On estan les paperetes, Piolín?

Que la riuada no s’endugui la llengua

Quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó que diu «On estan les paperetes?», vaig entendre que la cantaven en castellà. Era aquell diumenge tan divertit, a Valls, on els civils van acabar colgats de flors, victorejats i acomiadats amb el «Passi-ho bé» de la Trinca.

Però no la cantaven pas en castellà, no. Els catalans no tenim cap mirament a traduir del castellà al catanyol. Per fer quadrar les síl·labes del text amb les notes de la cançó, canviem «Dónde» per «On» i avall que fa baixada. Doncs, no, perdoneu-me: en un català mínimament decent i ben parlat, això no va. És a dir, «estar» en castellà té un ús diferent de «estar» en català. I si ho perdem de vista desnaturalitzem la llengua. Ara vós sou a casa vostra, o sou a la parada de l’autobús o sou davant l’ordinador. I en tots aquests casos, en castellà, es diu «estar». En català, la mera localització, sense cap més informació, s’expressa amb el verb ésser (o ser). En canvi, sí que diem estar quan indiquem una durada quantificada d’aquesta presència: «Vaig estar dues hores al mercat» (en contrast amb «Era al mercat i no semblava que se’n volgués moure»).

Després tenim les famoses «paperetes». Si ja teniu una certa edat, de segur que recordeu que abans no en dèiem pas paperetes, sinó papeletes. Fins i tot en sentit figurat: «Quina papeleta que t’ha tocat, noia!» I, sense haver de barrinar gaire, s’entén per què ho dèiem així: ho dèiem així perquè és un mot castellà. Un mot que hem camuflat amb un canvi cosmètic: així com de papel es fa papeleta, doncs de paper fem papereta. Imita i no et compliquis la vida. El diccionari Alcover-Moll ho diu ben clar: «papereta (castellanisme, i més castellana encara la forma papeleta, que és més usual en el llenguatge parlat)». La forma que ens proposa el diccionari és la tradicional: cèdula. Però el cas és que aquesta papereta va entrar en el diccionari de Pompeu Fabra i es va anar repetint en els diccionaris successius. Ara, sens dubte, si volguéssim parlar amb propietat i genuïnitat n’hauríem de dir cèdula. Al costat —o potser entremig, com un pas intermedi cap a la recuperació— hi ha també butlleta, que té aquest mateix significat i sembla genuí.

I la darrera incorporació de la campanya del referèndum ha estat el famós Piolín del vaixell dels policies espanyols. Un diari o una televisió seriosos han de dir-ne Piolín? Això tindria justificació si aquest personatge es digués realment així. Però resulta que no. Aquell pollet entremaliat, amic i enemic alhora del «gatet bufonet», el gat Silvestre, va néixer amb el nom anglès Tweety. I què vol dir tweety? Doncs és un diminutiu de tweet, que significa ‘piulet’.

Moltes llengües l’han traduït sense allunyar-se del significat original: francès Titi, italià Titti, portuguès Piu-Piu… En català, la traducció que en va fer TV3 és Piuet, i així consta tant al llibre d’estil de TV3 com a la Viquipèdia. Però Piuet és una traducció barcelonina —centralista, diguem-ne—, perquè menysté el fet que piu, tant al País Valencià com a les Illes, és un terme col·loquial que significa ‘penis’. A parer meu, no és, doncs, un nom gens adequat per a anomenar un personatge de dibuixos animats. Entre l’espanyol Piolín i el dissortat Piuet, potser hi hauria la possibilitat de rebatejar-lo amb el nom de Piulet, un terme que ja existeix i que no sona malament. També s’hauria pogut deixar el nom en anglès, tal com fan els alemanys i els neerlandesos, per exemple.

Però dir-ne Piolín —a parer meu— és un acte submissió al castellà. És, d’alguna manera, admetre allò que deia en Suárez en sortint del franquisme: que el català era útil per a anar per casa, però que no servia per a tot. Us imagineu, per exemple, que renunciéssim a dir Follet Tortuga perquè a la Bola de drac en castellà ho diuen d’una altra manera?; o bé que del casquet volador d’en Doraemon en diguéssim gorrocóptero, que és el terme que se sent en la versió espanyola?

I què ho fa que tants mitjans han sucumbit al Piolín? La raó és la de sempre: «És que si no ho diem així no ho entén ningú.» Aquesta cantarella és una mica suada. Si sempre ens haguéssim mogut per aquestes raons encara diríem bocadillo, pastel, menos, ordenador, sello...

I si ens comencéssim a estimar una mica més?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

8 pensaments a “On estan les paperetes, Piolín?

  1. Totalment d’acord en tot el que ens dius avui!. I, principalment, en la proposta de “piulet”, molt apropiat segons les difinicions de diversos diccionaris (“Crit dels pollets o de l’ocell que piula”) i molt popular i extens per ací baix al País Valencià (on, efectivament, “piuet” provocaria confusions hilarants…
    Per als enamorats –i preocupats– per la nostra llengua és un plaer i una guaridora medicina llegir El Clot de les Ànimes: moltíssimes gràcies!

  2. A propòsit del “Passi-ho bé”, ja que t’hi refereixes.
    Una autèntica raresa, veient les lletres actuals de cançons, perquè mètricament està ben composta!, d’acord amb la pronunciació genuïna de les síl·labes en català.
    Però, ai las!, els autors i cantants mateix (i tothom, no cal dir), desaprofiten aquesta preciosa raresa i l’esguerren.
    Perquè la pronunciació intuïtiva, espontània, generalitzada ja s’ha desvirtuat tant que, en lloc de fer coincidir mètrica textual i musical, per tal de poder dir “grà-cyes” d’acord amb la pronunciació castellana dels diftongs creixents, hom prefereix haver de repetir grotescament una síl·laba: “grà-a-cyes”.
    Cosa del tot innecessària si la cançoneta fos cantada en el català normal en què va ser composta:
    “i mol-tes grà-ci-es”.

    Un parell més d’exemples semblants:
    “pot-sér qu·a-vúi no·m su-ï-ci-di”, cantada en canvi:
    “pút-ser qu·á-vui no·m SUI-ci-di”
    (Sopa de Cabra, “L’Empordà”)
    i
    “per art de mà-gi-a”, cantada en canvi:
    “per art de mà-A-gya”
    (Lax’n’Busto, “Que boig, el món”)

    La immensa majoria de lletres actuals, de tota manera, ja estan mal compostes d’entrada, i obliguen a ser cantades diftongant a la castellana. De tota mena d’autors, incloent-hi catalans materns de zones poc interferides. I incloent-hi produccions supervisades per serveis lingüístics de la CCMA: discos del Super3, temes cantats de telesèries infantils traduïts, paròdies del Polònia, del Crackòvia, de l’APM? o del ZonaZàping. I musicals teatrals originals o traduïts al català, bandes sonores cinematogràfiques traduïdes…

    Per exemple, a la “Nit de sant Joan”, de Dagoll-Dagom i Sisa, gairebé tot són espuris unisíl·labs “Jwan”, en lloc de “Jo-an”.
    O “Un cà-mell d’O-ryént en-tra·a la ciu-tat”, dels Manel, enormement difosa a les escoles…

    O, també a tantíssimes escoles, han canviat “En JAN” (el nom tradicional, i única manera que quadrin lletra i música) per “En Jwan Petit com balla”.
    Després vés i ensenya’ls la sil·labació catalana a la classe de català, quan l’escola mateix els fa lliçons pràctiques subliminars (les més eficaces!) de sil·labació catanyola!

    Parlant, tot pot ser més flexible i dissimulat, però cantant, la mètrica musical és delatora de la devastació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *