El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

El nou model lingüístic no resoldrà el problema

El nou ‘Model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya’ és una defensa del bilingüisme, aquesta fal·làcia que pretén fer creure que Catalunya ‘té’ dues llengües i que aquesta situació s’ha de mantenir perquè ens enriqueix, ens agermana i ens allarga la vida. Tot i que el document diu que el català és ‘llengua pròpia’, en el fons considera que ho són tant el català com el castellà. La insistència constant a anomenar llengües ‘estrangeres’ totes aquelles que no són ‘oficials’ és una manera d’acotar el cap a la legalitat del règim del 78. Són ‘estrangers’ l’amazic, el mandarí o l’àrab, però el castellà no. El bilingüisme no es toca.

«Aquest és el punt de partença del nou model: eixir de l’institut sabent-se expressar en català i castellà, en castellà i català. I aquest és també el punt d’arribada»

A les primeres pàgines ja es deixa clar que l’escola s’ha acomodat a aquest objectiu i que el continuarà servint: ‘Actualment, després de més de 40 anys d’aplicació d’aquest model educatiu, les noves generacions de ciutadans de Catalunya, quan acaben l’ensenyament obligatori, estan en condicions d’expressar-se, tant oralment com per escrit, en les dues llengües oficials’ (p. 9). I a la pàgina següent: ‘Es pot dir que l’escola, a Catalunya, ha aconseguit bilingüitzar el conjunt de la població que hi ha passat’ (p. 10). Fins i tot quan es torna a proposar la immersió no és pas perquè el català acabi essent la llengua predominant en la societat, sinó simplement per ‘compensar’ la presència aclaparadora del castellà (p. 10). Ah, i que ningú no pateixi per la supervivència del castellà: ‘El coneixement de la llengua catalana […] no ha significat en cap cas que el coneixement del castellà hagi disminuït’ (p. 9).

Aquest, doncs, és el punt de partença del nou model: eixir de l’institut sabent-se expressar en català i castellà, en castellà i català. I aquest és també el punt d’arribada, amb uns afegits molt encomiables, per exemple, tenir coneixements més sòlids de llengües ‘estrangeres’ i haver adquirit sensibilitat i respecte per totes les llengües d’ús del Principat. Uns objectius justificats i vestits amb estudis seriosos i bibliografia a balquena, però que seran fum si no s’hi esmercen diners (en planificació, en formació i en sous de professionals).

La primera cosa a objectar és el propòsit fonamental: hem de voler consolidar una ‘societat bilingüe’? Sembla estrany que un filòleg de formació consistent com és Josep Bargalló contribueixi a amagar la realitat: les societats bilingües no existeixen, perquè la tensió entre dues llengües en contacte sempre es resol a favor de l’una o de l’altra. Fa anys que la sociolingüística hi insisteix: si ‘s’actua’ adequadament, la llengua feble es pot arribar a ‘normalitzar’ (restaurar-se com a llengua pròpia i predominant); si no ‘s’actua’ adequadament, la forta s’imposa i fa desaparèixer la feble. Sortim al carrer, parem l’orella i de seguida deduirem si caminem cap a la normalització o cap a la substitució.

Però bé, siguem càndids i imaginem que és possible aquesta convivència equilibrada en pau i harmonia entre dues llengües. ‘Les noves generacions estan en condicions d’expressar-se […], tant oralment com per escrit, en les dues llengües oficials’, diu el document. Vejam: qui pot sostenir aquesta afirmació sense enrojolar-se? Qui es pot empassar que tots els alumnes de la nostra escola s’acaben expressant tan bé en català com en castellà? Deixeu-me ésser políticament incorrecte per a proposar-vos una prova: comparem el castellà de Marta Rovira amb el català de Gabriel Rufián. Ella –que va estudiar tan sols tres hores de castellà cada setmana fins a divuit anys– sap expressar-se en castellà amb fluïdesa, ni que sigui fent aquelles eles i aquells enllaços sonors que treuen de polleguera la Brunete; ell –que figura que va estudiar pràcticament totes les hores en català– gasta una llengua farcida d’interferències fonètiques, gramaticals i lèxico-semàntiques, impossible d’entendre si no saps castellà. Aquesta és la realitat. Més ben dit, una part de la realitat. La realitat és que nombrosos alumnes surten de l’institut sense saber parlar gairebé la llengua del país. La realitat és que si una professora diu ‘pair’ en una classe de tercer d’ESO hi ha alumnes que arrufen el front perquè no l’entenen. La realitat és que en moltes aules als pronoms adverbials ja els han cantat les absoltes. La realitat és que qualsevol professor que vulgui fer servir recursos d’internet (de films a programes científics divulgatius) haurà de recórrer al castellà massa sovint —i això són més hores en castellà que no consten a l’horari…

«No podem eludir fets tan greus com ara les deficiències lingüístiques de molts mestres joves  Ni que la inspecció educativa s’acluca d’ulls quan un director d’institut li notifica que un professor no compleix l’obligació de fer les classes en català. Ni que a les oposicions de secundària es bandeja l’exigència d’expressar-se en català correctament…»

I ara ens arriba un ‘nou model’ que fa el sord a aquesta realitat. Dit d’una altra manera, sembla que per a elaborar aquest nou model no s’hagin tingut en compte els (mals) resultats del vell ni les causes d’aquests resultats. Perquè no podem eludir fets tan greus com ara les deficiències lingüístiques de molts mestres joves (els mestres que ensenyen llengua als nostres fills i néts), tal com exposava en un article la professora Mònica Barrieras. Ni que la inspecció educativa s’acluca d’ulls quan un director d’institut li notifica que un professor no compleix l’obligació de fer les classes en català. Ni que a les oposicions de secundària es bandeja l’exigència d’expressar-se en català correctament… Potser totes aquestes ‘anomalies’ s’havien d’haver corregit si volíem que aquest nou model fos creïble.

Per una altra banda, el document conté paràgrafs inquietants: pel contingut, per la redacció o per totes dues coses. Hi ha un apartat titulat ‘L’ús vehicular del castellà amb alumnat de llengua inicial catalana, en entorns de catalanització plena’ (p. 30-31). Amb aquest títol, ja sabem que ens hi explicaran un conte de fades: que hi ha uns indrets endarrerits on els nens acaben l’ESO sense dominar el castellà i que aquest model els farà sortir de la ignorància amb més hores en castellà —i menys en català, són faves comptades— per compensar els perills de la ‘catalanització plena’ de l’entorn. (Conseller, no vull que m’expliqueu on hi ha ‘catalanització plena’ perquè sabeu que això és una invenció. Si us plau, suprimiu aquest paràgraf: és insultant. No ens masegueu més per aquesta dèria d’eixamplar la base.)

Però la més bona és que, sorprenentment, aquest apartat no se centra pas en els ‘entorns de catalanització plena’, com ens prometia el títol, sinó a l’inrevés: en els indrets de castellanització predominant. I és ací on diu: ‘En aquesta situació [en què el castellà és molt majoritari], el castellà s’ha d’ensenyar com a llengua primera dels alumnes, ja que la portaran de casa i de l’entorn. Caldrà, però, que l’escola aprofundeixi en els registres formals de la llengua [castellana] i que sàpiga valorar la diversitat, cada cop més present al nostre país, d’aquesta llengua (especialment amb parlants que provenen de l’Amèrica llatina).’ A què treuen cap, aquestes consideracions? És, simplement, un paràgraf —entaforat on no toca— per a donar peixet a la immigració sud-americana? I encara més: ja és cas que parlem de la varietat del castellà i no fem ni un trist esment dels Països Catalans ni de la necessitat d’entendre i valorar les variants geogràfiques del català. Un descuit ben significatiu.

«Ens volen fer creure que no hi ha cap llei que digui que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari és el català. I tant, si hi és: la llei d’educació de Catalunya diu, explícitament: ‘El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.’»

L’altre paràgraf que ens hauria de fer esbatanar els ulls és aquest (p. 13): ‘Les llengües curriculars (català, castellà i estrangeres) es tracten com a llengües d’aprenentatge i com a vehiculadores de continguts durant el temps lectiu i el temps escolar d’acord amb els projectes lingüístics de cada centre.’ Retinguem això: el castellà (també), llengua vehiculadora de continguts d’acord amb la decisió de cada centre. I ara pensem en una escola de l’àrea de Barcelona amb molts alumnes nascuts a la Xina, al Magrib o a l’Europa de l’Est. I pensem en un equip directiu poc sensible a la necessitat de salvar la vida del català i molt sensible a la realitat de l’entorn immediat; un equip directiu que pensa que perquè els alumnes ‘estrangers’ es puguin integrar fàcilment al barri els serà molt més útil el castellà que no el català. Si és la direcció que decideix com es reparteixen les hores, cap on creieu que es decantarà? Sincerament, calia escriure-ho, això?

Finalment, m’agradaria desmentir dues cantarelles que he llegit aquests dies, fins i tot dites pel conseller. La primera és que no hi ha cap llei que digui que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari és el català. I tant, si hi és: la llei d’educació de Catalunya (títol II, art. 11) diu, explícitament: ‘El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.’

La segona tergiversació és que el Departament d’Ensenyament no té un cos d’inspectors. Tots els inspectors que visiten els nostres centres educatius són, com qualsevol mestre o professor, funcionaris dependents de la Generalitat: examinats, coordinats, avaluats i pagats pel Departament d’Ensenyament. Concretament, depenen de la Subdirecció General de la Inspecció d’Educació, que té una pàgina web on se n’especifiquen les funcions. Per tant, no hi ha excuses: si els inspectors, fins ara, no han actuat en els casos d’incompliment de la llei és perquè el departament no ho ha volgut. És una qüestió de coratge, no pas d’impediment estructural.

«No cal fer més documents, conseller. És l’hora d’actuar»

Com a ciutadà que ha lluitat i lluita per tenir un país normal, m’agradaria veure un govern que no fa gests de cara a la galeria, sinó que malda per protegir la llengua pròpia; que actua per aturar el drama actual, concentrat a les àrees de Barcelona i Tarragona, sobretot, on milers i milers d’alumnes acaben l’escolaritat sense saber parlar català, perquè només l’han après passivament, perquè no l’han sentit ni al pati ni al menjador, perquè a classe el professor no els ha exigit que el parlessin, perquè moltes vegades fins i tot el professor (contravenint la norma que diu quina és la llengua vehicular) fa les classes en castellà.

No cal fer més documents. És l’hora d’actuar.

Jordi Badia i Pujol (@jbadia16)
filòleg i professor d’ensenyament secundari en excedència


També us pot interessar:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Lúcid, clar i contundent, Jordi.
    Això ens ha passat per haver-nosdeixat ocupar, per tolerar com si fossin normals, aquesta munió de papanates de la pedagofarsa del gomet. Ara els tenim instal.lats i manant.
    Si fem la república, tindrem una feinada per endreçar el país i els centres d”ensenyament!
    Salut i abraçades!

  2. Totalment d’acord, el projecte del Conseller Bargalló està més en la linia política d’ERC d’ampliar la seva base de votants cap els castellanoparlants que no pas la professional de reforçar la nostra llengua, menaçada per les nombroses TVs i ràdios espanyoles que superen per 10 a 1 o per 20 a, 1 les catalanes. És un document amb tuf marcadament electoral, la llàstima és que alguns votants d’ERC no se’n adonin de l’atac a la nostra llengua.

    l’exemple de Marta Rovira front Gabriel Rufian és boníssim i evidència la realitat de que no s’està complint l’actual llei lingüística.

    Per tant abans de fer invents Sr. Bargalló, es pot passar pels patis de les escoles i escoltar en què es parla, i veurà el fracàs del Departament de Cultura per no aplicar la llei actual.
    El seu projecte podria ser plantejat en una Catalunya independent on l’idioma central és el català, però ni de lluny ara.

    I parlo com nascut castellanoparlant, que no va anar mai a una escola d’immersió lingüística perquè no hi havia, i que ha après a llegir i escriure (de vegades molt millor que nascuts catalans) per voluntat pròpia i respecte a la cultura que em va acollir fa un anys.

  3. Quanta raó que tens!!. Treballo en un camp d’aprenentatge on rebem alumnes d’arreu de Catalunya i per tant podem constatar amb escreix la situació actual del català: desvirtuat del tot i amb un domini del castellà com a llengua de comunicació habitual entre els alumnes.

  4. Exce·lent article! Molt aclaridor. Moltes gràcies! Obrim els ulls d’una vegada i recordem això cada dia que travessem la portà de l’escola i cada cop que anem a votar, Aquesta és la nostra força.

  5. Un article fantàstic. Com que no hi puc afegir res més, comentaré un detall de la meva experiència.

    A parer meu, tenim un problema molt greu que és que ens han educat per defugir el conflicte (probablement són rèmores d’una època en què no resignar-se sempre a tot podia comportar la mort).

    Jo vaig anar a col·legi a un indret dels que aquests barruts en diuen “de catalanització plena” (quines penques, dir que hi ha zones així). Doncs resulta que, a secundària, hi havia una mestra terrible que ens odiava (el sentiment era correspost, tothom la detestava, fins i tot els altres mestres). Les males llengües deien que l’havien cardada fora d’un col·legi de Barcelona i que el Departament d’Ensenyament l’havia recol·locada al nostre col·legi, perquè era estrany que vingués cada dia expressament de Barcelona a una vila del Gironès.

    Era el típic espècimen de nyega inadaptada que vivia a Catalunya de tota la vida però que no deia mai ni un bon dia en català. Ens feia classes de castellà i de francès… també en castellà! I a cada ocasió que tenia pronunciava malament els noms catalans (ves per on, poc que tenia pas problemes de pronúncia amb el francès) i ens feia comentaris despectius perquè no estàvem prou castellanitzats pel seu gust, com el gos que va marcant terreny amb una pixaradeta a cada cantonada. No sabeu la ràbia que em feia cada vegada que em cridava “Txíspert”, pronunciat així per tocar els nassos! També recordo un parell de vegades que em va voler humiliar perquè se’m va escapar una “catalanada” parlant en castellà (sí, la mateixa que amb prou feines sabia articular una frase en català). I el més bèstia de tot va ser una vegada que va llençar un estoig ple amb tota la mala llet del món cap al cap d’un nen a qui tenia especial mania perquè portava un pin d’una estelada a la motxilla.

    Doncs bé, tot això ho comento perquè els pares eren conscients del problema i no hi va haver mai ningú disposat a enfrontar-s’hi. Alguna vegada que els alumnes vam mirar de fer-nos respectar, encara ens va tocar el rebre perquè la resta de mestres no es van atrevir a llevar-li autoritat (tot i que en privat uns quants ens donessin la raó) i els pares només ens van dir que “les coses són com són” i “no s’hi pot fer res” (o, com dirien els nens de zones que no són de catalanització plena, *”és ho que hi ha”).

    Si molts pares s’impliquessin més en l’educació dels fills i fessin respectar els seus drets lingüístics fins al punt de crear un conflicte que el Departament d’Ensenyament no pogués menystenir, probablement els col·legis no serien plens de mestres que no respecten el català, car s’haurien d’amagar pels racons enlloc d’anar castellanitzant mainada, i la immersió no seria una farsa tan grossa. I potser encara podríem salvar la nostra llengua i tot.

  6. Sóc docent i treballo al CdA Els Monestirs del Cister, servei educatiu situat al terme de l’Espluga de Francolí.
    Sóc de Valls, ciutat on visc.
    La nostra tasca consisteix a atendre alumnes de tot el territori català que sol·liciten de venir a fer una estada amb la finalitat d’aprendre continguts curriculars aprofitant l’entorn. Per tant, podem copsar de primera mà l’estat de la llengua catalana i és de fer patir. La majoria d’alumnes es comuniquen entre ells en castellà, parlen un català molt pobre fins i tot alumnes catalanoparlants: pobresa de vocabulari, castellanismes a dojo, inexistència dels pronoms febles, ús del reflexiu quan no toca per influència del castellà…
    Hi ha docents que els acompanyen —sobretot els més joves— que també són d’aquesta corda.
    Fins i tot n’hi ha que es dirigeixen als seus alumnes en castellà.
    Els alumnes fan estada en un alberg on el personal de cuina que els atén només parla castellà (la majoria).
    Per tant, ara no sé que s’empatollen aquests d’ensenyament: o són uns inconscients o van a buscar més vots —de sectors que no els votaran mai.
    I no pensen en la llengua.
    Sembla estrany que aquest conseller sigui filòleg i hagi estat professor!
    Posem-nos les piles i frenem aquest despropòsit.
    Moltes gràcies per la reflexió que has fet: ja l’he feta córrer.

  7. He comprovat que en els casos en què l’escolaritat basada en la immersió ha aconseguit que els alumnes tinguin la capacitat d’expressar-se correctament en català, és a dir, que qui no sàpiga que no són provinents de famílies castellanoparlants no se n’adoni a causa del seu bon nivell de pronúncia i d’un vocabulari suficient, no solen adoptar el català com a llengua usual amb els seus fills o entre ells quan són fora de l’àmbit escolar.
    Possiblement ho fan a la feina o socialment quan les circumstàncies ho demanen. I si algú hagués fet parella amb una persona de parla catalana també ho faria amb els fills.
    Vull dir que l’escola, ella sola, ni que sigui el millor model d’escola en aquest sentit , no resol el problema. L’escola pot donar l’eina més acurada, però no assegura per ella mateixa que la llengua d’us sigui el català.
    He estat la mestra dels primers grups d’immersió, que, pel fet de ser els primers, es van fer amb tota cura, vigilància, bon assessorament i molta il·lusió.
    Han sortit de l’escola amb un bon nivell , però ara entre ells (ara tenen 40 anys) quan es comuniquen no utilitzen el català. Sí que ho fan quan es comuniquen amb una persona que els parla català.
    Els que conec parlen als seus fills en castellà.
    L’escola pot donar un bon nivell, cosa que no sempre fa, principalment a la secundària, però no n’assegura l’ús. No sé qui ho pot fer. Deixar d’ensenyar el castellà a l’escola tampoc no ho aconseguiria.

    Teresa Reverter Bigas
    mestra d’immersió amb el grup que va començar P4 el 1982

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent