El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Coromines, Sales i el barcinocentrisme (2a corominada)

Hi ha un corpus literari molt interessant i ric que és la correspondència entre els intel·lectuals dels Països Catalans del segle XX. I dins aquest corpus, hi ocupen un lloc preeminent les lletres bescanviades entre el filòleg Joan Coromines i l’escriptor, traductor i editor Joan Sales.

Algun dia caldrà desmentir tòpics sobre el vessant lingüístic de Sales, que ha estat pintat interessadament com un precursor del català light. Llegint-ne els texts, ja n’hi hauria d’haver prou per a desmuntar aquesta visió. Avui, tanmateix, donarem la veu a Coromines.

En el llibre Llengua i Pàtria (Fundació Pere Coromines – Ara Llibres, 2017) podem llegir unes lletres magnífiques del mestre Coromines al deixeble Sales. És així, a parer meu, com s’ha d’interpretar aquesta correspondència sobre llengua, que comença ara fa poc més de seixanta anys, el dia 5 d’octubre de 1958, en una lletra extensa en què sucaria pa qualsevol  individu mínimament interessat pel català.

En aquest diàleg entre el mestre i l’alumne, Coromines és summament didàctic. S’endevina de seguida que considera Sales com un aprenent iniciat i avantatjat, que pot entendre lliçons complexes, reflexions subtils, missatges precisos.

Coromines, en aquest text, fa referència a una qüestió polèmica que preocupa el seu corresponsal: les «dificultats» de l’ortografia. Mira de donar-li entenent que pretendre canviar l’ortografia és una «idea insensata». I tot seguit s’esplaia a justificar-ho. Per centrar la qüestió, explica que una reforma d’aquesta mena té dos impediments «inherents» a la llengua.

En primer lloc, la riquesa fònica:

«La nostra llengua és molt més rica en sons que el castellà. Aquest no té més que cinc sons vocàlics i divuit sons consonàntics (parlo de sons i no de lletres): és una llengua d’una monotonia i d’una pobresa fonètica extremes. El català, en canvi, té vint-i-tres sons consonàntics diferents i té vuit vocals en lloc de les cinc castellanes. Ara bé com que català i castellà han d’expressar aquest nombre diferent de sons per mitjà del mateix nombre de lletres heretades del llatí, que no són en total més que vint-i-quatre (mentre que els nostres sons són trenta-un), salta als ulls que el català, per compensar aquest dèficit de l’alfabet llatí ha de recórrer indefugiblement a complicacions ortogràfiques que el castellà no necessita (per exemple el complicat sistema de s, ss i z).»

I en segon lloc, la riquesa dialectal. I en aquest punt escriu una lliçó magistral d’unitat de la llengua:

«Nosaltres tenim un sistema de dialectes diferenciat sobretot en qüestions de pronunciació, i aquests dialectes ens imposen encara moltes altres complicacions ortogràfiques inevitables […]. Sembla que el vostre amic Clarasó [1] proposaria de tirar al dret, riure’s dels dialectes i simplificar l’ortografia, tant si s’hi avenen els valencians etc. com si no: Barcelona, demogràficament més forta, s’imposaria als altres dialectes i els parlants d’aquests es resignarien a aquest llenguatge mig estranger per a ells, o si no, que ens abandonessin. Doncs és clar que ens abandonarien. […] I quin patriota es resignaria a reduir a poc més de la meitat el nombre de la gent que reconeixeria la nostra llengua com a pròpia? I quin patriota o quin escriptor conscient es resignaria a introduir un divorci radical entre la llengua literària del segle XX i la llengua dels Clàssics i de la Renaixença?»

Per il·lustrar aquesta reflexió, poc més endavant Coromines fa un exercici demostratiu que pot semblar una atzagaiada, però que és, en el fons, una crítica mordaç del barcinocentrisme lingüístic: tradueix uns versos del Canigó verdaguerià a «aquesta ortografia diguem-ne proletària» —com diu irònicament. Heus ací un petit fragment de l’exercici que proposa el mestre:

«Am suny jarmá lu conta da Sardanya,/ com aliga ca l alig acumpanya,/ daballa Tallaferru da Canigó um matí;/ be m sum fill da casá par la buscuria,/ cuan, al santiri mistica canturia,/ sa n entr a l armitatxa dabot da sam Martí.»

Coromines no proposa pas cap canvi de l’ortografia, però sí que gosa enumerar alguns aspectes que podrien servir per a simplificar-la sense comprometre la riquesa idiomàtica. Esmenta, per exemple, la l·l, la ç, la h i el canvi de la d i la g finals per t i c. Però admet que aquestes modificacions no servirien pas de gran cosa, perquè restaria encara el 90% de les «dificultats» ortogràfiques:

«Aquest deu per cent de guany no solament ajudaria molt poc a la gent de pocs estudis, sinó que ens costaria el tornar a caure en l’anarquia ortogràfica catastròfica dels anys noranta. Aquestes reformes les acceptaríem vós i jo si ens haguéssim begut el seny, i segurament les acceptarien algunes persones de menys cultura lingüística que vós i jo i uns quants més que aconseguíssim d’entabanar.»

Coromines era un savi amb un gran sentit de la utilitat i l’eficàcia, fonamentats en l’estudi acurat i pregon de la llengua. Era un savi prudent i per això —i perquè sabia que també era un savi prudent— pràcticament no va qüestionar ni contradir Fabra.

En fi, totes aquestes lliçons es poden resumir en una frase d’aquesta mateixa lletra:

«En tot el que sigui gramatical i ortogràfic s’ha d’anar amb peus de plom, caríssim Sales.»


[1] Segurament, l’escriptor Noel Clarasó, tal com ens diu Ramon Torrents.


També us pot interessar:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Vaig treballar uns anys amb en Sales (1978-1982), els últims de la seva vida. Tenia una devoció extraordinària per en Coromines (de tant en tant deia: “Demà vaig a dinar amb en Coromines!”), quasi la mateixa que per en Fabra, de qui ell (Sales) havia estat deixeble. Parlant de possibles descuits o qüestions discutides d’en Fabra, Sales solia dir: “Hem de pensar que en Fabra ho va resoldre gairebé tot, però no era el pare etern”.

    Fa uns quants anys (crec que el 1997), vaig obrir a Geocities una pàgina web dedicada a ell. La trobareu ampliada a http://www.lletres.net/sales/ , on hi ha fragments de la riquíssima correspondència amb Coromines.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llegides i triades, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent