El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Fer morir a pessics (frases fetes de campanya)

«Els volen fer morir a pessics.» Això ho va dir espontàniament ma mare quan va saber que l’estat espanyol mantindria engarjolats quatre homes bons, que no han comès cap delicte, com sap tothom. És curiosa, l’estructura de la frase feta: no diu «matar», que faria pensar en una acció ràpida, expeditiva, sinó «fer morir», que casa perfectament (i cruelment) amb la idea de tortura lenta. Si n’és de sàvia, la llengua.

En Salvador Cardús deia no fa pas gaire que tot això que veiem són els últims espeternecs de l’estat espanyol. És enganyosa la forma d’aquest mot, espeternec. No s’entén d’on ve si no hi fem un canvi de consonants (metàtesi, en diuen els filòlegs) i el retornem a l’original espernetec; aleshores es veu més clar que deriva de perna, ‘cama’. Els darrers espeternecs, o espernetecs (o espernecs o espernegades, com en diem a Callús), és a dir, les convulsions agòniques d’aquest estat que encara ens domina.

No ho tenim en compte, perquè ara pensem, sobretot, en nosaltres, en la nostra gent. Però certament l’invent del règim del 78 aviat podria fer la fi del Cagaelàstics. Ells i nosaltres ens ho juguem tot, una altra vegada, el 21 de desembre, d’ací a quinze dies justos. I perilla més que sigui el projecte espanyol, que acabi com el rosari de l’aurora, que no pas el nostre. Fa de mal dir, però és difícil que perdem, si perdre vol dir recular en nombre de vots. Ara, també pot ésser que no acabem de guanyar, segons que diuen les enquestes. Es veu que els independentistes i els no independentistes anem frec a frec i que, com el 27-S, acabarem tants a tants.

Sí que sembla clar que el bloc del 155 fracassarà. Tan somrients que els veus aquests dies, cridant, amenaçant, fent escarafalls, ballant i tot, alguns. Podria passar que tinguessin un goig sense alegria. Es podrien ben trobar amb allò de més dura serà la caiguda (títol d’un film del 1956), aquella mena d’amenaça que va aparèixer com a tema d’un document judicial de l’Audiència espanyola. És com dir vés fent, ja t’ho trobaràs… Aquesta és la gentil manera de convidar dialogar que té l’estat espanyol.

Per això no és gens estrany que a les Espanyes hagi fet forrolla aquest agressiu «a por ellos». Potser us demaneu com ho hauríem de traduir, això, al català. No m’hi capficaria pas gaire. És un lema tan seu! Tan propi dels que s’anomenen no nacionalistes… El van encunyar per animar la selecció de futbol llur, i ara, com una extensió, l’apliquen a la política. Nosaltres també n’havíem tingut un, de lema de guerra: «Desperta, ferro!», el crit dels almogàvers al segle XIII. I d’ací sembla que ve el nostre tocar ferro (millor que no pas tocar fusta, com ens recordava Eugeni S. Reig). Però ara, en aquest temps d’anants i vinents, de caminar endavant i cul arrere, els nostres lemes són per a reclamar necessitats bàsiques: llibertat, justícia, retorn dels polítics exiliats, excarcerció dels dirigents…

N’hi ha que ens diuen que tots aquests anys hem fet volar coloms. Ja en parlarem. Si el dia 21 millorem el resultat del 2015, potser encara no podrem cantar victòria, però sens dubte serem molt més a prop de la nostra llibertat. Ja hi tindrem el peu al coll.

Si no avancem, haurem d’aturar-nos i pensar què fem, perquè no es pot pas fer entrar el clau per la cabota. Ara, no ens hauríem pas de desesperar, tampoc. Sempre hem dit que els catalans, de les pedres en fem pans. Per tant, haurem de fer el cor fort. Potser no tindrem cap més remei que refiar-nos dels comuns, per més que tots sapiguem que en la qüestió de la independència no paren ni desparen o no bufen ni encenen o no pengen ni despengen… digueu-ho com vulgueu (us confesso que m’agraden més aquestes expressions que no pas això de ni carn ni peix i, encara menys, la puta i la Ramoneta).

Sigui com sigui, haurem de prendre paciència i resistir. Si més no, de segur que aviat superarem això de l’article 155 de la constitució espanyola, imposat peti qui petisi no de grat per força, tant si vols com si no vols. Perquè aquesta constitució espanyola, més que una carta magna, sembla la llei de l’embutA Espanya, com es pot veure, la història es repeteix. Això que vivim ara és més vell que anar a peu (o que cagar arrupit: ja no cal que siguem tan fins, ara que ens acostem al final de l’article). En Serafí Pitarra ja ens en parlava, del 155, sinó que en aquell temps era l’article 26:

«Diu l’article vint-i-sis
que en un cas de compromís
el govern té atribucions
per passar-se pels collons
totes les lleis del país.»

I el gran Josep Maria de Sagarra va fer-hi també la seva aportació, amb un poema titulat «El nostre avantprojecte de constitució» (recollit per Lluís Permanyer en el llibre Poemes satírics). Vegem-ne, per a acabar, dues estrofes, la segona clarament inspirada en Pitarra:

«Títol III. Drets i deures dels espanyols

Els d’amanir amb sal i pebre
i els de menjar bacallà,
i tothom té el dret de rebre
i té el deure de callar.

[…]

Títol V. Del Govern

Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.»

@jbadia16


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent