El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 21 d'abril de 2019

Salvarem els mots?

llengua

La castellanització de la llengua és perceptible en molts aspectes. Sens dubte, la fonètica és molt evident, com també ho és la gramatical, perquè és estructural. En canvi, sembla que en el terreny del lèxic sapiguem resistir més bé. Ho sembla.

En aquest camp, hi ha un fenomen subtil, un procés gradual, que podem definir així: entre dos sinònims ‘correctes’ —tots dos registrats al diccionari normatiu—, molta gent ha acabat triant-ne un i ha abandonat justament el que havia fet servir sempre. El que ha triat és el que s’assembla més al castellà i el que ha abandonat és el que no té cap corresponent formal en aquella llengua.

 Miro d’exemplificar-ho en aquest text:

Un bon dia vam començar a inclinar-nos en lloc de decantar-nos. Ens vam afartar de les coses i no ens en vam voler atipar més. Ens adonàvem amb freqüència que la gent exagerava i poc sovint ens semblava que en fes un gra massa. Aquells qui anaven escabellats ara ja els vèiem despentinats.

I avui, cada vegada més, fem les coses maquinalment i com més va menys volem fer-les d’esme. Quantes coses que lamentem i que poques que ens saben greu… Veiem moltes imatges horroroses i no gaires d’esgarrifoses. Quan tenim tard anem de pressa perquè ja no volem fer-ne via. I s’ha acabat això de gratar-se el cap: ara ens el rasquem. Sabem perfectament que el dia que els ferros es van començar a oxidar ja no es van rovellar més.

Potser ens hauríem de demanar si preferim la modernitat dels tirants o ens estimem més l’autenticitat dels elàstics. Si paga la pena d’usar tants utensiliso val més fer servir uns quants estris. Si és normal que les malalties ja no s’encomanin perquè totes es contagien

Vist això, podem prometre que intentarem fixar-nos-hi, una mica almenys; doncs sí: fóra bo, si més no, que miréssim de parar-hi esment.

En fi, hi ha qui pensa que són els joves, que ens han fet caure en la trampa de la degradació, però a mi no em sembla que en puguem responsabilitzar el jovent, d’haver-nos ficat en aquest parany. Pensem-hi bé i fem autocrítica. Perquè és el nostre problema. O potser, ben mirat, és problema nostre.

He aplegat centenars de mots com aquests en una pàgina web: #salvemelsmots.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. És per culpa de la manca de fermesa de molts catalanets, tant joves com grans, que ens fa claudicar davant de l’embat castellanitzador (descaradament violent o subtilment “democràtic” i “modern”), tant lingüístic com social, com polític, com…

  2. Un molt bon article. Et felicito. És cert, aquest procés de castellanització dels noms és una trista normalitat. També compta, opino jo, la influència de l’anglès (mànager en comptes de patrocionador, per exemple). Fins i tot, fem barbarismes amb la llengua. En fi, de moment és el destí. I espero que no sigui el final.

    Bon dia 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent