El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Una revolució entre setmana

La imatge que encapçala aquest escrit és colpidora, per a mi. I crec que per a molts manresans i bagencs.

S’hi veu la façana de la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa amb una estelada penjada al pal. No la bandera espanyola, la que hi penja sempre, no. Una bandera catalana estelada.

Quan vaig veure això, dimecres a la nit, vaig sentir un calfred.

La casa-caserna dels civils de Manresa és a l’entrada nord de la ciutat. Els qui hi venim de l’eix del Cardener hi passem sempre per davant. Quan estudiava a l’institut de Manresa havia tingut algun company fill de guàrdia civil. En recordo dos, en Javier i la Mamen, de qui em vaig fer amic i tot. Amb ells, s’hi podia parlar, però a casa seva no s’hi podia anar. Era un lloc tancat, privat, inhòspit. Prohibit.

El setembre de l’any 1976 dos guàrdies civils d’aquesta caserna van venir a casa meva i es van endur mon pare. Va passar-hi una nit i després el dugueren a la Model. Dos dies abans havia parlat en un míting al Congost i algun infiltrat va voler entendre que havia dit «assassinat». No ho havia dit. El van deixar anar al cap de pocs dies.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un bloc de pedra militar, militaritzat, que la ciutat no ha sentit mai seu. És en un extrem. Viu d’esquena a Manresa. I Manresa hi viu d’esquena. Sempre l’hem vist igual, adust, isard, monolític, amb un home o dos apostats a la porta. I sempre aquella banderassa, grossa, vistent. Insolent. Sempre la mateixa. No és amable, aquest edifici. No estima la ciutat i la ciutat no l’estima.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un símbol de cosa inamovible, que roman estàtica, reclosa i esquiva. I intocable.

Recordo que quan era jovenet un amic dels meus pares es va riure de mi perquè li vaig dir que era independentista. «Els catalans —em va respondre, jocós—, si hem de fer la revolució, l’haurem de fer un diumenge, perquè els dies de cada dia no podem pas faltar a la feina.» Encara ara sento les rialles de mon pare, tan poc independentista com el seu amic.

No vaig entendre per què deia el mot «revolució». Jo no l’havia pas dit. Jo pensava en un país lliure, amb un estat com qualsevol país lliure. Però no pensava pas en cap «revolució». Ni me l’hauria sabuda imaginar, una revolució.

Abans-d’ahir, quan em va arribar per WhatsApp la fotografia, vaig explicar les meves sensacions a un amic, quinze anys més jove que no pas jo. «Què et fa por? —em va dir—. Que la situació es descontroli?» No vaig saber respondre-li. «No han fet mal a ningú», continuava. Tenia raó, però mirant aquella imatge jo no en podia entendre, de raons: el meu cap només anava enrere, no sabia anar endavant. I encara hi va afegir: «Anem recuperant un país que és nostre.» Eren tan certes, aquelles paraules… Però tot això ho havia de processar, ho havia de raonar… «He tingut una esgarrifança», li vaig saber dir. Res més.

Quan vaig deixar la conversa amb el meu amic, vaig tornar a mirar les imatges de Barcelona. Però, sobretot em vaig mirar i remirar aquest vídeo de Manresa i aquest altre (enregistrat des d’una finestra de la caserna, per algú que creu que aviat ens haurà de deixar). I la fotografia que encapçala l’escrit. I vaig recordar tot d’una l’amic de mon pare. Perquè això de dimecres no era cap manifestació. No era cap caminada ni cap concentració ni cap pluja de concentracions. Era —és— una revolució.

I feta un dia de cada dia.

(Gràcies, Joan Carles, per la fotografia. Gràcies, Pere, pel coratge de la raó. Gràcies, Josep —ara tan independentista com jo—, per aquella conversa de fa més de trenta anys.)

_______________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Memorial Josep Badia i Torras per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent