Al meu primer nét, en Roc (21-2-2018)
Arribes i tot és un esclat.
Agombolat en mans amatents.
Arribes net i blanc i serè.
I trontolla el món.
L’olor de pau pertot.
La serenor del rostre.
La debilesa que tot ho captiva.
Arribes fràgil com un roc.
I tot és un esclat.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Preciós, m’agrada molt.
Moltes gràcies, Núria!
Felicitacions, Jordi!
Moltes gràcies, Vicenç!
Per molts anys avi. M’ha agradat l’oxímoron “fràgil com un roc”, tot i que ben pensat no n’és tant, d’oxímoron. Els nadons ben cert que arriben amb necessitat de cura contínua dels pares, però aquesta fragilitat és alhora la seva força: són el catalitzador de sentiments, emocions… tan potents, que ho transmuten tot al seu entorn.
Gràcies, Rafel.
I gràcies també per aquest «per molts anys» que hauria d’ésser general i ha retrocedit tant. Algun dia n’haurem de parlar al Clot de les Ànimes.
Per molts anys , a tota la família.
Gràcies, Dolors!
Enhorabona, Jordi, per aquest nét que segur que serà l’alegria central de la família per una bona temporada. Esperem que ja pugui viure a un país lliure i tengui una llengua normal. I deliciosos, els versos!
Moltes mercès, Jaume. Esperem que es complesqui tot això que dius!
FELICITATS, pel nou títol d’avi.
Una abraçada molt gran
Moltes gràcies, Concepció. Dilluns el podré agafar als braços, finalment!
Una abraçada.
JB
Hola Jordi; ara que ja has conegut el teu net, t’incloc un poema que vaig escriure mentre jo el contemplava i l’estimava:
Neu, tranquil·la
al Roc
Quina senzillesa tot plegat
en la llum de la tarda contemplo
el teu descans després la mamada,
les Mares a dalt reposen
i tu, dorms als meus peus.
Llum que et dóna nous colors a descobrir
les manetes: ran de nas una, ran d’orella l’altre
et fan sentir relaxat i segur,
abrigat dins la senalleta mentre a fora,
la neu va cobrint el teu país i, el meu.
La neu, tranquil·la, ha protegit
i ha pintat de blanc, ambdós països
els cors s’han obert
per estimar la teva nova vida
com un fet màgic i meravellós.
Molt a poc a poc, vindran nous moments
i desitjo de tot cor sàpigues viure
tranquil·lament com la neu,
el teu cor petit aprengui estimar,
com ara mateix el meu t’estima.
F. Vives; 27 de febrer de 2018