La «carnadura» de la llengua (1a corominada)
Coromines i Vallcorba: el mestratge necessari
Hi ha un gran llibre que es diu Llengua i Pàtria, amb escrits de Joan Coromines. Conté discursos, articles i cartes, sobretot cartes, que tracten d’això: de la llengua i del país. Comentar aquests texts, amb citacions, serviria per a omplir dotzenes d’articles del Clot. Avui faig el primer.
L’octubre de l’any 1984, a la Universitat de València, Coromines va dictar una ponència en el cicle «Els Països Catalans: un debat obert», amb motiu dels XIII Premis Octubre. El títol de la conferència ja ho diu tot: «La unitat de la llengua com a fet científic». Com convindria que el llegissin els blaveros de dalt i de baix, aquest article… Potser amb un parell de paràgrafs en tindrien prou. De bon començament, ja diu:
«Es tracta d’observar els fets de la realitat, d’estudiar les coses de la vida, com són, sense disfressa, amb un gran respecte que desdenya èmfasis filosòfics. La unitat de la nostra llengua, en totes les terres on es parla, és un fet, que ningú no deixa de veure, si no hi vol cloure els ulls de la intel·ligència, mogut per prejudicis, cegues aversions o disfressa interessada.»
I poc després ho exemplifica d’aquesta manera tan plàstica:
«L’infant que ha après només de la mare, i dels companys de joc, el do del seu llenguatge, no arribarà a entendre les frases castellanes, italianes i tals, però si el traieu d’Alacant i el poseu al peu del Canigó, sense exercitar cap força, sense demanar aclariments, comprendrà tot el que li diguin; si de Carlet el feu pujar a Tous, si des de Lleida el dueu vint quilòmetres a ponent, ja no comprèn. Vet aquí el gran fet científic.»
I no parla tan sols de la unitat geogràfica, ans també de la temporal. I amb rotunditat:
«El valencià actual és purament i simplement la prolongació del català de Berenguer el Gran [s. XI-XII]? Sí, ja ho crec que ho és.»
Tot seguit atenua aquesta contundència i s’entreté en les influències. I ens il·lustra amb deixos de l’àrab i del mossàrab en el català de més amunt i de més avall. I sobretot, donant la importància precisa al lèxic i a la sintaxi i a la fonètica, ens duu a un punt molt interessant, a l’essència, a la «carnadura»:
«¿Quina importància té el fet que uns termes com “algeps” o “guix” o “rajola” o “almorzar” siguin romànics mossàrabs i estranys al llenguatge de Jaume el Conqueridor? No hi ha cosa més accidental i més giradissa que el lèxic, en una llengua. És el sistema de la llengua allò que en fa el teixit, la molla, l’essència. La pronunciació ja importa força més; i hi ha com una mena d’aparell de rellotgeria que és la flexió i és la sintaxi i és l’estructura fraseològica i semàntica (“la forma interna del llenguatge”): això és la carnadura de la llengua i això importa molt més.»
Llegint aquest text, no m’he pogut estar de pensar en el gramàtic Jaume Vallcorba i Rocosa, que va esmerçar tantes hores a estudiar justament la «carnadura» de la llengua, començant per la recerca i l’endreça rigorosa de l’ús recte dels verbs «ésser» i «estar», en què va restaurar, establir i propugnar un sistema que la llengua havia servat fins al segle XX.
Un dels molts aspectes que va estudiar Vallcorba fou el «lo» neutre.[1] Ell ens fa adonar que l’entrada d’aquest element desballesta estructures pròpies que s’havien mantingut inalterades de molts segles ençà. En les notes que hi dedica (aplegades al capítol VII del primer volum de l’Obra Completa, p. 278-289), parla de molts casos diferents de «lo» i dóna, per tant, solucions ben diverses.
Vegem uns quants exemples aportats per Vallcorba [2] d’estructures genuïnes que perillen per aquesta interferència, és a dir, per la invasió del «lo» neutre del castellà:
- Si s’incorporés prou, veuria la catifa de terra (Si s’incorporés *lo suficient).
- Tant com m’agrada dormir… (Amb *lo que m’agrada).
- Tan divertit que era, de jugar amb ell (Amb *lo divertit que era).
- Fes-ho tan bé com sàpigues (*lo més bé que sàpigues).
- Ho deixo estar perquè és tan difícil (per *lo difícil que és).
- Vine tan aviat com puguis (*lo més aviat possible).
- Fes-hi tant com puguis (tot *lo que puguis).
- No pot ser que cada ajuntament faci com vulgui (faci *lo que vulgui).
- No t’arribes a imaginar que desagradable que és (*lo desagradable que és).
- Sempre em fa la mateixa (*lo mateix).
- La d’avui, no la hi perdono (*Lo d’avui)
- Ara ve la bona (*lo bo).
- Digueu-hi la vostra (*lo que us sembli).
- Quina una te’n passa, ara? (Què és *lo que et passa, ara?).
- És el seu fort (És *lo seu).
- Aquest és el mal pitjor (Això és *lo pitjor).
- Que hi hagi tants casos de corrupció sí que és inadmissible [o «: això sí que és inadmissible»] (*Lo que és inadmissible és que hi hagi).
- La pitjor cosa que pot passar és que no obtinguin ni un regidor (*lo pitjor que pot passar).
- És la cosa més divertida del món (*lo més divertit).
- Les coses que em puguis dir, ja les sé (*Lo que em puguis dir).
- Parteix d’un error, amb la qual cosa el raonament no és vàlid (*amb lo qual).
- S’ha llevat de mala lluna, i per això l’esmorzar ha estat silenciós (*per lo qual).
- És aquesta reacció que fa que els ciutadans desconfiïn (*Lo que fa que els ciutadans desconfiïn és aquesta reacció).
- La lletjor el molesta (*Lo lleig).
- La complicació ve ara (*Lo complicat ve ara).
- Les afirmacions d’aquell grup no em van convèncer (*Lo afirmat per aquell grup).
- La veritat és que no m’agrada (*Lo cert és que).
- Convé de progressar de més fàcil a més difícil (de *lo més fàcil a lo més difícil).
- No sap distingir blanc de negre (*lo blanc de lo negre).
- Cal simplement discernir bo de dolent (discernir *lo bo de lo dolent).
- Passa que ara tot és més car (*Lo que passa).
- Em molesta sobretot que sigui tan poc puntual (*Lo que més em molesta és).
- Va ésser més divertit que no em pensava (més divertit de *lo que em pensava).
- Si molt convé ho encertes (*a lo millor).
- Tirant curt, érem dos-cents (Per *lo menys).
En aquests exemples, es veu ben clar com una estructura forana pot torpedinar no pas una sola solució tradicional, sinó moltes (l’ús del femení, frases amb cosa o fet, estructures com ara tan(t)… com, locucions genuïnes, etc.). Perdre aquests recursos és perdre tremp o —per a dir-ho com Coromines— deixar que minvi la carnadura de la llengua.
Ja fa un cert temps que veig texts —mig seriosos mig faceciosos— que defensen l’acceptació del «lo» en català. Amb el cor a la mà, crec que els autors d’aquests articles o bé no han estudiat prou el fenomen o bé consideren el català una causa perduda i volen ajudar-lo a «benmorir».
No sé si el català té els dies comptats o no. Sigui com sigui, no creieu que paga la pena de fer-hi alguna cosa?
Potser en les lliçons de Fabra, de Coromines, de Vallcorba… hi trobarem el camí.
[1] Hi ha un vessant molt «popular» de l’obra de Vallcorba, que convé de recordar i de reivindicar: les notes o lliçons breus. Parlo, sobretot, dels texts sobre llengua que publicà en el Bloc Maragall, el calendari de taula que tenia —i té—, en el revers de cada full, un breu escrit: un dia una recepta, un altre dia un poema, un altre un entreteniment, un altre una nota de llengua, etc. L’any 1978, quan ja feia catorze anys que els lectors havien pogut assaborir cada setmana una nota vallcorbina, l’editor del calendari, Miquel Arimany, en va fer una tria i les aplegà en un llibre: Punts essencials de català en lliçons breus. És d’aquesta obra que hem extret la lliçó d’avui. El llibre, avui descatalogat, fou inclòs en el primer volum de l’Obra gramatical i lingüística completa, a cura de Josep Ferrer i Lluís Marquet (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010).
[2] Dels exemples que presento, n’hi ha d’agafats directament de Vallcorba; n’hi ha d’apuntats directament en les converses que hi vam tenir, durant anys,un grup d’amics; n’hi ha d’apresos d’en Jem Cabanes —un altre deixeble de Vallcorba— i n’hi ha de nous, que m’han anat eixint.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
1. Veig que no hi ha cap exemple en què s’eviti el “lo” neutre catanyol amb “el”, que en textos formals bé pot funcionar, potser amb una mica d’ambigüitat (“el bell i el sinistre”). Diria que al francès i a l’italià, però, no els és pas cap problema.
En registres formals… o no: “el bo del cas”, “ço del meu”.
2. Un aspecte que segur que no han estudiat prou els qui propugnen adoptar aquest “lo” catanyol són les contraccions. Podrien admetre “lo meu”, però no podrien de cap manera evitar “del meu (de + lo)”, sense fer trampa.
Els parlants de variants que tenen “lo” com a masculí mai diran “de lo pare” ni “de lo millor”. Jo he sentit parlants de tarragoní, amb l’article “lo” viu i sistemàtic, que oralment el redueixen a “l” en contacte amb vocal anterior o posterior: “que’l”, “i’l”, i que per descomptat el contrauen amb les preposicions “a” i “de”, al marge que “lo” tingui valor masculí o neutre, indiferenciadament: “Ves, xiquet, cadascú es queixa del seu!”.