamentari, a còpia de fer passar amb raons, sobretot a còpia de discursos més llargs que un dia sense pa. No se sap ben bé, però diuen que el primer filibuster de la política fou un senador nord-americà que el 1825 parlà durant hores perquè no s’aprovés un projecte de llei que no li feia el pes.

Doncs sí, ja ho veieu: els filibusters són pirates.

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.