Article publicat a VilaWeb el 25 de maig de 2019
Demà hi haurà eleccions al Parlament de les Illes Balears, al Consell General d’Aran i als consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. També votarem els regidors i batlles del País Valencià, les Illes i el Principat i a tot el país llevat d’Andorra hi haurà eleccions al Parlament Europeu.
En dies com demà, els mitjans de comunicació fan ús d’un vocabulari específic, que molt sovint manca de precisió o de genuïnitat, o bé és periodísticament poc autocentrat. Hi trobem de tot: català de plàstic, calcs del castellà, verbs emprats amb un règim que no els correspon, expressions que denoten una visió hispanocèntrica de la realitat…
Vegem i comentem, tot seguit, una tria d’aquest repertori electoral:
Als Països Catalans, aquest mot designa avui dos conceptes: la corporació formada pel batlle i els regidors i també l’edifici on es reuneixen i fan feina. Per distingir-los, és bo de mantenir i difondre en el segon cas els termes tradicionals casa de la vila i casa de la ciutat. A Andorra, un municipi és una parròquia i tant la corporació municipal com la casa de la vila reben el nom de comú.
El nom alcalde és provinent de l’àrab alqāḍī, que vol dir ‘el jutge’. És per influència del castellà que el fem servir per designar el president d’una corporació municipal. Cal no arraconar el mot batlle (o batle), que antigament designava l’encarregat d’administrar justícia en una vila, però que va anar adquirint el significat de president d’un municipi. Coromines contraposa ‘l’antic castellanisme alcalde i el mot genuí batlle’ i recorda que batlle s’usa a les Balears, a tot el País Valencià, al Pallars i a Catalunya Nord. A Lleida i a Cervera un paer és un regidor, el batlle és anomenat paer en cap i la casa de la ciutat, paeria. Etimològicament, paer vol dir ‘guardador de la pau’ i a l’àrea de Lleida va passar a designar un membre del consell municipal. A Andorra, el batlle s’anomena cònsol major, el vice-batlle, cònsol menor i els regidors, consellers.
Així mateix cal refusar alcaldable (com presidenciable i mots semblants), un mot que no té cap tradició en català i que, a més, és format d’una manera estranya, irregular. En direm candidat (a batlle, a la batllia) o cap de llista.
Emprat abusivament per comptes de fer; l’hauríem de reservar per a contexts de connotació festiva o ritual.
El mot celebració molt sovint és superflu:
Verb, molt emprat en dies d’eleccions, que es fa servir abusivament en lloc de saber.
Les eleccions de demà a les Illes Balears i Pitiüses són unes eleccions ‘autonòmiques’ del punt de vista espanyol. Però si les observem amb una visió autocentrada són les eleccions més importants de les Illes. Així, doncs, més que eleccions autonòmiques caldria dir-ne, per exemple, eleccions de les Illes o eleccions al Parlament de les Illes Balears (que és el nom oficial, com veurem més endavant). A més, a cada illa s’elegeixen els representants propis, que formen el Consell Insular de Mallorca, el de Menorca, el d’Eivissa i el de Formentera.
Tothom sap què és una forquilla, no cal definir-ho. Fer servir aquesta paraula per designar la ‘variació entre dos valors extrems’ és inadequat. En català, en diem interval o ho expressem d’una altra manera (per exemple, unint els dos valors amb la preposició entre).
Cal no abusar d’aquest verb, que n’ha anat suplantant de més habituals, com ara créixer, pujar i apujar.
Segons el diccionari Alcover-Moll, aquest mot és un castellanisme. Com que Pompeu Fabra el va recollir, es va anar repetint en els diccionaris successius. Sens dubte, si volguéssim parlar amb propietat i genuïnitat n’hauríem de dir cèdula. Al costat, hi ha també butlleta, que té aquest mateix significat i sembla genuí.
És un verb generalment transitiu; repetim una paraula, una acció, un examen… Emprat intransitivament, vol dir ‘tornar a esdevenir-se un atac, una malaltia…’ o bé ‘prendre més d’un menjar’. L’hauríem d’evitar quan volem dir tornar a governar, tornar a presidir…
Com passa amb unes quantes paraules (pressupost, fruita, pluja i qui-sap-los més), aquest nom es pluralitza innecessàriament:
Hi ha una certa confusió sobre com anomenar el conjunt de les illes Balears i Pitiüses. És lògic, perquè tradicionalment els qui hi viuen no han hagut de referir-se sinó a la seva illa. Com que la majoria dels illencs fan l’article salat, diuen ses Illes, però si s’expressen formalment tots diuen o escriuen les Illes. Aquesta és la denominació que haurien de fer servir els no illencs (mai ses Illes), al costat de les Illes Balears, que forma part dels noms oficials (per exemple, Parlament de les Illes Balears). Així mateix, podem dir-ne les Balears, sempre amb article; evitem, doncs, els habitants de Balears, el govern de Balears…
El mètode emprat per a saber l’opinió i la intenció dels votants és anomenat sondeiga molts mitjans de comunicació. Els diccionaris donen prioritat al verb sondar(‘Tractar de penetrar les intencions o la manera de pensar d’algú’), però, alhora prioritzen sondeig d’opinió, en compte de sondatge d’opinió. Tanmateix, aquest és el terme més coherent i també el que ens vincula amb les llengües de l’entorn: l’occità (sondatge), el francès (sondage), l’italià (sondaggio), el portuguès (sondagem)…
Tothom sap que sumar vol dir ‘fer sumes’. Però, per influència del castellà, se n’ha eixamplat el significat innecessàriament. Vegem-ho en uns quants exemples:
Per una banda, com passava amb el mot resultat, es fa servir en plural inadequadament:
I per una altra s’empra erròniament com a sinònim de vot: