‘Com cagalló per séquia’: les comparacions més iròniques del català
Un dels tresors de qualsevol llengua, probablement el més valuós, és la fraseologia, allò que anomenem ‘maneres de dir’. S’hi inclouen les frases fetes, les locucions, els modismes, els refranys… Si és tan important, la fraseologia, és perquè sol contenir expressions genuïnes que fan que una llengua es diferenciï de les altres.
Avui presentem un aplec fraseològic molt concret, que consta únicament de locucions comparatives, unides amb els nexes com i més (que). I de totes les locucions d’aquesta mena, n’he triat solament les que tenen un contingut més o menys irònic.
Fent la cerca he pogut comprovar que l’àrea del domini lingüístic que ha estat més productiva en aquest àmbit és el País Valencià. Per això moltes locucions les he extretes del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), una obra que de segur que té defectes (com també en té el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), però que té la virtut d’arreplegar moltíssimes locucions. Tanmateix, he consultat i aprofitat més eines, com ara el Diccionari de sinònims de frases fetes de Maria Teresa Espinal, la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies i el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Tots contenen centenars de frases fetes i refranys i són essencials per a recuperar aquesta part tan bella i essencial de la nostra llengua.
Per a aquest article, hem comptat amb l’ajut de tres col·laboradors esplèndids: els periodistes de VilaWeb Josep Albinyana i Pau Benavent i el filòleg Francesc Esteve, que m’han ajudat molt a no perdre’m enmig de la immensitat. Moltes gràcies a tots tres.
Les comparacions són un bon ajut a l’hora de fer descripcions, físiques i psicològiques. Per això no és estrany que n’hi hagi de referides a parts del cos —especialment si són parts prominents—, com ara tenir un cul com una panera. Tampoc no ens ha de sobtar que n’hàgim creat per remarcar els defectes físics. Vegeu, per exemple, totes les maneres de dir sord que conté el diccionari Alcover-Moll: sord com una campana, o com una caldera, o com una pedra, o com un roc, o com una perola, o com una maça, o com una tàpia, o com un terròs, o com un suro. I el DNV encara hi afegeix sord com una rella (la rella és la peça de ferro que s’enganxa a l’arada per fer els solcs a la terra). És clar que també tenim dites dedicades a òrgans que funcionen bé. Per exemple, quan escoltem amb atenció fem orelles com pàmpols o bé ulls com taronges.
I, sense moure’ns del físic de les persones, hi ha comparacions que ens parlen de positures, habituals o esporàdiques. Potser heu sentit dir que algú camina dret (o encarcarat) com un ciri, o com un pal. Al País Valencià és viva la comparació tieso com un orgue, que el DNV esmena amb la versió normativa i rectificada: tes com un argue (un argue és un torn vertical on s’enrotlla una corda; vegeu-ne el dibuix del diccionari Alcover-Moll).
També trobem qui-sap-les referències a la gana, com ara tenir (o passar, o patir) més fam que Garró, tan viva a les terres del sud; o menjar més que una revolta de riu, que en alguns altres indrets és menjar com un bou (o com una llima). I si passem gana, pot ésser per motius econòmics, és a dir, perquè estem més pelats que el cul d’una mona.
Si fem referència als trets psicològics, un dels camps en què germinen més comparacions és la demència. Al País Valencià és molt corrent de dir que algú està com una carabassa (o, simplement, que està carabassa), igual com en alguns altres indrets diuen que està com un llum, o com un llum de ganxo, o que li falta un bull com a les guixes…
També tenim comparacions per als espantats (com un ou entresuat), per als poc parladors (més eixut que l’espart) i per als no gaire fins (més bast que un forrellat de porquera); per als qui van de pressa (com el pet del dimoni) i els peresosos (més gos que un pont, més gandul que el jeure); per als garrepes (més agarrat que un xotis), per als qui causen molèsties (que donen més faena que un porc solt, o que una unça de cucs) i per als qui reclamen sempre la companyia d’algú (apegar-se com una llepassa, enganxar-se com una paparra, arrapar-se com una pitarra: trieu i remeneu). I encara, per als qui s’acaloren molt (més roig que un perdigot, o més vermell que un titot) i aquells a qui roda el cap (més marejat que un allioli). En fi, tots, en algun moment, hem actuat sense voluntat pròpia, portats per les circumstàncies o pels desigs d’altri; és quan passa això que diem que anem com cagalló per séquia.
En català tenim locucions per a situacions ben diverses. Per exemple, quan ens prenem les coses amb resignació, mirant de veure’n el costat bo, diem que val més això que una punyada a l’ull (o que una ensopegada). De vegades ens saturem i tenim dues opcions: o rebentem com una cigala o exclamem: «N’estic més fart que Mahoma de la cansalada».
Les coses ens poden anar bé: és quan tenim més sort que els que pengen; però també ens poden anar malament, tant que acaben com el ball de Torrent (o de Moixent, o de Parra) o com el rosari de l’aurora. De vegades ens escarrassem a canviar les coses i no ens en sortim. És aleshores que diem: «M’he quedat com fava, igual estic que estava.» Si no ens hi volem fer mala sang sempre podem trobar consol en aquella dita tan sàvia que ens diu que tot depèn de les circumstàncies: a voltes no és com a vegades.
En fi, avui potser ens hem distret, però segurament sense haver après res de nou, perquè tot això de les comparacions és més vell que la picor, o que anar a peu, o que cagar aponat (o ajupit), o que Matusalem…
Article publicat a VilaWeb el dia 5-9-2020
Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.