Salvar mots

Vet ací els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Salvar mots

2. Un president sensible a la llengua

3. Pla, ara fa cent anys, el primer d’octubre

4. Laura Rosel ja no diu «què tal»

5. «No puc amb ell»? No ho suporto

6. Té raó o no?

7. La llengua es mereix una seguda

8. Per què coi ens hem de conjurar?

9. No deixem la llengua a l’estacada

10. La «mateixa» cançó de l’enfadós

11. En cerca de les busques

12. Eixuguem amb l’assecador?

13. En Coromines «no tenia per què» dir mentides


Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Callús, per exemple (ara que fa un any)

Entrada est de Callús.

Érem molt amics, amb en Toni. Bé, en José Antonio, com es deia llavors, tot i que tothom l’anomenava pel primer cognom, un d’aquests que acaba amb zeta. Els seus pares treballaven a la fàbrica, d’ençà que havien arribat d’Andalusia, l’any 1969. A l’escola ens vam fer molt amics. Recordo que quan teníem dotze anys ens llevàvem cada dia mitja hora més d’hora que no els altres i anàvem a córrer, abans d’entrar a estudi.

Després jo vaig anar a l’institut i ell a la fàbrica. I ens vam allunyar.

Al cap d’anys, quan vaig tornar a viure a Callús, no es pot dir que fóssim amics íntims, però si ens vèiem pel carrer sempre ens saludàvem i xerràvem. Amb una diferència respecte de la infantesa: ell mantenia el castellà, però jo ara li parlava en català. No semblava que en fes gaire cabal.

De petits, no havíem parlat gairebé mai de política. Recordo, això sí, què em va dir quan van ficar els meus germans i el meu pare a la presó. Va mirar d’ésser respectuós, però li va sortir de l’ànima: «Si mana en Franco s’ha d’obeir en Franco.» Aquell dia sí que em va fer ràbia. Però després ja em va passar.

Molts anys més tard, el 2009, en vam tornar a parlar, de política. Fou un diumenge al matí, a la carretera. «No m’agradaria que em fessin triar: jo sóc d’allà i d’aquí», em va dir, tens. Era poc abans de la consulta per la independència. No va pas votar.

Al cap de dos anys em va tornar a aturar, davant l’escola, un dia a migdia. I em va deixar garratibat: «No hi ha res a fer. Hem de fotre el camp. Només espero que a en Mas no li tremolin les cames.» Tot això en castellà. En Toni parlava sempre en castellà, i això que la dona és catalana d’arrel i el fill parla català més bé que no pas jo.

En Toni fou un dels qui el primer d’octubre de l’any passat van rebre de valent, a l’escola Joventut de Callús. Surt en aquestes imatges:

Me’n va parlar l’endemà, en la concentració que vam fer davant la casa de la vila. I l’endemà passat, el dia de la vaga, també hi era, amb tota aquella gentada davant l’escola. Suposo que, inconscientment, aquell dia per primera vegada em va parlar en català. No li vaig pas dir res.

En Toni és un exemple com tants n’hi ha, com molta gent provinent de la immigració espanyola. Hi ha qui se’n va adonar el 2008, hi ha qui ho va veure el 2010. Hi ha qui es va trobar arrossegat cap a la Via Catalana, el 2013. Hi ha qui va topar de cara amb un guàrdia civil el 2017…

En fi, no us vull cansar. Després d’allò d’ara fa un any, en Toni va esdevenir un dels membres més actius del CDR local, un grup excel·lent, ple d’encerts. Un grup en què, diguem-ho tot, els fills de la immigració espanyola voregen el 50%.

A Callús, d’ençà de l’octubre republicà, aquest grup no ha cessat d’organitzar concentracions, d’acompanyar els encausats al tribunal d’injustícia, de convocar la gent per a anar cada diumenge al vespre als Lledoners, o bé ara i adés a les manifestacions de Manresa i de Barcelona, de penjar llaços, d’embolicar monuments de color groc… Hi ha hagut moments durs, d’una vera crueltat, com aquell episodi de l’home del cúter. Però, lluny de rendir-se, aquest grup ens ha tret la son de les orelles a tots i, sense defallir ni avergonyir-se de res, ha aconseguit que la gent hi contribuís. Avui a Callús no pots fer ni cent passes sense ensopegar amb una estelada, un llaç, una pancarta…

Som en període de resistència, però a Callús ja som lliures. Sé que penseu que no, que encara depenem d’Espanya i tal i tal. Però el cap ja el tenim lliure. Era el pas més important.

Reixa davant la residència.

Això volia dir-vos: que gràcies a gent com en Toni avui som més a prop de la llibertat que no pas ara fa un any. Sens dubte.

Façana de la casa de la vila.

Carrer de Montserrat.

Carretera de Cardona

Barana de l’aparcament públic.

Cobert de la plaça del Doctor Vers.

Façana del passeig d’Anselm Clavé.

Façana de la carretera de Cardona.

Pancarta davant la casa de la vila.

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què tal, Laura?

Heus ací la dotzena llarga de brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Què tal, Laura?

2. «Filòlegues», se us ha girat feina

3. De pals, bastons i garrotades

4. Com no dir «un pronto»?

5. Feliç diada?

6. Que vèstia!

7. Com no dir «a bote pronto»?

8. No esborrem la llengua

9. Amb anys o sense?

10. Enfarfegats de possessius

11. Si volen guerra, en tindran

12. El català «light», contra els llibres

13. Com s’ha de cridar independència?


Si voleu veure tots els brins, cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tres quaderns

 

—No ho sé: jo bec tant de vi com tu i mai no em puja al cap.
—És clar, home: com que ets tan alt no hi pot arribar i es queda a mig camí.

D’acudits com aquest, ben il·lustrats, n’hi ha un munt, en aquest quadern.

És un dels tres quaderns que s’han conservat de l’activitat escolar de la mare. Són dels anys 1938 i 1939. Tenia dotze anys quan va estrenar el primer i tretze quan va acabar el darrer. Quaderns d’escola, quaderns de guerra, quaderns de vida.

Mires la lletra i és fàcil d’imaginar una alumna aplicada, d’una vitalitat continguda, asseguda al pupitre i sucant la ploma al tinter.

I quan llegeixes això sembla que la hi puguis veure:

El dia que vàrem començar el curs, ens canviaren de taules perquè faltaven alguns alumnes.

La meva taula és bonica i ben conservada: és d’un color marró clar i entre totes les que hi ha a la classe fan un aspecte molt agradable. Té 1,19 m. de llarg, 0,705 m. d’alt […]

Al centre de la taula hi tinc un tinter rodonet que es fica dintre de la taula i està tapat amb una tapa vermellosa perquè no s’hi fiqui porqueria i mosques.

S’hi està molt còmode; té dos calaixos que serveixen per posar les nostres coses de treball.

Al meu costat s’hi està el company Casimir Carné, el tinc a la dreta, és bastant treballador i no enraona gaire en hores de classe, que és el que es deu fer.

A mi m’agrada molt la taula que m’estic i hi faig els treballs molt de gust.

Maria Pujol
8-9-1938
Callús

Aquests dies n’hem parlat una mica, d’aquests quaderns. A noranta-dos anys, té una memòria envejable. Recorda nítidament les lliçons d’aquella escola bilingüe: una setmana en català i una setmana en castellà. I els quaderns són això: pàgines i pàgines en català (acudits, llengua, redaccions de la vida quotidiana, història de Catalunya, literatura catalana), seguides de pàgines i pàgines en castellà (matemàtiques, geografia i història d’Espanya).

El contrast entre les llengües és revelador. El castellà hi apareix com una llengua consolidada, sí, però com envellida, amb un pòsit d’artificiositat i de barroquisme. Fins i tot quan —ara i adés— parla de les coses de més a la vora:

De Callús se oye bien el retumbar del cañón y las explosiones de las bombas de aviación. No pasa día que no se vean pasar algunas docenas de aviones para el teatro de la lucha. Llegan algunas personas evacuadas del lugar de la contienda. Nuestros soldados derrochan heroismo para detener y derrotar al invasor.

¡Cuando se acabará esta tremenda guerra!

El català, en canvi, s’hi manifesta com una llengua xiroia, dringadissa. És la llengua de dins, la del cor, la de casa, la de l’alegria espontània, la que serveix per a fer acudits (i avui, tanta gent com hi ha que no sap contar-ne si no és en espanyol…). El català, a l’escola del 1938, és una llengua nova, amb una normativa encara per aprendre:

Quan els pronoms personals febles van davant del verb, les formes em, ens, et, us, es, el, els, en són, en general, preferibles a les formes plenes me, nos, te, vos, se, lo, los, ne. Així:

“Em pregunten la lliçó” és preferible a “Me pregunten la lliçó”

“Et vull acompanyar” és preferible a “Te vull acompanyar”

“Ens fa fàstic la mentida” és preferible a…


Potser us ha sorprès aquesta cal·ligrafia precisa i bella. A mi, no tant: la hi he vist tota la vida. Però sí que m’ha corprès la polidesa general: dels dibuixos, de les redaccions, de l’expressió i tot. Tot té una mena de llum, encara més enlluernadora quan penses que era l’any trenta-vuit.

Llegint i amoixant aquestes pàgines no puc estar-me de pensar en el mestre, el Sr. Guasch —que la meva mare retrata també en una pàgina d’aquests quaderns—, un home que devia haver d’aprendre la llengua que havia parlat tota la vida i que potser no havia escrit mai. I, més enllà, el cervell ordenador de Pompeu Fabra, que, amb un equip de col·laboradors, va bastir aquell curs de català per a mestres, una obra tan urgent com sòlida. Tot plegat, una cadena perfecta que va fer que el català ressorgís amb la força i la lluïssor d’aquestes ratlles.

O d’aquests versos, atribuïts a Salvador Bonavia, que avui deixarien fulminat més d’un polític que vós i jo sabem:

«Bon cop de falç contra aquell
que no entén la teva llengua
i en ta casa vol que parlis
una llengua forastera.

Bon cop de falç contra aquest
que ha nascut a casa teva
i es burla de tos costums
i ajuda a n’els que et condemnen.

Bon cop de falç contra el neci
que amb despotisme et governa
i et xucla la teva sang
i t’escup i et bufeteja.

Bon cop de falç, llamp de Déu!,
contra tota aquesta trepa
de lladres i assassins
de maleïda descendència.»

Si les idees dels republicans esquitxen tots els escrits, l’arribada dels guanyadors s’hi plasma d’una manera tan rotunda com discreta. El 25 de gener de 1939, les tropes franquistes entren a Callús. La guerra s’acaba definitivament l’1 d’abril. En el tercer quadern, dedicat tot a problemes matemàtics, és on es percep el canvi de règim. El problema 118, datat el 27-2-1939, acaba amb aquesta anotació: «III Año Triunfal», que es repeteix en els fulls successius. Després del 20 de març hi ha un salt temporal fins al 26-6-1939, i ací la inscripció canvia: «Año de la Victoria».

Per què no n’hi ha més, de quaderns?, vaig pensar. I, abans de demanar-li-ho, jo mateix em vaig respondre, amb una altra interrogació: com és que s’han salvat aquests tres? Com és que no els van cremar, com van cremar tot allò que no era ni victoriós ni triomfal?

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tenim una llengua infinita

Resultat d'imatges de dog large tongue

Els brins d’aquesta quinzena:

1. Tenim una llengua infinita

2. Carod-Rovira, contra el catanyol que ara es parla

3. Badem més, però no badem

4. Fer un Tortosa i fer un Alella

5. A l’Abacus esmolen la borra

6. De plaça o de «plazo»?

7. La por, multiplicada

8. La senyora Heredia els té ben posats

9. No tallis curt

10. És clar o no és clar?

11. Ens menystenen sense ignorar-nos


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fontana, contra la covardia

Resultat d'imatges de josep fontana vilaweb

Tast d’un llibre inèdit

La mort de Josep Fontana s’ha escaigut quan jo tot just acabava de revisar el seu darrer llibre, encara inèdit. Es dirà La crisi com a triomf del capitalisme i l’editarà Tres i Quatre, amb presentació d’Antoni Furió. És un aplec de dotze texts diversos, principalment conferències i articles publicats en llibres col·lectius.

Fontana hi disseca el capitalisme occidental no pas per a exposar-ne, amb distància, el funcionament, sinó per a sacsejar-nos, desvetllar-nos, fer-nos reaccionar. Si no sou lectors de llibres d’història, tant se val: aquest, al capdavall, va adreçat a tothom qui tingui un mínim de sensibilitat social, tothom qui cregui que cal defensar els drets humans.

Una de les idees recurrents d’aquests texts és, fet i fet, un estímul. Explica i demostra que, passada la Segona Guerra Mundial, per la por de la guerra freda i de la força dels sindicats, els poderosos havien afluixat una mica i els treballadors havíem començat a conquerir un seguit de drets (l’anomenat «estat del benestar»). Tot allò –demostra i lamenta Fontana– ens ho van començar a prendre a final dels anys 1970 i la pèrdua de drets ha agafat embranzida amb la crisi del segle XXI.

Quan Fontana desgrana aquest procés no parla pas un estudiós fred i amb afany d’objectivitat, sinó un home que s’arromanga, que es compromet i que forneix eines als qui hem estat víctimes d’aquest engany.

Ho explica prou bé aquest fragment, que correspon a la conferència titulada «Les conquestes perdudes», pronunciada a Girona el 2012:

«Això que perdem en l’actualitat no són concessions generoses que se’ns havien fet, sinó els guanys acumulats de dos-cents anys de lluites socials que ens van per­metre d’establir un sistema de negociació de les condicions i de la remuneració del treball per mitjà dels sindicats, i guanyar per a tots l’educa­ció pública, la sanitat pública i el sistema de pen­sions. Tot això ens ho van arrabassant i, si ens ho deixem perdre, potser tornarem a necessitar dos-cents anys més per a recuperar-ho.»

L’anàlisi de Fontana combina perfectament el rigor i l’amenitat, amb exemples concrets i reconeixedors. En aquest fragment (de la conferència «Després de la crisi», que va pronunciar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2013) ens parla dels treballadors del fast-food dels Estats Units. Els posa d’exemple per a fer-nos conscients d’un problema greu de la societat occidental: quanta gent jove, formada a la universitat, ha de treballar en feines poc qualificades. Un drama que no ens esperàvem:

«Les històries personals que es recullen entre ells [treballadors del “fast food”] mostren la impossibilitat de subsistir amb uns sous de misèria. Uns treballadors entre els quals hi ha gent amb qualificació universitària, com una noia que té graus en ciència política i so­ciologia, gràcies a haver seguit uns estudis que li han deixat uns deutes de 20.000 dòlars de crèdits, que encara ha d’acabar de pagar, i que es queixa que el sou no li arriba sinó per a fer un àpat al dia. Això il·lustra un aspecte important de la qüestió: el reconeixement del fet que “el valor d’un títol universitari ja no és el que solia ser, i el cost d’ob­tenir-lo comença a ser prohibitiu”.»

Hi ha un text (de la conferència «Les conquestes perdudes», ja esmentada) en què relaciona dos conceptes cabdals, dos conceptes que defineixen l’exercici del poder d’aquests darrers decennis: «austeritat» i «repressió». No em digueu que no és revelador:

«Austeritat i repressió són dues qüestions clara­ment relacionades, tant a Europa com als Estats Units, perquè formen un dels elements definidors del nou sistema. Convé que quedi clar: no són mesures temporals destinades a fer front a la crisi, que desapareixeran quan es torni a la normalitat en el terreny de l’economia. La criminalització de la protesta va encaminada sobretot a imposar unes mesures restrictives que contenen elements de canvi permanent en les regles del joc social, destinats a persistir: reforma laboral, limitació del dret de vaga, atacs als sindicats, privatització progressiva de la sanitat pública, desballestament de l’educació pública…»

Un historiador amb els coneixements i l’exigència de Josep Fontana podia escriure fragments com el següent (extret de l’article «La lògica del camp de concentració», publicat a La Lamentable el 2015). Partint de noves investigacions sobre l’Holocaust, detalla els criteris econòmics dels camps de concentració, «peculiars, però ben racionals pel que fa a la maximització dels beneficis». I això ho connecta magistralment (i cruament) amb el món d’ara:

«Algú potser s’estranya que faci aquestes consi­deracions [sobre l’eficàcia econòmica dels camps de concentració] en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns imposen. Els fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del tre­ball i eliminar el malbaratament de recursos que significa mantenir els qui no estan en condicions de continuar produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una mesura genial, la “flexibilització de l’ocupació”, que com que deixa els treballadors indefensos davant la desocupació, estalvia als empresaris aquelles molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té parlar de “salari mínim” havent-hi com hi ha contractes de 0 hores?).»

Vull acabar aquest tast amb un frase que em va colpir quan la vaig llegir. Tots deveu haver sentit que si quan ets jove no ets comunista no tens cor, però si quan et fas gran encara ho ets vol dir que no tens enteniment. Doncs bé, l’antídot d’aquesta sentència cèlebre és una frase que va pronunciar Josep Fontana el 2002 al Palau de la Generalitat, amb motiu de la presentació de les memòries del seu admirat amic Miguel Núñez. Fa així:

«El trànsit, que estem acostumats a conside­rar lògic i raonable, d’una joventut de lluita a una edat adulta entenimentada, que s’acomoda al món en què viu i renuncia a esforçar-se per canviar-lo, sovint no és maduresa, sinó covardia.»

I a mi m’agradaria tenir el cor, el cap i la valentia d’aquest comunista…

@jbadia16


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Espígol o lavanda? Heus ací el drama

Resultat d'imatges de espígol

1. Espígol o lavanda? Heus ací el drama

2. Què hi hem guanyat amb la nova ortografia?

3. Arribarem a les mans…

4. Amunt i a baix…

5. Bossa, vol?

6. Com no dir «creuar-se els cables»?

7. Una regidora que indaga en el peveter

8. La gent s’aboca a bolcar nadons

9. S’hi acosta o hi va?

10. Fins a vint-i-dos ferits

11. Coromines s’adreça als barcinocèntrics


Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Perquè hi tenim dret

«Perquè és el meu dret». Aquest era el lema de la campanya que va fer la primavera de l’any passat el Pacte Nacional pel Referèndum per recollir signatures. A més d’un, aquesta frase li devia fer mal d’orelles, potser sense saber ben bé per què. La construcció amb el verb ésser seguit d’un possessiu i un nom és un calc de l’anglès («’cause it’s my right»), que ha arribat al català, com sempre, amb permís del castellà.

En general, els anglicismes del català han entrat per la via del castellà. Tot sovint, la seqüència que se segueix és aquesta: un mot o una estructura anglesos són assimilats pel castellà i ben prest jornalistes i polítics els traspassen al català. Tant en l’una llengua com en l’altra es difonen amb una rapidesa extraordinària. Fins i tot quan un anglicisme arriba directament al català té més possibilitats de perdurar si el castellà també el manlleva de l’anglès.

Sigui com sigui, si volem frenar aquest procés, els lingüistes hem de saber identificar i evidenciar els calcs. I, alhora, recordar de quina manera expressàvem aquella idea abans de la intrusió.

En aquest cas, l’estructura pròpia del català conté el verb tenir: «Perquè hi tinc dret», «Perquè és un dret que tinc». I, segurament, encara hauria estat millor en plural: «Perquè hi tenim dret», «Perquè és un dret que tenim».

El cas és que aquesta construcció anglesa ha fet forrolla. Per això sentim frases com ara «És la meva obligació dir-vos…», que hauríem de canviar per «Tinc l’obligació de dir-vos…».

Un cas semblant és el de frases com ara «És el seu problema», «No és el meu problema», etc. En aquest cas, la solució ràpida consisteix a fer un canvi d’ordre: «És problema seu»… Però, si hi pensem, veurem que sempre ho havíem dit d’una altra manera: «Això no és cosa meva», o bé «Això no em toca».

Ja fa qui-sap-los anys que l’anglès es va introduint en la nostra llengua i ens desballesta mots, significats i estructures. Vegem-ne tres casos més:

rellevància (i rellevant). Tot i que el mot anglès relevance (i relevant) vol dir ‘idoneïtat’, ‘propietat’, ‘pertinència’, en català –per via de l’espanyol– ha acabat ocupant el significat d’importància (i important). «El que és rellevant del referèndum és que sigui vinculant», deia un polític. Una frase que hauríem de trobar forçada i que d’una manera natural hauríem dit així: «La cosa important del referèndum és que sigui vinculant.» O bé: «Que sigui vinculant: aquesta és la cosa important del referèndum.»

global. El significat que havia adquirit aquest adjectiu (derivat de globus) era ‘total’, ‘general’, ‘sense discriminació de cada part’. Per exemple, «Vull saber el resultat global de l’elecció, no pas els resultats parcials». De fa uns quants anys, s’hi ha afegit innecessàriament el significat que té en anglès: ‘del món’, ‘del planeta’. Però aquest sentit, en català, ja el tenien assignat mots com ara mundial i planetari. «Els dinosaures van desaparèixer arran d’una catàstrofe planetària» (i no pas «…arran d’una catàstrofe global».

ignorar. El significat del verb ignorar és i ha estat sempre ‘no saber’, ‘no tenir notícia de’. I si resulta que en anglès també vol dir ‘no tenir en compte’, ‘no atendre’, ‘no fer cas de’, a nosaltres ens hauria d’ésser igual. Perquè de mots que signifiquin tot això en tenim prou i de sobres: desdenyar, menystenir, desatendre… o, simplement, no tenir en compte, no fer cas de, no fer cabal de. «No podem ignorar la gent que vol un canvi», diuen. Tan fàcil com és, simplement: «Hem de tenir en compte la gent que vol un canvi» o, si ho voleu negatiu, «No podem menystenir la gent que vol un canvi». Si hi ha mots per a cada significat, per quins set sous els hem de fer servir d’una manera confusa?

Són només quatre exemples de l’altra interferència, una interferència que no podem menystenir si no volem acabar essent uns ignorants de la llengua pròpia.


Aquest article, el dec a dos amics: en Jem Cabanes i na Montserrat Forcadell. En Jem, corrector i traductor, deixeble com jo d’en Jaume Vallcorba i Rocosa, és qui em va cridar l’atenció sobre els tres anglicismes lèxics que comento, que ja va incloure en el llibre d’estil de VilaWeb.[1] Na Montserrat, professora del Departament d’Estudis Anglesos de la Universitat de Barcelona, que ha estudiat exhaustivament fenòmens d’interferència prosòdica de l’anglès en el català, ha fet aportacions cabdals en el text inicial i m’ha promès que més endavant escriuríem articles sobre aquest tema a mitges.

Moltes mercès a tots dos.

[1] En Jem també m’ha fet notar una incoherència que algun dia caldria estudiar: si diem «tenir dret de», per què no diem «en tenim dret»?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ni tranques ni barranques

1. Ni tranques ni barranques

2. «Conèixer», un verb invasor

3. TV3, intubada

4. Traginar el temps

5. Joan Coromines i la venjança contra el franquisme

6. L’aigua «de boca» no és la saliva?

7. La vergonya és meva i prou

8. «Parrandes» forasteres

9. Les coses són com són

10. Mossegar-se la llengua i no tallar-se-la

11. Freguem massa

12. Fora tasques!

13. Créixer sense «anar a més»

14. Meteoròlegs: aprenguem geografia!

15. «Tocayo», no: cada llengua fa sa guerra

 


Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Escoltar els vells

Aquests dies d’estiu s’escau que puc parlar estones llargues amb gent gran, amb vells, com solíem dir abans, sense por de ferir ningú. Fins i tot he tingut l’avinentesa d’escoltar diàlegs entre dos o més padrins i prendre notes, dissimuladament, de certs mots o expressions.

Són mots que ja sabia, que havia sentit —que havia sentit moltes vegades, de fet—, però que ja no feia servir i, sobretot, que no he transmès als meus fills. Els tenia desats i plens de pols, esllanguint-se en un racó de la memòria.

Després, pensant-hi i contrastant-ho, em vaig adonar que això mateix passava a molta gent de la meva edat: hi ha tot un gavadal de construccions que —per un seguit— la gent de la meva generació havíem après de pares i avis i, incomprensiblement, hem perdut. Les hem perdudes i, doncs, no les hem llegades als fills. Per què? És un misteri. Perquè no tenen corresponent en espanyol? Probablement. Perquè, consegüentment, no formen part d’aquest estàndard que difon cada dia TV3 i Catalunya Ràdio (i els mitjans escrits, que hi van a remolc)? Probablement. Però ara no seria just de carregar als altres les meves responsabilitats. I em demano, sobretot: ja és massa tard? I ca! De segur que puc fer alguna cosa —ni que sigui petita, de poc abast— per a contrarestar aquest efecte.

Ja fa anys que vaig decidir que als meus fills els diria «acluca els ulls», «ha vingut suara» i «avui menjarem vianda», mots i expressions que deien d’una manera natural els meus pares. No sabia si ells els farien servir o no, però, si més no, era una manera de contribuir que no es perdessin. Doncs bé, ara voldria anar més enllà i, si pot ésser, encomanar-vos aquest propòsit.

El cas és que fa pocs dies que, en un indret a cavall del Solsonès i l’Alt Urgell, hi hagué una conversa entre en Ramon de cal Sastre i la Roser de ca l’Andreu*. Per mi, fou una conversa històrica. I, com us deia, en vaig anotar cosetes, que ara transcriuré.

Feia molts anys que no es veien, en Ramon i la Roser. Per això s’havien d’explicar coses que havien passat, ací i allà. I havien de parlar d’abans. Ja de bon començament, en la conversa va aparèixer aquest ús de prou, tan ric i tan productiu, a la boca de la Roser: Prou ens hi trobem bé aquí, prou.

I ben aviat un altre prou acompanyat de més elements: Si ens hem de menester, prou ens ajudarem, però no és pas com abans.

I encara una altra frase amb prou, acabada amb una expressió que jo tan sols havia llegit en els llibres: Bé eren prou amics, però van acabar a mata-degolla.

Fou aleshores que va arrencar la repassada de la gent que havia renyit en aquells verals, i es van començar a sentir frases com ara aquesta: Tot amb un plegat, va dir que no hi volia saber res més; o bé: Es van barallar per no re.

I encara una altra, que em va disparar una alarma: En aquest cony de poble, tothom es baralla, sembla que s’hi hagi ficat foc. Quan vaig sentir «cony de» em vingué al cap, com un llampec, aquesta plaga del *puto, que d’un temps ençà tot ho arrasa i tot ho empastifa. En una sèrie de TV3 haurien engegat «En aquest puto poble», però en Pep ens ho deia com s’havia dit sempre: «En aquest cony de poble». (Nota al marge: la Roser no deia cony, sinó coi, perquè mantenia una diferència lèxica vinculada al sexe, que —potser sortosament— avui s’ha esvaït.)

Em vaig adonar també de la seguretat amb què empraven els verbs ésser i estar, en frases tan simples com ara: Això és tan desemparat (‘solitari’); És molt arrecerat. O bé: Estàvem a la ciutat i ara estem aquí dalt (estar vol dir ‘viure’, ni que sigui uns quants mesos).

Justament aquest ús precís dels verbs ésser i estar em va fer pensar en el mestre Jaume Vallcorba, que l’havia estudiat tant. I ens deia més coses, en Vallcorba. Per exemple, que el mot només és un castellanisme, per més que ara en castellà es faci servir poc. I aquests dos padrins, sense saber qui era en Jaume Vallcorba, deien ara i adés frases com aquesta: No hi vam trobar ningú sinó els de cal Muixic* (en compte de «Només hi vam trobar els de…»).

Sentir dues frases amb el mot ànsia em va fer mal de debò, perquè eren frases que la meva mare diu i jo (ja) no: Li hauré de trucar, que no estigui amb ànsia; I de l’hort, ara qui en passa ànsia [‘qui se’n preocupa’]? Com pot ésser que ja hagi oblidat frases tan habituals i tan naturals, tantes vegades que les havia sentides?

La conversa era un festival de locucions que la gent com jo, entre quaranta i seixanta anys, hem après però no fem servir: Ara dos anys vam voler pujar i ho vam trobar tapat per la neu; Amb això sol ja es veu que ets de bon conformar; Anàvem a estudi i, en acabat, a treballar; No tinguis por que li digui re, no

Entremig, lliçons de precisió entre petit-xic i gran-gros —que requeririen un altre article—, acompanyades de mots i expressions que ha escombrat aquest coi d’estàndard televisiu: D’aquí dalt estant sembla xic, però és molt gros [avui sentiríem: «Des d’aquí sembla petit, però és molt gran»]; És una biga molt grossa; no sé com la faran tenir [«És una biga molt gran; no sé com la faran aguantar», en versió TV3 2018].

I encara una colla de mots vius, expressius, que no tenim perdó de Déu de deixar perdre: Sempre els dic: «Aviseu abans, si voleu venir, que no tenim tiberi per a tanta gent.»; Per què les diu, aquestes ruqueries?; Aculaven el carro aquí; Amb la mossa encara t’hi pots entendre, però, noi, amb el fill…; Feia dies que no es veien i es van fer una gran arribada; També hi havies anat, a guardar vaques, no?…

En tinc dotzenes i dotzenes, encara, però no us vull atabalar. Perquè el propòsit de l’article no era d’atabalar-vos, sinó de consolar-me amb vosaltres. Això que em passa a mi, no us passa, també? Podríem fer l’esforç de pensar-hi una mica i mirar de difondre tot aquest tresor?

Si us plau, si us trobeu igual que jo, podríeu obrir el vostre, de tresor? Per què no m’escriviu i en parlem?

Molt agraït per endavant.


*Els noms són inventats.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.